diumenge, 25 de gener de 2009

L'estrela d'Enol







Conta una mil·lenària llegenda celta que el Llac Enol, a Astúries, va ser en un principi una gran plana amb cabanes de pastors en ella. Els més antics encara la recorden: “una vegada va vindre una Senyora” de nit i va demanar posada. Cap pastor li la va donar. I és que tot i que la dama era molt bella, el seu semblant màgic va infondre por al veïnat. Només a l’horta de Los Acebos hi va haver una família de pastors que sí que li van oferir allotjament. La dona no va parlar, però els va advertir que si tenien ramat al camp, l’arreplegaren perquè a l’endemà seria un llac. I així va succeir. Qui era la dama? En l’origen de la llegenda, potser estaria la Deessa Mare Creadora, la Terra, coneguda pels celtes com La Deva. Per als cristians, segles després, seria la Mare de Déu de Covadonga o La Santina. De fet, la tradició popular també recull la història d’una llàgrima vessada per la verge com a origen del llac. A l’actualitat, en el Llac Enol es troba submergida una imatge de la verge, que cada 8 de setembre és elevada per a traure-la en processó.




Allò més semblant a les sensacions que desitge experimentar amb el naixement d’un fill/a és l’arribada del meu primer nebot. Huit mesos planificant tots els detalls previs i posteriors a la seua aparaulada aparició: ja sabeu, els recurrents debats sobre els noms més adients - i que al final ens agraden o no en funció del bon ús que altres en fan d’ell - cóm cal educar-lo, els trucs de la iaia, els consells de la coneguda d’una amiga, del psicòleg de la tele… Jo entenc el meu primer nebot quan es va agobiar en sentir-se tan planificat i va decidir donar-nos una lliçó d’espontaneïtat i improvisació.




Per començar, avança el seu rellotge i guanya a la vida tres setmanes… El desafiament continua: per tal d’evitar especulacions sobre “el que podia haver passat si naix el xiquet dimarts i tretze”, es presenta minuts abans que finalitze la supersticiosa jornada. Hi va mantindre la incògnita fins el final, perquè va trigar més d’una hora a fer-nos saber la data del seu aniversari. Més de 60 llargs minuts de dolor per a la meua germana i d’angúnia per al meu cunyat, convidat de pedra a la dantesca coreografia. Finalment, s’hi presentà. Els seus primers ‘uè, uè’ ens sonaren com miols que trencaven la fredor de la sala d’urgències… És impossible descriure amb paraules, fins i tot amb imatges, quin aspecte té la primera mirada a la vida que t’espera. El meu nebodet però, ho afrontà amb arrogància, perquè va obrir de bat a bat els seus ulls incolors desmostrant una curiositat inusual que ens reomplí d’aigües salades la caiguda de les galtes.




La tercera tassa del brou de la nostra sopresa ens la vam haver d’engolir tot d’una. Com si no empassar-nos més ràpid l’amargor pel desconcert que ens produí el so d’unes lletres que es posaren d’acord per convertir-se en el primer tret identitari del meu nebot. Amb els dies, el nom propi ENOL ha acabat conquerint-me, com ho va fer el seu nou propietari des del moment màgic del seu naixement.




Sabeu, hi ha qui diu que tots els fills anomenats amb aquest nom s’envolten de fortuna gràcies al poder que genera la influència de les aigües del llac Enol...