Mercat d’encants

Al cofre dels records, sempre hi resten coses per contar. A vegades, perquè les hem oblidades i d’altres perquè no les hi trobem, no hem sabut buscar-les... O senzillament no volem remoure-les i les dissimulem confonent-les amb l’humit i engroguit folre de la nostra existència. Potser el pas del temps és el disparador perfecte perquè ens afloren qüestions del passat... I un record porta a un altre, aquest invoca alguna petita anècdota i ja està! la porta de la memòria se’ns obri de bat a bat a records d’una infància plena d’encants i desencants, de preguntes sense resposta, de misteris que la vida no sempre sabrà resoldre...

Si més no, la vida és com un mercat. Un tràfec d’alegries i tristors, de records, de desamors, de successos inesperats i d’altres que es repeteixen... Un lloc de peregrinació on la rutina i la certesa no són precisament les millors companyes de viatge.

A l'alba paren el mercat. El primer que trobem són els tendals de l’esperança. Tots disposats un al costat de l’altre, i a l’interior s’hi afanen els mercaders a traure els productes de l’ungüent verd, competint per oferir-nos tota classe de demostracions. Fins i tot hi ha un xarop sense sucre que –diuen- cura les depressions i apaivaga l’ànima. La gent en comprem per dotzenes, d’esperança, és un producte indispensable per omplir el rebost de la supervivència.

Al costat de l’enyorança, la malenconia, i un poc més enllà una gitana ens assegura que pagues dues de tristor i et regala una tercera d’alegria. Passem de llarg la solitud i fem cua per buscar la companyia: Qui és l’últim?.

L’amor vertader és car i difícil de trobar. Després de donar moltes voltes preguntem per ell a uns vells, els quals ens adverteixen que no ens refiem del que ens venen, que a l’hivern l’amor mai és pur i el de la primavera, només de temporada. Això sí, per tot arreu els botiguers regalen als clients manollets d’il·lusió.

Un poc més al fons, el mercat d'essències, on busques les teues, perquè cada color, olor i sabor esdevinga exclusiu, particular i intransferible. Cada fragància ens pertany, ens recorda, ens transporta, ens reconeix i ens confon, t’apropa i et separa, t’evadeix i ens adapta a les circumstàncies... Hi continues a la compra de sentits i tastes la passió, el plor, la serenitat, els riures, el sexe... Ensumes al teu voltant i reconeixes les aromes d’aquella flor amb flaire de petons, però amb tast de suor... Et sembla escoltar la teua cançó, mentre tractes en va de conservar la sorra que et rellisca entre els dits. Més tard ploraràs llàgrimes de xocolata quan confongues aquella mare amb la teua. I et sentiràs sol. Un policia et preguntarà: T’has perdut, xiquet? I li respondràs que no, que qui ha desaparegut és la mare...

El sol custodia amb severitat el mercat... Desperta la fam de poder, la sed de viure i la necessitat d'existir. Aleshores és quan la vida se'ns planteja com una pregunta sense resposta, l'enigmàtica recerca d'allò que no tenim però necessitem... A cada minut que passa augmenta l’angoixant sensació de la incertesa, contra la qual adquirim compulsivament tota classe de remeis i altres encanteris.

Amb el capvespre ens endinsem al mercat de segona mà per proveir-nos de somnis. L'escorcollem en busca de tresors. Tresquem per les muntanyes d’objectes abandonats, de quimeres rebutjades. Anhelem, però, trobar-hi alguna ocasió, allò que algú va retirar sense saber-ne fer un ús adequat. Quan per fi es troba el regal perfecte preguntem per ell a mitja veu, corpresos, atemorits davant la possibilitat de no poder pagar-lo. Perquè sabem que el preu sempre és alt, massa alt. Tot i això ens l’endurem. Tan se val que no siga el que cercaves en realitat, perquè mai eixiràs amb les mans buides. I és que ens estimem més la buidor d’una falsa victòria a reconèixer-nos en el fracàs, per molt digna i esperançadora que siga la derrota.

A l’endemà tornarem a matinejar, tenim el pressentiment que si no ens alcem d’hora algú pot retirar el mercadet de la vida i no deixar-nos beure dels seus encants, ni tastar els seus desencants.

“Avui, els mercats són un paradís obert per a tots, un món de temptacions honestes, delicioses, sempre renovades i molt sovint sorprenents. Com la vida, si més no.”
Néstor Luján.

