L'ou o la gallina?

Recentment vaig assistir a una interessant –només per a poc més de 15 persones– taula redona on els representants de Cáritas i Creu Roja de Gandia reflexionaven sobre la situació de pobresa que es viu a hores d’ara a la Gran Ciutat del Sant Duc. No ens descobriren res quan alertaren que la cosa és més que preocupant.

A la categoria de pobres clàssics (indigents, població immigrada il·legal, minories ètniques marginals...) cal afegir ara altres nouvinguts, els qui s’han vist obligats a refugiar-se a l’aixopluc de la caritat com a conseqüència de la crisi econòmica: aturats i jubilats, fonamentalment. Asseguren des de les ONG’s que a l’anomenat llindar de la pobresa hi serien totes les persones amb uns ingressos econòmics mensuals inferiors als 450 euros. És a dir, que l’ombra de la fam planeja ja sobre un 20 per cent de la població de l’Estat Espanyol (?!).

Aquesta nova classe de pobres, però, té noms i cognoms perquè poden ser un familiar nostre, el veí de dalt... Per això, sembla que hi som més conscients, un poc menys insensibles. Serà perquè hem començat a posar les barbes a remulla. Paradoxalment, els pobres clàssics se’ns fan cada vegada més invisibles fins a confondre’s amb el paisatge. Es converteixen en un mobiliari urbà més que vesteix parcs, places i pòrtics d’església.

Durant el torn obert d’intervencions hi sorgiren els comprensibles retrets a les diferents administracions que no se n’adonen de la dramàtica situació i descarreguen sobre les ONG’s i els voluntaris bona part de la pesada càrrega de la solidaritat. Tampoc hi tardà a aparèixer tot un clàssic: "La culpa de tot la tenen els polítics, que mai fan res!" "Per què serveixen llavors?", "Tots els polítics són iguals!".

La sentència està dictada, els culpables condemnats i la societat –apolítica– queda exonerada de qualsevol responsabilitat. És a dir, amb aquestes afirmacions es fa una clara separació entre dos classes de persones: els polítics en general (insolidaris, corruptes, lladres...) i la societat en particular, la qual poc o res té a veure amb els seus representants públics, a pesar de triar-los cada quatre anys. A més, les llistes dels partits solen nodrir-se –almenys així hauria de ser- de candidats provinents del món associatiu. El debat em recordà un altre molt antic i controvertit:

La publicitat determina la moda, o es un reflex de les tendències de la societat? Quan un fabricant dissenya un producte ha d’assegurar-se primer que hi ha un potencial consumidor? El 'telefem' es fa perquè agrada a la gent o l’espectador està obligat a rendir-se als encants de la 'Princesa del Pueblo' si vol veure televisió?

Personalment, crec que som nosaltres els qui hem de marcar la política que després faran els nostres representants. I hem d’exigir-los responsabilitats dia a dia, quan els veiem al carrer o fent cua –si cal– a la porta dels seus despatxos. I canviar-los, cada quatre anys, si no ens agrada la gestió que han fet del nostre vot. ¿Algú es creu que el senyor Orengo s’hagués atrevit a tirar endavant el tramvia si a l’endemà mateix d’anunciar-lo es presenten a les portes de l’Ajuntament centenars de persones, representants i voluntaris d’ONG’s, col·lectius socio-sanitaris o els 8.000 aturats de la ciutat recordant-li que hi ha altres prioritats per als 16 milions d’euros que val el projecte?.

¿Se n’hagués anat de creuer a Roma si li haguérem fet saber que els més de 200.000 euros que val el viatge poden permetre que moltes persones mengen o arriben a final de mes? El mateix exemple és aplicable a Camps i a la seua Fòrmula 1, la Copa Amèrica... Podran ser molt il·luminats, però no estúpids i saben fer comptes. Una altra cosa és que bona part de la societat s’estime més passejar-se en tramvia o veure Alonso, amb els estómacs buits. O que s’atrevisquen a criticar-los en veu alta sense posar en perill les seues subvencions. Però això és un altre debat. Quan vulgueu en parlem.

