La meua Esperança s'hi marceix

La meua Esperança s’hi marceix, per sempre, al vell jarrot senzill i transparent de la seua vida. No hi trobarem flors, fa molts anys que s’hi esborraren els colors, que s’hi apagaren les aromes a força d’ambientadors barats que miràven d’esmorteir, amb poc èxit, les glopades d’amargor. Que en van ser moltes, la veritat. Massa, fins i tot per algú que ha disposat de noranta anys per administrar les injustícies i malviure d’una llum aliena, la de les persones estimades que, això sí, han sabut correspondre-li a temps el seu amor incondicional.
La meua iaia s’hi marceix per sempre, entre els llançols blancs del llit d’un hospital. I s’hi resisteix a anar-s’en, a fer bons els pronòstics mèdics. No en saben d’on trau les forces. Pot ser perquè aquest no és el final pactat: lluny de casa seua, del seu sol, de les seues plantes… Acompanyada pels seus…
L’Esperança és la pionera d’una branca d’Esperances que van emprar molt prompte la seua infantesa, van vendre massa barat la seua joventut per a ser dones de, mares de, àvies de, besàvies de i rebesàvies de….
Però la primera Esperança es va rebelar dona, tard, però amb força i a temps per llegar savis consells a les netes…
A mi, els últims anys em va regalar molts somriures, les seues clucades d’ull que m’anunciaven l’inici de la funció. On jo era un deixeble inexpert i ella la mestra de l’humor pícar i maliciós… I jo li demanava més, i ella em cercava amb la mirada perquè hi continués insistint…
Em regalà també la seua desbaratada memòria per a les quotidianietats, però tan exacta quan es tractava de narrar passatges de la seua vida. Amb la precissió d’un monjo escrivà, per garantir la perpetuïtat…
Parla Kevin Brockmeier a la seua Breu història dels que ja no hi són de l’existència d’un lloc, d’una ciutat sense nom on, més i més gent va arribant. Cada persona té una història diferent, però hi ha una cosa que totes i tots tenen en comú: és el seu últim viatge. Són a la ciutat dels morts. Un lloc en el qual romandran mentre a la Terra visca algú que els recorde. I Esperança s’hi instal·larà. En un casa de nines blanca amb un xicotet jardí, amb moltes flors. I a les vesprades passejarà per l’horta amb el tio Pedro i la seua àvia… I vigilaran les seues passes Boby, Nano i Linda, els gossos fidels…

(Columna radiofònica emesa a l'informatiu de Punto Radio Gandia el passat dijous)

La meua veïna diu que em vol matar...

A hores d’ara només tinc dues opcions. O millor dit, tres: alçar uns grans murs que separen els nostres patis i esperar… Esperar que tot siga un malson. Fer-me amb els serveis d’un advocat i iniciar un procediment legal incert. O vendre ma casa, quan encara no fa un any que me la vaig comprar. Perdó que em vaig hipotecar fins a les celles, convertint-me en un jove privilegiat - sense un euro - però afortunat per eixir-m’en de l’estadística en allò de l’accès a una vivenda digna.
La història, tan manida a pel·lícules de terror, començant per la mítica PSICOSI, tot un clàssic, i habitual als caspossos magazins sensacionalistes de sofà s’ha convertit, aquests dies, en el fil argumental de la meua vida.
La pregunta: Havia de saber quin és el perfil psicològic del meus veïns? L’havia d’haver demanat? A qui? I com que la resposta crec que és negativa, no puc més que continuar preguntant-me: Qui defén els meus drets a tindre una covincència pacífica, a un veïnat tan digne com el meu habitatge? I els de la meua veïna a rebre una atenció adeqüada, com a malalta mental?
Us conte. La meua veïna, a la qual em van vendre, juntament la casa i cite textualment: com una viejecita pobre. Ha resultat ser una persona asocial, amb antecedents i síntomes evidents de patir la síndrome de Diogénes i que en el seu temps lliure es dedica a recordar als vianants la professió de les seues mares, i a rebre els nouvinguts al carrer com jo amb amenaces de mort, festes nocturnes a la meua teulada i a fer de la porta d’accés a la meua llar una diana on clavar el seu hatxa. L’encantadora velleta, a més, té un fill en un estat avançat d’abandonament i que pateix algun tipus d’esquizofrènia i adiccions a l’alcool i les drogues. Una macàbra combinació.
Informa a Serveis Socials !!!!. Denuncia !!!!, pensareu. Han estat moltes les passes que he donat i cadascuna d’elles em porta a una espècie de carreró sense eixida: què fer amb aquestes persones – sobretot quan no han comés delictes de sang – No hi ha centres per acollir-les i tractar-les adeqüadament, així com institucions que vullguen fer-se’n càrrec.
Almenys, contant-vos-ho ja en sent un poc millor.