Sobre el desencant: Personalment, trobe en el desencant una paraula vital, necessària, encoratjadora, que no necessàriament significa la negació, la pèrdua de l’encant... Tot el contrari, més bé el dignifica. Ocorre, però, que al nostre vocabulari utilitzem la paraula desencantat com una desgràcia. Per exemple, quan tot va malament diem: "estic desencantat de la vida...". Com s'interpreta això? Has tingut mala sort en la vida. Aleshores, potser caldria dir dissortat. Però no, diem desencantat, com si la vida hagués renunciat per sempre als capvespres vora mar, a l’aire fresc de les muntanyes, a la lectura d’un bon llibre al pati de casa, al primer cafè del matí, als comiats a la matinada, a la lluna sobre les teulades, a l’olor a pluja dels carrers, als riures del meu nebot, a les seues abraçades...


El primer esgurad per la finestra al matí
El vell libre retrobat
Rostres plens d’entusiasme
Neu, el canvi de les estacions
El diari
La dialèctica
Dutxar-se, nedar
Música antiga
Sabates còmodes
Comprendre
Música nova
Escriure, plantar
Viatjar
Cantar
Ser amable.

Plaers. Bertolt Brecht

El dolorós despertar dels NI-NI

"Estimades companyes i companys; Us escric des del dolor d'una mare que no comprén el que està passant al nostre voltant. De la protesta pacífica d'uns alumnes modèlics en l'àmbit acadèmic, familiar i social, hem passat en qüestió d'hores a viure un autèntic infern. La meua filla i els seus companys han estat colpejats brutalment, multats i vexats. Només us demane que dediqueu uns minuts a veure alguns documents representatius del que passa als carrers de València. Recorde quan als anys setanta he corregut davant els grisos. També recorde, als vuitanta, el 23-F a València amb els carrers ocupats pels tancs. El que ha passat aquesta setmana ha igualat en violència aquells fets execrables, amb la diferència que els nostres fills no coneixien, com nosaltres, la injustícia i la impotència de viure sota les ordres d'un estat totalitari. La directora del Vives, en un comunicat a la ràdio, i en un intent de salvar les espatlles, ha informat que els alumnes de l'institut no estan relacionats amb els fets ocorreguts a les portes de l'edifici. Ha dit que es tracta d'alumnes d'altres centres i alumnes universitaris. Us assegure que els alumnes que eixen a tots els vídeos són alumnes de l'IES Lluís Vives, encara que li pese a la directora. Molts d'aquests alumnes porten el cos plens de blaüres, els rostres destrossats i els ànims per terra".

He descobert darrere el finestró de les xarxes socials, aquest missatge d'una mare que m'ha donat eixida a l'amanida de sentiments (ràbia, odi, rancúnia, fàstic, impotència...) que m'ennegreixen l'ànima. Els qui trobàvem a faltar que la joventut s'impliqués i es rebel·lés davant la situació política i econòmica ens hem penedit darrerament. Mireu, jo no sóc pare, però he seguit corprès, en directe, a través del twitter, la violència amb què la policia exercia una malentesa i feixista autoritat contra els meus fills, representats en tots i cadascun dels xiquets i xiquetes que 'per fi' eixien als carrers de València per protestar i denunciar, pacíficament, el llegat vergonyós que una classe dirigent 'adulta' els deixarà, avalada per majories absolutes.

Els qui sentíem vergonya de la passivitat d'una generació anomenada 'NI-NI' o del 'botelló', ara en sentim per dotzenes, a cabassos, perquè estan pagant molt car el bateig de llibertat per al qual ens entestàvem a preparar-los –sense èxit, pensàvem–, a les escoles públiques. ¿Com els expliquem, ara, allò de la llibertat d’expressió, el dret a manifestar-se...?

Només se m'ocorre demanar-los perdó per voler protegir-los, criar-los en una realitat artificial. Perquè de la cruesa de la vida, ens estimàvem més fer-nos-en càrrec nosaltres. I mentrestant, enllà del cotó de les parets de les seus habitacions, hem balafiat, per acció o omissió l'encomanda, els hem ensorrat el pervindre.

Toca però, despertar. I ho farem tots plegats. Necessitem de la seua força fresca, renovada, innocent... Per això, sincerament espere, desitge, que la joventut estiga molt indignada i que li diga a la 'gentola' que ens governa que ja hi ha prou de furtar-los el futur. I que tinguen per segur que molts de nosaltres eixirem al carrer a donar-los suport, com feren per nosaltres els nostres pares i avis. I, si escau, ens hi emportarem les garrotades. Perquè serem forts, ben forts per tirar de l'estaca.