Article publicat a la revista Safor Guia el 28-10-2010

Sota un cel de pluja

Plou al calendari. La pluja ha tornat a esmaltar el quitrà sobre el qual s’arrosseguen les meues passes. Ens ha vingut a reclamar el paisatge. Sense estar convidada li donem entrada perquè abaixe el teló. I no em sorprén, està estipulat al contracte anual. Només que tenia l’esperança que enguany trigaria un poc més a aigualir-nos la festa. Per aquesta raó, no em moleste a aplaudir i marxe mut de silenci cap l’eixida. Als quioscos han guardat les cartes de gelats i ja hi trobem el manual de les ‘meteoconverses’ sempre recurrents per a ocasions com aquesta, quan no cal dir res.

Jo amague una mà, encara tremolosa i viva, a la butxaca de l’esquerra, al fons de la qual diposite allò viscut amb intensitat. Amb sòbria i elegant dignitat li done la volta al folre, condemnant a l’interior els records en blau, groc i verd.

Sota el plugim l’estiu es confirma efímer, fugaç, llunyà... Fins i tot irreal, si no fos pels matisos de clarobscur que el mirall comença a esborrar-me, a poc a poc, sobre el cos nu. D’ara endavant, contemplaré la transformació i els mesos passats es reduiran a xicotetes senyals d’una existència anterior. L’altre dia, per exemple, l’enèrgica protesta d’una tassa a la pica d’una cafeteria m’ha sonat a clam, a riures i a cerveses, a terrassa vora mar, a passejada per la marjal a la matinada...

Els llençols que ens despullaven el sexe vestiran novament de rutina i descans ‘interruptus’ les nostres nits eternes. Les vetllades pit a pit hi seran substituïdes per esquenes que es marquen les distàncies als dos costats del llit.
I al matí, la ràdio del cotxe em tornarà a vendre els titulars d’una actualitat prefabricada. I jo compraré. Potser, més tard la rese amb els companys de feina, amb els quals intercanviaré frases fetes.

Ja al servei ens ignorem. Accidentalment però, els nostres ulls s’hi han trobat fit a fit – o s’han buscat? – en un instant descuidat, de vanitat. Sortosament, com a vell mariner, he aprés a plegar diligentment les veles de la mirada abans de la tempesta. M’estime més no reconèixer-me. De quina altra manera puc evitar la temptació de preguntar-me com em sent hui? Estic preparat per a reprendre la conversa d’aquella sincera nit d’estiu? Em fregue les mans amb higiènica insistència, tinc l’esperança que la ressaca de setembre haja esborrat qualsevol rastre. Tot i això, encara sóc a l’espill quan marxe, mirant-me decebut com se m'allunya l’esquena.

Finalment isc al carrer i m’aventure a trescar la plaça. Mire al cel. Plou d’entre les teulades. Les gàrgoles, burlaneres, hi juguen a fer blanc sobre els turistes amb glopades d’aigua. Les gotes em regallen les galtes. I a pesar de tot plegat, m’agrada sentir com la pluja amara de tardor la meua vida.

“Sota un cel de pluja, la pluja clara d’un dia d’hivern que en alçar el cap inunda les nostres pupil•les; com una nimfa, una deessa de l’aigua, una nàiade. Esbossem llacs i fonts per on raja l’aigua.” Agustí Campos

Raül Navarro Vizcaíno

El turista babau?

Que la política lingüística de l’Ajuntament de Gandia viu una involució és un fet que malauradament hem constatat diàriament durant la present legislatura. El castellà està recuperant terreny com a llengua vehicular i el valencià s’està convertit en un idioma de traducció. No entraré a recordar els drets lingüístics dels que defensem la llibertat a expressar-nos i ser atesos en la nostra llengua.

