dilluns, 28 de desembre de 2009

Boig per tu


Segons la llegenda, cap al segle VIII a Aràbia un poeta beduí anomenat Oais o Keis va donar fama amb els seus versos enamorats a una dona preciosa, Layla. L’obsessió dels seus amors i les seues corresponents desventures – per l’oposició de les seues famílies, totes dues rivals- li valgueren el sobrenom de Majnún, que significa boig: "Al gran califa Harun AL-Rashid de Bagdad li va arribar la remor que un dels grans poetes del seu regne s’havia tornat boig d’amor per una bellíssima dona, Laila, i que, inspirat en ella, havia escrit els poemes més delicats i sublims de la història de la llengua àrab. Impressionat per la lectura d’una poesia tan fantàstica, el califa va pensar que una dona capaç d’inspirar tal meravella havia de ser una criatura única. Per això, la va manar portar a la seua presència per a admirar-la. Així doncs, van dur Laila davant del poderós Harun. Observant-la amb atenció, el califa es va quedar summament sorprès: aquella dona no era lletja, sinó prou bella, graciosa i culta però no li semblava, en absolut, el model de virtuts que havia reconegut en els poemes de Majnun. Laila, endevinant la decepció del califa, somrient, li va dir: "Majestat, per a veure vertaderament la bellesa de Laila, es necessiten els ulls de Majnun". (Conte Laila i Majnun del poeta clàssic persa Nezami (1141-1204))

Durant gairebé un any, els botxins ens han pres per bojos, idealistes, pancartistes, inconformistes, llunàtics, romàntics, antisistema, dissidents, interessats, poc realistes, antisocials, antiprogrés, manipuladors, rojos, extremistes, integristes, radicals, rebels, ocupes, capritxosos, tendenciosos, utòpics... Hem hagut de patir l’escarni dels poderosos, el menyspreu dels ignorants, els d’esperit i els de solemnitat. I això ens ha crescut. Tot plegat ens ha ajudat assaonar-nos de raó.

El pitjor dels afronts però, el que dol de veritat, al que mai t’acostumes és a la desmemòria de molts escrivans de la cort. Els garants de les lletres, els savis de cinc forquetes han tornat a fer bona la popular frase castellana: “Abans l’obligació que la devoció” i s’han comportat com abnegats panxacontents del seus senyors. I no sé què m’ha ennegrit més l’ànima, si la fredor pel silenci d’alguns d’ells, per falsa dignitat, o les eixides hipòcrites dels intel·lectuals de capçalera... I és que no hi ha pitjor crueltat que la que s’exerceix des de la mala consciència. Què li queda a qui renega dels seus principis? Jo crec que la negació de l’evidència, la ceguera consentida... I el col·laboracionisme. No oblidem que per a que els botxins disparen necessiten de la complicitat intel·lectual, del suport moral, per acció o omissió, dels sacerdots del temple.

Tot i això, que no us enganyen: Romaguera no ha caigut. Potser, ‘els borgians’ han manat tombar els seus antiquíssims murs sota el progrés de ferro, quitranaran les darreres restes de l’horta. Però l’alqueria ja oneja dalt d’un turó, al castell del Rebollet. Romaguera ha posat veu al setge silenciós de l’ermita de Sant Vicent i preu a la Torre dels Pares.

Majestats, per a veure vertaderament la bellesa de Romaguera, es necessiten els ulls de Majnun.

Nota: Volia aprofitar per respondre al de "Les Til·les", però ja l’han desautoritzat els seus companys.