De rojos i blaus

"Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres". "Aquest País serà d’esquerres o no serà". Em vénen a la ment les paraules del savi de Sueca – si Joan Fuster alçara el cap - mentre contemple a la televisió com els blaus i els rojos, el Cola-Cao i el Nesquik, s’han repartit el pastís de l’Estat, reforçant cadascú els seus feus. Sembla complir-se, doncs, el guió pactat d’aquest model bipartidista el qual s’ha imposat definitivament. L’Espanya plural, des d’ahir ho és un poc menys i, excepte honroses excepcions com la de CiU – que s’ha beneficiat de la pèrdua de discurs i intentitat d’Esquerra, acomodada al sofà – el 90 per cent del territori peninsular –excepte Portugal, Andorra i Gibraltar- i insular se’l reparteix el nacionalisme espanyol.
Al nostre - o almenys al meu - País Valencià el poc verd que ens queda s’ha tintat de blau, i no de la mar precisament. El tsunami popular ha tornat a fer de les seues i ha arrabassat amb tot, amb el fitxatge estrela del socialisme sucursal inclòs. La vice presidenta De La Vega ha estat incapaç de d’espolsar-li la pols a l’honra socialista, tantes vegades calcigada. Diuen, que a Blanqueries algú continua buscant-la entre les pedres. I no parlem de la resta de formacions, sobretot a l’esquerra del PSOE. EU i BLOC han complit amb escreix el seu paper de convidades de pedra a la festa bipolar. En aquesta ocasió, als comunistes no els ha salvat ni la marca, ni les escasses aparicions públiques a les quals tenia opció Llamazares. Pitjor ho tenien els nacionalistes i no han defraudat. A priori partien amb el millor cartell, però sense espais on mostrar-lo, més enllà d’un ridícul minut a Canal 9 o 44 segons a TVE - per a tota la campanya !!!! - . La veu valenciana no s’ha deixat sentir, una vegada més, qui sap si perquè ha estat silenciada o a conseqüència d’un afonia crònica.
Finalment, la nostra comarca no hi ha estat aliena. El PP s’ha imposat en gairebé tots els municipis. A Gandia, la Plataforma de Mut ha fugit cap al desert durant la campanya, tal vegada perquè s’olorava el que anava a passar. L’electorat popular s’ha oblidat de divisions i crisis internes i ha votat PP, l’oficial, on estan els que són… I un avís per a navegants: la marginació de l’esquerra, per part de l’actual PSOE local, pot obrir un camí sense retorn cap una contundent victòria del centre-dreta en les municipals de 2011.

IGUALTAT, TAMBÉ FRONT EL TERRORISME (05/03/08)