Raül Navarro

Pluja i prozac

Amb el primer recel del dia m'encare a la pantalla de l'ordinador. Amb penes i treballs em faig amb el control d'un esmunyedís ratolí, després de perseguir-lo per la catifa.
El pobre s'olora la tragèdia i avui no està per a bruscos i nerviosos repics als lloms... Òbric els pulmons per garantir reserves d'oxigen, cerimoniosament m'acomode les ulleres, repasse amb els dits l’anàrquic creixement de la barba. Encenc una cigarreta... Tot és al seu lloc, tot enllestit per iniciar la sessió diària sadomassoquista. Així, a glopades amargues m'empapuse:

"Rita Barberá tras conocerse su patrimonio: 'El ahorro es una virtud que recomiendo a todos.' / Fabra: ´Vivíamos por encima de nuestras posibilidades´. / El juez investiga si la Generalitat pagó a Urdangarin a través de sociedades pantalla. / Descoberta irregularitat urbanística a González Pons en terme de Planes. / El STE-PV amenaza con paralizar la educación si no se retiran los recortes. / Muere Manuel Fraga, figura clave en la historia de España. (...)"

Sudoració, pal·lidesa i fredor a la pell. A corre-cuita busque un espill per descobrir-me amb les pupil·les dilatades, la mirada imprecisa... Trac el cap per la finestra, em falta l’aire i el cor em batega, ara accelerat, ara apagant-se... La inquietud i la temor davant el trànsit del meu cos m'aboquen a l'ansietat. Tinc nàusees! Què serà de mi si perd la consciència? Amb el mòbil a la mà m'estenc al llit... No recorde res més, llevat que desperte dies després totalment cruixit, però amb una serenitat inusual. Les meues constants vitals tornen a la quotidianitat. L'estat de shock post-traumàtic ha minvat...

Crec que va ser el company Xavier Aliaga, recentment guardonat amb el Joanot Martorell de Narrativa 2011, qui va escriure fa uns quants dies un tweet que deia alguna cosa així com que "hem passat de ser la Florida d'Europa a la Grècia ibèrica...". Subscric la frase totalment, no només per enginyosa i recurrent, sinó perquè resumeix una realitat que no per esperada i vergonyosament predictible és més esmorteïdora.

Recorda també Josep Torrent a 'El País' ('El desvarío'. 15-01-2012) que el País Valencià s'ha afonat definitivament amb el major endeutament de l'Estat, més aturats que la mitjana del territori espanyol, sense bancs ni caixes pròpies, amb casos de corrupció gravíssims i un president dimitit i a la banqueta dels acusats... "La tierra que un día fue próspera y envidiada se ha convertido en el símbolo del desvarío político y la mala gestión...".

I tot això pocs mesos després de dues cites electorals on els del la gavina, els protagonistes de la tragèdia grega, van renovar inexplicables majories absolutes, en base a les quals poder perpetuar-se políticament i moral. Sortosament però, el poble –el majoritari i oficial, que és l'únic que sembla existir– ix lentament del seu llarg estat hipnòtic. De fet, el model de gestió de grans saraos 'per a pijos' no era més que una manera de donar-li prozac a una societat amb poca autoestima... Però quan es desperta a colps de realitat esdevenen els episodis d'estats de shock.
Em pregunte si serem capaços de reviscolar d’entre les cendres. I si necessitem morfina, metadona o tranquimacín... Qui ens els subministrarà?

Ego, me mei, mihi, me mecum

- Qui eres? Què vols?

- Disculpa, he vist la porta oberta... I he entrat.

- A mi em fan por.

- Els adults?

- No, les portes que s’obrin.

- En canvi, a mi les que s’hi tanquen... Però tu que fas ací, tot sol?

- T’han enviat ells?

- Ells? Els teus pares?

- És que no m’entenen, saps? L’altre dia els vaig sentir dir que volen portar-me a un metge d’eixos...

- Un metge? Que estàs malalt? Què tens?

- Que no ho veus? És que sóc molt rar, tan de bo fóra com ells! Només així em deixarien tranquil...

- Com qui?

- Com els altres xiquets. No m’agrada jugar molt amb ells. Per favor, no digues res. Si em descobreixen m’obligaran a marxar...

- Ells t’estimen, només que no els agrada veure’t sol.

- Sol? Perquè ho dius? Sóc amb les meues històries! Amb elles jugue i amb elles vull quedar-m’hi. I tu, vols quedar-te ací amb mi? També t’amagues?

- No ho sé.

- Portes històries?.

- No.

- Tens fills? I jugues amb ells? També estan tristos?.

- Tu estàs trist?

- A vegades tinc pena... I per això vinc ací. Llavors jugue amb les històries i em pose content. M’agraden molt, saps?.

