Més enllà del desert

a ACAPS

“Era una nit estranya…no es veia estrella alguna en el cel. Pel que sembla algú les havia ficat en un calaix, i s’havia dedicat tota la nit a observar-les amb entreteniment, tot i que això és una altra història i ha de ser contada en un altre moment.
La lluna, sola i trista no pogué evitar vessar alguna llagrimeta. Primer va ser una molt tímida, seguida d'altres dues, i així a poc a poc va començar un plor desconsolat que no podia detenir-se. Les llàgrimes recorrien les seues galtes amagant-se a l’interior de cadascun dels seus cràters, però aquests que ja començaven a vessar, no eren suficients i algunes van caure a la Terra.
Una d'elles, amb una lluentor especial, doncs la Lluna estava plena, va anar a parar enmig del desert. Però no va caure a la sorra. Va tenir la sort de parar enmig d'un oasi, just damunt del fruit d'una noguera. La nit va passar molt lenta, doncs tots sabem que un cel sense estrelles és el responsable que el temps siga lent i trist.
Al matí següent, l’anou ja havia arribat a una grandària espectacular i les dèbils branques de la noguera no van ser capaces de suportar el pes del seu fruit. Així va estar que aquest va caure de l’arbre estavellant-se contra el sòl. L’anou, a causa de l'impacte, es va obrir en dues meitats deixant veure el seu fruit. Però dins hi havia alguna cosa diferent a allò esperat, doncs tenia braços i cames.
D'aquella nou va nàixer un xiquet, al que tots ara anomenen Mohamed. La seua pell era fosca per fora i per dins era tendra i suau, com ho són les anous.
Mohamed hi era tot sol enmig de l'oasi, al cor del desert, i va començar a trescar la sorra sota un sol abrasador. El seu cos nu va començar a cremar-se i no va trigar molt de temps a perdre's en el mar de dunes, a l’oceà de sorra.
No sabia molt bé què hi cercava, però al seu interior alguna cosa l'obligava a seguir endavant, a continuar buscant. Va caminar tot el dia sense descans fins que, exhaust per la calor i la gran caminada, es va desmaiar sobre la catifa daurada.
Amb la nit va arribar el fred del desert i el xiquet va començar a tremolar…
Però algú l’observava des del cel. La seua mare, la Lluna, no s’hi va poder estar en veure el seu menut morir-se de fred, tot sol enmig d'aquell desert. I, així, el va convertir en una estrella i va abrigar entre els seus braços, al seu fill benvolgut per a donar-li calor i afecte. Allí es va arrupir en forma d'estrella, Mohamed, a l’aixopluc de la Lluna.
I és per això que a la bandera del poble Sahrauí podem veure la Lluna amb una estrella entre els seus braços, que ens recorda l'origen del primer dels seus fills, els descendents del desert i de la Lluna..” (Mohamed, conte popular sahrauí)

Algú em comentà una vegada el perquè dels colors de la bandera del Poble Sahrauí: El Roig és per la sang que s'ha vessat i es vessarà; el Negre és pel dol dels que van morir sense veure el seu poble lliure; el Verd és l'esperança que mai perdran, la confiança que recuperaran el seu país, les seues terres. Algú m’assegurà que quan tornen a casa canviaran l'ordre de la senyera, i el verd serà el color de dalt, per l'esperança que sempre els hi va acompanyar.
Malauradament, però, d’un temps ençà al desert de l’exili algerià “la remor que se sent no és de vent”. L’esperança no és benvinguda. La ràbia, la tristor i la impotència assaonades s’escapoleixen pels tendals i omplin els silencis de les haimes.
Un vell censura amb la mirada els clams bèl·lics dels joves, mentre les dones ploren desgràcia. Però l'ancià es calla els pensaments. No tem l’arribada de la mort, tal vegada el pròxim hivern. Tampoc la del seu poble, que llau moribund des de fa anys a la presó de sorra. Només s’hi guardaria el darrer alè si sabés que a l’endemà ensumarà, denou, la brisa de la seua mar.
Aleshores, en un darrer esforç, l’avi s’alça amb l’ajut d’un fusell i assenyala els joves el camí cap a la llibertat, més enllà del desert.