ÚLTIMA HORA. LA BANDA TERRORISTA ETA HA TORNAT A MATAR. ELS ACTES DE ELECTORALS S’HAN SUSPÉS EN SENYAL DE DOL I A HORES D’ARA JA TENIM NOTÍCIES DE CONCENTRACIONS ESPONTÀNIES DE MILERS DE PERSONES A LES PRINCIPALS CIUTATS DE L’ESTAT ESPANYOL. ZAPATERO I RAJOY S’HAN REUNIT, HAN CONDEMNAT LA BARBÀRIE TERRORISTA I HAN INSTAT A LA UNITAT DELS DEMÒCRATES.
AFORTUNADAMENT, LA NOTÍCIA ÉS FALSA.
HE POSAT NOMÉS UN EXEMPLE PER DENUNCIAR QUE EN AIXÒ DE LES MORTS TAMBÉ HI HA GRAUS. EXISTEIX L’EMERGÈNCIA NACIONAL I L’ANECDOTARI DE LA SECCIÓ DE SUCCESSOS. HI HA CATEGORIES QUE IMMEDIATAMENT ASSUMIM ELS PERIODISTES, EL PÚBLIC QUE ES REFIA DEL QUE CONTEM I ELS POLÍTICS… NO, NO BUSCAREM CULPABLES, PERÒ CAL QUE FEM JUSTÍCIA A LES VÍCTIMES. A LES ASSASSINADES PEL TERRORISME MASCLISTA. LES DONES VAN CAENT-NE, UNA DARRERE UNA ALTRA, GAIREBÉ SETMANALMENT, PER A VERGONYA NOSTRA, PERQUÈ HO PRESENCIEM IMMÒBILS… TAL VEGADA PER AIXÒ, SEGREGUEM UNA ESPÈCIE DE SUBSTÀNCIA QUE NO NOMÉS ENS FA IMMUNES DAVANT ELS NEGRETS QUE MOREN A L’ÀFRICA, TAMBÉ FRONT AQUEST TIPUS DE CRIMS. PERQUÈ ÉS L’ASSASSINAT QUE NAIX DES DE ELS ARRELS MATEIX DE LA NOSTRA SOCIETAT, DE LA NOSTRA QUOTIDIANIETAT… PERQUÈ EL MALTRACTADOR ÉS EL NOSRE VEÍ DE BAIX, EL DEL BON DIA A L’ASCENSOR, UNA PERSONA NORMAL DE LA QUAL MAI HEM TINGUT QUEIXES… I D’ELLA, DE LA MORTA, D’ELLA SABEM POCA COSA, DIUEN QUE L’HAVIA DENUNCIAT TRES VEGADES, LA POBRA…
NOMÉS AGRUPANT ELS ASSASSINATS EN UNA TERRIBLE COINCIDÈNCIA TEMPORAL, ACONSEGUIM TITOLARS QUE COMPETEIXEN EN HORARI DE MÀXIMA AUDIÈNCIA AMB RESULTATS DE FUTBOL, ELS SONDEJOS SOBRE EL DEBAT PRESIDENCIALISTA…
"QUATRE DONES ASSASSINADES PER LES SEUES PARELLES EN NOMÉS UN DIA… EL NOMBRE DE VÍCTIMES MORTALS AUGMENTA FINS A 14, EN 2008. TOT UN RÈCORD. SÓN NOMBROSES LES ASSOCIACIONS FEMINISTES QUE DEMANEN UN EDURIMENT DE LA LLEI… LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE IRRUMPEIX, PER UN PARELL DE DIES A LA CAMPANYA ELECTORAL… ZP VOL UN GRAN PACTE D’ESTAT, MENTRE QUE RAJOI MÉS CONTUNDÈNCIA EN L’APLICACIÓ DE LA LLEI…
PERÒ HA PASSAT UNA SETMANA I TOT SEGUEIX IGUAL, EXCEPTE L’ESTADÍSTICA. AQUEST MATÍ LA DARRERA, ERA UNA DONA JOVE. QUÈ ESTÀ PASSANT ? BONA VESPRADA I BONA SORT.

MINORIES (27/02/08)