Raül Navarro Vizcaíno
Publicat a Saforguia

dijous, 15 d’octubre de 2009

Els cucs del parc



Pedrín no tenia més de set anys físics, perquè el percentil vital era molt més madurat, com a xiquet de la postguerra, cadell dels vençuts. El primogènit d’Esperança “la Curra” i el “tio Córdoba” es llançà molt prompte als carrers d’una Oriola color sèpia. Amb tan curta edat el ‘zagal’ ja s’oferia com a jardiner dels panxacontents. Un bon dia, però, la senyora d’un d’aquests casalots el va requerir des de la porxada. Sorprenentment – no era dia de pagament – li va lliurar un paquet que, si atenem al seu pes, contenia un bon tros de pernil. Un aliment que a ca Pedrín només rebia invitació –en rodanxes semitransparents - la nit de Nadal. Els darrers anys, Pedrín s’havia hagut de conformar amb tastar el blanc, la cansalada. I no sempre, que també recordava haver xuplat la corfa amarga. Sobretot, en arribar-hi els menuts; Sempre malalts, sempre amenaçats...
Imaginem-nos el goig del xiquet mentre acudia a corre-cuita a l’encontre amb sa mare, amb els germans. I amb el pare, si aquest tornava prompte del camp... No trescava els carrers, els volava. Hi havia qui assegurava haver-lo vist flotar, unflat com una bufa, sense respirar... Només una imatge al seu cap, l’escena que protagonitzaria en arribar al cau. Per fi, ja no hi faltaria menjar a taula. I si el pernil era blanet, convidaria també els iaios i Manolete, el seu millor amic... I tot gràcies a ell, amb només set anys i escaig!
A colps, es va obrir la porta i el correu del tsar es va anunciar davant sa majestat a qui va lliurar cerimoniós el paquet tan valuós. Esbufegant, sense alè i amb veu botijosa va relatar la història mentre esperava orgullós el premi, l’explosió d’alegria de la mare... Contràriament, però, li brollaren moltes llàgrimes. Tantes com cucs s’alimentaven del record d’un porc a l’interior del paquet. Silenci, només un abraç - el més fort que Pedrín rebria mai d’Esperança - per mirar d’aixoplugar les restes d’una innocència que mai més no tornaria. A cau d’orella, la mare va fer prometre a Pedrín que no diria res al pare. El nen obeí i callà. Dos verbs que aprengué a conjugar abans que a sumar. Però no ho va oblidar mai.
Ningú no m’abraçà a mi fa uns quants dies quan des del cotxe vaig albirar les siluetes rogenques d’un jocs infantils, coronant la part més alta de la maltractada zona esportiva de Sant Vicent, al Raval d’Oliva. A l’igual que mon pare em vaig apressar a donar-li cos al miratge. Finalment, les autoritats locals tenien a bé concedir-nos una part de la nostra reivindicació, el dret a gaudir d’una zona d’esplai digna. Tan digna com qualsevol altra del poble. I la gent jove ja tindria una excusa menys, i una raó més, per vindre a viure al barri vell/bell. Si més no, jo me l’imagine com un pulmó verd, un punt de trobada perquè el veïnat comence a respirar alleugerit dels anys d’abandonament...
Per contra, m’hi vaig topar amb una desagradable realitat. Els ravalers som uns ciutadans de segona i, com a tals, els nostres xiquets jugaran amb les deixalles dels tobogans, balancins... que l’Ajuntament ha retirat del passeig i que seran substituïts per d'altres de nous i homologats. Com diu un bon amic: “i és que els nostres fills no estan homologats!”.
D’igual manera, una altra porció del nostre particular pernil se l’han enduta els nostres carrers, els quals s’han hagut de conformar amb pedaços, amb empastres que no solucionen el mal estat dels vials i que amb les primeres pluges han tornat a mostrar les vergonyes. Mentrestant, altres avingudes del poble es fan i es refan senceres; una i altra vegada, tantes com subvencions... Per al Raval, només apanyos i pedaços sobre la mil·lenària catifa morisca. Per cert, bonica forma de commemorar el quatre-cents aniversari de l’expulsió dels legítims pobladors.
Però ocorre que ara ja no són temps de callar, ni d’obeir i, per descomptat, tampoc d’oblidar.
Raül Navarro Vizcaíno
Article Publicat a la revista Safor Guia el 8-10-09

divendres, 31 de juliol de 2009

Aquest estiu ravalegem !?

L’Àngela i jo celebrem aquest estiu el tercer aniversari del nostre atracament al port del Raval d’Oliva, un dels centres històrics més grans, bells/vells i desconeguts – a dòsis idèntiques - del País Valencià. Encaixat entre dues sorolloses carreteres: l’elitista i destrossa-paratges de l’AP7 i la popular, la travessa-pobles N-332, convertida en un embús permanent que fa gairebé insuportable el trànsit diari per la segona població de la comarca de la Safor.

Superada la fase romàntica – “m’agrada passejar pels carrers del meu poble i descobrir en cada racó les empremtes…” – tastades unes quantes glopades d’amargor i de realitat, ja podem assegurar que ens hi hem integrat, que ja ens sentim ravalers. Ravalers orgullosos, endogàmics, compromesos, decebuts, actius, acollidors… Personalment, no conec una altra manera d’integrar-s’hi que adoptant tots i cadascun dels trets identitaris del barri. Un barri amb gent tan extremadament generosa, com recelosa de qualsevol canvi susceptible de caure en el pou de les desil·lusions, tantes vegades reomplit amb paraules buides, amb promeses de papereta...

