Biocidi a Gandia

"La grandesa d'un poble es pot jutjar per la forma com tracta els animals" (Gandhi)

Normalment, Marc no hi para massa atenció a la televisió. Eixe matí però, al xiquet de tres anys li corprenen unes imatges: A un gran redolí ple de sorra de la platja, una vaca negra cau a terra plena de sang i amb la llengua fóra. Un espècie de guerrer li ha clavat una espasa gegant a l’animalet i l’ha mort. Però ningú plora, la gent riu, aplaudeix i trau mocadors blancs. El iaio també està content, perquè van a tallar-li les orelles i, potser, la cua!. Horroritzat, el nan s’abraça al vell, el qual el tranquil·litza tot assegurant-li que això és una festa molt antiga i que el bou ha mort com un heroi, que eixe era el seu destí...

A la vesprada, Marc està molt comboiat, assistirà al circ, per primera vegada. Els pares li han parlat d’un lloc màgic i meravellós on els animalets dels llibres saben fer moltes coses. Visiten la casa dels elefants que hi actuaran després. Marc no entén que fa Dumbo dins d’una gàbia d’ocell, tot sol i perquè no hi pot anar-se’n a jugar. La mare li diu que fa por que s’escape i xafe els xiquets...

Abans d’anar-se’n a dormir, Marc veurà per enèsima vegada els seus dibuixos favorits: “El Rei Lleó”. Un cop al llit, el nostre protagonista somiarà amb Simba, amb qui correrà lliurement per la sabana mentre canten un cançó que parla del ‘cercle vital’.

Segons La Declaració Universal dels Drets dels Animals (15 d’octubre de 1978) aprovada per la UNESCO i per l’ONU: “Quan un animal és criat per a l’alimentació, ha de ser nodrit, allotjat, transportat i sacrificat sense que res no li produeixi ansietat o dolor... Cap animal ha de ser explotat per divertiment de l’ésser humà.” Així, “es prohibeixen els espectacles i exhibicions incompatibles amb la dignitat de l’animal.” També es considera que “tot acte que provoque la mort innecessària d’un animal és un crim contra la vida, és a dir un biocidi.”

No assumisc el maltractament dels animals i, molt menys el seu caràcter cultural. Però, encara que ho tinguera, açò no li resta un àpex de barbàrie, ni ha de ser una coartada per a garantir la seua supervivència. Tampoc compartisc les tesis dels qui apel·len a la llibertat – o a l’atracció turística – per a reivindicar les corregudes de bous. És cert que la prohibició mai ha de ser esgrimida com la millor opció. Personalment, m'hauria agradat que l'anomenada ‘festa nacional’ haguera desaparegut per falta de públic en les places. I, de fet, aquest hauria sigut el seu futur a mitjà termini, perquè em negue a creure que les noves generacions troben cap gust a presenciar un acte en el qual el sofriment d'un animal es ven com a art. Ja poden els taurins bombardejar-nos amb arguments tòpics, insostenibles en una societat moderna i evolucionada que presumeix de combatre les formes de patiment de tot ésser. L'educació en el respecte, a les persones però també als animals i el medi ambient, és la millor inversió per al futur.

Hi ha espectacles als quals cal renunciar per moralitat, perquè si no podríem remuntar-nos als circs de gladiadors o als temps en que els cristians eren torejats ‘a dentellades’ pels lleons davant d’una afició embogida i cega de sang que aplaudia la iniciativa del nou emperador convidant-lo a donar la volta al rode. Olé!

Festeig amb la Lluna

Quan ella creix, jo em despulle de blaus i grocs per a vetllar la nit des de l’ull del nostre campanar. A l'amagatall ens riurem de les darreres cuejades d’un dia que es presumeix etern, però que acaba esmicolant-se amb quotidiana vulgaritat entre xarrades a les portes de les cases, a les amuntegades taules i cadires de solitàries terrasses o tatuat a les esquenes que es fitaran amb indiferència als dos costats del llit.

Així, quan moren els capvespres sota falses promeses d'un endemà millor, ens enfilem per la torre i guaitem les ombres de les teulades. Hi hem vist desfilar un exèrcit de somnis perseguint presoners als quals alleugerir-los les penes i castigar-los amb efímera felicitat.

