divendres, 1 de juliol de 2011

Coincidències


“Un mestre treballa per a l’eternitat: ningú no pot predir on acabarà la seua influència” (H.B. Adams)

Li guanye unes hores a la vesprada i decidisc fer del llit un bon lloc on jaure el xicotet i merescut esbarjo. Alce la vista cap a la tauleta de nit i la visió em recorda que ja fa uns quants dies que hi havia deixat un llibre per assaborir-lo una nit desvetllada. Un amic me’l va recomanar. Llig el títol: “Dotzena i mitja de llegendes del Pinet”, recollides per Doménec Morell Fullana i editat per l’Associació de Mares i Pares del CP Verge dels Desemparats d’Oliva. Desemparats, la meua escola! Un fum d’imatges s’hi centrifuguen i el cor em batega al ritme de les grans ocasions... Aleshores recorde que hi he de tornar. No, no ho faré per visitar les mestres (que sóc un desagraït i, com a tal, tinc la vergonya com a penitència). He d’anar perquè vull fer-hi les pràctiques de Magisteri Infantil. Després d’uns quants anys com a periodista he decidit reobrir el calaix de les vocacions perdudes, de les ocasions pendents.

Crec que estava llegint la història del moro Ganguis quan succeí. Al fons del carrer, l’enrenou de clams infantils despertà la meua ravalera afició a traure el cap per la finestra. Un ramat de vint personetes s’enfilaven enjugasats pels empedrats del carrer. Al front de la comitiva sorollosa una patidora guia mirava de controlar-los mentre parava atenció a la fisonomia de les construccions típiques del traçat morisc. Marita alçà la vista i aleshores es produí la descoberta sobtada, la retrobada casual entre mestra i alumne.

La veritat és que la meua relació amb Desemparats és una llarga història de casualitats: Vam vindre a viure a Oliva ara fa 25 anys. Al meu germà i a mi ens donaren plaça a Lluís Vives, però els pares preferiren no separar els tres fills. I Desemparats era, en aquell moment, l’únic centre que tenia capacitat per acollir els nouvinguts.

Puc dir que em somrigué la fortuna. Com diu un personatge del meu barri amb malnom de beguda autòctona que escalfa l’estómac i alguna cosa més: “Ho dic com ho sent, si no, no ho diria!”. Mireu, fins aleshores jo no havia destacat en res. A l’anterior col·legi, era algú de l’ú al trenta sense catalogació acadèmica exacta. Tal vegada, per aquesta raó a l’escola - i a casa – m’assignaren a la secció del “no és tan mal estudiant...” amb una nota que deia: “Si s’esforça més, igual...”. Per contra, a Desemparats posarien noms i cognoms a la persona, hi pararien atenció a l’alumne abandonat.

Molta culpa de l’èxit la tingueren les mestres: Marita era la meua tutora i la directora. Que em perdone si ara només em venen al cap els seus experiments: el pa que ens menjàrem a la muntanya en Pasqua; un vi que resultà ser un excel·lent vinagre!; els sabons fabricats amb oli usat, l’hortet que cuidàvem amb cura a l’eixida d’escola... Tenia un punt molt divertit, fins i tot quan aconseguíem – no sense esforç – desanquetar-la. Li dèiem: “Mestra, és precís?”. “Precís és morir-se!”, responia de forma autòmata, que no resignada. Perquè la recorde lluitadora. D’alguna manera, ella i la resta de l’equip docent feien l’impossible per programar activitats, per tal d’aconseguir els recursos necessaris perquè la precària situació del centre no afectés el nostre aprenentatge, a l’asil vell (Museu Arqueològic) i als barracons després. Un Nadal, Marita Gómez Kem va ser la presentadora de l’Un, Dos, Tres escolar, que vam guanyar Maria José i jo. I fins ací, puc llegir-vos.

Si sóc periodista, en bona part li ho dec a Clara. Ella em despertà la passió per l’escriptura. Poques vegades he tornat a gaudir-ne com a l’època en què Clara ens proposava redaccions que jo preparava amb cura, tot esperant el moment d’arribar a classe per llegir els relats de la meua navegació en veu alta. Era exigent, perquè sabia de les meues possibilitats i això m'ha ensenyat a ser constant i perseverant.

Marita i Clara em feren sentir especial, apostaren per nosaltres. No sóc ningú per assegurar que estan orgulloses de mi, però m’agrada suposar-ho. I potser el meu treball com a docent, mirant d’ajudar altres xiquets i xiquetes a sentir-se especials, siga la millor manera de tornar-les tanta generositat.

I és que les meues mestres tenen molt de mèrit, perquè crearen escola. I mai més ben dit. Si ara Desemparats és reconegut i valorat per la seua metodologia, elles tingueren molt a veure, perquè no abaixaren veles i apostaren per una forma renovada d’entendre l’ensenyament, a pesar que estàvem considerats com alguna cosa estranya, amb maneres poc ortodoxes. Fins i tot, patírem etiquetes xenòfobes per la nostra multiculturalitat.

No vull acabar aquest article sense donar les gràcies a Vicent i Mercè, que han acollit durant unes quantes setmanes aquest poregós deixeble i m’han ensenyat a estimar la seua professió. Per cert - una altra casualitat - recentment he descobert que la notícia de la boda de Mercè amb Vicent (ara fa 24 anys) la va publicar un servidor al diari escolar...

Agraït també als meus xiquets i xiquetes d’infantil (4 anys) que m’han insuflat l’aire que necessitava (no recorde haver rebut tants abraços, que m’hagen regalat tants somriures o llençat tantes veritats per metre quadrat!)

Sabeu quin llibre tinc a hores d’ara a la tauleta de nit? “Coincidencias”, de Sergi Durà.

Raül Navarro Vizcaíno (ex alumne del CP Verge del Desemparats d’Oliva)