I mentre una gran part del poble ens concep com a marginals, com una espècie de reserva federal d’ètnies minoritàries, els ravalers – els nouvinguts i els de soca-rel – en canvi, ens sentim marginats, oblidats, menystinguts… L’efecte que produeix aquest cúmul d’adjectius és tan cruel i injust que la majoria ha après a segregar una substància que adorm els sentiments i narcotitza l’autoestima ferida. Com a mostra un botó: mentre el Pla Zapatero renova avingudes senceres cap a la platja d’Oliva, al Raval ens hem de conformar amb pedaços (‘remiendos’) que “ja es faran negres i es dissimularan” (?!?!)

Però no baixem les veles i un grup de persones – jo m’he pegat a roda – li furtem hores a la nostra quotidiana existència per dedicar-les a fer i refer barri. A l’associació de Raval-Gerreria ens reunim els dijous en una mena de teràpia de grup: aprenem a estimar-nos el barri com a pas previ i imprescindible per a aconseguir el reconeixement dels altres. I és que amb prou feines sabrem fer valdre els nostres drets si abans no som conscients de les nostres possibilitats. Que, d’altra banda, en són moltes. N’estic convençut. I com jo, la majoria de gent que visita el Raval per primera vegada. Una percepció que, malauradament, no és compartida per una part majoritària de la classe política local. Aquesta va ser una de les primeres desil·lusions com a novençà al barri i a l’associació, la incomprensió del regidor/a de torn que assistia amb incredulitat al nostre desplegament de queixes, suggeriments, propostes… “Parlem del mateix barri ?” – estic segur que això és el que es degué preguntar .

El/la polític de torn encara no sap per on cauen, però nosaltres anem fent camí i guanyant-nos, a poc a poc, el respecte i la confiança del veïnat, a força de treball i de xicotetes conquestes. La demostració és que per primera vegada la plaça Ganguis, el cor neuràlgic del Raval-Gerreria, va reunir 300 persones – ara ja sabem les que hi caben – en el primer sopar veïnal amb motiu de la recuperació de la tradicional festivitat de Sant Antoni dels focs, el 13 de juny passat.

Les activitats hi continuen aquest estiu: el 8 d’agost, a les 20 hores, la comunitat britànic ens ha organitzat una festa per donar-nos a conèixer alguns dels seus costums. El dia 22, a partir de les 22 hores, la companyia “La Cle” hi actua en un improvisat escenari a la plaça. Per últim, el matí del 5 de setembre els més menuts tenen uns tallers de manualitats, entre el quals hi ha un de danses, amb la col·laboració dels amics i les amigues del Grup Raval i Vila…

No cal dir, amic lector, que t’espere per compartir-ho amb tu. Junts podem ravalejar, que és el verb que m’he agenciat per a aprendre a estimar el meu barri, la meua terra.

Raül Navarro


(article publicat el 30 de juliol a la revista Safor Guia)

dimarts, 21 d’abril de 2009

La meua Esperança s'ha marcit


La meua Esperança s’hi marceix, per sempre, al vell jarrot senzill i transparent de la seua vida. No hi trobarem flors, fa molts anys que s’hi esborraren els colors, que s’hi apagaren les aromes a força d’ambientadors barats que miràven d’esmorteir, amb poc èxit, les glopades d’amargor. Que en van ser moltes, la veritat. Massa, fins i tot per algú que ha disposat de noranta anys per administrar les injustícies i malviure d’una llum aliena, la de les persones estimades que, això sí, han sabut correspondre-li a temps el seu amor incondicional.
La meua iaia s’hi marceix per sempre, entre els llançols blancs del llit d’un hospital. I s’hi resisteix a anar-s’en, a fer bons els pronòstics mèdics. No en saben d’on trau les forces. Pot ser perquè aquest no és el final pactat: lluny de casa seua, del seu sol, de les seues plantes… Acompanyada pels seus…
L’Esperança és la pionera d’una branca d’Esperances que van emprar molt prompte la seua infantesa, van vendre massa barat la seua joventut per a ser dones/mares/àvies/besàvies/rebesàvies de… Però la primera Esperança es va rebelar dona, tard, però amb força i a temps per llegar savis consells a les netes… A mi, els últims anys em va regalar molts somriures i les seues clucades d’ull que m’anunciaven l’inici de l'espectacle. On jo era un deixeble inexpert i ella la mestra de l’humor pícar i maliciós… I jo li demanava més, i ella em cercava amb la mirada perquè hi continués insistint…
Em regalà també la seua desbaratada memòria per a les quotidianietats, però tan exacta quan es tractava de narrar passatges de la seua vida. Amb la precissió d’un monjo escrivà, per garantir la perpetuïtat…
Parla Kevin Brockmeier a la seua Breu història dels que ja no hi són de l’existència d’un lloc, d’una ciutat sense nom on més i més gent va arribant. Cada persona té una història diferent, però hi ha una cosa que totes i tots tenen en comú: és el seu últim viatge. Són a la ciutat dels morts. Un lloc en el qual romandran mentre a la Terra visca algú que els recorde. I la meua Esperança s’hi instal·larà. Hi trobarà una casa de nines blanca, amb finestrons blaus que s'obriran de bat a bat a un jardí d'olors i colors. I a les vesprades, a les vesprades passejarà per l'horta amb el iaio Pedro i la filleta que morí d'un mal de cap. I vigilaran les seues passes Boby, Nano i Linda, els gossets fidels.


