dimarts, 21 d’abril de 2009

La meua Esperança s'ha marcit


La meua Esperança s’hi marceix, per sempre, al vell jarrot senzill i transparent de la seua vida. No hi trobarem flors, fa molts anys que s’hi esborraren els colors, que s’hi apagaren les aromes a força d’ambientadors barats que miràven d’esmorteir, amb poc èxit, les glopades d’amargor. Que en van ser moltes, la veritat. Massa, fins i tot per algú que ha disposat de noranta anys per administrar les injustícies i malviure d’una llum aliena, la de les persones estimades que, això sí, han sabut correspondre-li a temps el seu amor incondicional.
La meua iaia s’hi marceix per sempre, entre els llançols blancs del llit d’un hospital. I s’hi resisteix a anar-s’en, a fer bons els pronòstics mèdics. No en saben d’on trau les forces. Pot ser perquè aquest no és el final pactat: lluny de casa seua, del seu sol, de les seues plantes… Acompanyada pels seus…
L’Esperança és la pionera d’una branca d’Esperances que van emprar molt prompte la seua infantesa, van vendre massa barat la seua joventut per a ser dones/mares/àvies/besàvies/rebesàvies de… Però la primera Esperança es va rebelar dona, tard, però amb força i a temps per llegar savis consells a les netes… A mi, els últims anys em va regalar molts somriures i les seues clucades d’ull que m’anunciaven l’inici de l'espectacle. On jo era un deixeble inexpert i ella la mestra de l’humor pícar i maliciós… I jo li demanava més, i ella em cercava amb la mirada perquè hi continués insistint…
Em regalà també la seua desbaratada memòria per a les quotidianietats, però tan exacta quan es tractava de narrar passatges de la seua vida. Amb la precissió d’un monjo escrivà, per garantir la perpetuïtat…
Parla Kevin Brockmeier a la seua Breu història dels que ja no hi són de l’existència d’un lloc, d’una ciutat sense nom on més i més gent va arribant. Cada persona té una història diferent, però hi ha una cosa que totes i tots tenen en comú: és el seu últim viatge. Són a la ciutat dels morts. Un lloc en el qual romandran mentre a la Terra visca algú que els recorde. I la meua Esperança s’hi instal·larà. Hi trobarà una casa de nines blanca, amb finestrons blaus que s'obriran de bat a bat a un jardí d'olors i colors. I a les vesprades, a les vesprades passejarà per l'horta amb el iaio Pedro i la filleta que morí d'un mal de cap. I vigilaran les seues passes Boby, Nano i Linda, els gossets fidels.


Nota: Aquest article el vaig escriure el mes de març de 2008 en honor a la meua àvia, Esperança Ballesta Sánchez que s'apagava a l'hospital. La meua iaia però, em regalà un altre any de somriures. Finalment, em deixà el passat divendres en silenci, com hi va viure. Encara no li he plorat. I no se si això és està bé o no... T'estime iaia, t'estime.