Hi ha un cosa que em dona molta ràbia quan vaig a fer la compra, que és que algú trie per mi. Cola-cao o Nesquick? De veritat no existeixen més marques? O és que la política del supermercat està basada en estudis psicològics-mercadotècnics que demostren que per al consumidor quan més fàcil siga la compra millor?
Doncs la mateixa sensació tinc front a estes eleccions. Zapatero o Rajoy. I si no, abstencionista, no prengues xocolata que engreixa.
Una democracia justa no hauria de garantir l’accés i coneixement de totes les opcions i propostes polítiques ?. No hauria de ser impugnables o inval·lidables uns comicis que consentiren la participació de votants que no han estat informats, com a mínim, del 50 per cent de les propostes electorals? Que no saben que aquestes no són unes eleccions presidencialistes. Que no es tracta d’elegir al president del govern o la líder de l’opisició, sinò als nostres representants, de la nostra circumscripció, els que han de dur la nostra veu al Parlament i al Senat????
D’igual manera, no tenen dret totes les opcions polítiques al mateix tractament, a concòrrer en igualtats de condicions, independentment dels seus pressupostos electorals. No és això l’essència de la democràcia?
Perquè el contrari és el que s’anomena bipartidisme: el majoritari sempre serà més gran, perquè parteix amb un avatatge clar i els minoritaris, cada vegada seran més invisibles i silenciosos.
Saben vostès que dels 700 espais electorals gratuïts que existeixen als carrers de Gandia, més de 600 se’ls reparteixen entre dues forçes polítiques?
Encara queden dies per reflexionar.

MEMÒRIA (21/02/08)

Escolteu, ahir al matí em vaig trobar amb una dona major i vella, de sabiesa… Em comentava:
Saps on puc trobar un llibre on apareguen fotos ‘de antes’ ?.
Antigues ? de la seua joventut? – li vaig preguntar.
Sí, on es vega el palau del Marqués de Vasto. És que vull mostrar-li’l al meu net, que no sap que Gandia tenia un altre palau… Jo, sempre m’en recorde quan passe per l’Escola Pia, tinc bona memòria… - Em digué la dona bella. De bellesa.
I els de la meua generació que tenim ? Ens queda la memòria de museu, de biblioteca… Esporàdicament recuperada amb motiu d’alguna efemèride o commemoració, d’eixes que darrerament tant els agrada als nostres ‘friquiadictes’ dirigents, que no perden mos, ni got, si del que es tracta és de amfitar-se de populisme i emborratxar-se de glamour.
Efectivament, el Palau de Vastos ja no és memòria viva perquè algú, fa molts anys, el degué trobar descontxetualitzat. Com l’alqueria Romaguera ?. I va caure, pedra rere pedra, sense planyideres, sense remordiments. I si algú s’empenedia ha après a matirzar el dolor amb els anys i una vacuna forçosa, a força de disgustos.
Ja havia sentit parlar de les barababaritats comeses als 60-70-80, d’una ansietat febrosa pel creixement urbanístic, que arrabassava amb tota pedra que s’hi trobara pel camí: palaus, muralles, cases senyorials, hotels modernistes…
No se sí a algú li val el meu perdó, però el que no obtindrà mai és el meu oblit. Sobretot, en nom dels que encara tenen memòria i dels que la volem viva. I és que no per recurrent, sembla hui menys actual l’advertència de Paul Preston: "Qui no coneix la seua història està condemanat a repetir les seues errades". PERQUÈ TENIM MEMÒRIA !

SALVA (13/12/08)

Agradable, simpàtic, xerraire. El seu cos grosset transmet confiança, contagia tranquil·litat. Té cara de pa rodó i poc pèl. El seu nas és xato, els seus llavis prims, les seues celles poblades com un bosc. Quan somriu sembla un xiquet alegre, carinyós, sense maldat. La seua presència rotunda recorda la d’un xeic àrab, un bisbe o un frare. Però sobretot, Salva es presentava al llibre Sentiments com una bona persona.
Però Salva ja no hi és. Va decidir anar-s’en al contrari de com vivia: Discretament, en silenci, mentre dormia. Somiant, segur. Sempre somiava.
Jo el coneixia molt poc. Hi vam parlar només una o dues vegades, però és va guanyar el meu respecte i admiració i jo, el seu perdó.
Salva, i els seus companys i companyes del col·lectiu Obertament, em van fer sentir culpable per no saber ser diferent. Culpable, per formar part d’una de les parts, la majoritària. Per jutjar la bogeria amb els ulls dels altres… Culpable, per haver estat incapaç de sentir com ells. M’he avergonyit després de descobrir, amb sorpresa: La capacitat, la il·lusió i la creativitat on esperava discapacitat…
Mireu si era gran Salva que abans d’anar-se’n es va presentar a les oficines del nostre ajuntament i va sol·licitar, per registre d’entrada, la intervenció del consistori per resoldre problemes com la fam, les guerres, les injustícies…
Jo, quan em toque, m’en vull anar com Salva, somiant.

