diumenge, 6 de novembre de 2011

Fem marxa


Un pensament d'en Paulo Coelho: "Sempre és precís saber quan s'acaba una etapa de la vida. Si insisteixes a romandre en ella més temps del necessari, perds l'alegria i el sentit de la resta. És important poder tancar capítols, deixar anar moments que s’hi van clausurant". Tirar de frases com aquestes sempre és recurrent com a auto-ajuda o esmorteïdor si eres capaç d'incorporar-les íntimament en moments difícils com per exemple, una relació o una feina que s’acaben, o un lloc o estil de vida que has de deixar...

No sé si d’això s'en diu evolucionar. Però també forma part de la realitat el poder ser capaç de recollir tots els diminuts trossets en els què la nostra vida queda esmicolada i poc a poc anar reconstruint-la com bonament puguem. Si ho aconseguim podem arribar a sentir-nos relativament en pau amb el nostre present. Diuen que la darrera etapa del dol és l'Acceptació. És quan ja comencem a viure amb més tranquil·litat, quan ja no es té tanta necessitat de parlar del propi dolor, quan, en definitiva, la vida es va imposant.

Recupere les paraules de Violeta Parra, convertides en clam per Mercedes Sosa. Copa de vi en mà, oferisc les dues galtes a les llàgrimes de la tardor i me n'adone que jo també he de donar "Gracias a la vida". Supose que cal agrair fins i tot els moments d’amargor, els que m'han crescut, però també els que m’han servit per folrar de foscors, pors, covardies i altres misèries el fons de l'armari.
Vull dir adéu als solitaris, fantasiosos, poregosos i vergonyos xiquets –i als seus assetjadors–, a l'adolescent sense personalitat –i els seus amagatalls–, al jove que assaboria el món a mossos d’inconsciència –i a l'actor que l’interpretava–. Amb melangia i un petó fred als llavis veig escapolir-se l’amor vertader. Les darreres paraules s’han promés retrobar-se. Em costa més espolsar-me aquesta remor que ha omplit el buit de les llargues estones. Finalment, faig ús del darrer alè de valentia per obrir de bat a bat portes i finestrons. Mire al cel i agraïsc el cel de pluja.

Diuen que la vida és un viatge…Una marxa que inicies sol i on trobes gent que t'acompanya, a vegades un tros del camí i d’altres tota la ruta. Diuen que la vida és una successió d'etapes… Cadascuna en comporta d’altres, de tal manera que quan hi surts ja no eres el mateix. I perquè ho conte?

"Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc... I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por".

Mercè Rodoreda, pròleg a Mirall Trencat.