dilluns, 24 de juny de 2013

Sens lo desig de cosa deshonesta

El mes de novembre passat vaig participar amb un relat curt al volum Ploma i Espasa, de la col•lecció "Homenatge a la Paraula". Es tracta d’un original tribut a Ausiàs March, elaborat amb textos d'autores i autors de la societat literària Saforíssims, amb motiu de la Setmana Literària de Gandia 2012. No cal dir la il•lusió, l’orgull, el repte, el vertigen i la por que m’ha suposat publicar per primera vegada i amb l’enorme nivell dels companys de viatge. Doncs bé, segons em conten, el llibre ha tingut èxit i ressò més enllà de les fronteres polítiques del País Valencià. Ara, m’agradaria compartir-lo amb totes i tots vosaltes:

“Els malucs, crescuts, us guien com dos fars, veieu els estremiments que degoten des del cim melic i cel. Llavors tresqueu el frondós congost que us enfonsa dins meu... Cec de desig us deixeu portar ben fosc, busqueu a la mel de la meua servitud el plaer de ser possessió. I jo que us nugue pel mateix cordó amb què em pariren vostra...
I seguisc fent el que sé que desitgeu que us faça... Que us taste sencer, amb la boca plena de vós. Amb gust d’ametlla amarga llepe el sexe dur que no voleu que deixe de grapejar... Aquest i no altres és l’únic déu!, em diguéreu. Així m’ensenyàreu a idolatrar-lo: Déu meu! Com el desitge! Les tremolors donen forma al vostre ventre i olor al cos, mentre jo vull beure’m la vostra vida fins a embriagar-me la gola.
De sobte, voleu que pare, us han traït l’angoixa dels vostres ulls. No podeu més i teniu por que una matinadora derrota, al cau d’una impura, puga desposseir-vos d’honors i privilegis reservats per a altres verds. On són ara, senyor, l’espasa i la ploma, la sang i l’anhel de les vostres dames? El senyoriu a punt d’enfonsar-se i no teniu paraula eterna per evitar-ho... No heu de patir, seré jo la que fingeix que m’ofegue: Deixeu-me que recupere l’alè, que no tinc forces per suportar els envits forts i virils de tan noble cos.
Al recés, un descuit d’ingenuïtat em porta a cercar qualsevol rastre de l’amat. M’aventure a acaronar-vos els llargs cabells, clars com la llum de la teua raça. Finalment, només seran perfilats per aquestes agosarades mans. No trobe, però, la vostra boca. Els vostres llavis, marbres, no gusten el bord raïm que us servisc. Tan amarg és, senyor, aquest vi? Tan pobra, la terra del meu ventre?
Recuperada, voleu més de mi... Així que m’ordeneu a quatre potes. I jo em bellugue fins que reconec la presència d’un cavall negre, nascuda sota la famolenca claror d’una espelma, testimoni de les vostres envestides. Els meus pits, dos penjolls sotmesos al bravatejar de les fibroses carns. El que sent ho ignoreu, perquè he après a gaudir en silenci el plaer dels pocs encerts i a callar-me el dolor de cadascun dels vostres maldestres moviments. Cavalqueu cavaller i, en arribar al cim, em maleïu en la llengua del vostre poble.
Silenci. Tanques els ulls, mentre a poc a poc et desfàs d’aquesta pell de pruna, tot just quan ja eres meu. Mira’m, amor, que vull descobrir on et nasqueren les primaveres. Deixa’m tastar-te la mel dels teus canyars, beure’m l’aigua dels planys i les pluges... Porta’m on bull la mar veles i vents. Plora’m per les teues dames i castiga en mi el pecat del nostre sexe...
T’alces i te’n vas. Abans, però, pren-los, amor, els llavis que són teus... O deixa’ls que et canten i no hauràs de fugir la mirada quan marxes sense acomiadar-te del teu gos. No em veieu, senyor? Jo, jo sóc aquesta que només tu escrius com em dic.”

Raül Navarro

dimarts, 18 de juny de 2013

Ètica i informació


La violència masclista és la principal causa de mort entre les dones d'entre 15 i 44 anys al món, per davant de la suma de les desaparicions provocades pel càncer, la malària, els accidents de trànsit, o les guerres. I en la lluita contra aquest genocidi sexual els mitjans de comunicació han tingut un paper fonamental les darrers dècades. Alguna cosa se me centrifuga a l'estómac cada vegada que llig, veig o sent determinats tractaments periodístics cap a la violència masclista. El pitjor del cas és que generalment no és fa amb mala intenció, n'estic convençut. En altres ocasions es confon el dret a la informació amb la morbositat o el sensacionalisme. I no cal dir que això sol ser directament proporcional a l'augment de les vendes o de les audiències.

Si parem atenció a les informacions sobre la violència contra les dones, veiem com majoritàriament s’aborden amb el mateix espai o cobertura, pràcticament, que un accident o un succés casual. I, per descomptat, molt allunyat de qualsevol altre assassinat, per no parlar d’un atemptat terrorista. En canvi, es tracta de molt més, d’una violació dels drets humans i un problema estructural que afecta a tota la societat.

Així, en moltes ocasions se li dona la veu –amb l'excusa del dret a la informació– a persones del veïnat o a fonts sense formació o coneixements específics perquè opine sobre allò succeït i això només fa que confondre sobre la vertadera causa de l'agressió. Pense que caldria consultar fonts fiables i professionals que situen el tema i que siguen capaces d'explicar les raons que duen a un home a maltractar o, en el pitjors dels casos, a matar la seua parella.

Els mitjans tampoc han desterrat del tot expressions tan dolentes com "crim passional", "assassinada després d'un atac de gelosia", "problema sentimental" o "la va agredir després d'una forta discussió", “perquè volia separar-se” o “havia conegut un altre home”, etc... Moltes vegades també es justifica la violència per causes externes a aquesta. Per exemple: estava sota els efectes de l’alcohol o les drogues... On està el debat de fons? Quins valors s'estan transmetent als nostres joves? Sector, per cert, on creix alarmantment el masclisme, segons tots els indicadors.

Trobem, per tant, una doble victimització. Com recull la investigadora Pilar López en "Representación de la violencia de género en los informativos de TVE”, d'una banda l’assassí priva a la dona del dret fonamental a la vida, i d'altra la família reviu simbòlicament la pèrdua de la dona assassinada a través de les imatges que es donen del carrer on vivia, i d’altres objectes personals. Però, sobretot, el fet que a les dones se les identifique amb major precisió, amb noms i cognoms, que als assassins.
D’altra banda, els mitjans també fan un escàs seguiment dels casos de violència masclista on la dona aconsegueix eixir-se'n i refer la seua vida. No cal dir, el benefici per a les que pateixen els maltractaments i no s’atreveixen a denunciar.
En definitiva, crec que cal treballar més, dins el camp de la llibertat d'expressió i el dret a la informació, per tal d’aconseguir un tractament més adient de les informacions des de la responsabilitat, que la tenim, i l'ètica professional, que se'ns suposa. Li ho devem als milers de dones que són assassinades diàriament, que pateixen a colps la superioritat imposada d'un sexe, del qual m’avergonyisc amb molta freqüència. Li ho dec també a la meua veïna.