dijous, 18 de desembre de 2008

Hi ha vida al cementeri



D’acord amb la mitologia africana, el cementeri d'elefants era un lloc on anaven a passar els últims dies de vida els elefants moribunds. Com si es tractara d’un tressor ocult, al segle XIX hi havia qui cercava l’indret per fer-se amb l’ivori que es trobaria a l'amagatall fantàstic. Si no tot, part del mite és veritat. La llegenda va sorgir a partir del fet que els esquelets d'elefants es troben freqüentment en grups prop de l’aigua. Segons sembla, quan pateixen algun tipus de desnutrició cerquen instintivament les fonts amb l'esperança que el líquid els permeta recuperar-se. Els qui no ho aconsegueixen però, mostren nivells cada vegada més baixos de sucre en la sang, i acaben morint.
Trac a col·lació la llegenda del cementeri d’elefants, no perquè vullga caure en el tòpic i recurrent paral·lelisme amb la situació en què es puguen trobar els/les nostres majors, a casa dels familiars o a les modernes residències-hotel. No és la meua intenció plantejar cap debat moral al respecte, i molt menys jutjar ningú. Entre altres coses, perquè crec - i si no l’experiència, com gairebé sempre, ens ho fa palès – que totes dues opcions poder arribar a ser tan vàlides i justificades com es vullga.
D’una banda, moltes famílies no poden cubrir les necessitats bàsiques dels seus majors, perquè socialment hem canviat, perquè la cura que abans queia com una llossa sobre les esquenes de les dones, avui, afortunadament, ja no és possible per la justa incorporació al mercat laboral. En una hipotètica societat igualitària, la situació econòmica tampoc ho permetria en molts casos. L’estructura familiar i social s’ha transformat, fins i tot la mentalitat de les persones grans, les quals entenen que a una família on tothom hi treballa, o perquè l’espai és reduït…, haver d’atendre-los genera grans dificultats. No cal dir, per tant, que en molts casos, l’opció de la residència, no és perquè es deixe d’estimar l’avi o l’àvia, és perquè no se li poden donar totes les atencions necessàries al domicili, d’altra banda cada vegada més impersonal, menut i aïllat.
Afortundament, també ha canviat el concepte de residència (espai on s’apliquen unes atencions, que comparteixen persones amb problemes semblants, en un entorn ajardinat...) respecte a l’antiga imatge de lloc de reclosió, d’abandonament... Tot i això, la majoria de les persones no poden accedir a les poquíssimes places de les residències públiques. I això vol dir que, també en aquest cas, la qualitat del servei que rebrà la persona gran podria estar en funció de la capacitat econòmica de les famílies per costejar un centre privat, per garantir l’hipotètica – i no sempre certa - relació qualitat-preu. I és que també està el factor negoci i una residència no deixa de ser una empresa amb ànim de lucre. Per tant, també depen de l'animositat lucrativa de la gerència i de l'afecció sobre els serveis que s'hi oferten.
La qualitat però, no respon només a criteris economicistes. A casa, o la residència, per a mi és molt important la qualitat, no entesa com a servei, sinò com a dignitat al final del camí. Que si vivim mols anys - les estadístiques no diuen el contrari - tingam garantit el millor dels comiants (per a mi, somiant, com m’agrada viure) o, si més no, el dret a què algú ens hi proporcione un tracte humà. Quina paradoxa, còm si no caldria tractar a les persones ? Tot i això, em reitere, un tracte humà fins a la fi.
Que l’absència de memòria social, de records ordenats en fitxers coherents, no siga excusa per a folrar les cadires amb els nostres cossos. Que l’afectiva, eixa sí que no desarrela, perquè ens és inherent, en qualsevol de les nostres etapes, fins i tot quan fuig la mirada, t’abandona el somriure o es desaprenen els tripijocs que converteixen les paraules en converses...
Al cementeri de la memòria, potser el cos jau mort, però el cor hi batega. I es sent en pau, viu quan l'acaronem.
Sabeu què ? Per a mi, allò màgic dels elefants, al seu exili d’ivori, és la conducta davant la mort dels seus congèneres. Hi ha qui diu que no els abandonen, que els hi fan costat, vetlant-los, fins i tot, quan ja hi són cadàvers.
"Com et veus, em vaig veure i com em veus et veuràs, tot és qüestió de respecte no d'edat…"


Raül Navarro




Foto: 1600 x 1200 - 391 KB - upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/4/4c/P...

No la toqueu, si us plau, no la toqueu...



Definitivament, València ja s'hi troba més a prop de ser alguna cosa... Molt més que cressol de les famílies 'com Déu mana', de les 'originalitats' de Calatrava, de la dues vegades 'popular' Copa de l'Amèrica, de la Fòrmula I... Fins i tot, té la seua pròpia versió de la baronessa Thyssen. Recordeu, recordeu l'aristocràtica amenaça: "Buscaré altres amants de la naturalesa com jo i ens lligarem a cada arbre per impedir que els eliminen...". O dit d'una altra manera: "Si Gallardón no atura les obres, m'emporte les col·leccions d'art..." I qui diu que no sabem copiar? La nostra adaptació perifèrica poc o res ha d'envejar. Carmen Alborch, tota una 'ex' de luxe, ha trobat, per fi, sentit al seu autodesterrament i l'ha mamprés amb la defensa del patrimoni desnonat, el de la pala a la porta... Fa poc, contemplàvem colpits els plors mediàtics i sense consol televisiu de la socialista davant la desaparició de la Casa de la Palmera, un símbol de la ciutat que s'hi resisteix agònica a ser, literalment, només memòria col·lectiva del poble... Amb més raó que un sant, Alborch ha acusat Barberà d'insensible i ha condemnat "l'acarnissament" de l'Ajuntament cap el barri de Cabanyal. I és que el malograt immoble podria haver-se rehabilitat i utilitzat com a equipament públic, integrat en la zona ajardinada, sense perjudici per als propòsits urbanístics...
Tot just, el final que algunes i alguns implorem per a l'alqueria Romaguera, al gandià districte de Santa Anna. Els condicionants són els mateixos... I a més, ací qui governa és el PSOE... Però serà la pressió de la dreta local, o la impressió que aquest alcalde, en realitat, s'hi troba més cómode inaugurant centres comercials... La qüestió és que a Romaguera també li han aplicat la pena màxima i el seu enderrocament serà qüestió de mesos.
Caldrà agenciar-nos Tites o exministres? Encara que siga per mediatitzar la rabiola... O per què torne a brollar la sensibilitat d'antigues plomes compromeses...
Exclosa dels notaris socials, traïda pels qui manen... Qui tindrà cura de la memòria col·lectiva ?
I a mi, que em vénen al cap els planys de Piera en veure perillar la seua Drova:

Aquesta vella vall que ara veig verda,
daurada lluna de meló d'estiu,
és més que un llogaret entre montanyes,
molt més que la infantesa al finestral,
molt més que un paradís ple de pinades.
Aquesta vella vall feta de somnis,
amagatall d'amors i de paraules,
la dels mil i un perfums i les fonts fresques,
la dels hiverns de llàgrimes de gel,
la de les veus que juguen i el silenci;
aquesta vella vall que vull per sempre verda.
Aquesta que rebrota riallera
després de les tempestes i la pluja;
aquesta que faig meua cada dia,
aquesta que duc viva a la memòria,
no la toqueu, si us plau, no la toqueu.
No la toqueu, si no és per estimar-la.

Raül Navarro Vizcaíno