dimecres, 21 de març de 2012

Mercat d’encants


Al cofre dels records, sempre hi resten coses per contar. A vegades, perquè les hem oblidades i d’altres perquè no les hi trobem, no hem sabut buscar-les... O senzillament no volem remoure-les i les dissimulem confonent-les amb l’humit i engroguit folre de la nostra existència. Potser el pas del temps és el disparador perfecte perquè ens afloren qüestions del passat... I un record porta a un altre, aquest invoca alguna petita anècdota i ja està! la porta de la memòria se’ns obri de bat a bat a records d’una infància plena dencants i desencants, de preguntes sense resposta, de misteris que la vida no sempre sabrà resoldre...

Si més no, la vida és com un mercat. Un tràfec d’alegries i tristors, de records, de desamors, de successos inesperats i d’altres que es repeteixen... Un lloc de peregrinació on la rutina i la certesa no són precisament les millors companyes de viatge.

A l'alba paren el mercat. El primer que trobem són els tendals de l’esperança. Tots disposats un al costat de l’altre, i a l’interior s’hi afanen els mercaders a traure els productes de l’ungüent verd, competint per oferir-nos tota classe de demostracions. Fins i tot hi ha un xarop sense sucre que –diuen- cura les depressions i apaivaga l’ànima. La gent en comprem per dotzenes, d’esperança, és un producte indispensable per omplir el rebost de la supervivència.

Al costat de l’enyorança, la malenconia, i un poc més enllà una gitana ens assegura que pagues dues de tristor i et regala una tercera d’alegria. Passem de llarg la solitud i fem cua per buscar la companyia: Qui és l’últim?.

L’amor vertader és car i difícil de trobar. Després de donar moltes voltes preguntem per ell a uns vells, els quals ens adverteixen que no ens refiem del que ens venen, que a l’hivern l’amor mai és pur i el de la primavera, només de temporada. Això sí, per tot arreu els botiguers regalen als clients manollets d’il·lusió.

Un poc més al fons, el mercat d'essències, on busques les teues, perquè cada color, olor i sabor esdevinga exclusiu, particular i intransferible. Cada fragància ens pertany, ens recorda, ens transporta, ens reconeix i ens confon, t’apropa i et separa, t’evadeix i ens adapta a les circumstàncies... Hi continues a la compra de sentits i tastes la passió, el plor, la serenitat, els riures, el sexe... Ensumes al teu voltant i reconeixes les aromes d’aquella flor amb flaire de petons, però amb tast de suor... Et sembla escoltar la teua cançó, mentre tractes en va de conservar la sorra que et rellisca entre els dits. Més tard ploraràs llàgrimes de xocolata quan confongues aquella mare amb la teua. I et sentiràs sol. Un policia et preguntarà: T’has perdut, xiquet? I li respondràs que no, que qui ha desaparegut és la mare...

El sol custodia amb severitat el mercat... Desperta la fam de poder, la sed de viure i la necessitat d'existir. Aleshores és quan la vida se'ns planteja com una pregunta sense resposta, l'enigmàtica recerca d'allò que no tenim però necessitem... A cada minut que passa augmenta l’angoixant sensació de la incertesa, contra la qual adquirim compulsivament tota classe de remeis i altres encanteris.

Amb el capvespre ens endinsem al mercat de segona mà per proveir-nos de somnis. L'escorcollem en busca de tresors. Tresquem per les muntanyes d’objectes abandonats, de quimeres rebutjades. Anhelem, però, trobar-hi alguna ocasió, allò que algú va retirar sense saber-ne fer un ús adequat. Quan per fi es troba el regal perfecte preguntem per ell a mitja veu, corpresos, atemorits davant la possibilitat de no poder pagar-lo. Perquè sabem que el preu sempre és alt, massa alt. Tot i això ens l’endurem. Tan se val que no siga el que cercaves en realitat, perquè mai eixiràs amb les mans buides. I és que ens estimem més la buidor d’una falsa victòria a reconèixer-nos en el fracàs, per molt digna i esperançadora que siga la derrota.

A l’endemà tornarem a matinejar, tenim el pressentiment que si no ens alcem d’hora algú pot retirar el mercadet de la vida i no deixar-nos beure dels seus encants, ni tastar els seus desencants.

“Avui, els mercats són un paradís obert per a tots, un món de temptacions honestes, delicioses, sempre renovades i molt sovint sorprenents. Com la vida, si més no.”
Néstor Luján.

Sobre el desencant: Personalment, trobe en el desencant una paraula vital, necessària, encoratjadora, que no necessàriament significa la negació, la pèrdua de l’encant... Tot el contrari, més bé el dignifica. Ocorre, però, que al nostre vocabulari utilitzem la paraula desencantat com una desgràcia. Per exemple, quan tot va malament diem: "estic desencantat de la vida...". Com s'interpreta això? Has tingut mala sort en la vida. Aleshores, potser caldria dir dissortat. Però no, diem desencantat, com si la vida hagués renunciat per sempre als capvespres vora mar, a l’aire fresc de les muntanyes, a la lectura d’un bon llibre al pati de casa, al primer cafè del matí, als comiats a la matinada, a la lluna sobre les teulades, a l’olor a pluja dels carrers, als riures del meu nebot, a les seues abraçades...


El primer esgurad per la finestra al matí
El vell libre retrobat
Rostres plens d’entusiasme
Neu, el canvi de les estacions
El diari
La dialèctica
Dutxar-se, nedar
Música antiga
Sabates còmodes
Comprendre
Música nova
Escriure, plantar
Viatjar
Cantar
Ser amable.

Plaers. Bertolt Brecht