divendres, 23 de novembre de 2012

Maria Josep, he somiat una visita

Estic convençut o, almenys, vull pensar que aquesta nit m'ha vingut l'Home del capell de palla, el protagonista del meravellós conte que ens regalà la Maria Josep Escrivà durant l'Homenatge a la Paraula. Potser és la necessitat o tal vegada la il·lusió, que aquell personatge misteriós que ens deixà bocabadats també acudís al clam del meu descans...

Si finalment l'home del capell de palla se m’ha aparegut no ho recorde. Si s’ha assabentat de les meues cabòries, anhels i altres desitjos amuntegats a la tauleta de nit –per rigorós ordre de desvetllament­– també ho ignore. Potser és així com funciona la cosa i de la confessió d’anit només em resta aquesta alleugerida descàrrega i la sensació d’haver-ho compartit...

Si vingué però, què pensarà de mi l'home del capell de palla? ¿Quines conclusions haurà tret en veure aquell jove abocar-se amb els braços oberts a l'espenyador? Potser ha malentès la imatge –a mi em passa– o, per contra, ha reconegut l'alliberament, el goig que li suposà sentir-se part del no res, descobrir que la terra és finita, submergir-se a l’indret on les ennegrides aigües del Bòsfor moren sota el blau turquesa del Mar Negre. I és que a les portes de Constantinoble creix moltes nits un improvisat Crist de Corcovado que se sent aigua, núvol...Tot just abans de fondre's amb l'infinit.

No hi haurà vist bellugar-se, l'home del capell de palla, al nen malaltís que giravoltava entre llençols xops de vergonya, i que es despertava inquiet, plorant. Amb el seu silenci, la mare era còmplice davant els germans. Ara el trobarà fent-se el mort, com un ratolí indefens, ancorat fidelment al racó d’un gran llit. A la mateixa posició en que el cansament pogué amb ell, jeu immòbil incapaç de trair els records que descansen enllà de la seua esquena. Els haurà reconegut d’altres somnis? Què li semblen els que allotja de nou?

Potser aquesta nit l'home del capell de palla s’ha apiadat de mi i ha calmat l'angoixa davant la urgència de taules per servir –els clients que no esperen i jo que no arribe!– o ha aconseguit que em despertara a temps per no fer tard a l’examen ja aprovat...

¿M'haurà protegit, l'home del capell de palla, de la processó de nens que em perseguia amb pals des de l’escola fins a casa?. ¿Què faig, amolle a còrrer o continue carregant la creu?
Els has vist, home del capell de palla, aquells big blue eyes que em desanqueten? Potser l’altra nit també hi eres i des de la teua privilegiada imparcialitat els vegueres marxar, comprovant la meua nul·la capacitat de reacció, la precipitació del meu estómac...

¿Què en penses: És la solitud la font de noves il·lusions...? O només un miratge? Si els somnis són desitjos incomplerts, què em diries dels malsons? Si aquesta nit tornes, home del capell de palla, continuarem enraonant. 

 http://www.saforguia.com/HOME2011/LeerNoticia2011/tabid/357/titular/MARIA_JOSEP_HE_SOMIAT_UNA_VISITA/idnoticia/32157/Default.aspx

diumenge, 8 de juliol de 2012

Ai València !


Al meu País
el cel plora cendra.
Fugen del dol,
paraigües rojos.
Als balcons,
banderes de festa.
El paradís es crema,
metàfora visual,
puta ironia.

Avui, que guarde dol pel roig de les muntanyes, una part del meu poble passeja trossos de tela. Jo, de negre. Ells, amb les cares pintades, de festa, dansant entre les flames.
Durant cinc dies, el foc fent brases de la pell de Costes de Pallás-Dosaigües-Torís... La major catàstrofe ecològica del País València als darrers 16 anys, més de 50.000 hectàrees calcinades. Auxili! Front el silenci informatiu només les xarxes socials ens retraten l’estampa bíblica d’un cel tenyit de sèpia per damunt els sostres de València: "Xuplant-me les llàgrimes i agranant les cendres. És l'únic que quedarà d'este incendi que es produí mentre els fills dels camises blaves s'omplien les butxaques i ens dien que ací la festa no s'acabava mai. Benvinguts al paradís. Per cert, ironia, ahir 29 de juny festivitat de Sant Pere i Sant Pau també celebràvem els 305 anys de l'entrada en vigor del Decret de Nova Planta." (Tona Català) Ai València!, escridassàvem alguns, impotents, corpresos, des de la llunyania... Perquè sabíem que l’ajuda escaient mai no arribaria.
Els últims anys els homes del vestit fet a mida només s'han mirat les nostres serralades per apuntar amb el dit persones, mitjans i serveis de prevenció i vigilància, només per dir que se n'anaren a casa, que es retallaven les seues prestacions, que ja no calien!  Sí, per això sabien que tota l'ajuda no arribaria. Els últims anys el nostre govern només ha mirat les serralades i els espais naturals per assenyalar amb el dit i dir que ja s'hi pot construir en eixe sòl si està cremat. 
I mentre les nostres muntanyes eren abandonades a la seua sort i a la sentència velada, els diners s’han destinat (juntament els de l’educació, sanitat o serveis socials) a regar els jardins de les delícies del PP: Emarsa, la Fórmula 1, la visita del Papa, l’America’s Cup, l’aeroport sense avions, la ciutat de la Llum, de les Arts i les Ciències, Calatrava, Gürtel, Brugal, la CAM, Bancaixa... 
Avui que em declare home trist, i m'unisc al desig de molta gent de fer desaparèixer el més aviat possible el roig que assoleix les nostres muntanyes, una part del meu poble continua demanant l’ajuda que no rebrà. L'altra, al clamor de "la roja", convertida en marejol, inunda carrers i places de festa, d'alegria absorta. Potser embriagats de prozac o tal vegada ja hi són morts, i giren i giren, giravolten sense rumb al toc de la lira del Neró de torn... ¿Cóm entendre, si no, el goig col·lectiu aliè al plor de cendra?. Com un ramat gegant caminant enfilant-se pel precipici... Pàtria? La meua no abandona els seus fills!
"Quantes il·lusions cremades, quanta vida perduda fora del seu cicle natural... Només la mateixa força del rebrot ens tornarà les esperances i no seran mai com les d'ahir, perquè serem un poc més vells i estarem un poc més lluny. Si per una d'aquelles, però, no ens arriben, hem d'aixecar-nos amb terra als punys i tornar els ulls cap a la nostra gent fins a sentir novament que podem construir alguna cosa millor, que ens faça creure que podem ser millors. I després amb una mínima escletxa d'esperança, caldrà prendre la iniciativa i fer-ho nosaltres, perquè ningú més ho farà." (Xavi Ródenas)


Raül Navarro Vizcaíno

dissabte, 2 de juny de 2012

L’ombra que ens delata


Si t’enganye, t’ignore 
i em descobreixes espiant.
Quan sobtadament t’alce la veu 
i et negue el meu suport.
Si faig del desfici una marató televisiva, 
del xat un càsting d’identitats falses. 
Quan et siga infidel, 
m’apropie dels teus somnis... 
Si t’assabentes que et critique 
o m’invente enemics i odis... 
Aleshores, sabràs de la meua ombra...

Convertida en tot allò reprimit: Pensaments, emocions, impulsos negatius, fets vergonyosos... tot massa desagradable per acceptar-ho! De tot això, hem anat teixint el dol del nostre reflex, cobrint de pudor les nueses de l’odi, fins a pervertir-nos en flaires convencionals que enamoren. Mentrestant l’aranya de l’ego assetja sota l’atapeït vel.
El tratge ens l’encomanen a la infantesa, i amb els anys anem confeccionat-lo amb retalls d’altres teles, algunes d’elles molt antigues, d’altres folrades de creences, tabús, rancúnies...
Així, evitem transpirar emocions, actituds i comportaments ‘inadequats’ o que ens esdevindran febles a la llum. Iniciem la bastida de l'altre "jo". Un personatge elegant, acceptable i conscient. Una figura correcta, moral, digna per a guanyar-se l’acceptació, l'estima, l'atenció i el prestigi social.
Paral·lelament però, continuem omplint el pou de l'inconscient amb els fets vergonyosos, molestos, inacceptables, silenciats... Condemnant a ombres tot allò que no hem volgut reconèixer però que, tard o d'hora, s’alliberarà...
D’altra banda, ¿som sabedors que tot allò que rebutgem de l’altre hi és al mirall de l’aljub?. Perquè molts dels sentiments que ens desperten les persones que ens envolten –odi, rebuig, superioritat, prepotència, etc...- tenen correspondència amb una part del “jo” que no acceptem. Això forma part de la nostra ombra. Segons Carl Jung (psiquiatra i psicòleg Suís) projectem en els altres allò que no volem veure de nosaltres, el que no podem acceptar.
Per tant, un bon exercici d’autoconeixement per saber quins són els nostres punts “d’ombra” consistiria a analitzar els sentiments que ens desperten les persones amb qui no concordem, no suportem i/o rebutgem, ja que aquestes il·luminaran les nostres foscors. Es tracta d’un mecanisme psicològic anomenat projecció que ens ajuda a adonar-nos de quines coses externes o persones ens afecten. Així, per enfrontar-nos a la nostra ombra cal acceptar que hi és, tenir la valentia necessària per encarar-la i l’honestedat justa per desnivellar la balança del fictici equilibri emocional. Només així podem sostraure la nostra vertadera potencialitat, l’energia positiva que ens ajudarà a créixer, a ser tot el que volem ser.
La nostra ombra és fosca, secreta i perillosa. És tot allò que no volem veure i que ens cega, les coses que amaguem i ens delaten, les mentides que ens dediquem i els regalem. El parany que ens empara, però ens venç i ens allunya el nostre “jo”.


“Per fer que desaparega una ombra has d’omplir-la de llum” (Shakti Gawain)

* publicat a Safor Guia el 31/05/2012

diumenge, 22 d’abril de 2012

Parlen els amics...

Quan dos vells amants es troben en l’oblit, muts de silenci, parlen els amics... Callen els records dels somnis, amanits de sentiments contradictoris, desdibuixats de matisos i empeltats de nous colors...
            Tot i això, les mirades encara es reconeixen, algú diria que busquen l’altra meitat a l’espill de l’ànima... Però no escorcollen... Perquè ara, parlen els amics. I quins mots empren per calfar-se al somriure del sol? Si ja no els sembla el mateix arbre, el que un veu des del seu cim i l’altre sota la branca que l’engrunsa. Si l’un es llança a un altre buit, mentre l’altre espera nous vents ancorat al port.
            Parlen els amics, primer avergonyits en mostrar-se diferents, però a poc a poc els cossos es despullen sobre l’herba de noves rutes i quimeres. Es demanen consell, pero no es recomanen, s’escolten. Ja hi són fit a fit. Es sinceren, sense retrets... Suspiren, alleugerits de silencis. I al cel li agreixen l’atzur d’eixe instant.   
            Caminen junts, una mà encara encaixa al motlle de l'altra. Un somriure inesperat els regala la paraula justa. S’apaga el blau, un núvol retorna el flaire humit al riu, la seua ombra camina sobre el reflex dels amics, que a la vora llencen pedres sobre el somni de l’aigua.


“No és el mateix un arbre
per a un ocell que per a un piròman,
per a un turista que per a un penjat.

No és el mateix un arbre
vist des d'un paracaigudes que des de
sota terra, des de l'arbre veí
que des d'una estrella, des dels barrots
de la presó que des del tallamar.

No és el mateix, si el miro
sentint-me enamorada, colèrica, trista,
generosa o procaç.

En canvi, un silenci teu per resposta
és un silenci en totes les llengües del món;”

(Laura López Granell)



Raül Navarro

dimecres, 21 de març de 2012

Mercat d’encants


Al cofre dels records, sempre hi resten coses per contar. A vegades, perquè les hem oblidades i d’altres perquè no les hi trobem, no hem sabut buscar-les... O senzillament no volem remoure-les i les dissimulem confonent-les amb l’humit i engroguit folre de la nostra existència. Potser el pas del temps és el disparador perfecte perquè ens afloren qüestions del passat... I un record porta a un altre, aquest invoca alguna petita anècdota i ja està! la porta de la memòria se’ns obri de bat a bat a records d’una infància plena dencants i desencants, de preguntes sense resposta, de misteris que la vida no sempre sabrà resoldre...

Si més no, la vida és com un mercat. Un tràfec d’alegries i tristors, de records, de desamors, de successos inesperats i d’altres que es repeteixen... Un lloc de peregrinació on la rutina i la certesa no són precisament les millors companyes de viatge.

A l'alba paren el mercat. El primer que trobem són els tendals de l’esperança. Tots disposats un al costat de l’altre, i a l’interior s’hi afanen els mercaders a traure els productes de l’ungüent verd, competint per oferir-nos tota classe de demostracions. Fins i tot hi ha un xarop sense sucre que –diuen- cura les depressions i apaivaga l’ànima. La gent en comprem per dotzenes, d’esperança, és un producte indispensable per omplir el rebost de la supervivència.

Al costat de l’enyorança, la malenconia, i un poc més enllà una gitana ens assegura que pagues dues de tristor i et regala una tercera d’alegria. Passem de llarg la solitud i fem cua per buscar la companyia: Qui és l’últim?.

L’amor vertader és car i difícil de trobar. Després de donar moltes voltes preguntem per ell a uns vells, els quals ens adverteixen que no ens refiem del que ens venen, que a l’hivern l’amor mai és pur i el de la primavera, només de temporada. Això sí, per tot arreu els botiguers regalen als clients manollets d’il·lusió.

Un poc més al fons, el mercat d'essències, on busques les teues, perquè cada color, olor i sabor esdevinga exclusiu, particular i intransferible. Cada fragància ens pertany, ens recorda, ens transporta, ens reconeix i ens confon, t’apropa i et separa, t’evadeix i ens adapta a les circumstàncies... Hi continues a la compra de sentits i tastes la passió, el plor, la serenitat, els riures, el sexe... Ensumes al teu voltant i reconeixes les aromes d’aquella flor amb flaire de petons, però amb tast de suor... Et sembla escoltar la teua cançó, mentre tractes en va de conservar la sorra que et rellisca entre els dits. Més tard ploraràs llàgrimes de xocolata quan confongues aquella mare amb la teua. I et sentiràs sol. Un policia et preguntarà: T’has perdut, xiquet? I li respondràs que no, que qui ha desaparegut és la mare...

El sol custodia amb severitat el mercat... Desperta la fam de poder, la sed de viure i la necessitat d'existir. Aleshores és quan la vida se'ns planteja com una pregunta sense resposta, l'enigmàtica recerca d'allò que no tenim però necessitem... A cada minut que passa augmenta l’angoixant sensació de la incertesa, contra la qual adquirim compulsivament tota classe de remeis i altres encanteris.

Amb el capvespre ens endinsem al mercat de segona mà per proveir-nos de somnis. L'escorcollem en busca de tresors. Tresquem per les muntanyes d’objectes abandonats, de quimeres rebutjades. Anhelem, però, trobar-hi alguna ocasió, allò que algú va retirar sense saber-ne fer un ús adequat. Quan per fi es troba el regal perfecte preguntem per ell a mitja veu, corpresos, atemorits davant la possibilitat de no poder pagar-lo. Perquè sabem que el preu sempre és alt, massa alt. Tot i això ens l’endurem. Tan se val que no siga el que cercaves en realitat, perquè mai eixiràs amb les mans buides. I és que ens estimem més la buidor d’una falsa victòria a reconèixer-nos en el fracàs, per molt digna i esperançadora que siga la derrota.

A l’endemà tornarem a matinejar, tenim el pressentiment que si no ens alcem d’hora algú pot retirar el mercadet de la vida i no deixar-nos beure dels seus encants, ni tastar els seus desencants.

“Avui, els mercats són un paradís obert per a tots, un món de temptacions honestes, delicioses, sempre renovades i molt sovint sorprenents. Com la vida, si més no.”
Néstor Luján.

Sobre el desencant: Personalment, trobe en el desencant una paraula vital, necessària, encoratjadora, que no necessàriament significa la negació, la pèrdua de l’encant... Tot el contrari, més bé el dignifica. Ocorre, però, que al nostre vocabulari utilitzem la paraula desencantat com una desgràcia. Per exemple, quan tot va malament diem: "estic desencantat de la vida...". Com s'interpreta això? Has tingut mala sort en la vida. Aleshores, potser caldria dir dissortat. Però no, diem desencantat, com si la vida hagués renunciat per sempre als capvespres vora mar, a l’aire fresc de les muntanyes, a la lectura d’un bon llibre al pati de casa, al primer cafè del matí, als comiats a la matinada, a la lluna sobre les teulades, a l’olor a pluja dels carrers, als riures del meu nebot, a les seues abraçades...


El primer esgurad per la finestra al matí
El vell libre retrobat
Rostres plens d’entusiasme
Neu, el canvi de les estacions
El diari
La dialèctica
Dutxar-se, nedar
Música antiga
Sabates còmodes
Comprendre
Música nova
Escriure, plantar
Viatjar
Cantar
Ser amable.

Plaers. Bertolt Brecht

dilluns, 27 de febrer de 2012

El dolorós despertar dels NI-NI


"Estimades companyes i companys; Us escric des del dolor d'una mare que no comprén el que està passant al nostre voltant. De la protesta pacífica d'uns alumnes modèlics en l'àmbit acadèmic, familiar i social, hem passat en qüestió d'hores a viure un autèntic infern. La meua filla i els seus companys han estat colpejats brutalment, multats i vexats. Només us demane que dediqueu uns minuts a veure alguns documents representatius del que passa als carrers de València. Recorde quan als anys setanta he corregut davant els grisos. També recorde, als vuitanta, el 23-F a València amb els carrers ocupats pels tancs. El que ha passat aquesta setmana ha igualat en violència aquells fets execrables, amb la diferència que els nostres fills no coneixien, com nosaltres, la injustícia i la impotència de viure sota les ordres d'un estat totalitari. La directora del Vives, en un comunicat a la ràdio, i en un intent de salvar les espatlles, ha informat que els alumnes de l'institut no estan relacionats amb els fets ocorreguts a les portes de l'edifici. Ha dit que es tracta d'alumnes d'altres centres i alumnes universitaris. Us assegure que els alumnes que eixen a tots els vídeos són alumnes de l'IES Lluís Vives, encara que li pese a la directora. Molts d'aquests alumnes porten el cos plens de blaüres, els rostres destrossats i els ànims per terra".

He descobert darrere el finestró de les xarxes socials, aquest missatge d'una mare que m'ha donat eixida a l'amanida de sentiments (ràbia, odi, rancúnia, fàstic, impotència...) que m'ennegreixen l'ànima. Els qui trobàvem a faltar que la joventut s'impliqués i es rebel·lés davant la situació política i econòmica ens hem penedit darrerament. Mireu, jo no sóc pare, però he seguit corprès, en directe, a través del twitter, la violència amb què la policia exercia una malentesa i feixista autoritat contra els meus fills, representats en tots i cadascun dels xiquets i xiquetes que 'per fi' eixien als carrers de València per protestar i denunciar, pacíficament, el llegat vergonyós que una classe dirigent 'adulta' els deixarà, avalada per majories absolutes.

Els qui sentíem vergonya de la passivitat d'una generació anomenada 'NI-NI' o del 'botelló', ara en sentim per dotzenes, a cabassos, perquè estan pagant molt car el bateig de llibertat per al qual ens entestàvem a preparar-los –sense èxit, pensàvem–, a les escoles públiques. ¿Com els expliquem, ara, allò de la llibertat d’expressió, el dret a manifestar-se...?

Només se m'ocorre demanar-los perdó per voler protegir-los, criar-los en una realitat artificial. Perquè de la cruesa de la vida, ens estimàvem més fer-nos-en càrrec nosaltres. I mentrestant, enllà del cotó de les parets de les seus habitacions, hem balafiat, per acció o omissió l'encomanda, els hem ensorrat el pervindre.

Toca però, despertar. I ho farem tots plegats. Necessitem de la seua força fresca, renovada, innocent... Per això, sincerament espere, desitge, que la joventut estiga molt indignada i que li diga a la 'gentola' que ens governa que ja hi ha prou de furtar-los el futur. I que tinguen per segur que molts de nosaltres eixirem al carrer a donar-los suport, com feren per nosaltres els nostres pares i avis. I, si escau, ens hi emportarem les garrotades. Perquè serem forts, ben forts per tirar de l'estaca.

Raül Navarro

divendres, 20 de gener de 2012

Pluja i prozac



Amb el primer recel del dia m'encare a la pantalla de l'ordinador. Amb penes i treballs em faig amb el control d'un esmunyedís ratolí, després de perseguir-lo per la catifa.

El pobre s'olora la tragèdia i avui no està per a bruscos i nerviosos repics als lloms... Òbric els pulmons per garantir reserves d'oxigen, cerimoniosament m'acomode les ulleres, repasse amb els dits l’anàrquic creixement de la barba. Encenc una cigarreta... Tot és al seu lloc, tot enllestit per iniciar la sessió diària sadomassoquista. Així, a glopades amargues m'empapuse:

"Rita Barberá tras conocerse su patrimonio: 'El ahorro es una virtud que recomiendo a todos.' / Fabra: ´Vivíamos por encima de nuestras posibilidades´. / El juez investiga si la Generalitat pagó a Urdangarin a través de sociedades pantalla. / Descoberta irregularitat urbanística a González Pons en terme de Planes. / El STE-PV amenaza con paralizar la educación si no se retiran los recortes. / Muere Manuel Fraga, figura clave en la historia de España. (...)"


Sudoració, pal·lidesa i fredor a la pell. A corre-cuita busque un espill per descobrir-me amb les pupil·les dilatades, la mirada imprecisa... Trac el cap per la finestra, em falta l’aire i el cor em batega, ara accelerat, ara apagant-se... La inquietud i la temor davant el trànsit del meu cos m'aboquen a l'ansietat. Tinc nàusees! Què serà de mi si perd la consciència? Amb el mòbil a la mà m'estenc al llit... No recorde res més, llevat que desperte dies després totalment cruixit, però amb una serenitat inusual. Les meues constants vitals tornen a la quotidianitat. L'estat de shock post-traumàtic ha minvat...

Crec que va ser el company Xavier Aliaga, recentment guardonat amb el Joanot Martorell de Narrativa 2011, qui va escriure fa uns quants dies un tweet que deia alguna cosa així com que "hem passat de ser la Florida d'Europa a la Grècia ibèrica...". Subscric la frase totalment, no només per enginyosa i recurrent, sinó perquè resumeix una realitat que no per esperada i vergonyosament predictible és més esmorteïdora.

Recorda també Josep Torrent a 'El País' ('El desvarío'. 15-01-2012) que el País Valencià s'ha afonat definitivament amb el major endeutament de l'Estat, més aturats que la mitjana del territori espanyol, sense bancs ni caixes pròpies, amb casos de corrupció gravíssims i un president dimitit i a la banqueta dels acusats... "La tierra que un día fue próspera y envidiada se ha convertido en el símbolo del desvarío político y la mala gestión...".

I tot això pocs mesos després de dues cites electorals on els del la gavina, els protagonistes de la tragèdia grega, van renovar inexplicables majories absolutes, en base a les quals poder perpetuar-se políticament i moral. Sortosament però, el poble –el majoritari i oficial, que és l'únic que sembla existir– ix lentament del seu llarg estat hipnòtic. De fet, el model de gestió de grans saraos 'per a pijos' no era més que una manera de donar-li prozac a una societat amb poca autoestima... Però quan es desperta a colps de realitat esdevenen els episodis d'estats de shock.
Em pregunte si serem capaços de reviscolar d’entre les cendres. I si necessitem morfina, metadona o tranquimacín... Qui ens els subministrarà?