Raül Navarro Vizcaíno

(article publicat a la revista Safor Guia el 2/12/2010)

L'ou o la gallina?

Recentment vaig assistir a una interessant –només per a poc més de 15 persones– taula redona on els representants de Cáritas i Creu Roja de Gandia reflexionaven sobre la situació de pobresa que es viu a hores d’ara a la Gran Ciutat del Sant Duc. No ens descobriren res quan alertaren que la cosa és més que preocupant.

A la categoria de pobres clàssics (indigents, població immigrada il·legal, minories ètniques marginals...) cal afegir ara altres nouvinguts, els qui s’han vist obligats a refugiar-se a l’aixopluc de la caritat com a conseqüència de la crisi econòmica: aturats i jubilats, fonamentalment. Asseguren des de les ONG’s que a l’anomenat llindar de la pobresa hi serien totes les persones amb uns ingressos econòmics mensuals inferiors als 450 euros. És a dir, que l’ombra de la fam planeja ja sobre un 20 per cent de la població de l’Estat Espanyol (?!).

Aquesta nova classe de pobres, però, té noms i cognoms perquè poden ser un familiar nostre, el veí de dalt... Per això, sembla que hi som més conscients, un poc menys insensibles. Serà perquè hem començat a posar les barbes a remulla. Paradoxalment, els pobres clàssics se’ns fan cada vegada més invisibles fins a confondre’s amb el paisatge. Es converteixen en un mobiliari urbà més que vesteix parcs, places i pòrtics d’església.

Durant el torn obert d’intervencions hi sorgiren els comprensibles retrets a les diferents administracions que no se n’adonen de la dramàtica situació i descarreguen sobre les ONG’s i els voluntaris bona part de la pesada càrrega de la solidaritat. Tampoc hi tardà a aparèixer tot un clàssic: "La culpa de tot la tenen els polítics, que mai fan res!" "Per què serveixen llavors?", "Tots els polítics són iguals!".

La sentència està dictada, els culpables condemnats i la societat –apolítica– queda exonerada de qualsevol responsabilitat. És a dir, amb aquestes afirmacions es fa una clara separació entre dos classes de persones: els polítics en general (insolidaris, corruptes, lladres...) i la societat en particular, la qual poc o res té a veure amb els seus representants públics, a pesar de triar-los cada quatre anys. A més, les llistes dels partits solen nodrir-se –almenys així hauria de ser- de candidats provinents del món associatiu. El debat em recordà un altre molt antic i controvertit:

La publicitat determina la moda, o es un reflex de les tendències de la societat? Quan un fabricant dissenya un producte ha d’assegurar-se primer que hi ha un potencial consumidor? El 'telefem' es fa perquè agrada a la gent o l’espectador està obligat a rendir-se als encants de la 'Princesa del Pueblo' si vol veure televisió?

Personalment, crec que som nosaltres els qui hem de marcar la política que després faran els nostres representants. I hem d’exigir-los responsabilitats dia a dia, quan els veiem al carrer o fent cua –si cal– a la porta dels seus despatxos. I canviar-los, cada quatre anys, si no ens agrada la gestió que han fet del nostre vot. ¿Algú es creu que el senyor Orengo s’hagués atrevit a tirar endavant el tramvia si a l’endemà mateix d’anunciar-lo es presenten a les portes de l’Ajuntament centenars de persones, representants i voluntaris d’ONG’s, col·lectius socio-sanitaris o els 8.000 aturats de la ciutat recordant-li que hi ha altres prioritats per als 16 milions d’euros que val el projecte?.

¿Se n’hagués anat de creuer a Roma si li haguérem fet saber que els més de 200.000 euros que val el viatge poden permetre que moltes persones mengen o arriben a final de mes? El mateix exemple és aplicable a Camps i a la seua Fòrmula 1, la Copa Amèrica... Podran ser molt il·luminats, però no estúpids i saben fer comptes. Una altra cosa és que bona part de la societat s’estime més passejar-se en tramvia o veure Alonso, amb els estómacs buits. O que s’atrevisquen a criticar-los en veu alta sense posar en perill les seues subvencions. Però això és un altre debat. Quan vulgueu en parlem.