Amb la meua lluna parle amb la llengua de la remor del vent, que abaixava trescant les serralades empeltant de frescor la matinada. Acompanyem les paraules fins que es confonen mar endins, convertides en pensaments.

Els darrers instants sempre són d’eclosió. Amb els seus pinzells donem els primers retocs de llum al dia. Assaonem de clarors i colors la foscor per a protegir-la de la calima.

Quan la meua companya minva, arrepleguem veles i li mostre al clar d’argent el forat pel qual escapolir-se fins a l’aixopluc del meu llit.

“Des de llavors, com una flor d’obaga,

rodant per les tenebres de la nit,

sempre la Lluna pàl·lida s’amaga

de l’astre hermós del dia,

si el troba pels camins de l’infinit.”

(Del poema La Lluna, Jacint Verdaguer)

Raül Navarro Vizcaíno

Coincidències

“Un mestre treballa per a l’eternitat: ningú no pot predir on acabarà la seua influència” (H.B. Adams)

Li guanye unes hores a la vesprada i decidisc fer del llit un bon lloc on jaure el xicotet i merescut esbarjo. Alce la vista cap a la tauleta de nit i la visió em recorda que ja fa uns quants dies que hi havia deixat un llibre per assaborir-lo una nit desvetllada. Un amic me’l va recomanar. Llig el títol: “Dotzena i mitja de llegendes del Pinet”, recollides per Doménec Morell Fullana i editat per l’Associació de Mares i Pares del CP Verge dels Desemparats d’Oliva. Desemparats, la meua escola! Un fum d’imatges s’hi centrifuguen i el cor em batega al ritme de les grans ocasions... Aleshores recorde que hi he de tornar. No, no ho faré per visitar les mestres (que sóc un desagraït i, com a tal, tinc la vergonya com a penitència). He d’anar perquè vull fer-hi les pràctiques de Magisteri Infantil. Després d’uns quants anys com a periodista he decidit reobrir el calaix de les vocacions perdudes, de les ocasions pendents.

Crec que estava llegint la història del moro Ganguis quan succeí. Al fons del carrer, l’enrenou de clams infantils despertà la meua ravalera afició a traure el cap per la finestra. Un ramat de vint personetes s’enfilaven enjugasats pels empedrats del carrer. Al front de la comitiva sorollosa una patidora guia mirava de controlar-los mentre parava atenció a la fisonomia de les construccions típiques del traçat morisc. Marita alçà la vista i aleshores es produí la descoberta sobtada, la retrobada casual entre mestra i alumne.

La veritat és que la meua relació amb Desemparats és una llarga història de casualitats: Vam vindre a viure a Oliva ara fa 25 anys. Al meu germà i a mi ens donaren plaça a Lluís Vives, però els pares preferiren no separar els tres fills. I Desemparats era, en aquell moment, l’únic centre que tenia capacitat per acollir els nouvinguts.

Puc dir que em somrigué la fortuna. Com diu un personatge del meu barri amb malnom de beguda autòctona que escalfa l’estómac i alguna cosa més: “Ho dic com ho sent, si no, no ho diria!”. Mireu, fins aleshores jo no havia destacat en res. A l’anterior col·legi, era algú de l’ú al trenta sense catalogació acadèmica exacta. Tal vegada, per aquesta raó a l’escola - i a casa – m’assignaren a la secció del “no és tan mal estudiant...” amb una nota que deia: “Si s’esforça més, igual...”. Per contra, a Desemparats posarien noms i cognoms a la persona, hi pararien atenció a l’alumne abandonat.

Molta culpa de l’èxit la tingueren les mestres: Marita era la meua tutora i la directora. Que em perdone si ara només em venen al cap els seus experiments: el pa que ens menjàrem a la muntanya en Pasqua; un vi que resultà ser un excel·lent vinagre!; els sabons fabricats amb oli usat, l’hortet que cuidàvem amb cura a l’eixida d’escola... Tenia un punt molt divertit, fins i tot quan aconseguíem – no sense esforç – desanquetar-la. Li dèiem: “Mestra, és precís?”. “Precís és morir-se!”, responia de forma autòmata, que no resignada. Perquè la recorde lluitadora. D’alguna manera, ella i la resta de l’equip docent feien l’impossible per programar activitats, per tal d’aconseguir els recursos necessaris perquè la precària situació del centre no afectés el nostre aprenentatge, a l’asil vell (Museu Arqueològic) i als barracons després. Un Nadal, Marita Gómez Kem va ser la presentadora de l’Un, Dos, Tres escolar, que vam guanyar Maria José i jo. I fins ací, puc llegir-vos.

Si sóc periodista, en bona part li ho dec a Clara. Ella em despertà la passió per l’escriptura. Poques vegades he tornat a gaudir-ne com a l’època en què Clara ens proposava redaccions que jo preparava amb cura, tot esperant el moment d’arribar a classe per llegir els relats de la meua navegació en veu alta. Era exigent, perquè sabia de les meues possibilitats i això m'ha ensenyat a ser constant i perseverant.

Marita i Clara em feren sentir especial, apostaren per nosaltres. No sóc ningú per assegurar que estan orgulloses de mi, però m’agrada suposar-ho. I potser el meu treball com a docent, mirant d’ajudar altres xiquets i xiquetes a sentir-se especials, siga la millor manera de tornar-les tanta generositat.

I és que les meues mestres tenen molt de mèrit, perquè crearen escola. I mai més ben dit. Si ara Desemparats és reconegut i valorat per la seua metodologia, elles tingueren molt a veure, perquè no abaixaren veles i apostaren per una forma renovada d’entendre l’ensenyament, a pesar que estàvem considerats com alguna cosa estranya, amb maneres poc ortodoxes. Fins i tot, patírem etiquetes xenòfobes per la nostra multiculturalitat.

No vull acabar aquest article sense donar les gràcies a Vicent i Mercè, que han acollit durant unes quantes setmanes aquest poregós deixeble i m’han ensenyat a estimar la seua professió. Per cert - una altra casualitat - recentment he descobert que la notícia de la boda de Mercè amb Vicent (ara fa 24 anys) la va publicar un servidor al diari escolar...

Agraït també als meus xiquets i xiquetes d’infantil (4 anys) que m’han insuflat l’aire que necessitava (no recorde haver rebut tants abraços, que m’hagen regalat tants somriures o llençat tantes veritats per metre quadrat!)

Sabeu quin llibre tinc a hores d’ara a la tauleta de nit? “Coincidencias”, de Sergi Durà.

Raül Navarro Vizcaíno (ex alumne del CP Verge del Desemparats d’Oliva)

Tanquem la paradeta?

"Sou vosaltres qui heu fet del silenci paraules". (Silenci, Lluís Llach)

Fa unes quantes setmanes ens concentràrem a la plaça Major de Gandia més de 500 persones en senyal de protesta pel darrer acte de censura dels de sempre. Em referisc al tallament de les emissions de TV3 al nostre país. El PP no en té prou. De fet, mai en té prou. La seua ambició és tan desmesurada, que no pararan fins que el blau es faça amb tot el llenç i, de passada, dissimular les taques extenses de marró que darrerament traspuen a la superfície.

Perquè tanta rancúnia?, qui o què els provoca tan d’odi com per a manar callar també els ressons llunyans de veus ja silenciades? Ens volen negar la paraula a milers de valencians, el dret a expressar-nos, a parlar la nostra llengua, a escoltar la nostra música... Fins i tot els molesta que ens convertim en una minoria nostàlgica que clama per les places. Miren de forçar-nos a participar del que la politòloga alemanya Noelle-Newman deia 'espiral del silenci': Les persones observen la realitat social i perceben tendències o corrents d’opinió com a majoritàries. Aquest clima d’opinió o sentir predominant provoca que la gent es lliure a ell per por al rebuig i l’aïllament.

