Formatge!

Ara que fa vint anys que tinc vint anys, que diria Serrat, he pogut tancar a retrobades l’armari ‘saudade’. Vells amics, adolescents vora mar, tatuant la sorrat de l’Auir de riures despullats d’absències i d’altres ansietats… Eterns, abraçats d’absurdes converses al sol de mitjanit d’un xiringuito, al Melic del món. Si de cas, llençant paraules al blau de la mar. L’horitzó, frontó dels pensaments:
 
La Sara
Arribo a un poble amb una imatge de San Cristòfol dins d’una peixera, i pense: “Esta gent tenen personalitat, sense complexes ni manies, M’agraen!” Passaré tres dies ací, amb amics valents que estimen la vida i que m’estime molt.
Des de fins de l’aigua els meus amics mouen els braços i me diuen piropos. Entro a la mar i l’aigua està transparent i fresqueta. Uns xicons se banyen al nostre costat i uns altres volen amb els kite surf de colorins. Faig el mort i me mire els peus i les ungles pintades de color roig.
Kiko Veneno canta pels altaveus del Melic i un cambrer ‘morenasso’, amb ulls que hipnotitzen, me serveix una canya de cervesa fresqueta. M’encisa mirar a la gent, i amb la llum del sol ponent-se, veig molta bellesa al meu costat. La sorra fina ara està daurada, i la nit està a punt d’arribar. Ací és on vull estar, i amb qui vull estar.
 
El Xap
Em costa escriure en català. La meva llengua. De vegades em sorprenc buscant paraules  catalanes al diccionari. Ara mateix, estic escrivint amb un teclat francès que té l’”a” al lloc de la “q” i en el qual he de prémer majúscules+Alt+1 per fer un accent tancat. Fent un càlcul ràpid, m’adono que fa deu anys que no visc a casa. A part d’uns mesos que hi vaig tornar perquè s’estava morint ma mare. Tinc l’estranya sensació que amb ella es va morir una mica la meva llengua materna. Sembla estúpid, però és lògicament cert. No vull donar la sensació que sóc infeliç. Sóc molt feliç a París, la meva nova casa després de Brussel•les i de Buenos Aires. Al cap de quinze anys com a traductor, França m’ha ofert la possibilitat de viure del meu nou ofici: actor de teatre. Però sento cada dia la necessitat de tornar.

Aquest estiu he tornat a casa, a Barcelona, la meva ciutat adoptiva i de cor. Una invitació inesperada m’ha portat a Oliva per veure el Raül, un bon amic amb qui vaig compartir pis a la residència universitària. He descobert un nou Raül, encara molt més alegre del que jo el recordava. Un nou Raül que parla valencià i que m’ha permès expressar-me durant les vacances en la meva llengua, la materna, la que em toca el cor. També m’he retrobat amb el Tono i la Sara, grans amics que redescobreixo amb plaer cada cop que els torno a veure. Tots quatre hem format un quartet inusual que ha fet tremolar Oliva i tota la Safor. Un grupet amb els seus costums diaris, igual que aquestes iaies d’Oliva assegudes a les seves cadiretes plegables d’esquenes a la mar per aprofitar millor el sol que es pon a les dunes protegides, esperem que durant molt de temps. A la nostra manera, hem participat a la lloable iniciativa “Salvem l’Auir”. Hem compartit secrets, borratxeres, sopars deliciosament interminables i moltes copes a la guingueta, que a València es pot dir alegrement “xiringuito” sense escandalitzar ningú, cosa que m’encanta.

El Tono
Calitja, Basca, Soliman i Xafogor ens hem retrobat vint anys més tard. Hem passat junts uns dies de vacances incandescents a la Safor. Despreníem calor tots quatre des del primer moment en què ens vam retrobar. Temperatures amb accents diferents. Uns amb la sang templada, escalfada, calenta. Alguns a punt d’ebullició. Junts, els troncs incandescents d’una foguera que només vol complir la seva missió: donar calor, desprendre energia, fer llum, crear reaccions físiques.
Per alguna raó ens hem retrobat anys més tard. Potser fins i tot ara els punts de trobada són més sòlids que els d’aleshores. Potser hem tingut l’habilitat de tornar a l’edat mental d’aleshores amb la serenitat d’ara. I han sigut uns dies en què la foguera no s’ha cremat de manera pirotècnica sinó a foc constant, mantenint l’escalfor, contemplant els uns en els altres, que ens queda molta llenya per consumir.
Acabats els dies de calor, en què semblava que hagués de bullir la mar com cassola al forn, el món no s’acaba i queda una flama amb moltes ganes de seguir en combustió. La Safor és rica en oxigen.
 