Article publicat a la revista Safor Guia el 28-10-2010

Sota un cel de pluja

Plou al calendari. La pluja ha tornat a esmaltar el quitrà sobre el qual s’arrosseguen les meues passes. Ens ha vingut a reclamar el paisatge. Sense estar convidada li donem entrada perquè abaixe el teló. I no em sorprén, està estipulat al contracte anual. Només que tenia l’esperança que enguany trigaria un poc més a aigualir-nos la festa. Per aquesta raó, no em moleste a aplaudir i marxe mut de silenci cap l’eixida. Als quioscos han guardat les cartes de gelats i ja hi trobem el manual de les ‘meteoconverses’ sempre recurrents per a ocasions com aquesta, quan no cal dir res.

Jo amague una mà, encara tremolosa i viva, a la butxaca de l’esquerra, al fons de la qual diposite allò viscut amb intensitat. Amb sòbria i elegant dignitat li done la volta al folre, condemnant a l’interior els records en blau, groc i verd.

Sota el plugim l’estiu es confirma efímer, fugaç, llunyà... Fins i tot irreal, si no fos pels matisos de clarobscur que el mirall comença a esborrar-me, a poc a poc, sobre el cos nu. D’ara endavant, contemplaré la transformació i els mesos passats es reduiran a xicotetes senyals d’una existència anterior. L’altre dia, per exemple, l’enèrgica protesta d’una tassa a la pica d’una cafeteria m’ha sonat a clam, a riures i a cerveses, a terrassa vora mar, a passejada per la marjal a la matinada...

Els llençols que ens despullaven el sexe vestiran novament de rutina i descans ‘interruptus’ les nostres nits eternes. Les vetllades pit a pit hi seran substituïdes per esquenes que es marquen les distàncies als dos costats del llit.
I al matí, la ràdio del cotxe em tornarà a vendre els titulars d’una actualitat prefabricada. I jo compraré. Potser, més tard la rese amb els companys de feina, amb els quals intercanviaré frases fetes.

Ja al servei ens ignorem. Accidentalment però, els nostres ulls s’hi han trobat fit a fit – o s’han buscat? – en un instant descuidat, de vanitat. Sortosament, com a vell mariner, he aprés a plegar diligentment les veles de la mirada abans de la tempesta. M’estime més no reconèixer-me. De quina altra manera puc evitar la temptació de preguntar-me com em sent hui? Estic preparat per a reprendre la conversa d’aquella sincera nit d’estiu? Em fregue les mans amb higiènica insistència, tinc l’esperança que la ressaca de setembre haja esborrat qualsevol rastre. Tot i això, encara sóc a l’espill quan marxe, mirant-me decebut com se m'allunya l’esquena.

Finalment isc al carrer i m’aventure a trescar la plaça. Mire al cel. Plou d’entre les teulades. Les gàrgoles, burlaneres, hi juguen a fer blanc sobre els turistes amb glopades d’aigua. Les gotes em regallen les galtes. I a pesar de tot plegat, m’agrada sentir com la pluja amara de tardor la meua vida.

“Sota un cel de pluja, la pluja clara d’un dia d’hivern que en alçar el cap inunda les nostres pupil•les; com una nimfa, una deessa de l’aigua, una nàiade. Esbossem llacs i fonts per on raja l’aigua.” Agustí Campos

Raül Navarro Vizcaíno

El turista babau?

Que la política lingüística de l’Ajuntament de Gandia viu una involució és un fet que malauradament hem constatat diàriament durant la present legislatura. El castellà està recuperant terreny com a llengua vehicular i el valencià s’està convertit en un idioma de traducció. No entraré a recordar els drets lingüístics dels que defensem la llibertat a expressar-nos i ser atesos en la nostra llengua.

