divendres, 18 de febrer de 2011

La mar respirava calma


“Va mortint-se la llum
en un plor de gavines.
L'últim sol de la tarda
besa els llavis de l'aigua.
(...)La mar respira calma.
La mar respira calma." (Raimon)


És poc probable que la primera mar de l’any s’abandone a la calma. Eixa nit. però, la mar callà enmig la tempesta. No acaçà a dentades la fredor de les roques. Què va evitar l’escomesa de les ones? Perquè no esclataren en blanc en arribar al seu destí? Per alguna raó, la força del vent minvà. I l’alleugerida platja es va comportar com una bassa d’oli.

L’estranya situació va molestar dos vells fars. En senyal de protesta van decidir amagar-se els colors durant uns instants. Primer el de la passió, l’emoció, la sexualitat, el perill... Li va continuar la serenitat, l’equilibri, l’alegria, la covardia i tota senyal de rencor.

Moments de desconcert que saberen aprofitar una filera de mandrosos fanals per abocar-se sobre el nascut mirall. Orfes de turistes als quals garantir la verticalitat, sense amants ocasionals que xafardejar i ombres per perseguir no trobaren millor manera de distraure’s del desfici de les hores.

La nit callada només la van trencar quatre passes que forçaven una marxa que no els duia enlloc. Ara s’acompanyaven, ara s’hi seguien. Quan s’hi van aturar, volien dir-se tantes coses! Van decidir, però, respectar el silenci capritxós d’una mar en calma.

“Ara tinc tantes ganes de dir el que no vaig dir-te: que l'enyorança és fonda, que l'absència és molt trista, que vora el mar en calma sento que encara em mires, que una nit com aquella no l'he tornat a viure” (Feliu Formosa / Sílvia Comes)

Raül Navarro