divendres, 25 d’abril de 2008

Abril és el meu mes*



Al calendari antic de Ròmul era abril el mes que donava inici, que encetava l’any. El nom llatí "Aprilis", és un derivat del verb aprile, el qual vol dir obrir. Només per l’origen etimològic ja done pistes de perquè definitivament, em manifeste, un fidel devot, d’abril. Abril per a mi, Josep, és un mes màgic o, almenys, busque intencionadament deixar-me soprendre, any rere any, per eixe fenòmen programat que ens redescobreix anualment el verd i en el qual els capolls esclaten com a magranes, com si obeiren una ordre etèria, la de disfressar de bellesa els seus òrgans sexuals per atraure els insectes, entre els quals també hi ha un bon grapat de pertanyets a aquesta espècie que tu i jo compartim.
En abril va nàixer, la Júlia, ma mare, però sovint me n’oblide. La memòria és fa egoïsta i selectiva amb els anys. I és que abril és commemoratiu, que no sinònim de celebració, per molt que ens entestem a assenyalar-ho en els calendaris o en llistats de "Dies de", penjats a la paret, perquè no se’ns passe buscar una dedicatòria adhient per encapçalar les nostres comunicacions.
L’èsser humà, en general, i els valencians i les valencianes, en particular, tenim aquestes coses. Commemorem, fins i tot, les derrotes. El 14 d’abril, alguns ens proclamem orgullosos republicans i republicanes, o, millor dir, republicanistes, perquè la resta de l’any recolzem per acció o omissió, segons el grau de bipolarització mental assolit, l’actual monarquia espanyola. Potser la familia borbona puga caure simpàtica, però no té cap tipus de legitimitat ja que l’actual Cap de l’Estat Espanyol i forma de govern, el rei i la monarquia, mai ha estat sotmés a un referéndum. La seua inclusió en l’actual Constitució ve provocada per la voluntat del franquisme i del dictador. No és creïble que en un estat i en una societat democràtica, que s’ompli la boca d’igualtat, una persona continue ocupant la més alta instància política no per mèrits propis sinó pel seu origen o pel seu cognom. I això, el meu avi ho tenia més clar que jo. I s’hi va jugar la vida. Perdó es va salvar de la mort, però va pagar un preu molt alt per defensar la democràcia segrestada, la república assassinada.
Com et deia, els valencians tenim eixa doble – o única – moral. D’una banda, hi ha qui cada 9 d’octubre es vesteix de missa de diumenge, es fica el tratge de valenciania: una adaptació folclòrica del patriotisme espanyol. En canvi, sembla ignorar, tal vegada conscientment, que el 9 d’octubre de 1238 és la data que marca el nostre naixement com a país nou d’Europa occidental. Com dia, tenim també, per desgràcia, la mala sort d’haver de recordar, cada 25 d’abril, el dia en què aquell regne o Estat va perdre la seua existència com a protagonista autònom de la propia història. I ja se sap, un poble que no és conscient de la seua pròpia història està condemnat a perdre-la, és a dir, a perdre’s ell mateix, a dissoldre’s i a deixar d’existir.
El 22 d’abril és el Dia Mundial de la Terra, que està com està. No cal dir, o sí, que hui el nostre planeta s’enfronta a greus crisis ecològiques, com ara l’escalfament global, la devastació dels boscos humits, el ràpid increment de la població i de la pol·lució en l’aire, en l’aigua, en sòls…
El 23 d’abril, Sant Jordi, és el dia del llibre, en què homenatgem la literatura, en general, però ens oblidem que la pròpia, i en la nostra llengua, necessita un major suport institucional i lector, perquè afortunadament prestigi en té, i molt.
Així doncs, ara i ací, declare abril el mes del futur possible. Un bon moment per començar a traballar per la Terra i pel nostre poble.
* Columna radiofònica Punt Ràdio Gandia (24-04-08)

dijous, 17 d’abril de 2008

Amb cor de dona ?


"A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel (…)"