- I on són les històries? Jo no les veig enlloc.

- Hi són ací i allà. També les dibuixe. Les pinte, les retalle i elles em parlen. Vols que et pinte una? Si vols jugar, abans però, m’has de prometre que no els ho diràs, doncs les trencarien. És que malbarate el paper. Sé que no està bé, però no puc evitar-ho, per això em castiguen... Ja sé, faré una història només per a tu! Com que tens butxaques, fins i tot pots amagar-la i endur-te-la després. Jo ho faig als llibres, ells mai els obrin. Abans tenia una caixa de sabates, però la van descobrir i la van llençar. Es van enfadar molt, saps? Tot i això, no hi vaig plorar, perquè sabia fabricar-ne més. Què dius, vols jugar?

- No gràcies.

- Tu també t’has enfadat?

- Estic un poc trist.

- Tens pena? Ja sé, jugarem a la ràdio, que és molt divertit!

- A la ràdio?

- Clar, jo sé fer la meua ràdio. Vols eixir en ella?. Mira, hi grave les meues històries en una cassette. També sé fer notícies i cançons. A vegades deixe que canten els menuts, sempre i quan, com tu, guardeu el secret...

- En secret?

- Perquè em castigarien. Grave damunt les cintes ja enregistrades. I ara, perquè te’n rius?

- No res. Només recordava...

“Totes les persones grans han començat essent xiquets. (Però n’hi ha poques que se’n recorden).” Antoine de Saint-Exupéry. El Petit Príncep.

Fem marxa

Un pensament d'en Paulo Coelho: "Sempre és precís saber quan s'acaba una etapa de la vida. Si insisteixes a romandre en ella més temps del necessari, perds l'alegria i el sentit de la resta. És important poder tancar capítols, deixar anar moments que s’hi van clausurant". Tirar de frases com aquestes sempre és recurrent com a auto-ajuda o esmorteïdor si eres capaç d'incorporar-les íntimament en moments difícils com per exemple, una relació o una feina que s’acaben, o un lloc o estil de vida que has de deixar...

No sé si d’això s'en diu evolucionar. Però també forma part de la realitat el poder ser capaç de recollir tots els diminuts trossets en els què la nostra vida queda esmicolada i poc a poc anar reconstruint-la com bonament puguem. Si ho aconseguim podem arribar a sentir-nos relativament en pau amb el nostre present. Diuen que la darrera etapa del dol és l'Acceptació. És quan ja comencem a viure amb més tranquil·litat, quan ja no es té tanta necessitat de parlar del propi dolor, quan, en definitiva, la vida es va imposant.

Recupere les paraules de Violeta Parra, convertides en clam per Mercedes Sosa. Copa de vi en mà, oferisc les dues galtes a les llàgrimes de la tardor i me n'adone que jo també he de donar "Gracias a la vida". Supose que cal agrair fins i tot els moments d’amargor, els que m'han crescut, però també els que m’han servit per folrar de foscors, pors, covardies i altres misèries el fons de l'armari.
Vull dir adéu als solitaris, fantasiosos, poregosos i vergonyos xiquets –i als seus assetjadors–, a l'adolescent sense personalitat –i els seus amagatalls–, al jove que assaboria el món a mossos d’inconsciència –i a l'actor que l’interpretava–. Amb melangia i un petó fred als llavis veig escapolir-se l’amor vertader. Les darreres paraules s’han promés retrobar-se. Em costa més espolsar-me aquesta remor que ha omplit el buit de les llargues estones. Finalment, faig ús del darrer alè de valentia per obrir de bat a bat portes i finestrons. Mire al cel i agraïsc el cel de pluja.

Diuen que la vida és un viatge…Una marxa que inicies sol i on trobes gent que t'acompanya, a vegades un tros del camí i d’altres tota la ruta. Diuen que la vida és una successió d'etapes… Cadascuna en comporta d’altres, de tal manera que quan hi surts ja no eres el mateix. I perquè ho conte?

"Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc... I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por".

Mercè Rodoreda, pròleg a Mirall Trencat.

Biocidi a Gandia

"La grandesa d'un poble es pot jutjar per la forma com tracta els animals" (Gandhi)

Normalment, Marc no hi para massa atenció a la televisió. Eixe matí però, al xiquet de tres anys li corprenen unes imatges: A un gran redolí ple de sorra de la platja, una vaca negra cau a terra plena de sang i amb la llengua fóra. Un espècie de guerrer li ha clavat una espasa gegant a l’animalet i l’ha mort. Però ningú plora, la gent riu, aplaudeix i trau mocadors blancs. El iaio també està content, perquè van a tallar-li les orelles i, potser, la cua!. Horroritzat, el nan s’abraça al vell, el qual el tranquil·litza tot assegurant-li que això és una festa molt antiga i que el bou ha mort com un heroi, que eixe era el seu destí...