Uns drets que estan amparats per l’Estatut d’Autonomia (per molt estatutet que siga) i, a nivell local, per l’ordenança municipal aprovada per l’Ajuntament de Gandia. Unes obligacions incomplides sistemàticament pel PP valencià i, ara, pel PSOE gandià que ha buscat en l’aixopluc de la dreta (Plataforma) l’excusa perfecta per traure i fer gal·la, sense pudors, del nacionalisme espanyol amb el qual s’hi senten molt còmodes. Fins i tot, així ho reconeixen –d’amagat, és clar– alguns destacats socialistes.

Amb aquest panorama, no és estrany que també tornen les coentors passades, que crèiem superades. Hi ha qui pensa que el valencià és una llengua per a ús exclusivament familiar –d’anar per casa, i encara gràcies– i que no cal emprar-la en webs i fullets turístics. De vegades sembla que fem als turistes babaus. Creiem que se sentiran ofesos si, havent arribat ací, descobreixen que parlem una llengua diferent a la seua. Si jo fóra un turista que arriba a terres valencianes em sentiria ofés, sincerament.

És clar que hem de preparar uns productes adaptats a les llengües dels visitants potencials. Però tampoc podem dissenyar, fet i fet, un país alié a la gent que l’habita. Entre altres coses perquè, ens agrade o no, també existeix un turisme –digueu-li així si voleu­– format per la gent del propi territori, que parla el valencià i que prové de tot l’àmbit lingüístic. Una gent que vol conèixer el seu propi país.

Però encara podem reblar un altre cop el clau i pensar si podem arribar a integrar la nostra llengua com un actiu dintre d’allò que oferim com a producte turístic. Més que no considerar-la com un entrebanc. És a dir, si hem de presentar al visitant què fórem, què som i que oferim, en eixe conjunt també pot entrar a jugar la nostra manera de comunicar-nos.

I ho pense mentre desfaig la maleta i repasse les imatges del darrer viatge. Fa poc he arribat de Sardenya. L’illa ens ofereix molts racons increïbles però potser una de les coses més emocionants és arribar a Castelsardo i sentir un vellet parlar el sard o escoltar com una jove et parla l’alguerés, sentir com ens agermana una mateixa llengua.

Estic convençut que més que conèixer "les pedres" dels indrets més insospitats, els humans valorem l’experiència de sentir allò més autèntic del lloc que visitem, que no deixa de ser la seua gent; l’experiència de relacionar-nos i apreciar allò que compartim i allò que ens diferencia.

En el relat d’aquella llengua més o menys obscura, vam entendre el més important de tot: que era major la riquesa que atresorava aquell vellet, que el castell que posteriorment visitaríem.

Nota:

- Article publicat el 19-08-2010 a la revista Safor Guia

- Agraïsc la col·laboració de Jordi Puig.

Pareu el putxero !

El qui vos escriu és d’eixa espècie covarda que es penedeix sempre tard del que no ha estat capaç de dir a temps. Com a periodista que aspira a no morir de fam en l’intent també he acabat assumint el manual de bones pràctiques de l’autocensura. No és el cas però d’aquest article. I és que ara la crítica és fàcil, directament proporcional a les dimensions de la barbàrie. Per tant, acuseu-me de recurrent i oportunista, però vull sumar-me a l’allau de denúncies i condemnes enèrgiques contra els responsables de la Diputació de València per practicar -obertament- la censura a diverses fotografies de l’exposició Fragments d’un Any dels companys i de les companyes de la Unió de Periodistes Valencians, la qual s’havia de celebrar al Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat. En aquesta ocasió, la bestiesa ha provocat fins i tot que alguns dirigents populars ho negaren tres voltes abans que cantés el gall (el que esteu pensant, per descomptat). És a dir, el succés ha escandalitzat fins i tot els responsables i els consentidors de degenerar, prostituir, balafiar... la televisió pública del poble valencià !. Algú s’ho empassa, això ? O és que els ha agafat per sorpresa la nova demostració de maneres del de Xàtiva ?. No serà que, ara, el pati no està per a molts pastissos? I és que aquest terròs és massa amarg com per no a generar acidesa als estómacs més sofrits, com el de la sempre eterna i omnipresent alcaldessa de VaIència. I què ?

Almenys és una bona ocasió perquè avancem uns centímetres en el desert, que és el lloc on el PP ens ha exiliat, amb el beneplàcit d’una immensa majoria de la societat valenciana i el patrocini de sastres i altres amics de l’ànima.

No m’agradaria però, que aquesta ‘flashada’ - la constatació pública de la pervivència de tics de caràcter autoritari com la censura - ens impedira veure altres formes de limitació de la llibertat d’expressió que no alcen tanta polseguera, però que igualment fan paret. A canal 9 en tenim mostres fins a la sopa (per allò de si vols caldo...) L’escassa projecció i cobertura a la nostra música, la llengua, als nostres actors, els escriptors i els artistes... O la persecució a l’escola valenciana, en són altres exemples igualment condemnables.

D’altra banda, a Gandia no estem exempts. Que la fórmula de l’èxit i de l’eterna joventut del PP és massa temptadora com per a no importar-la. Així, a la manera xinesa, Orengo està disposat a convertir-se en una rèplica gairebé perfecta ‘d’animals’ polítics com Rita Barberà. Els ingredients s’han posat sobre la taula aquesta legislatura: grans fastos, empreses públiques, personal de confiança, una televisió municipal concebuda a xicoteta escala de RTVV, el setge i l’enderroc del patrimoni, la persecució als dissidents... Per a reforçar la marca, Orengo s’ha envoltat de pinxes formats en la cuina popular. Així doncs, només hi falta el putxero. Pareu taula ! !!


“Això mai va ocórrer. Mai va ocórrer res. No va ocórrer ni tan sols mentre estava ocorrent” (Harold Pinter, Premi Nobel de Literatura l’any 2005)

De llops i cadells*

'El qui no mira als ulls' em beneí el muscle amb un repic de xicotets colpets. D’aquells que tan bon punt t’acaronen, com et travessen la pell i s’enfilen a gavinetades pels teixits, esgarrant-ho tot al seu pas, confonent-se amb la sang, amb vocació de contaminar-te l’ànima, d’enverinar-la a poc a poc. Que la innocència perfecta és la perduda. Solta és un desafiament per als qui fonamenten el seu poder en el domini. Mort el llop, aquesta és la primera lliçó que ensenyaren els seus cadells els alliberadors del bosc.

A mi però, la ferida em produí l’efecte contrari. La substància que m’adormiria per alguna raó em despertà, i la meua ignorància es cresqué i es rebel·là orgullosa de la seua condició dèbil.

D’aleshores ençà he patit les conseqüències. Tantes vegades com ocasions ha aprofitat el règim per recordar-me’n l’atreviment. Que els qui són com jo – i jo com ells – no hi cabem, perquè som l’involució de l’espècie. Això és tan evident, com real. Ceguera bipolar: L’ombra va engolint-se els arrels del sistema i a dalt, la llum, enlluerna a dreta i a esquerra. Ceguera bipolar.

No patiu, a casa els llops ja no són cap perill. De tants anys famolencs semblen mansos. Per contra, guardem-nos dels cadells dels vençuts. Els han crescut les dents i han mutat la pell a força d’imitar els botxins. I si la pell sembla roja... No, que no ens enganyen, que si tenen fam la carn és carn i la ideologia...

“I em pregunto què deu sentir la bèstia quan em mira els ulls, perquè jo sé d’on he vingut i què sóc, perquè sóc el llop, el que pren vides: el predador. Ataco amb els ulls oberts i veig com salta la mort, brillant i ferotge, a la mirada de la meva presa. Sóc el llop, l’ombra que porta la llum de la mort, la vida que dóna llibertat als ramats temorosos i cansats, i que posa fi al patiment dels seus febles. He estat amb molts per sentir les seves últimes alenades, per retenir-los, per abatre’ls, per esventrar-los mentre gemeguen i lluiten per la vida que havien bandejat i oblidat de viure, per escalfar-los i tornar-los a despertar, a la fi, dins del foc del seu final.” (El llop, Joseph Smith. Editorial: Amsterdam / Mondadori)


Raül Navarro Vizcaíno

Nota: Bon llibre !

* Publicat a Safor Guia (11-02-2010)

Boig per tu

Segons la llegenda, cap al segle VIII a Aràbia un poeta beduí anomenat Oais o Keis va donar fama amb els seus versos enamorats a una dona preciosa, Layla. L’obsessió dels seus amors i les seues corresponents desventures – per l’oposició de les seues famílies, totes dues rivals- li valgueren el sobrenom de Majnún, que significa boig: "Al gran califa Harun AL-Rashid de Bagdad li va arribar la remor que un dels grans poetes del seu regne s’havia tornat boig d’amor per una bellíssima dona, Laila, i que, inspirat en ella, havia escrit els poemes més delicats i sublims de la història de la llengua àrab. Impressionat per la lectura d’una poesia tan fantàstica, el califa va pensar que una dona capaç d’inspirar tal meravella havia de ser una criatura única. Per això, la va manar portar a la seua presència per a admirar-la. Així doncs, van dur Laila davant del poderós Harun. Observant-la amb atenció, el califa es va quedar summament sorprès: aquella dona no era lletja, sinó prou bella, graciosa i culta però no li semblava, en absolut, el model de virtuts que havia reconegut en els poemes de Majnun. Laila, endevinant la decepció del califa, somrient, li va dir: "Majestat, per a veure vertaderament la bellesa de Laila, es necessiten els ulls de Majnun". (Conte Laila i Majnun del poeta clàssic persa Nezami (1141-1204))

Durant gairebé un any, els botxins ens han pres per bojos, idealistes, pancartistes, inconformistes, llunàtics, romàntics, antisistema, dissidents, interessats, poc realistes, antisocials, antiprogrés, manipuladors, rojos, extremistes, integristes, radicals, rebels, ocupes, capritxosos, tendenciosos, utòpics... Hem hagut de patir l’escarni dels poderosos, el menyspreu dels ignorants, els d’esperit i els de solemnitat. I això ens ha crescut. Tot plegat ens ha ajudat assaonar-nos de raó.

El pitjor dels afronts però, el que dol de veritat, al que mai t’acostumes és a la desmemòria de molts escrivans de la cort. Els garants de les lletres, els savis de cinc forquetes han tornat a fer bona la popular frase castellana: “Abans l’obligació que la devoció” i s’han comportat com abnegats panxacontents del seus senyors. I no sé què m’ha ennegrit més l’ànima, si la fredor pel silenci d’alguns d’ells, per falsa dignitat, o les eixides hipòcrites dels intel·lectuals de capçalera... I és que no hi ha pitjor crueltat que la que s’exerceix des de la mala consciència. Què li queda a qui renega dels seus principis? Jo crec que la negació de l’evidència, la ceguera consentida... I el col·laboracionisme. No oblidem que per a que els botxins disparen necessiten de la complicitat intel·lectual, del suport moral, per acció o omissió, dels sacerdots del temple.

Tot i això, que no us enganyen: Romaguera no ha caigut. Potser, ‘els borgians’ han manat tombar els seus antiquíssims murs sota el progrés de ferro, quitranaran les darreres restes de l’horta. Però l’alqueria ja oneja dalt d’un turó, al castell del Rebollet. Romaguera ha posat veu al setge silenciós de l’ermita de Sant Vicent i preu a la Torre dels Pares.

Majestats, per a veure vertaderament la bellesa de Romaguera, es necessiten els ulls de Majnun.

Nota: Volia aprofitar per respondre al de "Les Til·les", però ja l’han desautoritzat els seus companys.

