diumenge, 22 d’abril de 2012

Parlen els amics...

Quan dos vells amants es troben en l’oblit, muts de silenci, parlen els amics... Callen els records dels somnis, amanits de sentiments contradictoris, desdibuixats de matisos i empeltats de nous colors...
            Tot i això, les mirades encara es reconeixen, algú diria que busquen l’altra meitat a l’espill de l’ànima... Però no escorcollen... Perquè ara, parlen els amics. I quins mots empren per calfar-se al somriure del sol? Si ja no els sembla el mateix arbre, el que un veu des del seu cim i l’altre sota la branca que l’engrunsa. Si l’un es llança a un altre buit, mentre l’altre espera nous vents ancorat al port.
            Parlen els amics, primer avergonyits en mostrar-se diferents, però a poc a poc els cossos es despullen sobre l’herba de noves rutes i quimeres. Es demanen consell, pero no es recomanen, s’escolten. Ja hi són fit a fit. Es sinceren, sense retrets... Suspiren, alleugerits de silencis. I al cel li agreixen l’atzur d’eixe instant.   
            Caminen junts, una mà encara encaixa al motlle de l'altra. Un somriure inesperat els regala la paraula justa. S’apaga el blau, un núvol retorna el flaire humit al riu, la seua ombra camina sobre el reflex dels amics, que a la vora llencen pedres sobre el somni de l’aigua.


“No és el mateix un arbre
per a un ocell que per a un piròman,
per a un turista que per a un penjat.

No és el mateix un arbre
vist des d'un paracaigudes que des de
sota terra, des de l'arbre veí
que des d'una estrella, des dels barrots
de la presó que des del tallamar.

No és el mateix, si el miro
sentint-me enamorada, colèrica, trista,
generosa o procaç.

En canvi, un silenci teu per resposta
és un silenci en totes les llengües del món;”

(Laura López Granell)



Raül Navarro