Així, acaben renunciant a les manifestacions de les opinions pròpies; i, d’aquesta manera, les majoritàries ho són cada vegada més i les minoritàries, cada vegada menys, i entren en una mena d’espiral silenciosa que s’engrandeix paulatinament. Els mitjans de comunicació hi contribueixen poderosament, perquè el silenci informatiu provoca la desaparició d’una part dels referents, als quals se’ls ha negat l’oportunitat de formar part de l’opinió pública.

Evidentment, dins d’aquest plantejament, TV3 ha estat considerada un perill, en no poder ser controlada, com ha passat amb Canal 9. Tot i això crec que el que més els molesta de TV3 és que des del seu naixement, fa gairebé 30 anys, ha estat un exemple de mitjà públic, amb una programació que s’ha inspirat en principis com el compromís amb els valors socials i democràtics, el pluralisme i el servei als ciutadans. I és que TV3 és una televisió plenament oberta al món que prioritza la qualitat, busca la innovació i promou un estil propi i diferenciador en els continguts.

I això posa en evidència les misèries d’una televisió pública valenciana que es caracteritza per ser tot el contrari: manipulació informativa, menyspreu per la nostra llengua, pel sector audiovisual valencià, per la cultura...

Sortosament, encara podrem seguir-la a Internet. I tampoc m’esborraran els records. La primera imatge que vaig veure és la del Josep Maria Bachs presentant el Filiprim, l'any 85 o 86. El senyor del bigot, que parlava semblant a nosaltres, però amb paraules estranyes i una cantarella simpàtica, sempre tancava el programa dient: “adéu-siau, tanquem la paradeta?”.

També recorde el mític programa Persones Humanes, presentat pel Mikimoto, amb les seves ulleres de sol; els informatius d’Àngels Barceló, Carles Francino... Als meus pares els feia molta gràcia veure el gran Toro Sentado mirar de fer-se entendre en català... TV3 sempre va estar present a la meua infantesa, i continuaria fent-ho després durant els anys que vaig estudiar Periodisme a Barcelona. I això, això, no m'ho tallaran.

PD: Dissabte 2 d’abril, a les 19 hores, la Coordinadora Comarcal Sí a TV3 ha organitzat una nova concentració a la plaça de l’Ajuntament d’Oliva. Ens hi veiem.


Article publicat a la darrera edició de la revista Safor Guia.

La mar respirava calma

“Va mortint-se la llum
en un plor de gavines.
L'últim sol de la tarda
besa els llavis de l'aigua.
(...)La mar respira calma.
La mar respira calma." (Raimon)


És poc probable que la primera mar de l’any s’abandone a la calma. Eixa nit. però, la mar callà enmig la tempesta. No acaçà a dentades la fredor de les roques. Què va evitar l’escomesa de les ones? Perquè no esclataren en blanc en arribar al seu destí? Per alguna raó, la força del vent minvà. I l’alleugerida platja es va comportar com una bassa d’oli.

L’estranya situació va molestar dos vells fars. En senyal de protesta van decidir amagar-se els colors durant uns instants. Primer el de la passió, l’emoció, la sexualitat, el perill... Li va continuar la serenitat, l’equilibri, l’alegria, la covardia i tota senyal de rencor.

Moments de desconcert que saberen aprofitar una filera de mandrosos fanals per abocar-se sobre el nascut mirall. Orfes de turistes als quals garantir la verticalitat, sense amants ocasionals que xafardejar i ombres per perseguir no trobaren millor manera de distraure’s del desfici de les hores.

La nit callada només la van trencar quatre passes que forçaven una marxa que no els duia enlloc. Ara s’acompanyaven, ara s’hi seguien. Quan s’hi van aturar, volien dir-se tantes coses! Van decidir, però, respectar el silenci capritxós d’una mar en calma.

