La lluna, sola i trista no pogué evitar vessar alguna llagrimeta. Primer va ser una molt tímida, seguida d'altres dues, i així a poc a poc va començar un plor desconsolat que no podia detenir-se. Les llàgrimes recorrien les seues galtes amagant-se a l’interior de cadascun dels seus cràters, però aquests que ja començaven a vessar, no eren suficients i algunes van caure a la Terra.
Una d'elles, amb una lluentor especial, doncs la Lluna estava plena, va anar a parar enmig del desert. Però no va caure a la sorra. Va tenir la sort de parar enmig d'un oasi, just damunt del fruit d'una noguera. La nit va passar molt lenta, doncs tots sabem que un cel sense estrelles és el responsable que el temps siga lent i trist.
Al matí següent, l’anou ja havia arribat a una grandària espectacular i les dèbils branques de la noguera no van ser capaces de suportar el pes del seu fruit. Així va estar que aquest va caure de l’arbre estavellant-se contra el sòl. L’anou, a causa de l'impacte, es va obrir en dues meitats deixant veure el seu fruit. Però dins hi havia alguna cosa diferent a allò esperat, doncs tenia braços i cames.
D'aquella nou va nàixer un xiquet, al que tots ara anomenen Mohamed. La seua pell era fosca per fora i per dins era tendra i suau, com ho són les anous.
Mohamed hi era tot sol enmig de l'oasi, al cor del desert, i va començar a trescar la sorra sota un sol abrasador. El seu cos nu va començar a cremar-se i no va trigar molt de temps a perdre's en el mar de dunes, a l’oceà de sorra.
No sabia molt bé què hi cercava, però al seu interior alguna cosa l'obligava a seguir endavant, a continuar buscant. Va caminar tot el dia sense descans fins que, exhaust per la calor i la gran caminada, es va desmaiar sobre la catifa daurada.
Amb la nit va arribar el fred del desert i el xiquet va començar a tremolar…
Però algú l’observava des del cel. La seua mare, la Lluna, no s’hi va poder estar en veure el seu menut morir-se de fred, tot sol enmig d'aquell desert. I, així, el va convertir en una estrella i va abrigar entre els seus braços, al seu fill benvolgut per a donar-li calor i afecte. Allí es va arrupir en forma d'estrella, Mohamed, a l’aixopluc de la Lluna.
I és per això que a la bandera del poble Sahrauí podem veure la Lluna amb una estrella entre els seus braços, que ens recorda l'origen del primer dels seus fills, els descendents del desert i de la Lluna..” (Mohamed, conte popular sahrauí)
Algú em comentà una vegada el perquè dels colors de la bandera del Poble Sahrauí: El Roig és per la sang que s'ha vessat i es vessarà; el Negre és pel dol dels que van morir sense veure el seu poble lliure; el Verd és l'esperança que mai perdran, la confiança que recuperaran el seu país, les seues terres. Algú m’assegurà que quan tornen a casa canviaran l'ordre de la senyera, i el verd serà el color de dalt, per l'esperança que sempre els hi va acompanyar.
Malauradament, però, d’un temps ençà al desert de l’exili algerià “la remor que se sent no és de vent”. L’esperança no és benvinguda. La ràbia, la tristor i la impotència assaonades s’escapoleixen pels tendals i omplin els silencis de les haimes.
Un vell censura amb la mirada els clams bèl·lics dels joves, mentre les dones ploren desgràcia. Però l'ancià es calla els pensaments. No tem l’arribada de la mort, tal vegada el pròxim hivern. Tampoc la del seu poble, que llau moribund des de fa anys a la presó de sorra. Només s’hi guardaria el darrer alè si sabés que a l’endemà ensumarà, denou, la brisa de la seua mar.
Aleshores, en un darrer esforç, l’avi s’alça amb l’ajut d’un fusell i assenyala els joves el camí cap a la llibertat, més enllà del desert.
Raül Navarro Vizcaíno
(article publicat a la revista Safor Guia el 2/12/2010)