A la vesprada, Marc està molt comboiat, assistirà al circ, per primera vegada. Els pares li han parlat d’un lloc màgic i meravellós on els animalets dels llibres saben fer moltes coses. Visiten la casa dels elefants que hi actuaran després. Marc no entén que fa Dumbo dins d’una gàbia d’ocell, tot sol i perquè no hi pot anar-se’n a jugar. La mare li diu que fa por que s’escape i xafe els xiquets...

Abans d’anar-se’n a dormir, Marc veurà per enèsima vegada els seus dibuixos favorits: “El Rei Lleó”. Un cop al llit, el nostre protagonista somiarà amb Simba, amb qui correrà lliurement per la sabana mentre canten un cançó que parla del ‘cercle vital’.

Segons La Declaració Universal dels Drets dels Animals (15 d’octubre de 1978) aprovada per la UNESCO i per l’ONU: “Quan un animal és criat per a l’alimentació, ha de ser nodrit, allotjat, transportat i sacrificat sense que res no li produeixi ansietat o dolor... Cap animal ha de ser explotat per divertiment de l’ésser humà.” Així, “es prohibeixen els espectacles i exhibicions incompatibles amb la dignitat de l’animal.” També es considera que “tot acte que provoque la mort innecessària d’un animal és un crim contra la vida, és a dir un biocidi.”

No assumisc el maltractament dels animals i, molt menys el seu caràcter cultural. Però, encara que ho tinguera, açò no li resta un àpex de barbàrie, ni ha de ser una coartada per a garantir la seua supervivència. Tampoc compartisc les tesis dels qui apel·len a la llibertat – o a l’atracció turística – per a reivindicar les corregudes de bous. És cert que la prohibició mai ha de ser esgrimida com la millor opció. Personalment, m'hauria agradat que l'anomenada ‘festa nacional’ haguera desaparegut per falta de públic en les places. I, de fet, aquest hauria sigut el seu futur a mitjà termini, perquè em negue a creure que les noves generacions troben cap gust a presenciar un acte en el qual el sofriment d'un animal es ven com a art. Ja poden els taurins bombardejar-nos amb arguments tòpics, insostenibles en una societat moderna i evolucionada que presumeix de combatre les formes de patiment de tot ésser. L'educació en el respecte, a les persones però també als animals i el medi ambient, és la millor inversió per al futur.

Hi ha espectacles als quals cal renunciar per moralitat, perquè si no podríem remuntar-nos als circs de gladiadors o als temps en que els cristians eren torejats ‘a dentellades’ pels lleons davant d’una afició embogida i cega de sang que aplaudia la iniciativa del nou emperador convidant-lo a donar la volta al rode. Olé!

Festeig amb la Lluna

Quan ella creix, jo em despulle de blaus i grocs per a vetllar la nit des de l’ull del nostre campanar. A l'amagatall ens riurem de les darreres cuejades d’un dia que es presumeix etern, però que acaba esmicolant-se amb quotidiana vulgaritat entre xarrades a les portes de les cases, a les amuntegades taules i cadires de solitàries terrasses o tatuat a les esquenes que es fitaran amb indiferència als dos costats del llit.

Així, quan moren els capvespres sota falses promeses d'un endemà millor, ens enfilem per la torre i guaitem les ombres de les teulades. Hi hem vist desfilar un exèrcit de somnis perseguint presoners als quals alleugerir-los les penes i castigar-los amb efímera felicitat.

Amb la meua lluna parle amb la llengua de la remor del vent, que abaixava trescant les serralades empeltant de frescor la matinada. Acompanyem les paraules fins que es confonen mar endins, convertides en pensaments.

Els darrers instants sempre són d’eclosió. Amb els seus pinzells donem els primers retocs de llum al dia. Assaonem de clarors i colors la foscor per a protegir-la de la calima.

Quan la meua companya minva, arrepleguem veles i li mostre al clar d’argent el forat pel qual escapolir-se fins a l’aixopluc del meu llit.

“Des de llavors, com una flor d’obaga,

rodant per les tenebres de la nit,

sempre la Lluna pàl·lida s’amaga

de l’astre hermós del dia,

si el troba pels camins de l’infinit.”

(Del poema La Lluna, Jacint Verdaguer)

Raül Navarro Vizcaíno