dijous, 19 d’agost de 2010

El turista babau?




Que la política lingüística de l’Ajuntament de Gandia viu una involució és un fet que malauradament hem constatat diàriament durant la present legislatura. El castellà està recuperant terreny com a llengua vehicular i el valencià s’està convertit en un idioma de traducció. No entraré a recordar els drets lingüístics dels que defensem la llibertat a expressar-nos i ser atesos en la nostra llengua.

Uns drets que estan amparats per l’Estatut d’Autonomia (per molt estatutet que siga) i, a nivell local, per l’ordenança municipal aprovada per l’Ajuntament de Gandia. Unes obligacions incomplides sistemàticament pel PP valencià i, ara, pel PSOE gandià que ha buscat en l’aixopluc de la dreta (Plataforma) l’excusa perfecta per traure i fer gal·la, sense pudors, del nacionalisme espanyol amb el qual s’hi senten molt còmodes. Fins i tot, així ho reconeixen –d’amagat, és clar– alguns destacats socialistes.

Amb aquest panorama, no és estrany que també tornen les coentors passades, que crèiem superades. Hi ha qui pensa que el valencià és una llengua per a ús exclusivament familiar –d’anar per casa, i encara gràcies– i que no cal emprar-la en webs i fullets turístics. De vegades sembla que fem als turistes babaus. Creiem que se sentiran ofesos si, havent arribat ací, descobreixen que parlem una llengua diferent a la seua. Si jo fóra un turista que arriba a terres valencianes em sentiria ofés, sincerament.

És clar que hem de preparar uns productes adaptats a les llengües dels visitants potencials. Però tampoc podem dissenyar, fet i fet, un país alié a la gent que l’habita. Entre altres coses perquè, ens agrade o no, també existeix un turisme –digueu-li així si voleu­– format per la gent del propi territori, que parla el valencià i que prové de tot l’àmbit lingüístic. Una gent que vol conèixer el seu propi país.

Però encara podem reblar un altre cop el clau i pensar si podem arribar a integrar la nostra llengua com un actiu dintre d’allò que oferim com a producte turístic. Més que no considerar-la com un entrebanc. És a dir, si hem de presentar al visitant què fórem, què som i que oferim, en eixe conjunt també pot entrar a jugar la nostra manera de comunicar-nos.

I ho pense mentre desfaig la maleta i repasse les imatges del darrer viatge. Fa poc he arribat de Sardenya. L’illa ens ofereix molts racons increïbles però potser una de les coses més emocionants és arribar a Castelsardo i sentir un vellet parlar el sard o escoltar com una jove et parla l’alguerés, sentir com ens agermana una mateixa llengua.

Estic convençut que més que conèixer "les pedres" dels indrets més insospitats, els humans valorem l’experiència de sentir allò més autèntic del lloc que visitem, que no deixa de ser la seua gent; l’experiència de relacionar-nos i apreciar allò que compartim i allò que ens diferencia.

En el relat d’aquella llengua més o menys obscura, vam entendre el més important de tot: que era major la riquesa que atresorava aquell vellet, que el castell que posteriorment visitaríem.

Nota:
- Article publicat el 19-08-2010 a la revista Safor Guia
- Agraïsc la col·laboració de Jordi Puig.