M’he pres la llibertat d’agafar els versos de Miquel Martí i Pol per tal d’explicar el que estic sentit darrerament. "Aquesta remor que se sent no és de pluja". Fa temps que escoltava un zumzeig que volia dir-me alguna cosa. I si no ho feia era perquè probablement jo no volia sentir-lo o perquè els sorolls que m'acomoden el confonien. Sortosament, quan les restes del run-run se m’arrelaren a l'oïda em provocaren un efecte de pèrdua de la verticalitat. Sota els peus, la terra tremolà el suficient com per a no tornar a ser la mateixa...
Aleshores, sobtadament, apareix un nou silenci, una pau diferent que et duu altres veus que, com jo, han decidit defugir la callada col·lectiva per convertir-se en alguna cosa que naix amb vocació de clam. Aquestes veus em reomplen els silencis i donen sentit a les meues ansietats des de fa uns quants mesos. I és que tots plegats hem aconseguit compondre una mena de cant a l'esperança. Hem obert un forat amb forma d'arc de mig punt des del qual proposar una nova mirada a la història, la cultura, les tradicions de la Safor... Amb especial atenció al patrimoni que alguns, amb febres megalòmanes, s'entesten a enderrocar, cobrint amb les seues runes les nostres senyes d'identitat, carregant-nos sobre les nostres esquenes la responsabilitat compartida per la desmemòria col·lectiva. Destruint tot allò que ens farà créixer com a societat, que ens procurarà una millor qualitat de vida, un futur com a poble.
Totes i tots conegueu els exemples, el nostre patrimoni ha minvat considerablement a tot arreu de la comarca. Potser ens hem retardat, massa, però tot no hi és perdut. Ara és urgent evitar la desaparició d'un dels darrers testimonis de la nostra horta. L'ombra de la pala amenaça amb enfosquir, per sempre, la lluentor de l'Alqueria Romaguera. Un edifici, probablement anterior al segle XVIII, lligat a una important nissaga gandiana que ha donat tres alcaldes a la ciutat. La nostra 'alqueria blanca' s'hi troba en perfecte estat de conservació. Tot i això, volen tombar-la. Al seu lloc hi faran una zona verda, curiosa manera d'insultar-nos la intel·ligència.
Des d'Arc de Mig Punt. Associació Memòria i Patrimoni (http://arcdemigpunt.wordpress.com/) proposen convertir Romaguera en un centre d'Interpretació del món rural. Primer però, ens cal salvar-la. I aquest divendres, 27 de febrer, a les 19.30 hores, les veus de la nostra comarca s'uniran al Teatre del Raval de Gandia. Els nostres poetes (JOAN NAVARRO, MARIA JOSEP ESCRIVÀ, JULI CAPILLA, ISABEL GARCIA CANET, JOSEP PIERA, EDUARD RAMIREZ, JOSEP PORCAR, ALFONS NAVARRET, MANEL MARÍ, JOSÉ INIESTA, VICENT OLASO, PAU LÓPEZ, ENCARNA SANT-CELONI, ALEXANDRE NAVARRO, JOSEP VICENT CABRERA, JOSEP CARLES CATALÀ, MARIA FULLANA, BEGONYA POZO I JOSEP LLUÍS ROIG) protagonitzaran el recital: Tornaveus d'una alqueria, amb la complicitat musical de CRISTINA MARTÍ.
M'afegisc, per tant, a la remor que s'alça. Companyes i companys, reomplim-nos els pulmons de l'aire que se’ns hi ha negat i bufem, bufem ben fort, tots plegats, només que siga per aixecar la tan necessària polseguera...
Aleshores, sobtadament, apareix un nou silenci, una pau diferent que et duu altres veus que, com jo, han decidit defugir la callada col·lectiva per convertir-se en alguna cosa que naix amb vocació de clam. Aquestes veus em reomplen els silencis i donen sentit a les meues ansietats des de fa uns quants mesos. I és que tots plegats hem aconseguit compondre una mena de cant a l'esperança. Hem obert un forat amb forma d'arc de mig punt des del qual proposar una nova mirada a la història, la cultura, les tradicions de la Safor... Amb especial atenció al patrimoni que alguns, amb febres megalòmanes, s'entesten a enderrocar, cobrint amb les seues runes les nostres senyes d'identitat, carregant-nos sobre les nostres esquenes la responsabilitat compartida per la desmemòria col·lectiva. Destruint tot allò que ens farà créixer com a societat, que ens procurarà una millor qualitat de vida, un futur com a poble.
Totes i tots conegueu els exemples, el nostre patrimoni ha minvat considerablement a tot arreu de la comarca. Potser ens hem retardat, massa, però tot no hi és perdut. Ara és urgent evitar la desaparició d'un dels darrers testimonis de la nostra horta. L'ombra de la pala amenaça amb enfosquir, per sempre, la lluentor de l'Alqueria Romaguera. Un edifici, probablement anterior al segle XVIII, lligat a una important nissaga gandiana que ha donat tres alcaldes a la ciutat. La nostra 'alqueria blanca' s'hi troba en perfecte estat de conservació. Tot i això, volen tombar-la. Al seu lloc hi faran una zona verda, curiosa manera d'insultar-nos la intel·ligència.
Des d'Arc de Mig Punt. Associació Memòria i Patrimoni (http://arcdemigpunt.wordpress.com/) proposen convertir Romaguera en un centre d'Interpretació del món rural. Primer però, ens cal salvar-la. I aquest divendres, 27 de febrer, a les 19.30 hores, les veus de la nostra comarca s'uniran al Teatre del Raval de Gandia. Els nostres poetes (JOAN NAVARRO, MARIA JOSEP ESCRIVÀ, JULI CAPILLA, ISABEL GARCIA CANET, JOSEP PIERA, EDUARD RAMIREZ, JOSEP PORCAR, ALFONS NAVARRET, MANEL MARÍ, JOSÉ INIESTA, VICENT OLASO, PAU LÓPEZ, ENCARNA SANT-CELONI, ALEXANDRE NAVARRO, JOSEP VICENT CABRERA, JOSEP CARLES CATALÀ, MARIA FULLANA, BEGONYA POZO I JOSEP LLUÍS ROIG) protagonitzaran el recital: Tornaveus d'una alqueria, amb la complicitat musical de CRISTINA MARTÍ.
M'afegisc, per tant, a la remor que s'alça. Companyes i companys, reomplim-nos els pulmons de l'aire que se’ns hi ha negat i bufem, bufem ben fort, tots plegats, només que siga per aixecar la tan necessària polseguera...
Aquesta remor que se sent no és de pluja.
Ja fa molt de temps que no plou.
S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula
pels carrers i les cases.
Aquesta remor que se sent no és de vent.
Han prohibit el vent perquè no s'alci
la pols que hi ha pertot
i l'aire no esdevingui, diuen, irrespirable.
Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l'aire.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitablement, la catàstrofe.
I, tanmateix, la remor persisteix.
Miquel Martí i Pol