Uns drets que estan amparats per l’Estatut d’Autonomia (per molt estatutet que siga) i, a nivell local, per l’ordenança municipal aprovada per l’Ajuntament de Gandia. Unes obligacions incomplides sistemàticament pel PP valencià i, ara, pel PSOE gandià que ha buscat en l’aixopluc de la dreta (Plataforma) l’excusa perfecta per traure i fer gal·la, sense pudors, del nacionalisme espanyol amb el qual s’hi senten molt còmodes. Fins i tot, així ho reconeixen –d’amagat, és clar– alguns destacats socialistes.

Amb aquest panorama, no és estrany que també tornen les coentors passades, que crèiem superades. Hi ha qui pensa que el valencià és una llengua per a ús exclusivament familiar –d’anar per casa, i encara gràcies– i que no cal emprar-la en webs i fullets turístics. De vegades sembla que fem als turistes babaus. Creiem que se sentiran ofesos si, havent arribat ací, descobreixen que parlem una llengua diferent a la seua. Si jo fóra un turista que arriba a terres valencianes em sentiria ofés, sincerament.

És clar que hem de preparar uns productes adaptats a les llengües dels visitants potencials. Però tampoc podem dissenyar, fet i fet, un país alié a la gent que l’habita. Entre altres coses perquè, ens agrade o no, també existeix un turisme –digueu-li així si voleu­– format per la gent del propi territori, que parla el valencià i que prové de tot l’àmbit lingüístic. Una gent que vol conèixer el seu propi país.

Però encara podem reblar un altre cop el clau i pensar si podem arribar a integrar la nostra llengua com un actiu dintre d’allò que oferim com a producte turístic. Més que no considerar-la com un entrebanc. És a dir, si hem de presentar al visitant què fórem, què som i que oferim, en eixe conjunt també pot entrar a jugar la nostra manera de comunicar-nos.

I ho pense mentre desfaig la maleta i repasse les imatges del darrer viatge. Fa poc he arribat de Sardenya. L’illa ens ofereix molts racons increïbles però potser una de les coses més emocionants és arribar a Castelsardo i sentir un vellet parlar el sard o escoltar com una jove et parla l’alguerés, sentir com ens agermana una mateixa llengua.

Estic convençut que més que conèixer "les pedres" dels indrets més insospitats, els humans valorem l’experiència de sentir allò més autèntic del lloc que visitem, que no deixa de ser la seua gent; l’experiència de relacionar-nos i apreciar allò que compartim i allò que ens diferencia.

En el relat d’aquella llengua més o menys obscura, vam entendre el més important de tot: que era major la riquesa que atresorava aquell vellet, que el castell que posteriorment visitaríem.

Nota:

- Article publicat el 19-08-2010 a la revista Safor Guia

- Agraïsc la col·laboració de Jordi Puig.

Pareu el putxero !

El qui vos escriu és d’eixa espècie covarda que es penedeix sempre tard del que no ha estat capaç de dir a temps. Com a periodista que aspira a no morir de fam en l’intent també he acabat assumint el manual de bones pràctiques de l’autocensura. No és el cas però d’aquest article. I és que ara la crítica és fàcil, directament proporcional a les dimensions de la barbàrie. Per tant, acuseu-me de recurrent i oportunista, però vull sumar-me a l’allau de denúncies i condemnes enèrgiques contra els responsables de la Diputació de València per practicar -obertament- la censura a diverses fotografies de l’exposició Fragments d’un Any dels companys i de les companyes de la Unió de Periodistes Valencians, la qual s’havia de celebrar al Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat. En aquesta ocasió, la bestiesa ha provocat fins i tot que alguns dirigents populars ho negaren tres voltes abans que cantés el gall (el que esteu pensant, per descomptat). És a dir, el succés ha escandalitzat fins i tot els responsables i els consentidors de degenerar, prostituir, balafiar... la televisió pública del poble valencià !. Algú s’ho empassa, això ? O és que els ha agafat per sorpresa la nova demostració de maneres del de Xàtiva ?. No serà que, ara, el pati no està per a molts pastissos? I és que aquest terròs és massa amarg com per no a generar acidesa als estómacs més sofrits, com el de la sempre eterna i omnipresent alcaldessa de VaIència. I què ?