Que pensaria Maria Mercè Marçal en veure a Carme Chacón passant revista a les tropes espanyoles i cridant amb veu impostada allò de viva… HONDURAS?
No és això, companya, no és això, li cantaria LLach. Perquè la igualtat no consisteix a assumir els rols masculins, tampoc adaptar-los i molt menys es tracta de substituir-los repetint les errades de segles de dominació del mascle.
Des del meu punt de vista, s’ha perdut una bona ocasió per a que una dona presidisca, per primera vegada, el també novedós Ministeri per a la Pau i la Convivència, en substitució de la cartera de Defensa… Això sí que seria un avanç social pioner al Món, d’acord amb el nou tarannà que s’hi vol impulsar, a la nova visió "amb cor de dona"…
Malauradament, una vegada més les presses per buscar la foto i el titular han pogut més que la voluntat real d’adaptar-nos a les noves maneres de fer política que una bona part de la societat, l’exclosa, reclama.
Tot i això, s'ha de reconèixer la passa endavant tan important que s’ha donat amb la creació del Ministeri d’Igualtat i en promoure un executiu desigual. Sí, desigual. Perquè igualtat no és 50 per cent, és normalitat. I entre altres coses, normalitat vol dir que, per primera vegada, les dones poder ser majoria de poder. No obstant això, caldrà parar atenció amb el que passa amb la resta d’esglaons inferiors: subsecretaries, direccions generals… Per allò d’evitar les polítiques-aparador.
Jo confie que algun dia aconseguim que hi haja un govern desequilibradament femení sense necessitat de quotes per raó de sexe, sense discriminació positiva. O almenys, que aquestes quotes no pesen ni més ni menys que les tradicionals, com ara les territorials o les que responen als interessos de les families internes dels partits. Senzillament, que en el perfil d’idonietat ministerial s’excloga – en positiu i en negatiu - el requisit sexual… Això voldrà dir que totes i tots els aspirants arriben en igualtat de condicions al procés de selecció.
Ja se que la majoria d’homes mai ens hem sentit una espècie superior i tenim molt clar allò de no excloure ningú per raó de sexe, raça, llengüa o creença. Però el nostre silenci quotidià, cómode i egoista, el que ompli l’espai que separa el sofà de la cuina, atorga. A l'igual que la indiferència cap als maltractaments MATA dues vegades !!!
I d’allò que no estic orgullós és del sexe que compartisc amb 35 nous assassins en el que duem d’any. M’ocasionen vergonya de gènere. JA N’HI HA PROU. FINS DIJOUS
(Columna radiofònica Punt Ràdio 17/04/2008)

Breu història d’un Jo


"No sóc qui vull ser, només sóc aquell que solament sap qui és quan no-res li preocupa"
Anònim

Darrerament, em dedique a les restrospectives de poca trajectòria. Em trobe en un estadi tan, tan "in" ( només tinc una gosseta afillada, un treball eventual i gaudesc d’una hipoteca que m’escalda el clatell amb la seua menstrual aparició, que m’exilia l’ànima fins a desterrar-la a una distància de 15 a 20 centímetres del melic...) que m’ha pegat per fer recopilatoris, xicotetes col·leccions de la meua història per amuntegar-les després en grups de 15, de 10 anys.
I les circumstàncies, la casualitat o allò tan eteri que anomenen l’entorn i que mai abans s’havia dignat a demanar-me una cita, s’han proposat colaborar-hi. Per començar, recentment he tornat a la Universitat per a fer una xerrada sobre la meua feïna (!!!!). I no he notat tanta diferència, més enllà de la física (que tampoc). No m’he donat als morros amb la ingenuïtat perduda, els somnis que no van ser, les bufanades d’aire per climatitzar... En canvi, he vist ulls que no creuen en el sistema, perquè en formen part d’ell. Mirades que no qüestionen, perquè no calen respostes. Somriues per a les anècdotes, silencis per a... Molts silencis... I quan predicava en el desert, la primera al front: una alumna que també vol ser comunicadora política em preguntà si no tenia por a les etiquetes. I jo, que abans sí, però que aquest mal – crònic – no es cura, però es suporta. Que primer fòren Adán i Eva i després vinguérem la resta, en sèrie i amb una completa informació del fabricant... Que només hi ha un antídot, un tractament a base de professionalitat, però que és llarg, costós i el tinc en fase experimental.
Uns dies abans em trobe a Gemma (una de les protagonistes accidentals del cas Zerolo-Ripoll-Gil-Mascarell. En aquest sentit, us recomane llegir l’article de la darrera setmana de l’amic Gamazo) la qual em recorda que ja en fan 10. I que m’ha incorporat al reportatge en record de la primera dècada de Gandia TV. Així doncs, com a memòria viva que m’han nomenat, vull homenatjar: la il·lusió; l’ambició ben entesa, la sana; la creativitat - "tot és per fer i tot és possible" - l’esperit d’innovació, de superació; el companyerisme... Els primers anys de la Televisió Pública de Gandia. "Una televisió que siga per damunt de tot viva, viva i plural", va desitjar Piera. Els anys posteriors, amb el relaxament d’uns, l’arribada d’altres i l’apoltronament de la resta, esdevindrien records en sèpia: de palmaetes a l’esquena primer, a punyalades després; persecucions; llistes negres que aclaririen comiats gairebé massius (gairebé, perquè alguns hi continauren fidels al regim) portes tancades, finestres que no acaben d’obrir-se; pèrdua de l’autoestima...
I a pesar d’això, ja no amague rancor, i agraisc no haver abaixat totalment les veles de la dignitat. Perquè de tot plegat naixeria aquest jo. I conte, contat...
(Article publicat a Safor Guia el 17/04/2008)