O Déu, el patrimoni gandià en mans de la dreta ¡!! (07/02/08)

Ahir em vaig quedar bocabadat en escoltar el responsable d’Urbanisme de l’Ajuntament de Gandia definir l’alqueria de Romaguera com a "PATRIMONI DESCONTEXTUALITZAT", de segon nivell, en la línia d’altres construccions com les barraques que hi ha a l’entrada de València… De la sorpresa a la indignació, la ràbia i la impotència, en comprovar que amb aquesta lliure catalogació, el senyor Mut, pretenia justificar, condemnar a la desaparició l’alqueria ubicada a Santa Anna. I ho fa en nom de l’URBANISME SOCIAL.
Potser tinga raó el líder de la Plataforma: Una vegada esborrats els nostres paisatges, després de vestir l’horta amb bragues de formigó, quin sentit té conservar aquestes velles construccions rurals enmig dels grans edificis ¿? No queda bé ¡!! Està… DESCONTEXTUALITZAT. I la memòria… la memòria ja se sap, és selectiva i si volem memòria, per això estan els museus.
A hores d’ara, no sé si pensar que el l’alqueria de les Torres, el xalet de Monzó, la Pilarica, l’edifici Ausiàs, la cafeteria Liberty o l’antiga Clínica Pellicer… van desaparéixer també en trobar-se descontextualitzats i si aquesta serà la sort d’altres edificis com el de Peons caminers, la guarderia Wilson, la torre dels pares…
En un calaix el catàleg d’edificis protegits, la demostració científica del valor històric, arquitectònic o cultural de molts immobles en perill d’extinció. En l’altre calaix, la revisió del Pla General, l’urbanisme social. Què difícil elecció per al govern municipal, de majoria socialista !!!!
Senyor Orengo, la memòria, també és social.
Una alqueria està contextualizada, qui la descontextualitzarà ¿. El descontextualitzador que la descontextualitze...

A mi m’agrada el Nadal (18/12/07)

L’atzar ha fet que el meu desgavell personal, aquest que vos escric amb mensual pesadesa, coincidisca amb el Nadal. L’època de l’any en què per a alguns allò ‘progressista’ i ‘alternatiu’ és criticar el consumisme feroç que s’ha convertit en una espècie de dimoniet imperialista que es manifesta en roig i blanc, amb més corves que la carretera de Pego, i que aspira a arrabassar definitivament l’esperit nadalenc dels nostres cors.
No és això companys… Com tampoc ho és fer gala que un embriagador esperit nadalenc ha beneït les nostres ànimes – corruptes per naturalesa – i per això passegem per tot arreu, amb cara de beneïts, predicant la bonanova. No, no em considere un tradicionalista de mantell a taula, de nadales amb lletres descatalogades i interpretades per veus adultes afinades – tenen por que se’ls acuse d’explotadors infantils ? – de cerimònies religioses, de galls dindis…
Però no es pot reduir el Nadal a un desfici de compres. Si tens la sort de tenir una família, el Nadal és molt més. Es retrobar-se, és fer festa, és xerrar, és estar amb els més menuts de la casa... A mi m’agrada el Nadal. M’agraden aquestes reunions familiars, on coincideixes amb gent –família o no– que veus de tan en tan. M’agrada dir "Bon Nadal" a algú que no conec però que, dia rere dia, m’ha venut el pa, el diari o m’ha preparat un tallat. M’agrada seure a taula i menjar com un baconet coses que només pots devorar uns dies a l’any. M'agraden els anuncis de ‘Vuelve a casa por Navidad’, de l’estil de ‘Las muñecas de Famosa se dirigen al portal…’ perquè emocionen la meua àvia i jo acompanye le seues llàgrimes amb angoixa fotogràfica, amb desig de capturar eixa instantània perquè siga eterna. Per favor, que s’ature el temps !!!. No convertiu en records aquests moments !!!
També m’agrada rebre missatges el 24 desembre o l’Any Nou felicitant-me les festes i enviar-los a aquells que vull que gaudisquen aquestes dates. Espere amb curiositat els textos triats pels meus amics, agraint amb idèntic somriure els tòpics i els originals.
M’agrada la tensa espera de les dotze campanades, no soporte el ritual, però vull ser dels primers en desitjar el bon any amb la boca encara regalimant suc de raïm, mentre vigile la perillosa direcció dels suros del cava, CA-TA-LÀ.
Tot és tan especial, tan diferent, tan… que ens resulta confús, llunyana i aliena la vida posterior al 7 de gener i la possibilitat que tot torne a ser com abans. Però passa. Malautadament, la misèria -la pròpia i l’externa- ens sovintetga amb excessiva familiaritat, com per negar-se ara a acceptar que dues setmanes, només dues setmanes en són prou per canviar-ho tot.