I jo...

Finals de conte

Pere es disposa a acompanyar el seu fill, Joan, a la biblioteca infantil. Hui es sent especialment satisfet. La difícil, incerta i perillosa encomanda de la paternitat poques vegades rep missatges tan clars sobre la forma d’educar un fill. Pere pensa que inculcar en Joan l’afició per la lectura n’és un. També vol passar més temps amb ell. Per començar, Pere hi reservarà una vesprada setmanal (la resta de dies Joan té classes d’anglès, Judo, futbol, etc...) D’altra banda, els caps de setmana que li correspon estar amb ell entre visites als avis, la natació o els deures escolars, difícilment poden compartir moltes estones d’esplai.    

     Pere es sorprèn excitat mentre contempla un espai construït en formes i colors, on tot és diminut, tot és per ser jugat. I Joan es llança a la persecució d’històries entre les prestatgeries. Finalment, en tria una i s’asseu a un matalàs verd mostrant el protocol al pare.  

     Rey y Rey (Linda de Haan y Stern Nijland – Ed. Serres (2004)) Com a bon adult, Pere examina el continent: La seua tapa dura, el poc text i les seues il·lustracions a color endevinen la clàssica història de reis, prínceps i princeses. “Vaja, ja estem amb la monarquia!”, pensa Pere mentre Joan obri de bat a bat ulls i boca esperant que brollen paraules màgiques sota el seu bigot. Efectivament, a un jove i encantador rei l’arriba l’hora de casar-se i comença el ritual de buscar parella entre les candidates vingudes de tot el regne i més enllà. Però cap d’elles reuneix els requisits adequats. De sobte, la innocent història pren un gir inesperat quan apareix una bellíssima princesa acompanyada del seu germà, un príncep vestit de blau. El cor del monarca comença a bategar (i el de Pere!) perquè s’enamora a l’instant... del príncep Blau!  Discretament, Pere tanca el llibre i mira cap un i altre costat, avergonyit. Més encara després de la reacció de Joan: “Pare, t’has deixat el final ! Y vivieron felicies y comieron perdices”.

     Si aquests finals encara sorprenen, per inusuals, igual ens ajuden a entendre successos que no tenen finals de conte. A un institut de Gandia fa uns quants dies un jove de 14 anys hauria estat insultat i agredit per un grup de joves, dos nois i una noia, per ser ‘diferent’, és a dir, pel seu comportament ‘obertament’ homosexual, segons informació apareguda a diferents mitjans de comunicació.

     Declaracions com les del nou cardenal espanyol, Fernando Sebastián, per al qual l’homosexualitat “és una deficiència com la hipertensió”, tampoc ajuden a la normalització i l’eradicació de la violència, tot el contrari.

     I és que Marieta (‘maricón’) és un dels epítets que més es repeteix en molts centres escolars, perquè l’homofòbia continua present entre les generacions més joves i motiven una part important de les actituds hostils i casos d’assetjament entre adolescents, segons assenyala l’estudi Diversitat i convivència als centres educatius, de la Universitat Complutense de Madrid, en col·laboració amb la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals (Felgtb) i Google. L’informe ha analitzat les principals causes de discriminació als instituts a través de més de 3.000 qüestionaris a alumnes i professors i de tallers amb estudiants.

     Si un adolescent és o “sembla” lesbiana, gai o bisexual, si un noi/ noia trenca amb els rols del sexe, sol esdevenir blanc de burles, insults o agressions. També s’ha detectat un rebuig de tot aquell que és “diferent”, que no vesteix com els altres, o té unes aficions particulars, independentment de la seva orientació sexual. Hi ha una certa falta de tolerància entre els adolescents.  

     Segons un altre estudi publicat per la FELGTB, “un 56,2% dels estudiants homosexuals enquestats declara que ha estat assetjat a l'escola”, “un 22% d'aquests reconeix que ha sofert alguna mena de violència per part de la família”, i “un 67% afirma que ha patit alguna vexació al carrer”.

