dijous, 4 de novembre de 2010

L'ou o la gallina?



Recentment vaig assistir a una interessant –només per a poc més de 15 persones– taula redona on els representants de Cáritas i Creu Roja de Gandia reflexionaven sobre la situació de pobresa que es viu a hores d’ara a la Gran Ciutat del Sant Duc. No ens descobriren res quan alertaren que la cosa és més que preocupant.

A la categoria de pobres clàssics (indigents, població immigrada il·legal, minories ètniques marginals...) cal afegir ara altres nouvinguts, els qui s’han vist obligats a refugiar-se a l’aixopluc de la caritat com a conseqüència de la crisi econòmica: aturats i jubilats, fonamentalment. Asseguren des de les ONG’s que a l’anomenat llindar de la pobresa hi serien totes les persones amb uns ingressos econòmics mensuals inferiors als 450 euros. És a dir, que l’ombra de la fam planeja ja sobre un 20 per cent de la població de l’Estat Espanyol (?!).

Aquesta nova classe de pobres, però, té noms i cognoms perquè poden ser un familiar nostre, el veí de dalt... Per això, sembla que hi som més conscients, un poc menys insensibles. Serà perquè hem començat a posar les barbes a remulla. Paradoxalment, els pobres clàssics se’ns fan cada vegada més invisibles fins a confondre’s amb el paisatge. Es converteixen en un mobiliari urbà més que vesteix parcs, places i pòrtics d’església.

Durant el torn obert d’intervencions hi sorgiren els comprensibles retrets a les diferents administracions que no se n’adonen de la dramàtica situació i descarreguen sobre les ONG’s i els voluntaris bona part de la pesada càrrega de la solidaritat. Tampoc hi tardà a aparèixer tot un clàssic: "La culpa de tot la tenen els polítics, que mai fan res!" "Per què serveixen llavors?", "Tots els polítics són iguals!".

La sentència està dictada, els culpables condemnats i la societat –apolítica– queda exonerada de qualsevol responsabilitat. És a dir, amb aquestes afirmacions es fa una clara separació entre dos classes de persones: els polítics en general (insolidaris, corruptes, lladres...) i la societat en particular, la qual poc o res té a veure amb els seus representants públics, a pesar de triar-los cada quatre anys. A més, les llistes dels partits solen nodrir-se –almenys així hauria de ser- de candidats provinents del món associatiu. El debat em recordà un altre molt antic i controvertit:

La publicitat determina la moda, o es un reflex de les tendències de la societat? Quan un fabricant dissenya un producte ha d’assegurar-se primer que hi ha un potencial consumidor? El 'telefem' es fa perquè agrada a la gent o l’espectador està obligat a rendir-se als encants de la 'Princesa del Pueblo' si vol veure televisió?

Personalment, crec que som nosaltres els qui hem de marcar la política que després faran els nostres representants. I hem d’exigir-los responsabilitats dia a dia, quan els veiem al carrer o fent cua –si cal– a la porta dels seus despatxos. I canviar-los, cada quatre anys, si no ens agrada la gestió que han fet del nostre vot. ¿Algú es creu que el senyor Orengo s’hagués atrevit a tirar endavant el tramvia si a l’endemà mateix d’anunciar-lo es presenten a les portes de l’Ajuntament centenars de persones, representants i voluntaris d’ONG’s, col·lectius socio-sanitaris o els 8.000 aturats de la ciutat recordant-li que hi ha altres prioritats per als 16 milions d’euros que val el projecte?.

¿Se n’hagués anat de creuer a Roma si li haguérem fet saber que els més de 200.000 euros que val el viatge poden permetre que moltes persones mengen o arriben a final de mes? El mateix exemple és aplicable a Camps i a la seua Fòrmula 1, la Copa Amèrica... Podran ser molt il·luminats, però no estúpids i saben fer comptes. Una altra cosa és que bona part de la societat s’estime més passejar-se en tramvia o veure Alonso, amb els estómacs buits. O que s’atrevisquen a criticar-los en veu alta sense posar en perill les seues subvencions. Però això és un altre debat. Quan vulgueu en parlem.
Article publicat a la revista Safor Guia el 28-10-2010