dilluns, 27 de febrer de 2012

El dolorós despertar dels NI-NI


"Estimades companyes i companys; Us escric des del dolor d'una mare que no comprén el que està passant al nostre voltant. De la protesta pacífica d'uns alumnes modèlics en l'àmbit acadèmic, familiar i social, hem passat en qüestió d'hores a viure un autèntic infern. La meua filla i els seus companys han estat colpejats brutalment, multats i vexats. Només us demane que dediqueu uns minuts a veure alguns documents representatius del que passa als carrers de València. Recorde quan als anys setanta he corregut davant els grisos. També recorde, als vuitanta, el 23-F a València amb els carrers ocupats pels tancs. El que ha passat aquesta setmana ha igualat en violència aquells fets execrables, amb la diferència que els nostres fills no coneixien, com nosaltres, la injustícia i la impotència de viure sota les ordres d'un estat totalitari. La directora del Vives, en un comunicat a la ràdio, i en un intent de salvar les espatlles, ha informat que els alumnes de l'institut no estan relacionats amb els fets ocorreguts a les portes de l'edifici. Ha dit que es tracta d'alumnes d'altres centres i alumnes universitaris. Us assegure que els alumnes que eixen a tots els vídeos són alumnes de l'IES Lluís Vives, encara que li pese a la directora. Molts d'aquests alumnes porten el cos plens de blaüres, els rostres destrossats i els ànims per terra".

He descobert darrere el finestró de les xarxes socials, aquest missatge d'una mare que m'ha donat eixida a l'amanida de sentiments (ràbia, odi, rancúnia, fàstic, impotència...) que m'ennegreixen l'ànima. Els qui trobàvem a faltar que la joventut s'impliqués i es rebel·lés davant la situació política i econòmica ens hem penedit darrerament. Mireu, jo no sóc pare, però he seguit corprès, en directe, a través del twitter, la violència amb què la policia exercia una malentesa i feixista autoritat contra els meus fills, representats en tots i cadascun dels xiquets i xiquetes que 'per fi' eixien als carrers de València per protestar i denunciar, pacíficament, el llegat vergonyós que una classe dirigent 'adulta' els deixarà, avalada per majories absolutes.

Els qui sentíem vergonya de la passivitat d'una generació anomenada 'NI-NI' o del 'botelló', ara en sentim per dotzenes, a cabassos, perquè estan pagant molt car el bateig de llibertat per al qual ens entestàvem a preparar-los –sense èxit, pensàvem–, a les escoles públiques. ¿Com els expliquem, ara, allò de la llibertat d’expressió, el dret a manifestar-se...?

Només se m'ocorre demanar-los perdó per voler protegir-los, criar-los en una realitat artificial. Perquè de la cruesa de la vida, ens estimàvem més fer-nos-en càrrec nosaltres. I mentrestant, enllà del cotó de les parets de les seus habitacions, hem balafiat, per acció o omissió l'encomanda, els hem ensorrat el pervindre.

Toca però, despertar. I ho farem tots plegats. Necessitem de la seua força fresca, renovada, innocent... Per això, sincerament espere, desitge, que la joventut estiga molt indignada i que li diga a la 'gentola' que ens governa que ja hi ha prou de furtar-los el futur. I que tinguen per segur que molts de nosaltres eixirem al carrer a donar-los suport, com feren per nosaltres els nostres pares i avis. I, si escau, ens hi emportarem les garrotades. Perquè serem forts, ben forts per tirar de l'estaca.

Raül Navarro