     L'homofòbia és més estesa del que podríem pensar. A més, s’hi comptabilitzen menys situacions de les que realment existeixen perquè la majoria de gais i lesbianes dissimulem l'homosexualitat.

     L'homofòbia s'arrela en les mateixes bases que el racisme, la misogínia, la xenofòbia, etc. Lluitar-hi és un deure de totes i tots, amb independència de la nostra orientació sexual. L'hem de rebutjar allà on es produeixa i per discreta que siga (insults, acudits, etc). Una societat que respecte la diferència és més justa, lliure i democràtica. Perquè volem finals de conte.

*Article publicat a la secció del mateix nom de la revista Safor Guia. 
Foto: http://www.bibliotecaspublicas.es/zizurmayor/instalaciones.htm

Notes finals...

Matí de diumenge, el darrer de l’agost. Sostre nuvolat, que no acaba d’acomplir l’amenaça de ploure’ns el calendari, i ‘bufaetes’ d’aire agradós que ballen l’estesa a les terrasses. Són les primeres piulades del setembre marí. Et trobe darrere d’una reunió de tafaneres palmeres que s’ajunten el verd, com alegrant-se del final anunciat. Des d’ací em sembles alliberada de blaus i altres matisos. De ben segur, oneges altiva el roig i et burles dels turistes. Amb un traç gris em marques l’horitzó perquè te’l repasse amb la punta dels dits, desafiant-me a veure-hi més enllà.

Una  lleugera ressaca (més per haver-me retirat tard i dormit poc, que una altra cosa), una bona dosi de líquid negre a la tassa i una cigarreta encesa que, amb l’estómac ja enganyat, em sap a glòria (ja m’enteneu els addictes). Timonet m’ha donat la benvinguda amb la seua acostumada xuclada als turmells. Anys de convivència i no m’acostume a l’esgarrifança que em provoca el contacte de la seua llengua aspra amb la meua pell. 

Potser ha arribat el moment d’endreçar notes, forçat d’altra banda per l’exigència de lliurar demà la columna al company Josep. Tot açò, a risc que l’estat anímic del dia marque tendència i capgire, confonga el sentit original del conjunt de pensaments i altres patiments estiuencs. Però tot aniré bé, crec. Fins i tot la Shéhérazade de Nikólai Rimski-Kórsakov sembla confiar-hi amb el seu influent acompanyament musical. M’aporta serenitat. Mel !  

Engegue l’ordinador i constate, pel lleuger tel de pols, que el parèntesi ha estat raonablement llarg, amic. Tot i la indiferència que t’he demostrat despertes a la primera, sense rancors, i t’alegres quan et notes els primers repics maldestres al teu llom negre. Ja coneixes l’aquelarre: Al principi imprecís, dubtós... Fins que agraeixes el galopar continuat, impulsiu, frenètic cap al temerari atreviment, però que els dos sabem necessari. La vulnerabilitat de la meua vulnerabilitat.   

Paradoxalment, aquest estiu gens ambiciós, poc programat, m’ha regalant imatges, moments, persones i situacions inesperades. Sobretot a l’agost. Un mes tradicionalment negre al meu calendari perquè em recorda terrasses plenes de gent, turistes capritxosos, hores inacabables de treball a la gelateria Niza, quan era estudiant. Encara somie amb ella quan estic molt estressat.   

Tot va començar una nit ravalera amb quatre persones extraordinàries, un sopar, bon menjar i bona cosa de vi blanc. Vetllada saonada amb una llarga passejada per carrers i places, a la fresca, a la matinada, com hi férem tantes vegades abans. L’endemà, gairebé sense dormir, iniciava una improvisada peregrinació a la serra d’Albarracín, a Terol. Un lloc desconegut per a mi que em va obrir les finestres de l’ànima a nous paisatges en grocs i rojos: La mar de la terra i la mar del cel, talaies xamàniques que naixen de la roca per fer-se pedra. Els ancestres, convertits en tòtems de pell roja, les hi guarden. Pozondón, un poble silenciosament menut, calmadament acollidor, lloc de retrobament de generacions senceres de famílies emigrades, on  les absències són recordades, mai plorades. A Pozondón, tan prompte recicles llaços amb la teua vella amiga, com guanyes dues de noves, les filles de “la Xaparra”. Amb elles les nits em regalaren  la visió d'un tel farcit de llumins titil·lants mentre acaçava les meues llàgrimes de Sant Llorenç. Nits de desitjos, des d'aquell indret a tocar del cel. I jo, que no reconeixia les senyals internes de pau a la son continuada que m’acompanyà durant tota l’estada. 