“Ara tinc tantes ganes de dir el que no vaig dir-te: que l'enyorança és fonda, que l'absència és molt trista, que vora el mar en calma sento que encara em mires, que una nit com aquella no l'he tornat a viure” (Feliu Formosa / Sílvia Comes)

Raül Navarro

Més enllà del desert

a ACAPS

“Era una nit estranya…no es veia estrella alguna en el cel. Pel que sembla algú les havia ficat en un calaix, i s’havia dedicat tota la nit a observar-les amb entreteniment, tot i que això és una altra història i ha de ser contada en un altre moment.
La lluna, sola i trista no pogué evitar vessar alguna llagrimeta. Primer va ser una molt tímida, seguida d'altres dues, i així a poc a poc va començar un plor desconsolat que no podia detenir-se. Les llàgrimes recorrien les seues galtes amagant-se a l’interior de cadascun dels seus cràters, però aquests que ja començaven a vessar, no eren suficients i algunes van caure a la Terra.
Una d'elles, amb una lluentor especial, doncs la Lluna estava plena, va anar a parar enmig del desert. Però no va caure a la sorra. Va tenir la sort de parar enmig d'un oasi, just damunt del fruit d'una noguera. La nit va passar molt lenta, doncs tots sabem que un cel sense estrelles és el responsable que el temps siga lent i trist.
Al matí següent, l’anou ja havia arribat a una grandària espectacular i les dèbils branques de la noguera no van ser capaces de suportar el pes del seu fruit. Així va estar que aquest va caure de l’arbre estavellant-se contra el sòl. L’anou, a causa de l'impacte, es va obrir en dues meitats deixant veure el seu fruit. Però dins hi havia alguna cosa diferent a allò esperat, doncs tenia braços i cames.
D'aquella nou va nàixer un xiquet, al que tots ara anomenen Mohamed. La seua pell era fosca per fora i per dins era tendra i suau, com ho són les anous.
Mohamed hi era tot sol enmig de l'oasi, al cor del desert, i va començar a trescar la sorra sota un sol abrasador. El seu cos nu va començar a cremar-se i no va trigar molt de temps a perdre's en el mar de dunes, a l’oceà de sorra.
No sabia molt bé què hi cercava, però al seu interior alguna cosa l'obligava a seguir endavant, a continuar buscant. Va caminar tot el dia sense descans fins que, exhaust per la calor i la gran caminada, es va desmaiar sobre la catifa daurada.
Amb la nit va arribar el fred del desert i el xiquet va començar a tremolar…
Però algú l’observava des del cel. La seua mare, la Lluna, no s’hi va poder estar en veure el seu menut morir-se de fred, tot sol enmig d'aquell desert. I, així, el va convertir en una estrella i va abrigar entre els seus braços, al seu fill benvolgut per a donar-li calor i afecte. Allí es va arrupir en forma d'estrella, Mohamed, a l’aixopluc de la Lluna.
I és per això que a la bandera del poble Sahrauí podem veure la Lluna amb una estrella entre els seus braços, que ens recorda l'origen del primer dels seus fills, els descendents del desert i de la Lluna..” (Mohamed, conte popular sahrauí)

Algú em comentà una vegada el perquè dels colors de la bandera del Poble Sahrauí: El Roig és per la sang que s'ha vessat i es vessarà; el Negre és pel dol dels que van morir sense veure el seu poble lliure; el Verd és l'esperança que mai perdran, la confiança que recuperaran el seu país, les seues terres. Algú m’assegurà que quan tornen a casa canviaran l'ordre de la senyera, i el verd serà el color de dalt, per l'esperança que sempre els hi va acompanyar.
Malauradament, però, d’un temps ençà al desert de l’exili algerià “la remor que se sent no és de vent”. L’esperança no és benvinguda. La ràbia, la tristor i la impotència assaonades s’escapoleixen pels tendals i omplin els silencis de les haimes.
Un vell censura amb la mirada els clams bèl·lics dels joves, mentre les dones ploren desgràcia. Però l'ancià es calla els pensaments. No tem l’arribada de la mort, tal vegada el pròxim hivern. Tampoc la del seu poble, que llau moribund des de fa anys a la presó de sorra. Només s’hi guardaria el darrer alè si sabés que a l’endemà ensumarà, denou, la brisa de la seua mar.
Aleshores, en un darrer esforç, l’avi s’alça amb l’ajut d’un fusell i assenyala els joves el camí cap a la llibertat, més enllà del desert.


Raül Navarro Vizcaíno

(article publicat a la revista Safor Guia el 2/12/2010)

L'ou o la gallina?

Recentment vaig assistir a una interessant –només per a poc més de 15 persones– taula redona on els representants de Cáritas i Creu Roja de Gandia reflexionaven sobre la situació de pobresa que es viu a hores d’ara a la Gran Ciutat del Sant Duc. No ens descobriren res quan alertaren que la cosa és més que preocupant.

A la categoria de pobres clàssics (indigents, població immigrada il·legal, minories ètniques marginals...) cal afegir ara altres nouvinguts, els qui s’han vist obligats a refugiar-se a l’aixopluc de la caritat com a conseqüència de la crisi econòmica: aturats i jubilats, fonamentalment. Asseguren des de les ONG’s que a l’anomenat llindar de la pobresa hi serien totes les persones amb uns ingressos econòmics mensuals inferiors als 450 euros. És a dir, que l’ombra de la fam planeja ja sobre un 20 per cent de la població de l’Estat Espanyol (?!).

Aquesta nova classe de pobres, però, té noms i cognoms perquè poden ser un familiar nostre, el veí de dalt... Per això, sembla que hi som més conscients, un poc menys insensibles. Serà perquè hem començat a posar les barbes a remulla. Paradoxalment, els pobres clàssics se’ns fan cada vegada més invisibles fins a confondre’s amb el paisatge. Es converteixen en un mobiliari urbà més que vesteix parcs, places i pòrtics d’església.

Durant el torn obert d’intervencions hi sorgiren els comprensibles retrets a les diferents administracions que no se n’adonen de la dramàtica situació i descarreguen sobre les ONG’s i els voluntaris bona part de la pesada càrrega de la solidaritat. Tampoc hi tardà a aparèixer tot un clàssic: "La culpa de tot la tenen els polítics, que mai fan res!" "Per què serveixen llavors?", "Tots els polítics són iguals!".

La sentència està dictada, els culpables condemnats i la societat –apolítica– queda exonerada de qualsevol responsabilitat. És a dir, amb aquestes afirmacions es fa una clara separació entre dos classes de persones: els polítics en general (insolidaris, corruptes, lladres...) i la societat en particular, la qual poc o res té a veure amb els seus representants públics, a pesar de triar-los cada quatre anys. A més, les llistes dels partits solen nodrir-se –almenys així hauria de ser- de candidats provinents del món associatiu. El debat em recordà un altre molt antic i controvertit:

La publicitat determina la moda, o es un reflex de les tendències de la societat? Quan un fabricant dissenya un producte ha d’assegurar-se primer que hi ha un potencial consumidor? El 'telefem' es fa perquè agrada a la gent o l’espectador està obligat a rendir-se als encants de la 'Princesa del Pueblo' si vol veure televisió?

Personalment, crec que som nosaltres els qui hem de marcar la política que després faran els nostres representants. I hem d’exigir-los responsabilitats dia a dia, quan els veiem al carrer o fent cua –si cal– a la porta dels seus despatxos. I canviar-los, cada quatre anys, si no ens agrada la gestió que han fet del nostre vot. ¿Algú es creu que el senyor Orengo s’hagués atrevit a tirar endavant el tramvia si a l’endemà mateix d’anunciar-lo es presenten a les portes de l’Ajuntament centenars de persones, representants i voluntaris d’ONG’s, col·lectius socio-sanitaris o els 8.000 aturats de la ciutat recordant-li que hi ha altres prioritats per als 16 milions d’euros que val el projecte?.

¿Se n’hagués anat de creuer a Roma si li haguérem fet saber que els més de 200.000 euros que val el viatge poden permetre que moltes persones mengen o arriben a final de mes? El mateix exemple és aplicable a Camps i a la seua Fòrmula 1, la Copa Amèrica... Podran ser molt il·luminats, però no estúpids i saben fer comptes. Una altra cosa és que bona part de la societat s’estime més passejar-se en tramvia o veure Alonso, amb els estómacs buits. O que s’atrevisquen a criticar-los en veu alta sense posar en perill les seues subvencions. Però això és un altre debat. Quan vulgueu en parlem.

Article publicat a la revista Safor Guia el 28-10-2010