Nota: Aquest article el vaig escriure el mes de març de 2008 en honor a la meua àvia, Esperança Ballesta Sánchez que s'apagava a l'hospital. La meua iaia però, em regalà un altre any de somriures. Finalment, em deixà el passat divendres en silenci, com hi va viure. Encara no li he plorat. I no se si això és està bé o no... T'estime iaia, t'estime.

divendres, 13 de març de 2009

Aquesta remor que se sent




M’he pres la llibertat d’agafar els versos de Miquel Martí i Pol per tal d’explicar el que estic sentit darrerament. "Aquesta remor que se sent no és de pluja". Fa temps que escoltava un zumzeig que volia dir-me alguna cosa. I si no ho feia era perquè probablement jo no volia sentir-lo o perquè els sorolls que m'acomoden el confonien. Sortosament, quan les restes del run-run se m’arrelaren a l'oïda em provocaren un efecte de pèrdua de la verticalitat. Sota els peus, la terra tremolà el suficient com per a no tornar a ser la mateixa...
Aleshores, sobtadament, apareix un nou silenci, una pau diferent que et duu altres veus que, com jo, han decidit defugir la callada col·lectiva per convertir-se en alguna cosa que naix amb vocació de clam. Aquestes veus em reomplen els silencis i donen sentit a les meues ansietats des de fa uns quants mesos. I és que tots plegats hem aconseguit compondre una mena de cant a l'esperança. Hem obert un forat amb forma d'arc de mig punt des del qual proposar una nova mirada a la història, la cultura, les tradicions de la Safor... Amb especial atenció al patrimoni que alguns, amb febres megalòmanes, s'entesten a enderrocar, cobrint amb les seues runes les nostres senyes d'identitat, carregant-nos sobre les nostres esquenes la responsabilitat compartida per la desmemòria col·lectiva. Destruint tot allò que ens farà créixer com a societat, que ens procurarà una millor qualitat de vida, un futur com a poble.
Totes i tots conegueu els exemples, el nostre patrimoni ha minvat considerablement a tot arreu de la comarca. Potser ens hem retardat, massa, però tot no hi és perdut. Ara és urgent evitar la desaparició d'un dels darrers testimonis de la nostra horta. L'ombra de la pala amenaça amb enfosquir, per sempre, la lluentor de l'Alqueria Romaguera. Un edifici, probablement anterior al segle XVIII, lligat a una important nissaga gandiana que ha donat tres alcaldes a la ciutat. La nostra 'alqueria blanca' s'hi troba en perfecte estat de conservació. Tot i això, volen tombar-la. Al seu lloc hi faran una zona verda, curiosa manera d'insultar-nos la intel·ligència.
Des d'Arc de Mig Punt. Associació Memòria i Patrimoni (http://arcdemigpunt.wordpress.com/) proposen convertir Romaguera en un centre d'Interpretació del món rural. Primer però, ens cal salvar-la. I aquest divendres, 27 de febrer, a les 19.30 hores, les veus de la nostra comarca s'uniran al Teatre del Raval de Gandia. Els nostres poetes (JOAN NAVARRO, MARIA JOSEP ESCRIVÀ, JULI CAPILLA, ISABEL GARCIA CANET, JOSEP PIERA, EDUARD RAMIREZ, JOSEP PORCAR, ALFONS NAVARRET, MANEL MARÍ, JOSÉ INIESTA, VICENT OLASO, PAU LÓPEZ, ENCARNA SANT-CELONI, ALEXANDRE NAVARRO, JOSEP VICENT CABRERA, JOSEP CARLES CATALÀ, MARIA FULLANA, BEGONYA POZO I JOSEP LLUÍS ROIG) protagonitzaran el recital: Tornaveus d'una alqueria, amb la complicitat musical de CRISTINA MARTÍ.
M'afegisc, per tant, a la remor que s'alça. Companyes i companys, reomplim-nos els pulmons de l'aire que se’ns hi ha negat i bufem, bufem ben fort, tots plegats, només que siga per aixecar la tan necessària polseguera...