Raül Navarro

Vint Anys !!! (12/11/07)

"La nostàlgia és tan dolça perquè
pensem
(…) que en alguna part les coses romanen a l'espera…"

Belén Gopegui.

Diverses efemèrides que commemorem aquests dies han projectat a la rebotiga de la meua ment un fum d’imatges color sèpia, que és la tonalitat que la pintura dona als meus records, quan són recuperats amb la fredor del blanc i negre per a ser banyats pel daurat de la fantasia.
1987, serà recordat amb tristesa com l’any en que carrers, barrancs i sèquies d’aquest País de Raimon baixaven ofegats com les lletres de la cançó del poeta.
El mateix any, joventut i descaro s’uniren – si és que algun dia van deixar de parlar-se – i donaren cos i lletra, estil i format a una modesta revista, però amb vocació de molt: De cartellera i agenda cultural, de guia comercial, d’informació d’interés, de taulell d’anuncis, d’espai d’opinió... de mitjà de comunicació... I la comarca va estar orgullosa de emprar-li el nom. La comarca va fer revista, i la revista va fer Safor. I de tot plegat una guia, i de la guia un mitjà que avui es fa 10.000 vegades imprescindible.
Però també fa vint anys que jo en tenia 12. Recent aterrat a la Safor, pre-adolescent i immigrant. O el que és el mateix, la ciutat comptal em va acollir desorientat, per desarrelat i enfadat, per obligat… I és que si per als adults el drama de la marxa és dur, fins i tot cruel – l’economia no sap de sentimentalismes - per als joves també ho és. O almenys jo ho percebia així, elevat al quadrat i multiplicat per tres. I és que la inconsciència potser actue com a bàlsam amb propietats curatives, però deixa un regust ben amarg. La meua raó, en plena pubertat, es desfeia en mil i una irracionalitats. Tantes com els fragments de mi que em deixava pel camí: Els amics dels barri, ‘els de sempre’ que ja no ho serien; les lliçons de Don Eduardo, el meu mestre; l’olor a esmorzar del forn d’Amalia; el castell construït amb cabanes de cartró i estris vells: ma casa, la casa del pati, amb els racons secrets, els testimonis de les primeres descobertes… Totes aquestes imatges algú, de malnom ‘La Puta Vida’, volia que les arreplegués a corre-cuita. I en la fugida cap al desert, que les amuntegués a l’arxiu de la memòria, que ja les endreçaria després, amb calma, a poc a poc, les nits de tristor que em desvetllarien. Els adults anomenaven malenconia, aquestes sensacions. Jo, buit. Malgrat això, tan convençut estava que hi tornaria, com cert va ser que mai ho vaig fer. De les retrobades joioses, a les visites obligades a la família. Cada vegada presències més distants en l’espai i el temps...
Així va ser com les riuades em van sorprendre en plena transició física i geogràfica. Quan anava, era el que venia i quan tornava, el qui arribava. Aquesta va ser la primera vegada – que no la última - que d’una forma inconscient, natural, em vaig re-inventar a mi mateix. Per instint de supervivència - o simple adaptació darwinana - vaig fer d’allò que m’envoltava ma casa: Dels costums i les tradicions, vaig fabricar els mobles i per a que correra l’aire de les muntanyes que oloren a mar, vaig obrir finestres… Passarien molts anys, perquè prengués consciència que d’això, els meus nous veïns, en diuen la Safor.
La Safor, d’ara endavant, seria evocada com a passaport, per donar pistes del meu origen. La Safor, el paisatge que recordaria amb adulta malenconia quan m’allunyés La Vida. La Safor i jo abocats al nou amor, fidels i complits, però passionals i fogosos... M’he agenciat uns arrels forts i gruixuts, perquè ningú me’ls talle. Aquesta vegada, no l.