Raül Navarro Vizcaíno

Publicat a Saforguia

Els cucs del parc

Pedrín no tenia més de set anys físics, perquè el percentil vital era molt més madurat, com a xiquet de la postguerra, cadell dels vençuts. El primogènit d’Esperança “la Curra” i el “tio Córdoba” es llançà molt prompte als carrers d’una Oriola color sèpia. Amb tan curta edat el ‘zagal’ ja s’oferia com a jardiner dels panxacontents. Un bon dia, però, la senyora d’un d’aquests casalots el va requerir des de la porxada. Sorprenentment – no era dia de pagament – li va lliurar un paquet que, si atenem al seu pes, contenia un bon tros de pernil. Un aliment que a ca Pedrín només rebia invitació –en rodanxes semitransparents - la nit de Nadal. Els darrers anys, Pedrín s’havia hagut de conformar amb tastar el blanc, la cansalada. I no sempre, que també recordava haver xuplat la corfa amarga. Sobretot, en arribar-hi els menuts; Sempre malalts, sempre amenaçats...

Imaginem-nos el goig del xiquet mentre acudia a corre-cuita a l’encontre amb sa mare, amb els germans. I amb el pare, si aquest tornava prompte del camp... No trescava els carrers, els volava. Hi havia qui assegurava haver-lo vist flotar, unflat com una bufa, sense respirar... Només una imatge al seu cap, l’escena que protagonitzaria en arribar al cau. Per fi, ja no hi faltaria menjar a taula. I si el pernil era blanet, convidaria també els iaios i Manolete, el seu millor amic... I tot gràcies a ell, amb només set anys i escaig!

A colps, es va obrir la porta i el correu del tsar es va anunciar davant sa majestat a qui va lliurar cerimoniós el paquet tan valuós. Esbufegant, sense alè i amb veu botijosa va relatar la història mentre esperava orgullós el premi, l’explosió d’alegria de la mare... Contràriament, però, li brollaren moltes llàgrimes. Tantes com cucs s’alimentaven del record d’un porc a l’interior del paquet. Silenci, només un abraç - el més fort que Pedrín rebria mai d’Esperança - per mirar d’aixoplugar les restes d’una innocència que mai més no tornaria. A cau d’orella, la mare va fer prometre a Pedrín que no diria res al pare. El nen obeí i callà. Dos verbs que aprengué a conjugar abans que a sumar. Però no ho va oblidar mai.

Ningú no m’abraçà a mi fa uns quants dies quan des del cotxe vaig albirar les siluetes rogenques d’un jocs infantils, coronant la part més alta de la maltractada zona esportiva de Sant Vicent, al Raval d’Oliva. A l’igual que mon pare em vaig apressar a donar-li cos al miratge. Finalment, les autoritats locals tenien a bé concedir-nos una part de la nostra reivindicació, el dret a gaudir d’una zona d’esplai digna. Tan digna com qualsevol altra del poble. I la gent jove ja tindria una excusa menys, i una raó més, per vindre a viure al barri vell/bell. Si més no, jo me l’imagine com un pulmó verd, un punt de trobada perquè el veïnat comence a respirar alleugerit dels anys d’abandonament...

Per contra, m’hi vaig topar amb una desagradable realitat. Els ravalers som uns ciutadans de segona i, com a tals, els nostres xiquets jugaran amb les deixalles dels tobogans, balancins... que l’Ajuntament ha retirat del passeig i que seran substituïts per d'altres de nous i homologats. Com diu un bon amic: “i és que els nostres fills no estan homologats!”.

D’igual manera, una altra porció del nostre particular pernil se l’han enduta els nostres carrers, els quals s’han hagut de conformar amb pedaços, amb empastres que no solucionen el mal estat dels vials i que amb les primeres pluges han tornat a mostrar les vergonyes. Mentrestant, altres avingudes del poble es fan i es refan senceres; una i altra vegada, tantes com subvencions... Per al Raval, només apanyos i pedaços sobre la mil·lenària catifa morisca. Per cert, bonica forma de commemorar el quatre-cents aniversari de l’expulsió dels legítims pobladors.

Però ocorre que ara ja no són temps de callar, ni d’obeir i, per descomptat, tampoc d’oblidar.

Raül Navarro Vizcaíno

Article Publicat a la revista Safor Guia el 8-10-09