Així doncs, amb les piles carregades, vaig tornar del xicotet paradís per afrontar un altre moment especial, el retrobament, gairebé 20 anys després, amb el meu company de pis a Barcelona durant l’època que estudiava Periodisme. Tot i la passa innegable del temps sobre els cossos dels amics, Tono em va semblar el mateix noi divertit i original que recordava, si de cas un poc més trist. Cerveses després, fit a fit, ens posàrem al dia de les nostres vides, seleccionant acuradament els episodis més anecdòtics i matisant o obviant les amargors, per superades (o no). Els següents dies tenien una consigna molt clara: rutes, platja i festa. Així, que em vaig empassar el rebuig innat a exercir d’amfitrió i em vaig proposar mostrar-li els meus paisatges, colors, sabors i sensacions. Alguns, recentment descoberts. Fins i tot vam compartir-hi els meus nous amics i en vam fer-hi d’altres molt peculiars (algú diria ‘friquis’), però que Tono, com a bon deixeble de l’escola almodovariana (jo sóc més de Berlanga) va saber gaudir plenament: Personatges sobreactuats, immersos en la representació d’una vida inventada, inexistent, irreal, que fingien ofegar-se per a ser rescatats o esvaïments dels quals avisaven per WhatsApp. Llicenciats vidriera amb molta gràcia que proclamaven les seues veritats a qui no  havia demanat escoltar-les. Ens envoltàrem també de persones molt més joves en les quals reconeguérem, a la primera, eixa frescor, vitalitat i ambició, ja viscuda per nosaltres, però que ens refrescaren la vida, alliberant-nos de la sobrecàrrega, a vegades molt pesada, de l’experiència. Hi vam ser feliços durant el rodatge del nostre propi ‘Verano Azul’, edició limitada a poc menys d’una setmana. Prometérem retrobar-nos a la ciutat comtal, a la qual he rebutjat tornar-hi durant molt de temps, fent meua la cançó de Sabina, el meu ex-trobador de capçalera: “Al lugar donde has sido feliz, no debieras tratar de volver”.

L’altre dia, mentre conduïa, em reconeixia al bell mig de dos sentiments: Les pors, la meua debilitat, i la felicitat, la meua fortalesa. I, mentrestant, jo fent camí cap enlloc.

Se'n va l'estiu.
Breu i ardorós, ha estat
profundament intens i torbador.
Un somni s'ha esvanit per sempre
i ara el vent
me n'anuncia un altre. (...)

(Fragment de Final d’estiu, de Miquel Martí i Pol)

Raül Navarro Vizcaíno

Sens lo desig de cosa deshonesta

El mes de novembre passat vaig participar amb un relat curt al volum Ploma i Espasa, de la col•lecció "Homenatge a la Paraula". Es tracta d’un original tribut a Ausiàs March, elaborat amb textos d'autores i autors de la societat literària Saforíssims, amb motiu de la Setmana Literària de Gandia 2012. No cal dir la il•lusió, l’orgull, el repte, el vertigen i la por que m’ha suposat publicar per primera vegada i amb l’enorme nivell dels companys de viatge. Doncs bé, segons em conten, el llibre ha tingut èxit i ressò més enllà de les fronteres polítiques del País Valencià. Ara, m’agradaria compartir-lo amb totes i tots vosaltes:

“Els malucs, crescuts, us guien com dos fars, veieu els estremiments que degoten des del cim melic i cel. Llavors tresqueu el frondós congost que us enfonsa dins meu... Cec de desig us deixeu portar ben fosc, busqueu a la mel de la meua servitud el plaer de ser possessió. I jo que us nugue pel mateix cordó amb què em pariren vostra...
I seguisc fent el que sé que desitgeu que us faça... Que us taste sencer, amb la boca plena de vós. Amb gust d’ametlla amarga llepe el sexe dur que no voleu que deixe de grapejar... Aquest i no altres és l’únic déu!, em diguéreu. Així m’ensenyàreu a idolatrar-lo: Déu meu! Com el desitge! Les tremolors donen forma al vostre ventre i olor al cos, mentre jo vull beure’m la vostra vida fins a embriagar-me la gola.
De sobte, voleu que pare, us han traït l’angoixa dels vostres ulls. No podeu més i teniu por que una matinadora derrota, al cau d’una impura, puga desposseir-vos d’honors i privilegis reservats per a altres verds. On són ara, senyor, l’espasa i la ploma, la sang i l’anhel de les vostres dames? El senyoriu a punt d’enfonsar-se i no teniu paraula eterna per evitar-ho... No heu de patir, seré jo la que fingeix que m’ofegue: Deixeu-me que recupere l’alè, que no tinc forces per suportar els envits forts i virils de tan noble cos.
Al recés, un descuit d’ingenuïtat em porta a cercar qualsevol rastre de l’amat. M’aventure a acaronar-vos els llargs cabells, clars com la llum de la teua raça. Finalment, només seran perfilats per aquestes agosarades mans. No trobe, però, la vostra boca. Els vostres llavis, marbres, no gusten el bord raïm que us servisc. Tan amarg és, senyor, aquest vi? Tan pobra, la terra del meu ventre?
Recuperada, voleu més de mi... Així que m’ordeneu a quatre potes. I jo em bellugue fins que reconec la presència d’un cavall negre, nascuda sota la famolenca claror d’una espelma, testimoni de les vostres envestides. Els meus pits, dos penjolls sotmesos al bravatejar de les fibroses carns. El que sent ho ignoreu, perquè he après a gaudir en silenci el plaer dels pocs encerts i a callar-me el dolor de cadascun dels vostres maldestres moviments. Cavalqueu cavaller i, en arribar al cim, em maleïu en la llengua del vostre poble.
Silenci. Tanques els ulls, mentre a poc a poc et desfàs d’aquesta pell de pruna, tot just quan ja eres meu. Mira’m, amor, que vull descobrir on et nasqueren les primaveres. Deixa’m tastar-te la mel dels teus canyars, beure’m l’aigua dels planys i les pluges... Porta’m on bull la mar veles i vents. Plora’m per les teues dames i castiga en mi el pecat del nostre sexe...
T’alces i te’n vas. Abans, però, pren-los, amor, els llavis que són teus... O deixa’ls que et canten i no hauràs de fugir la mirada quan marxes sense acomiadar-te del teu gos. No em veieu, senyor? Jo, jo sóc aquesta que només tu escrius com em dic.”

Raül Navarro

Ètica i informació

La violència masclista és la principal causa de mort entre les dones d'entre 15 i 44 anys al món, per davant de la suma de les desaparicions provocades pel càncer, la malària, els accidents de trànsit, o les guerres. I en la lluita contra aquest genocidi sexual els mitjans de comunicació han tingut un paper fonamental les darrers dècades. Alguna cosa se me centrifuga a l'estómac cada vegada que llig, veig o sent determinats tractaments periodístics cap a la violència masclista. El pitjor del cas és que generalment no és fa amb mala intenció, n'estic convençut. En altres ocasions es confon el dret a la informació amb la morbositat o el sensacionalisme. I no cal dir que això sol ser directament proporcional a l'augment de les vendes o de les audiències.

Si parem atenció a les informacions sobre la violència contra les dones, veiem com majoritàriament s’aborden amb el mateix espai o cobertura, pràcticament, que un accident o un succés casual. I, per descomptat, molt allunyat de qualsevol altre assassinat, per no parlar d’un atemptat terrorista. En canvi, es tracta de molt més, d’una violació dels drets humans i un problema estructural que afecta a tota la societat.

Així, en moltes ocasions se li dona la veu –amb l'excusa del dret a la informació– a persones del veïnat o a fonts sense formació o coneixements específics perquè opine sobre allò succeït i això només fa que confondre sobre la vertadera causa de l'agressió. Pense que caldria consultar fonts fiables i professionals que situen el tema i que siguen capaces d'explicar les raons que duen a un home a maltractar o, en el pitjors dels casos, a matar la seua parella.