Aquesta remor que se sent no és de pluja.
Ja fa molt de temps que no plou.
S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula
pels carrers i les cases.
Aquesta remor que se sent no és de vent.
Han prohibit el vent perquè no s'alci
la pols que hi ha pertot
i l'aire no esdevingui, diuen, irrespirable.
Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l'aire.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitablement, la catàstrofe.
I, tanmateix, la remor persisteix.



Miquel Martí i Pol

diumenge, 25 de gener de 2009

L'estrela d'Enol







Conta una mil·lenària llegenda celta que el Llac Enol, a Astúries, va ser en un principi una gran plana amb cabanes de pastors en ella. Els més antics encara la recorden: “una vegada va vindre una Senyora” de nit i va demanar posada. Cap pastor li la va donar. I és que tot i que la dama era molt bella, el seu semblant màgic va infondre por al veïnat. Només a l’horta de Los Acebos hi va haver una família de pastors que sí que li van oferir allotjament. La dona no va parlar, però els va advertir que si tenien ramat al camp, l’arreplegaren perquè a l’endemà seria un llac. I així va succeir. Qui era la dama? En l’origen de la llegenda, potser estaria la Deessa Mare Creadora, la Terra, coneguda pels celtes com La Deva. Per als cristians, segles després, seria la Mare de Déu de Covadonga o La Santina. De fet, la tradició popular també recull la història d’una llàgrima vessada per la verge com a origen del llac. A l’actualitat, en el Llac Enol es troba submergida una imatge de la verge, que cada 8 de setembre és elevada per a traure-la en processó.




Allò més semblant a les sensacions que desitge experimentar amb el naixement d’un fill/a és l’arribada del meu primer nebot. Huit mesos planificant tots els detalls previs i posteriors a la seua aparaulada aparició: ja sabeu, els recurrents debats sobre els noms més adients - i que al final ens agraden o no en funció del bon ús que altres en fan d’ell - cóm cal educar-lo, els trucs de la iaia, els consells de la coneguda d’una amiga, del psicòleg de la tele… Jo entenc el meu primer nebot quan es va agobiar en sentir-se tan planificat i va decidir donar-nos una lliçó d’espontaneïtat i improvisació.




Per començar, avança el seu rellotge i guanya a la vida tres setmanes… El desafiament continua: per tal d’evitar especulacions sobre “el que podia haver passat si naix el xiquet dimarts i tretze”, es presenta minuts abans que finalitze la supersticiosa jornada. Hi va mantindre la incògnita fins el final, perquè va trigar més d’una hora a fer-nos saber la data del seu aniversari. Més de 60 llargs minuts de dolor per a la meua germana i d’angúnia per al meu cunyat, convidat de pedra a la dantesca coreografia. Finalment, s’hi presentà. Els seus primers ‘uè, uè’ ens sonaren com miols que trencaven la fredor de la sala d’urgències… És impossible descriure amb paraules, fins i tot amb imatges, quin aspecte té la primera mirada a la vida que t’espera. El meu nebodet però, ho afrontà amb arrogància, perquè va obrir de bat a bat els seus ulls incolors desmostrant una curiositat inusual que ens reomplí d’aigües salades la caiguda de les galtes.




La tercera tassa del brou de la nostra sopresa ens la vam haver d’engolir tot d’una. Com si no empassar-nos més ràpid l’amargor pel desconcert que ens produí el so d’unes lletres que es posaren d’acord per convertir-se en el primer tret identitari del meu nebot. Amb els dies, el nom propi ENOL ha acabat conquerint-me, com ho va fer el seu nou propietari des del moment màgic del seu naixement.




Sabeu, hi ha qui diu que tots els fills anomenats amb aquest nom s’envolten de fortuna gràcies al poder que genera la influència de les aigües del llac Enol...