dijous, 25 de setembre de 2008

L'home de la gosseta*


Els nois del 74 ja no són aquells que avui en tenen 34. Han deixat de ser-ho. I s'engoleixen a glopades curtes i en xopitos d'un sol ús l'amargor de la sobtada. ¿Cóm si no empassar-se'n per la gola, sense anestèsia, l'aspra descoberta ? I és que un dia algú més jove t'assenyala i tot canvia quan t'identifica com a l'home que passeja el seu gos...
I, a més glòria, tot just quan el noi del 74 havia decidit encarar-se a la muntanya. Acovardit però amb passa ferma, per allò de distraure l'atenció del sacrifici. Que cada gota de suor no esdevinga rastre o, almenys, que se la xuple el camí i s'hi confonga amb la terra humida abans que quelcom rastrege l'aventura pretensiosa…
Però, una vegada has arribat dalt - alenant com un porc, amb el fetge a una mà i vigilant amb l'esquerra que el cor no abandone el seu caixó - es pot saber qui controla que la nit s'enfosquisca el suficient per esborrar-hi les marques de l'etiquetatge ? Pas possible ! Raó per la qual, acabem com a la porta d'escola, classificant-nos en funció de la data de caducitat, per èpoques, amb una selectiva naturalitat. Els uns / les unes, que decideixen amuntegar-se al voltant d'una foguera, amb el comboi de la torrà, sense pressa, que d'això es tracta, d'estirar la nit… I tot i ser els mateixos riures del 90, ja no sonen igual... O potser siguem nosaltres els qui hem perdut el ritme, incapaços de quedar-nos amb la cançoneta...
Per contra, els/les del 74 som més pràctics i ens estimem més assegurar-nos el sopar tirant mà del socorregut entrepà de formatge, les cacaues i l'ampolla de vi… Tampoc necessitem la llum per mantindre'ns la mirada i busquem la foscor, traslladant tot el poder a les nostres paraules. Les quals, despullades de responsabilitat, brollen desvergonyides, directes i veritables... I abandonarem la festa els primers, perquè no necessitem de tripijocs per tal que els nostres cossos s'hi troben. No ens calen motius, objectius que assolir…
Els nois del 74 ja no som aquells que prompte en farem 34. I quin goig, la deliciosa contradicció que macera el meu cos !!!!
Meravellosa contradicció
aquesta de desitjar, com un cos jove,
un món nou amb nous mots
i expressar-ho amb el tacte
d'un bell nu que no alena,
marbre de fred,
magnífic
(Pep Piera)

Raül Navarro Vizcaíno
* Article publicat a la revista Safor Guia el 25/09/08

dijous, 4 de setembre de 2008

La pell com a frontera*

**

La pell com a frontera… Com una closca que ens protegeix, que té cura i/o es compadeix de nosaltres. Sota la qual fiquem el nas i ens amaguem, per olorar-nos les nafres de la vida, per llepar-les i alimentar-nos amb el suc d'amargues victòries i ensucrades desfetes. On tu eres tu, perquè no t'assembles a cap altra forma humana, enclaustrat entre les parets que folren el cos, per dins, de veritats verges…


Per fora, la pell com a frontera excloent. Falsa, perquè és impossible classificar-la, perquè està tapissada amb centenars de matisos que l'aclareixen, l'enfosqueixen, li donen un aspecte jove, madur, tendre, rude... Més o menys alié a les esquerdes... I és que tot i que s'entesten a encasellar-nos a partir del color de la pell i d'altres trets externs, en l'espècie humana no hi ha races pures. En el món dels animals sí que és encertat separar cada espècie per races, ja que tenen característiques genètiques diferents entre ells. En canvi, els humans compartim gairebé el mateix codi genètic. Per tant, la gent confon – amb major o menor intencionalitat - el terme raça (concepte biològic) amb un altre anomenat ètnia (concepte cultural), el qual fa referència a un grup humà que, per raons culturals, és diferent dels altres i que en molts casos vol conservar aquesta diferència (!!!!). La llengua, la manera de viure, la forma de relacionar-se, la religió, per exemple, són elements que caracteritzen les ètnies com ara els marroquins, els romanesos, els afroamericans, els llatins... els gitanos.

I així ha estat que és, com al meu poble s'ha alçat una frontera falsa entre ètnies cimentada amb excuses... Geogràficament tan accidentada com ha estat possible protegir d'hipocresia mitja galta, la majoritària, la socialitzada... l'excloent...

Per contra, amuntegada entre racons de vistes meravelloses, hi trobem l'ètnia gitana en un estat d'exili auto o semi-imposat, segons es mire. Les seues gents, cada cop més ensimismades en sí mateix, s'estimen més girar el cap i fer bons – per acció o omissió – els estereotips, a reivindicar l'orgull de ser diferents...


—Antonio, ¿quién eres tú?

Si te llamaras Camborio,

hubieras hecho una fuente

de sangre, con cinco chorros.

Ni tú eres hijo de nadie,

ni legítimo Camborio.

¡Se acabaron los gitanos

que iban por el monte solos!

Están los viejos cuchillos tiritando bajo el polvo.

(Lorca)


NOTA: Diumenge passat vaig assistir per primera vegada a un acte multitudinari del poble gitano. Només hi érem tres paios... Jo hi tenia por, mentre encarava la frontera costera amunt... Afortunadament, el temor social, geogràfic, econòmic... va esdevenir angoixa cultural. Em preocupava no saber moure'm amb naturalitat entre la diferència i que es notés. Que ofengués algú amb la meua ignorància... Per contra, vaig gaudir de l'experiència... Entre altres coses, perquè feia temps que no rebia tantes atencions... I tan sinceres, de pell endins !!!!


Raül Navarro Vizcaíno
* Article publicat a la revista Safor Guia, on tinc el privilegi de col·laborador-hi.
** A la foto, el de taronja sóc jo (per si algú no se n'havia adonat)