Raül Navarro

NOTA: Gràcies a Àlex i a Joan per deixar-me compartir amb ells La Safor. Una mirada particular.

Jo i Ayla

"¿Cómo era Platero?Platero era pequeño, suave; tan blando por fuera que parecía que no tenía huesos, que era de algodón. Pero sus ojos, negros, eran como espejos de azabache –esa reluciente piedra negra–porque eran duros como dos escarabajos de cristal."

Platero y yo, de Juan Ramón Jiménez

Àngela i jo hem decidit assumir una nova responsabilitat. Hem acollit Ayla. Àngela igual ja no s’enrecorda, però aquest és el nom que vaig triar, amb el seu vist-i-plau, per si algun dia teníem una xiqueta. Però com que noms hi ha molts i moments especials, no tant i aquest pagava la pena... Sobretot, perquè ho vaig tindre clar des de el primer moment que la vam veure. Ayla, l’escollida.o, millor dit, la salvada entre més de tres-cents com ella. Cadascú amb els seus trets racials ben particulars i complexos, sobretot després de generacions d’encreuaments, però amb el mateix etiquetatge de sèrie: ABANDONATS. Després d’unes quantes voltes – no perquè no ens decidirem, sinò perquè ens decidírem tres-centes vegades - la localitzarem. O ella ens hi va trobar a nosaltres ? Mentre molts seguien exaltats les nostres passes, ella ens esperava hieràtica, sobirana, però amb la mirada trista i empobrida, en un racó de la gran i superpoblada gàbia.
M’haguera agradat conèixer alguna cosa de la seua història. Només sabérem que havia estat trobada a Bellreguard. Que uns dies després passaria a la categoria d’abandonada, que és quan ningú la reclama, que desconeixien l’edat, tot i que no devia superar l’any... Però res no ens pogueren dir dels altres perquès del seu comportament. Les raons per les quals té pànic malaltís als gossos i no se’n refia de les altres persones, fent de les nostres cames l’únic amagatall segur. O per què si la seua cua fa ones de la felicitat, els lladrucs els interpreta ara acovardits, ara enfadats
Només juga amb nosaltres, crec que se sent segura a casa, amb el seu cabasset i els joguets: la piloteta i una ampolla de plàstic mossegada, com a úniques pertinences. Són els seus tresors i ella sempre vol que viatgen amb ella, més que siga d’un costa a l’altre del pati.
Ayla ha passat a la categoria d’afortunada, però altres no corren la mateixa sort. Abandonats, abandonats-maltractats o abandonats-maltractats-morts, els trobem als nostres carrers i carreteres. Si tenen l’estrella d’Ayla seran recollits primer, i adoptats després. Si són salvats per una telefonada a la Protectora d’Animals el seu futur potser ja no siga asfaltable, però pot desenvolupar altres malalties que, per humanes, no ens són exclusives: la soledat, la tristor... I és que molts cans repeteixen diàriament la seua desgràcia, tantes vegades com no són escollits. A ells també els rebutgen per vells i això, la meua Ayla, crec que ho sabia.

Raül Navarro Vizcaíno


NOTA: Voldria fer un reconeixement públic a Maria Luisa Munuera, qui des de fa molts anys fa de la defensa i protecció dels animals la seua particular causa perduda. El telèfon de la Protectora d’Animals és: