Notes finals...

Matí de diumenge, el darrer de l’agost. Sostre nuvolat, que no acaba d’acomplir l’amenaça de ploure’ns el calendari, i ‘bufaetes’ d’aire agradós que ballen l’estesa a les terrasses. Són les primeres piulades del setembre marí. Et trobe darrere d’una reunió de tafaneres palmeres que s’ajunten el verd, com alegrant-se del final anunciat. Des d’ací em sembles alliberada de blaus i altres matisos. De ben segur, oneges altiva el roig i et burles dels turistes. Amb un traç gris em marques l’horitzó perquè te’l repasse amb la punta dels dits, desafiant-me a veure-hi més enllà.

Una  lleugera ressaca (més per haver-me retirat tard i dormit poc, que una altra cosa), una bona dosi de líquid negre a la tassa i una cigarreta encesa que, amb l’estómac ja enganyat, em sap a glòria (ja m’enteneu els addictes). Timonet m’ha donat la benvinguda amb la seua acostumada xuclada als turmells. Anys de convivència i no m’acostume a l’esgarrifança que em provoca el contacte de la seua llengua aspra amb la meua pell. 

Potser ha arribat el moment d’endreçar notes, forçat d’altra banda per l’exigència de lliurar demà la columna al company Josep. Tot açò, a risc que l’estat anímic del dia marque tendència i capgire, confonga el sentit original del conjunt de pensaments i altres patiments estiuencs. Però tot aniré bé, crec. Fins i tot la Shéhérazade de Nikólai Rimski-Kórsakov sembla confiar-hi amb el seu influent acompanyament musical. M’aporta serenitat. Mel !  

Engegue l’ordinador i constate, pel lleuger tel de pols, que el parèntesi ha estat raonablement llarg, amic. Tot i la indiferència que t’he demostrat despertes a la primera, sense rancors, i t’alegres quan et notes els primers repics maldestres al teu llom negre. Ja coneixes l’aquelarre: Al principi imprecís, dubtós... Fins que agraeixes el galopar continuat, impulsiu, frenètic cap al temerari atreviment, però que els dos sabem necessari. La vulnerabilitat de la meua vulnerabilitat.   

Paradoxalment, aquest estiu gens ambiciós, poc programat, m’ha regalant imatges, moments, persones i situacions inesperades. Sobretot a l’agost. Un mes tradicionalment negre al meu calendari perquè em recorda terrasses plenes de gent, turistes capritxosos, hores inacabables de treball a la gelateria Niza, quan era estudiant. Encara somie amb ella quan estic molt estressat.   

Tot va començar una nit ravalera amb quatre persones extraordinàries, un sopar, bon menjar i bona cosa de vi blanc. Vetllada saonada amb una llarga passejada per carrers i places, a la fresca, a la matinada, com hi férem tantes vegades abans. L’endemà, gairebé sense dormir, iniciava una improvisada peregrinació a la serra d’Albarracín, a Terol. Un lloc desconegut per a mi que em va obrir les finestres de l’ànima a nous paisatges en grocs i rojos: La mar de la terra i la mar del cel, talaies xamàniques que naixen de la roca per fer-se pedra. Els ancestres, convertits en tòtems de pell roja, les hi guarden. Pozondón, un poble silenciosament menut, calmadament acollidor, lloc de retrobament de generacions senceres de famílies emigrades, on  les absències són recordades, mai plorades. A Pozondón, tan prompte recicles llaços amb la teua vella amiga, com guanyes dues de noves, les filles de “la Xaparra”. Amb elles les nits em regalaren  la visió d'un tel farcit de llumins titil·lants mentre acaçava les meues llàgrimes de Sant Llorenç. Nits de desitjos, des d'aquell indret a tocar del cel. I jo, que no reconeixia les senyals internes de pau a la son continuada que m’acompanyà durant tota l’estada. 

Així doncs, amb les piles carregades, vaig tornar del xicotet paradís per afrontar un altre moment especial, el retrobament, gairebé 20 anys després, amb el meu company de pis a Barcelona durant l’època que estudiava Periodisme. Tot i la passa innegable del temps sobre els cossos dels amics, Tono em va semblar el mateix noi divertit i original que recordava, si de cas un poc més trist. Cerveses després, fit a fit, ens posàrem al dia de les nostres vides, seleccionant acuradament els episodis més anecdòtics i matisant o obviant les amargors, per superades (o no). Els següents dies tenien una consigna molt clara: rutes, platja i festa. Així, que em vaig empassar el rebuig innat a exercir d’amfitrió i em vaig proposar mostrar-li els meus paisatges, colors, sabors i sensacions. Alguns, recentment descoberts. Fins i tot vam compartir-hi els meus nous amics i en vam fer-hi d’altres molt peculiars (algú diria ‘friquis’), però que Tono, com a bon deixeble de l’escola almodovariana (jo sóc més de Berlanga) va saber gaudir plenament: Personatges sobreactuats, immersos en la representació d’una vida inventada, inexistent, irreal, que fingien ofegar-se per a ser rescatats o esvaïments dels quals avisaven per WhatsApp. Llicenciats vidriera amb molta gràcia que proclamaven les seues veritats a qui no  havia demanat escoltar-les. Ens envoltàrem també de persones molt més joves en les quals reconeguérem, a la primera, eixa frescor, vitalitat i ambició, ja viscuda per nosaltres, però que ens refrescaren la vida, alliberant-nos de la sobrecàrrega, a vegades molt pesada, de l’experiència. Hi vam ser feliços durant el rodatge del nostre propi ‘Verano Azul’, edició limitada a poc menys d’una setmana. Prometérem retrobar-nos a la ciutat comtal, a la qual he rebutjat tornar-hi durant molt de temps, fent meua la cançó de Sabina, el meu ex-trobador de capçalera: “Al lugar donde has sido feliz, no debieras tratar de volver”.

L’altre dia, mentre conduïa, em reconeixia al bell mig de dos sentiments: Les pors, la meua debilitat, i la felicitat, la meua fortalesa. I, mentrestant, jo fent camí cap enlloc.

Se'n va l'estiu.
Breu i ardorós, ha estat
profundament intens i torbador.
Un somni s'ha esvanit per sempre
i ara el vent
me n'anuncia un altre. (...)

(Fragment de Final d’estiu, de Miquel Martí i Pol)

Raül Navarro Vizcaíno

Sens lo desig de cosa deshonesta

El mes de novembre passat vaig participar amb un relat curt al volum Ploma i Espasa, de la col•lecció "Homenatge a la Paraula". Es tracta d’un original tribut a Ausiàs March, elaborat amb textos d'autores i autors de la societat literària Saforíssims, amb motiu de la Setmana Literària de Gandia 2012. No cal dir la il•lusió, l’orgull, el repte, el vertigen i la por que m’ha suposat publicar per primera vegada i amb l’enorme nivell dels companys de viatge. Doncs bé, segons em conten, el llibre ha tingut èxit i ressò més enllà de les fronteres polítiques del País Valencià. Ara, m’agradaria compartir-lo amb totes i tots vosaltes:

“Els malucs, crescuts, us guien com dos fars, veieu els estremiments que degoten des del cim melic i cel. Llavors tresqueu el frondós congost que us enfonsa dins meu... Cec de desig us deixeu portar ben fosc, busqueu a la mel de la meua servitud el plaer de ser possessió. I jo que us nugue pel mateix cordó amb què em pariren vostra...
I seguisc fent el que sé que desitgeu que us faça... Que us taste sencer, amb la boca plena de vós. Amb gust d’ametlla amarga llepe el sexe dur que no voleu que deixe de grapejar... Aquest i no altres és l’únic déu!, em diguéreu. Així m’ensenyàreu a idolatrar-lo: Déu meu! Com el desitge! Les tremolors donen forma al vostre ventre i olor al cos, mentre jo vull beure’m la vostra vida fins a embriagar-me la gola.
De sobte, voleu que pare, us han traït l’angoixa dels vostres ulls. No podeu més i teniu por que una matinadora derrota, al cau d’una impura, puga desposseir-vos d’honors i privilegis reservats per a altres verds. On són ara, senyor, l’espasa i la ploma, la sang i l’anhel de les vostres dames? El senyoriu a punt d’enfonsar-se i no teniu paraula eterna per evitar-ho... No heu de patir, seré jo la que fingeix que m’ofegue: Deixeu-me que recupere l’alè, que no tinc forces per suportar els envits forts i virils de tan noble cos.
Al recés, un descuit d’ingenuïtat em porta a cercar qualsevol rastre de l’amat. M’aventure a acaronar-vos els llargs cabells, clars com la llum de la teua raça. Finalment, només seran perfilats per aquestes agosarades mans. No trobe, però, la vostra boca. Els vostres llavis, marbres, no gusten el bord raïm que us servisc. Tan amarg és, senyor, aquest vi? Tan pobra, la terra del meu ventre?
Recuperada, voleu més de mi... Així que m’ordeneu a quatre potes. I jo em bellugue fins que reconec la presència d’un cavall negre, nascuda sota la famolenca claror d’una espelma, testimoni de les vostres envestides. Els meus pits, dos penjolls sotmesos al bravatejar de les fibroses carns. El que sent ho ignoreu, perquè he après a gaudir en silenci el plaer dels pocs encerts i a callar-me el dolor de cadascun dels vostres maldestres moviments. Cavalqueu cavaller i, en arribar al cim, em maleïu en la llengua del vostre poble.
Silenci. Tanques els ulls, mentre a poc a poc et desfàs d’aquesta pell de pruna, tot just quan ja eres meu. Mira’m, amor, que vull descobrir on et nasqueren les primaveres. Deixa’m tastar-te la mel dels teus canyars, beure’m l’aigua dels planys i les pluges... Porta’m on bull la mar veles i vents. Plora’m per les teues dames i castiga en mi el pecat del nostre sexe...
T’alces i te’n vas. Abans, però, pren-los, amor, els llavis que són teus... O deixa’ls que et canten i no hauràs de fugir la mirada quan marxes sense acomiadar-te del teu gos. No em veieu, senyor? Jo, jo sóc aquesta que només tu escrius com em dic.”

Raül Navarro

Ètica i informació

La violència masclista és la principal causa de mort entre les dones d'entre 15 i 44 anys al món, per davant de la suma de les desaparicions provocades pel càncer, la malària, els accidents de trànsit, o les guerres. I en la lluita contra aquest genocidi sexual els mitjans de comunicació han tingut un paper fonamental les darrers dècades. Alguna cosa se me centrifuga a l'estómac cada vegada que llig, veig o sent determinats tractaments periodístics cap a la violència masclista. El pitjor del cas és que generalment no és fa amb mala intenció, n'estic convençut. En altres ocasions es confon el dret a la informació amb la morbositat o el sensacionalisme. I no cal dir que això sol ser directament proporcional a l'augment de les vendes o de les audiències.

Si parem atenció a les informacions sobre la violència contra les dones, veiem com majoritàriament s’aborden amb el mateix espai o cobertura, pràcticament, que un accident o un succés casual. I, per descomptat, molt allunyat de qualsevol altre assassinat, per no parlar d’un atemptat terrorista. En canvi, es tracta de molt més, d’una violació dels drets humans i un problema estructural que afecta a tota la societat.

Així, en moltes ocasions se li dona la veu –amb l'excusa del dret a la informació– a persones del veïnat o a fonts sense formació o coneixements específics perquè opine sobre allò succeït i això només fa que confondre sobre la vertadera causa de l'agressió. Pense que caldria consultar fonts fiables i professionals que situen el tema i que siguen capaces d'explicar les raons que duen a un home a maltractar o, en el pitjors dels casos, a matar la seua parella.

Els mitjans tampoc han desterrat del tot expressions tan dolentes com "crim passional", "assassinada després d'un atac de gelosia", "problema sentimental" o "la va agredir després d'una forta discussió", “perquè volia separar-se” o “havia conegut un altre home”, etc... Moltes vegades també es justifica la violència per causes externes a aquesta. Per exemple: estava sota els efectes de l’alcohol o les drogues... On està el debat de fons? Quins valors s'estan transmetent als nostres joves? Sector, per cert, on creix alarmantment el masclisme, segons tots els indicadors.

Trobem, per tant, una doble victimització. Com recull la investigadora Pilar López en "Representación de la violencia de género en los informativos de TVE”, d'una banda l’assassí priva a la dona del dret fonamental a la vida, i d'altra la família reviu simbòlicament la pèrdua de la dona assassinada a través de les imatges que es donen del carrer on vivia, i d’altres objectes personals. Però, sobretot, el fet que a les dones se les identifique amb major precisió, amb noms i cognoms, que als assassins.
D’altra banda, els mitjans també fan un escàs seguiment dels casos de violència masclista on la dona aconsegueix eixir-se'n i refer la seua vida. No cal dir, el benefici per a les que pateixen els maltractaments i no s’atreveixen a denunciar.
En definitiva, crec que cal treballar més, dins el camp de la llibertat d'expressió i el dret a la informació, per tal d’aconseguir un tractament més adient de les informacions des de la responsabilitat, que la tenim, i l'ètica professional, que se'ns suposa. Li ho devem als milers de dones que són assassinades diàriament, que pateixen a colps la superioritat imposada d'un sexe, del qual m’avergonyisc amb molta freqüència. Li ho dec també a la meua veïna.

Maria Josep, he somiat una visita

Estic convençut o, almenys, vull pensar que aquesta nit m'ha vingut l'Home del capell de palla, el protagonista del meravellós conte que ens regalà la Maria Josep Escrivà durant l'Homenatge a la Paraula. Potser és la necessitat o tal vegada la il·lusió, que aquell personatge misteriós que ens deixà bocabadats també acudís al clam del meu descans...

Si finalment l'home del capell de palla se m’ha aparegut no ho recorde. Si s’ha assabentat de les meues cabòries, anhels i altres desitjos amuntegats a la tauleta de nit –per rigorós ordre de desvetllament­– també ho ignore. Potser és així com funciona la cosa i de la confessió d’anit només em resta aquesta alleugerida descàrrega i la sensació d’haver-ho compartit...

Si vingué però, què pensarà de mi l'home del capell de palla? ¿Quines conclusions haurà tret en veure aquell jove abocar-se amb els braços oberts a l'espenyador? Potser ha malentès la imatge –a mi em passa– o, per contra, ha reconegut l'alliberament, el goig que li suposà sentir-se part del no res, descobrir que la terra és finita, submergir-se a l’indret on les ennegrides aigües del Bòsfor moren sota el blau turquesa del Mar Negre. I és que a les portes de Constantinoble creix moltes nits un improvisat Crist de Corcovado que se sent aigua, núvol...Tot just abans de fondre's amb l'infinit.

No hi haurà vist bellugar-se, l'home del capell de palla, al nen malaltís que giravoltava entre llençols xops de vergonya, i que es despertava inquiet, plorant. Amb el seu silenci, la mare era còmplice davant els germans. Ara el trobarà fent-se el mort, com un ratolí indefens, ancorat fidelment al racó d’un gran llit. A la mateixa posició en que el cansament pogué amb ell, jeu immòbil incapaç de trair els records que descansen enllà de la seua esquena. Els haurà reconegut d’altres somnis? Què li semblen els que allotja de nou?

Potser aquesta nit l'home del capell de palla s’ha apiadat de mi i ha calmat l'angoixa davant la urgència de taules per servir –els clients que no esperen i jo que no arribe!– o ha aconseguit que em despertara a temps per no fer tard a l’examen ja aprovat...

¿M'haurà protegit, l'home del capell de palla, de la processó de nens que em perseguia amb pals des de l’escola fins a casa?. ¿Què faig, amolle a còrrer o continue carregant la creu?
Els has vist, home del capell de palla, aquells big blue eyes que em desanqueten? Potser l’altra nit també hi eres i des de la teua privilegiada imparcialitat els vegueres marxar, comprovant la meua nul·la capacitat de reacció, la precipitació del meu estómac...

¿Què en penses: És la solitud la font de noves il·lusions...? O només un miratge? Si els somnis són desitjos incomplerts, què em diries dels malsons? Si aquesta nit tornes, home del capell de palla, continuarem enraonant. 

 http://www.saforguia.com/HOME2011/LeerNoticia2011/tabid/357/titular/MARIA_JOSEP_HE_SOMIAT_UNA_VISITA/idnoticia/32157/Default.aspx

Ai València !

Al meu País

el cel plora cendra.

Fugen del dol,

paraigües rojos.

Als balcons,

banderes de festa.

El paradís es crema,

metàfora visual,

puta ironia.

Avui, que guarde dol pel roig de les muntanyes, una part del meu poble passeja trossos de tela. Jo, de negre. Ells, amb les cares pintades, de festa, dansant entre les flames.

Durant cinc dies, el foc fent brases de la pell de Costes de Pallás-Dosaigües-Torís... La major catàstrofe ecològica del País València als darrers 16 anys, més de 50.000 hectàrees calcinades. Auxili! Front el silenci informatiu només les xarxes socials ens retraten l’estampa bíblica d’un cel tenyit de sèpia per damunt els sostres de València: "Xuplant-me les llàgrimes i agranant les cendres. És l'únic que quedarà d'este incendi que es produí mentre els fills dels camises blaves s'omplien les butxaques i ens dien que ací la festa no s'acabava mai. Benvinguts al paradís. Per cert, ironia, ahir 29 de juny festivitat de Sant Pere i Sant Pau també celebràvem els 305 anys de l'entrada en vigor del Decret de Nova Planta." (Tona Català) Ai València!, escridassàvem alguns, impotents, corpresos, des de la llunyania... Perquè sabíem que l’ajuda escaient mai no arribaria.

Els últims anys els homes del vestit fet a mida només s'han mirat les nostres serralades per apuntar amb el dit persones, mitjans i serveis de prevenció i vigilància, només per dir que se n'anaren a casa, que es retallaven les seues prestacions, que ja no calien!  Sí, per això sabien que tota l'ajuda no arribaria. Els últims anys el nostre govern només ha mirat les serralades i els espais naturals per assenyalar amb el dit i dir que ja s'hi pot construir en eixe sòl si està cremat. 

I mentre les nostres muntanyes eren abandonades a la seua sort i a la sentència velada, els diners s’han destinat (juntament els de l’educació, sanitat o serveis socials) a regar els jardins de les delícies del PP: Emarsa, la Fórmula 1, la visita del Papa, l’America’s Cup, l’aeroport sense avions, la ciutat de la Llum, de les Arts i les Ciències, Calatrava, Gürtel, Brugal, la CAM, Bancaixa... 

Avui que em declare home trist, i m'unisc al desig de molta gent de fer desaparèixer el més aviat possible el roig que assoleix les nostres muntanyes, una part del meu poble continua demanant l’ajuda que no rebrà. L'altra, al clamor de "la roja", convertida en marejol, inunda carrers i places de festa, d'alegria absorta. Potser embriagats de prozac o tal vegada ja hi són morts, i giren i giren, giravolten sense rumb al toc de la lira del Neró de torn... ¿Cóm entendre, si no, el goig col·lectiu aliè al plor de cendra?. Com un ramat gegant caminant enfilant-se pel precipici... Pàtria? La meua no abandona els seus fills!

"Quantes il·lusions cremades, quanta vida perduda fora del seu cicle natural... Només la mateixa força del rebrot ens tornarà les esperances i no seran mai com les d'ahir, perquè serem un poc més vells i estarem un poc més lluny. Si per una d'aquelles, però, no ens arriben, hem d'aixecar-nos amb terra als punys i tornar els ulls cap a la nostra gent fins a sentir novament que podem construir alguna cosa millor, que ens faça creure que podem ser millors. I després amb una mínima escletxa d'esperança, caldrà prendre la iniciativa i fer-ho nosaltres, perquè ningú més ho farà." (Xavi Ródenas)

Raül Navarro Vizcaíno

L’ombra que ens delata

Si t’enganye, t’ignore 
i em descobreixes espiant.
Quan sobtadament t’alce la veu 
i et negue el meu suport.
Si faig del desfici una marató televisiva, 
del xat un càsting d’identitats falses. 
Quan et siga infidel, 
m’apropie dels teus somnis... 
Si t’assabentes que et critique 
o m’invente enemics i odis... 
Aleshores, sabràs de la meua ombra...

Convertida en tot allò reprimit: Pensaments, emocions, impulsos negatius, fets vergonyosos... tot massa desagradable per acceptar-ho! De tot això, hem anat teixint el dol del nostre reflex, cobrint de pudor les nueses de l’odi, fins a pervertir-nos en flaires convencionals que enamoren. Mentrestant l’aranya de l’ego assetja sota l’atapeït vel.

El tratge ens l’encomanen a la infantesa, i amb els anys anem confeccionat-lo amb retalls d’altres teles, algunes d’elles molt antigues, d’altres folrades de creences, tabús, rancúnies...

Així, evitem transpirar emocions, actituds i comportaments ‘inadequats’ o que ens esdevindran febles a la llum. Iniciem la bastida de l'altre "jo". Un personatge elegant, acceptable i conscient. Una figura correcta, moral, digna per a guanyar-se l’acceptació, l'estima, l'atenció i el prestigi social.

Paral·lelament però, continuem omplint el pou de l'inconscient amb els fets vergonyosos, molestos, inacceptables, silenciats... Condemnant a ombres tot allò que no hem volgut reconèixer però que, tard o d'hora, s’alliberarà...

D’altra banda, ¿som sabedors que tot allò que rebutgem de l’altre hi és al mirall de l’aljub?. Perquè molts dels sentiments que ens desperten les persones que ens envolten –odi, rebuig, superioritat, prepotència, etc...- tenen correspondència amb una part del “jo” que no acceptem. Això forma part de la nostra ombra. Segons Carl Jung (psiquiatra i psicòleg Suís) projectem en els altres allò que no volem veure de nosaltres, el que no podem acceptar.

Per tant, un bon exercici d’autoconeixement per saber quins són els nostres punts “d’ombra” consistiria a analitzar els sentiments que ens desperten les persones amb qui no concordem, no suportem i/o rebutgem, ja que aquestes il·luminaran les nostres foscors. Es tracta d’un mecanisme psicològic anomenat projecció que ens ajuda a adonar-nos de quines coses externes o persones ens afecten. Així, per enfrontar-nos a la nostra ombra cal acceptar que hi és, tenir la valentia necessària per encarar-la i l’honestedat justa per desnivellar la balança del fictici equilibri emocional. Només així podem sostraure la nostra vertadera potencialitat, l’energia positiva que ens ajudarà a créixer, a ser tot el que volem ser.

La nostra ombra és fosca, secreta i perillosa. És tot allò que no volem veure i que ens cega, les coses que amaguem i ens delaten, les mentides que ens dediquem i els regalem. El parany que ens empara, però ens venç i ens allunya el nostre “jo”.

“Per fer que desaparega una ombra has d’omplir-la de llum” (Shakti Gawain)

* publicat a Safor Guia el 31/05/2012

Parlen els amics...

Quan dos vells amants es troben en l’oblit, muts de silenci, parlen els amics... Callen els records dels somnis, amanits de sentiments contradictoris, desdibuixats de matisos i empeltats de nous colors...

            Tot i això, les mirades encara es reconeixen, algú diria que busquen l’altra meitat a l’espill de l’ànima... Però no escorcollen... Perquè ara, parlen els amics. I quins mots empren per calfar-se al somriure del sol? Si ja no els sembla el mateix arbre, el que un veu des del seu cim i l’altre sota la branca que l’engrunsa. Si l’un es llança a un altre buit, mentre l’altre espera nous vents ancorat al port.

            Parlen els amics, primer avergonyits en mostrar-se diferents, però a poc a poc els cossos es despullen sobre l’herba de noves rutes i quimeres. Es demanen consell, pero no es recomanen, s’escolten. Ja hi són fit a fit. Es sinceren, sense retrets... Suspiren, alleugerits de silencis. I al cel li agreixen l’atzur d’eixe instant.   

            Caminen junts, una mà encara encaixa al motlle de l'altra. Un somriure inesperat els regala la paraula justa. S’apaga el blau, un núvol retorna el flaire humit al riu, la seua ombra camina sobre el reflex dels amics, que a la vora llencen pedres sobre el somni de l’aigua.

“No és el mateix un arbre
per a un ocell que per a un piròman,
per a un turista que per a un penjat.

No és el mateix un arbre
vist des d'un paracaigudes que des de
sota terra, des de l'arbre veí
que des d'una estrella, des dels barrots
de la presó que des del tallamar.

No és el mateix, si el miro
sentint-me enamorada, colèrica, trista,
generosa o procaç.

En canvi, un silenci teu per resposta
és un silenci en totes les llengües del món;”

(Laura López Granell)

Raül Navarro