El qui vos escriu és d’eixa espècie covarda que es penedeix sempre tard del que no ha estat capaç de dir a temps. Com a periodista que aspira a no morir de fam en l’intent també he acabat assumint el manual de bones pràctiques de l’autocensura. No és el cas però d’aquest article. I és que ara la crítica és fàcil, directament proporcional a les dimensions de la barbàrie. Per tant, acuseu-me de recurrent i oportunista, però vull sumar-me a l’allau de denúncies i condemnes enèrgiques contra els responsables de la Diputació de València per practicar -obertament- la censura a diverses fotografies de l’exposició Fragments d’un Any dels companys i de les companyes de la Unió de Periodistes Valencians, la qual s’havia de celebrar al Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat. En aquesta ocasió, la bestiesa ha provocat fins i tot que alguns dirigents populars ho negaren tres voltes abans que cantés el gall (el que esteu pensant, per descomptat). És a dir, el succés ha escandalitzat fins i tot els responsables i els consentidors de degenerar, prostituir, balafiar... la televisió pública del poble valencià !. Algú s’ho empassa, això ? O és que els ha agafat per sorpresa la nova demostració de maneres del de Xàtiva ?. No serà que, ara, el pati no està per a molts pastissos? I és que aquest terròs és massa amarg com per no a generar acidesa als estómacs més sofrits, com el de la sempre eterna i omnipresent alcaldessa de VaIència. I què ?
Almenys és una bona ocasió perquè avancem uns centímetres en el desert, que és el lloc on el PP ens ha exiliat, amb el beneplàcit d’una immensa majoria de la societat valenciana i el patrocini de sastres i altres amics de l’ànima.
No m’agradaria però, que aquesta ‘flashada’ - la constatació pública de la pervivència de tics de caràcter autoritari com la censura - ens impedira veure altres formes de limitació de la llibertat d’expressió que no alcen tanta polseguera, però que igualment fan paret. A canal 9 en tenim mostres fins a la sopa (per allò de si vols caldo...) L’escassa projecció i cobertura a la nostra música, la llengua, als nostres actors, els escriptors i els artistes... O la persecució a l’escola valenciana, en són altres exemples igualment condemnables.
D’altra banda, a Gandia no estem exempts. Que la fórmula de l’èxit i de l’eterna joventut del PP és massa temptadora com per a no importar-la. Així, a la manera xinesa, Orengo està disposat a convertir-se en una rèplica gairebé perfecta ‘d’animals’ polítics com Rita Barberà. Els ingredients s’han posat sobre la taula aquesta legislatura: grans fastos, empreses públiques, personal de confiança, una televisió municipal concebuda a xicoteta escala de RTVV, el setge i l’enderroc del patrimoni, la persecució als dissidents... Per a reforçar la marca, Orengo s’ha envoltat de pinxes formats en la cuina popular. Així doncs, només hi falta el putxero. Pareu taula ! !!
“Això mai va ocórrer. Mai va ocórrer res. No va ocórrer ni tan sols mentre estava ocorrent” (Harold Pinter, Premi Nobel de Literatura l’any 2005)
