Ha estat l’aniversari d’una gran amiga i me n’he tornat a oblidar. No, no vaig a carregar-li les culpes a la meua memòria, desastrosa ella. Molt anàrquica per a gairebé tot. Ara, per a la resta és tan precisa, tan inoportuna com el despertador que sap quan interrompre de realitat la millor escena d’un somni agradós; com l’orgasme que s’avança a la passió; com el cobrador del frac disfressat per a l’ocasió de mal de queixal i que t’adverteix que els dentistes també tenen dret a viure… Com el sentiment de culpa que transfoma en instants els moments de felicitat…
Ha estat l’aniversari d’una bona amiga i me n’he tornat a oblidar. No, no es cap excusa. Es tracta de posar-hi més interés… Encara que siga per a apuntar-ho en una agenda… És cuirós, perquè ella i jo hem parlat molt d’agendes darrerament…
Doncs mira, he entropessat un any més. I ja van 10. Al meu favor, senyor jutge, li diré que sóc un fervent seguidor de la meua amiga. Un admirador fidel i incondicional que es posa dempeus i aplaudeix histèric els seus grans moments d’eclosió volcànica, quan la riuada de genialitat ho arrabassa tot, a mi inclòs. Ja sé que no en som prou per enderrocar les muralles defensives de la mediocritat, que la merda que ens envolta torna a surar…
Alegra’t, amiga meua, perquè en algun indret del mur crec haver descobert una esquerda. Hi he posat el dit per furgar les nafres de la vida. I es desfan, saps? I el forat es fa més gran. Jo crec que té vocació de finestra…
Aleshores empassarem el teu crit silenciós… Jo t’ajudaré bufant perquè el convertesques en clam. I ningú més que tu tindrà la postestat d’aturar-lo, si cal, per cedir, per lliurar la paraula. I és que per escoltar també eres generosa.
Quines coses: Quan més forta jo et sent, més em preocupa la fragilitat que t’inculpes. Eres incapaç de reconeixer-te en la genialitat que a mi em regales ??? Sàpigues que el pintor ja no estima igual els seus quadres quan descobreix que el llenç pertany més a les mirades dels altres. Com també arriba un moment que els escriptors són incapaços d’identificar-se en les lletres imaginades pels lectors… O els músics a les melodies ja escoltades…
I és clar, les ressaques són duríssimes… Però assegut al llit de la convalescència també em trobes. En silenci. Eteri si vols. Però no malinterpretes les absències. No vegues indiferència perquè estic en calma mentre tu t’atempestes… Només aguaite, feliç. Content perquè ja en falta menys per a la nova eclosió inimaginada. I t’espere com el pollet al niu, famolenc de més moments genials. Com tu, amiga meua.
*** Columna radiofònica per a l'informatiu de vesprada de Punt Ràdio Gandia del (08-05-08)
