divendres, 24 de setembre del 2010

Sota un cel de pluja




Plou al calendari. La pluja ha tornat a esmaltar el quitrà sobre el qual s’arrosseguen les meues passes. Ens ha vingut a reclamar el paisatge. Sense estar convidada li donem entrada perquè abaixe el teló. I no em sorprén, està estipulat al contracte anual. Només que tenia l’esperança que enguany trigaria un poc més a aigualir-nos la festa. Per aquesta raó, no em moleste a aplaudir i marxe mut de silenci cap l’eixida. Als quioscos han guardat les cartes de gelats i ja hi trobem el manual de les ‘meteoconverses’ sempre recurrents per a ocasions com aquesta, quan no cal dir res.

Jo amague una mà, encara tremolosa i viva, a la butxaca de l’esquerra, al fons de la qual diposite allò viscut amb intensitat. Amb sòbria i elegant dignitat li done la volta al folre, condemnant a l’interior els records en blau, groc i verd.

Sota el plugim l’estiu es confirma efímer, fugaç, llunyà... Fins i tot irreal, si no fos pels matisos de clarobscur que el mirall comença a esborrar-me, a poc a poc, sobre el cos nu. D’ara endavant, contemplaré la transformació i els mesos passats es reduiran a xicotetes senyals d’una existència anterior. L’altre dia, per exemple, l’enèrgica protesta d’una tassa a la pica d’una cafeteria m’ha sonat a clam, a riures i a cerveses, a terrassa vora mar, a passejada per la marjal a la matinada...

Els llençols que ens despullaven el sexe vestiran novament de rutina i descans ‘interruptus’ les nostres nits eternes. Les vetllades pit a pit hi seran substituïdes per esquenes que es marquen les distàncies als dos costats del llit.
I al matí, la ràdio del cotxe em tornarà a vendre els titulars d’una actualitat prefabricada. I jo compraré. Potser, més tard la rese amb els companys de feina, amb els quals intercanviaré frases fetes.

Ja al servei ens ignorem. Accidentalment però, els nostres ulls s’hi han trobat fit a fit – o s’han buscat? – en un instant descuidat, de vanitat. Sortosament, com a vell mariner, he aprés a plegar diligentment les veles de la mirada abans de la tempesta. M’estime més no reconèixer-me. De quina altra manera puc evitar la temptació de preguntar-me com em sent hui? Estic preparat per a reprendre la conversa d’aquella sincera nit d’estiu? Em fregue les mans amb higiènica insistència, tinc l’esperança que la ressaca de setembre haja esborrat qualsevol rastre. Tot i això, encara sóc a l’espill quan marxe, mirant-me decebut com se m'allunya l’esquena.

Finalment isc al carrer i m’aventure a trescar la plaça. Mire al cel. Plou d’entre les teulades. Les gàrgoles, burlaneres, hi juguen a fer blanc sobre els turistes amb glopades d’aigua. Les gotes em regallen les galtes. I a pesar de tot plegat, m’agrada sentir com la pluja amara de tardor la meua vida.

“Sota un cel de pluja, la pluja clara d’un dia d’hivern que en alçar el cap inunda les nostres pupil•les; com una nimfa, una deessa de l’aigua, una nàiade. Esbossem llacs i fonts per on raja l’aigua.” Agustí Campos

Raül Navarro Vizcaíno