Almenys és una bona ocasió perquè avancem uns centímetres en el desert, que és el lloc on el PP ens ha exiliat, amb el beneplàcit d’una immensa majoria de la societat valenciana i el patrocini de sastres i altres amics de l’ànima.

No m’agradaria però, que aquesta ‘flashada’ - la constatació pública de la pervivència de tics de caràcter autoritari com la censura - ens impedira veure altres formes de limitació de la llibertat d’expressió que no alcen tanta polseguera, però que igualment fan paret. A canal 9 en tenim mostres fins a la sopa (per allò de si vols caldo...) L’escassa projecció i cobertura a la nostra música, la llengua, als nostres actors, els escriptors i els artistes... O la persecució a l’escola valenciana, en són altres exemples igualment condemnables.

D’altra banda, a Gandia no estem exempts. Que la fórmula de l’èxit i de l’eterna joventut del PP és massa temptadora com per a no importar-la. Així, a la manera xinesa, Orengo està disposat a convertir-se en una rèplica gairebé perfecta ‘d’animals’ polítics com Rita Barberà. Els ingredients s’han posat sobre la taula aquesta legislatura: grans fastos, empreses públiques, personal de confiança, una televisió municipal concebuda a xicoteta escala de RTVV, el setge i l’enderroc del patrimoni, la persecució als dissidents... Per a reforçar la marca, Orengo s’ha envoltat de pinxes formats en la cuina popular. Així doncs, només hi falta el putxero. Pareu taula ! !!


“Això mai va ocórrer. Mai va ocórrer res. No va ocórrer ni tan sols mentre estava ocorrent” (Harold Pinter, Premi Nobel de Literatura l’any 2005)

De llops i cadells*

'El qui no mira als ulls' em beneí el muscle amb un repic de xicotets colpets. D’aquells que tan bon punt t’acaronen, com et travessen la pell i s’enfilen a gavinetades pels teixits, esgarrant-ho tot al seu pas, confonent-se amb la sang, amb vocació de contaminar-te l’ànima, d’enverinar-la a poc a poc. Que la innocència perfecta és la perduda. Solta és un desafiament per als qui fonamenten el seu poder en el domini. Mort el llop, aquesta és la primera lliçó que ensenyaren els seus cadells els alliberadors del bosc.

A mi però, la ferida em produí l’efecte contrari. La substància que m’adormiria per alguna raó em despertà, i la meua ignorància es cresqué i es rebel·là orgullosa de la seua condició dèbil.

D’aleshores ençà he patit les conseqüències. Tantes vegades com ocasions ha aprofitat el règim per recordar-me’n l’atreviment. Que els qui són com jo – i jo com ells – no hi cabem, perquè som l’involució de l’espècie. Això és tan evident, com real. Ceguera bipolar: L’ombra va engolint-se els arrels del sistema i a dalt, la llum, enlluerna a dreta i a esquerra. Ceguera bipolar.

No patiu, a casa els llops ja no són cap perill. De tants anys famolencs semblen mansos. Per contra, guardem-nos dels cadells dels vençuts. Els han crescut les dents i han mutat la pell a força d’imitar els botxins. I si la pell sembla roja... No, que no ens enganyen, que si tenen fam la carn és carn i la ideologia...

“I em pregunto què deu sentir la bèstia quan em mira els ulls, perquè jo sé d’on he vingut i què sóc, perquè sóc el llop, el que pren vides: el predador. Ataco amb els ulls oberts i veig com salta la mort, brillant i ferotge, a la mirada de la meva presa. Sóc el llop, l’ombra que porta la llum de la mort, la vida que dóna llibertat als ramats temorosos i cansats, i que posa fi al patiment dels seus febles. He estat amb molts per sentir les seves últimes alenades, per retenir-los, per abatre’ls, per esventrar-los mentre gemeguen i lluiten per la vida que havien bandejat i oblidat de viure, per escalfar-los i tornar-los a despertar, a la fi, dins del foc del seu final.” (El llop, Joseph Smith. Editorial: Amsterdam / Mondadori)


Raül Navarro Vizcaíno

Nota: Bon llibre !

* Publicat a Safor Guia (11-02-2010)