dijous, 10 d’abril de 2008

Seria reincident


Josep*, el que et parla si poguera retrocedir en el temps i en l’espai, fins arribar eixe moment, eixa circumstància concreta -si és que hi eixisteix- en la qual algunes persones tenim la sort de triar decidir què volem ser en la vida. Si poguera mirar-me de fit a fit fins a olorar-me aquest alè carregat de matissos... Si tornara a començar, voldria ser, podria ser feliç.
Feliç, en el sentit literal i figurat de la paraula. Feliç per caminar, feliç per estimar, per valorar, per entropessar i alçar-me, feliç per apreciar el que m’envolta i als qui encercle. I miraria de fer del meu estat una professió, una processó de possibilitats i habilitats. D’aptituts i ineptituts.
Potser seria pintor o mestre… O tal vegada reincident. Però miraria de construir-me millor comunicador. Defugiria i m’espolsaria els vicis adquirits, sobretot els que llepen el sistema… No seria ni millor ni pitjor que els meus companys i companyes, però esdevindria un poc més jo, més feliç.
I a pesar d’això, no abaixe les veles i continue malhumorant-me, en ocasions des de la solitud de l’incomprés i, en altres, acompanyat per la hipocresia de la ‘palmaeta’ a l’esquena. Jo, tretze sobre tretze, reivindique el dret a la professionalitat. A fer el que cal, en un sistema que s’entesta a deixar-te fer el que es puga, cóm i amb qui es puga, i l’últim que tanque la porta.
No, no sóc cap babau, ni m’ha entrat un atac de falsa inocència, després d’una mala jornada…
Demà m’enfronte públicament, i per primera vegada, al Raül de fa 15 anys. I m’hi veuré reflectit en cadascuna de les desafiants - per joves, per valentes i per sanes – mirades dels estudiants de comunicació de la universitat. Elles i ells esperen empapar-se d’experiència, jo d’inexperiència. Potser volen escoltar les meravelles d’aquesta professió o que la tire per terra… I jo els diré que siguen ells mateixos, perquè algú ja s’encarregarà de posar-los noms i cognoms.
Raül Navarro

** Columna radiofònica setmanal per a l’informatiu de vesprada de Punt Ràdio Gandia que condueix Josep Camacho.

dijous, 3 d’abril de 2008

El xicotet comerç que es mor



No se JOSEP si és perquè em faig major o perquè tinc molt tendres encara els arrels, perquè cada vegada prenc més consciència de la importància de les xicotetes coses que m’envolten… O si tot plegat té la culpa d’aquesta acidesa estomacal que em segreguen imatges com la de la primera pedra d’un nou centre comercial. I, per descomptat, poc o res m’ajuden les píndores d’hipocresia que pretenen fer-nos engolir els nostres governants.
L’estranya parella està tan consolidada que ja ni es pren les molèsties d’enganyar-nos l’amargor amb estractes de llima o taronja. Vull dir, un dia es fan la foto amb la Unió de Comerciants, antic vaixell almirall, juntament el turisme, de l’excel·lència de Gandia. Recordeu allò de: model de centre comercial obert, pioner i referent a l’Estat i a Europa?. I unes setmanes després, ahir concretament, els inseparables els col·loquen ‘als morros’ la primera pedra del nou centre comercial amb nom espacial, un poc a l'estil de les naus extraterrestres invasores de les pel·lícules ianquis: un matí ens alcem i estan damunt de nosaltres, i ja no soms capaços de fer-les desaparèixer… "Es tracta d’una aposta més del govern per consolidar a Gandia com a referent comercial entre València i Alacant", resa al diari. En què quedem?. Qui és el referent? El llop o l’ovella?
A un altre mitjà, en canvi, s’informa que a l’Estat Espanyol més de 4.000 establiments van tancar en gener de 2008 (front els 1.000 comerços que ho van fer durant el primer mes de l’any 2007). Això suposa que aquest sector ha perdut 70.000 llocs de treball durant el primer mes d’enguany.
Les dades són alarmants. El xicotet comerç es mor i qualsevol crisi econòmica, per meduda que siga, incideix encara més en un problema que és estructural. Tot i que hi ha qui mira cap a l’altre costat - fins i tot quan t’abraça - les xifres canten: mentre uns passen el forrejat, s’obrin milers de nous metres de supermercats i centres comercials els quals, al final, també acaben ofegant-se entre ells. De fet, ja tenim algun cementeri d’elefants vora riu.


(COLUMNA RADIOFÒNICA 03/04/08 PUNT RÀDIO GANDIA)