Els mitjans tampoc han desterrat del tot expressions tan dolentes com "crim passional", "assassinada després d'un atac de gelosia", "problema sentimental" o "la va agredir després d'una forta discussió", “perquè volia separar-se” o “havia conegut un altre home”, etc... Moltes vegades també es justifica la violència per causes externes a aquesta. Per exemple: estava sota els efectes de l’alcohol o les drogues... On està el debat de fons? Quins valors s'estan transmetent als nostres joves? Sector, per cert, on creix alarmantment el masclisme, segons tots els indicadors.

Trobem, per tant, una doble victimització. Com recull la investigadora Pilar López en "Representación de la violencia de género en los informativos de TVE”, d'una banda l’assassí priva a la dona del dret fonamental a la vida, i d'altra la família reviu simbòlicament la pèrdua de la dona assassinada a través de les imatges que es donen del carrer on vivia, i d’altres objectes personals. Però, sobretot, el fet que a les dones se les identifique amb major precisió, amb noms i cognoms, que als assassins.
D’altra banda, els mitjans també fan un escàs seguiment dels casos de violència masclista on la dona aconsegueix eixir-se'n i refer la seua vida. No cal dir, el benefici per a les que pateixen els maltractaments i no s’atreveixen a denunciar.
En definitiva, crec que cal treballar més, dins el camp de la llibertat d'expressió i el dret a la informació, per tal d’aconseguir un tractament més adient de les informacions des de la responsabilitat, que la tenim, i l'ètica professional, que se'ns suposa. Li ho devem als milers de dones que són assassinades diàriament, que pateixen a colps la superioritat imposada d'un sexe, del qual m’avergonyisc amb molta freqüència. Li ho dec també a la meua veïna.

Maria Josep, he somiat una visita

Estic convençut o, almenys, vull pensar que aquesta nit m'ha vingut l'Home del capell de palla, el protagonista del meravellós conte que ens regalà la Maria Josep Escrivà durant l'Homenatge a la Paraula. Potser és la necessitat o tal vegada la il·lusió, que aquell personatge misteriós que ens deixà bocabadats també acudís al clam del meu descans...

Si finalment l'home del capell de palla se m’ha aparegut no ho recorde. Si s’ha assabentat de les meues cabòries, anhels i altres desitjos amuntegats a la tauleta de nit –per rigorós ordre de desvetllament­– també ho ignore. Potser és així com funciona la cosa i de la confessió d’anit només em resta aquesta alleugerida descàrrega i la sensació d’haver-ho compartit...

Si vingué però, què pensarà de mi l'home del capell de palla? ¿Quines conclusions haurà tret en veure aquell jove abocar-se amb els braços oberts a l'espenyador? Potser ha malentès la imatge –a mi em passa– o, per contra, ha reconegut l'alliberament, el goig que li suposà sentir-se part del no res, descobrir que la terra és finita, submergir-se a l’indret on les ennegrides aigües del Bòsfor moren sota el blau turquesa del Mar Negre. I és que a les portes de Constantinoble creix moltes nits un improvisat Crist de Corcovado que se sent aigua, núvol...Tot just abans de fondre's amb l'infinit.

No hi haurà vist bellugar-se, l'home del capell de palla, al nen malaltís que giravoltava entre llençols xops de vergonya, i que es despertava inquiet, plorant. Amb el seu silenci, la mare era còmplice davant els germans. Ara el trobarà fent-se el mort, com un ratolí indefens, ancorat fidelment al racó d’un gran llit. A la mateixa posició en que el cansament pogué amb ell, jeu immòbil incapaç de trair els records que descansen enllà de la seua esquena. Els haurà reconegut d’altres somnis? Què li semblen els que allotja de nou?

Potser aquesta nit l'home del capell de palla s’ha apiadat de mi i ha calmat l'angoixa davant la urgència de taules per servir –els clients que no esperen i jo que no arribe!– o ha aconseguit que em despertara a temps per no fer tard a l’examen ja aprovat...

¿M'haurà protegit, l'home del capell de palla, de la processó de nens que em perseguia amb pals des de l’escola fins a casa?. ¿Què faig, amolle a còrrer o continue carregant la creu?
Els has vist, home del capell de palla, aquells big blue eyes que em desanqueten? Potser l’altra nit també hi eres i des de la teua privilegiada imparcialitat els vegueres marxar, comprovant la meua nul·la capacitat de reacció, la precipitació del meu estómac...

¿Què en penses: És la solitud la font de noves il·lusions...? O només un miratge? Si els somnis són desitjos incomplerts, què em diries dels malsons? Si aquesta nit tornes, home del capell de palla, continuarem enraonant. 

 http://www.saforguia.com/HOME2011/LeerNoticia2011/tabid/357/titular/MARIA_JOSEP_HE_SOMIAT_UNA_VISITA/idnoticia/32157/Default.aspx

Ai València !

Al meu País

el cel plora cendra.

Fugen del dol,

paraigües rojos.

Als balcons,

banderes de festa.

El paradís es crema,

metàfora visual,

puta ironia.

Avui, que guarde dol pel roig de les muntanyes, una part del meu poble passeja trossos de tela. Jo, de negre. Ells, amb les cares pintades, de festa, dansant entre les flames.

Durant cinc dies, el foc fent brases de la pell de Costes de Pallás-Dosaigües-Torís... La major catàstrofe ecològica del País València als darrers 16 anys, més de 50.000 hectàrees calcinades. Auxili! Front el silenci informatiu només les xarxes socials ens retraten l’estampa bíblica d’un cel tenyit de sèpia per damunt els sostres de València: "Xuplant-me les llàgrimes i agranant les cendres. És l'únic que quedarà d'este incendi que es produí mentre els fills dels camises blaves s'omplien les butxaques i ens dien que ací la festa no s'acabava mai. Benvinguts al paradís. Per cert, ironia, ahir 29 de juny festivitat de Sant Pere i Sant Pau també celebràvem els 305 anys de l'entrada en vigor del Decret de Nova Planta." (Tona Català) Ai València!, escridassàvem alguns, impotents, corpresos, des de la llunyania... Perquè sabíem que l’ajuda escaient mai no arribaria.

Els últims anys els homes del vestit fet a mida només s'han mirat les nostres serralades per apuntar amb el dit persones, mitjans i serveis de prevenció i vigilància, només per dir que se n'anaren a casa, que es retallaven les seues prestacions, que ja no calien!  Sí, per això sabien que tota l'ajuda no arribaria. Els últims anys el nostre govern només ha mirat les serralades i els espais naturals per assenyalar amb el dit i dir que ja s'hi pot construir en eixe sòl si està cremat. 

I mentre les nostres muntanyes eren abandonades a la seua sort i a la sentència velada, els diners s’han destinat (juntament els de l’educació, sanitat o serveis socials) a regar els jardins de les delícies del PP: Emarsa, la Fórmula 1, la visita del Papa, l’America’s Cup, l’aeroport sense avions, la ciutat de la Llum, de les Arts i les Ciències, Calatrava, Gürtel, Brugal, la CAM, Bancaixa... 

Avui que em declare home trist, i m'unisc al desig de molta gent de fer desaparèixer el més aviat possible el roig que assoleix les nostres muntanyes, una part del meu poble continua demanant l’ajuda que no rebrà. L'altra, al clamor de "la roja", convertida en marejol, inunda carrers i places de festa, d'alegria absorta. Potser embriagats de prozac o tal vegada ja hi són morts, i giren i giren, giravolten sense rumb al toc de la lira del Neró de torn... ¿Cóm entendre, si no, el goig col·lectiu aliè al plor de cendra?. Com un ramat gegant caminant enfilant-se pel precipici... Pàtria? La meua no abandona els seus fills!

"Quantes il·lusions cremades, quanta vida perduda fora del seu cicle natural... Només la mateixa força del rebrot ens tornarà les esperances i no seran mai com les d'ahir, perquè serem un poc més vells i estarem un poc més lluny. Si per una d'aquelles, però, no ens arriben, hem d'aixecar-nos amb terra als punys i tornar els ulls cap a la nostra gent fins a sentir novament que podem construir alguna cosa millor, que ens faça creure que podem ser millors. I després amb una mínima escletxa d'esperança, caldrà prendre la iniciativa i fer-ho nosaltres, perquè ningú més ho farà." (Xavi Ródenas)

Raül Navarro Vizcaíno

L’ombra que ens delata

Si t’enganye, t’ignore 
i em descobreixes espiant.
Quan sobtadament t’alce la veu 
i et negue el meu suport.
Si faig del desfici una marató televisiva, 
del xat un càsting d’identitats falses. 
Quan et siga infidel, 
m’apropie dels teus somnis... 
Si t’assabentes que et critique 
o m’invente enemics i odis... 
Aleshores, sabràs de la meua ombra...

Convertida en tot allò reprimit: Pensaments, emocions, impulsos negatius, fets vergonyosos... tot massa desagradable per acceptar-ho! De tot això, hem anat teixint el dol del nostre reflex, cobrint de pudor les nueses de l’odi, fins a pervertir-nos en flaires convencionals que enamoren. Mentrestant l’aranya de l’ego assetja sota l’atapeït vel.

El tratge ens l’encomanen a la infantesa, i amb els anys anem confeccionat-lo amb retalls d’altres teles, algunes d’elles molt antigues, d’altres folrades de creences, tabús, rancúnies...

Així, evitem transpirar emocions, actituds i comportaments ‘inadequats’ o que ens esdevindran febles a la llum. Iniciem la bastida de l'altre "jo". Un personatge elegant, acceptable i conscient. Una figura correcta, moral, digna per a guanyar-se l’acceptació, l'estima, l'atenció i el prestigi social.

Paral·lelament però, continuem omplint el pou de l'inconscient amb els fets vergonyosos, molestos, inacceptables, silenciats... Condemnant a ombres tot allò que no hem volgut reconèixer però que, tard o d'hora, s’alliberarà...

D’altra banda, ¿som sabedors que tot allò que rebutgem de l’altre hi és al mirall de l’aljub?. Perquè molts dels sentiments que ens desperten les persones que ens envolten –odi, rebuig, superioritat, prepotència, etc...- tenen correspondència amb una part del “jo” que no acceptem. Això forma part de la nostra ombra. Segons Carl Jung (psiquiatra i psicòleg Suís) projectem en els altres allò que no volem veure de nosaltres, el que no podem acceptar.

Per tant, un bon exercici d’autoconeixement per saber quins són els nostres punts “d’ombra” consistiria a analitzar els sentiments que ens desperten les persones amb qui no concordem, no suportem i/o rebutgem, ja que aquestes il·luminaran les nostres foscors. Es tracta d’un mecanisme psicològic anomenat projecció que ens ajuda a adonar-nos de quines coses externes o persones ens afecten. Així, per enfrontar-nos a la nostra ombra cal acceptar que hi és, tenir la valentia necessària per encarar-la i l’honestedat justa per desnivellar la balança del fictici equilibri emocional. Només així podem sostraure la nostra vertadera potencialitat, l’energia positiva que ens ajudarà a créixer, a ser tot el que volem ser.

La nostra ombra és fosca, secreta i perillosa. És tot allò que no volem veure i que ens cega, les coses que amaguem i ens delaten, les mentides que ens dediquem i els regalem. El parany que ens empara, però ens venç i ens allunya el nostre “jo”.

“Per fer que desaparega una ombra has d’omplir-la de llum” (Shakti Gawain)

* publicat a Safor Guia el 31/05/2012

Parlen els amics...

Quan dos vells amants es troben en l’oblit, muts de silenci, parlen els amics... Callen els records dels somnis, amanits de sentiments contradictoris, desdibuixats de matisos i empeltats de nous colors...

            Tot i això, les mirades encara es reconeixen, algú diria que busquen l’altra meitat a l’espill de l’ànima... Però no escorcollen... Perquè ara, parlen els amics. I quins mots empren per calfar-se al somriure del sol? Si ja no els sembla el mateix arbre, el que un veu des del seu cim i l’altre sota la branca que l’engrunsa. Si l’un es llança a un altre buit, mentre l’altre espera nous vents ancorat al port.

            Parlen els amics, primer avergonyits en mostrar-se diferents, però a poc a poc els cossos es despullen sobre l’herba de noves rutes i quimeres. Es demanen consell, pero no es recomanen, s’escolten. Ja hi són fit a fit. Es sinceren, sense retrets... Suspiren, alleugerits de silencis. I al cel li agreixen l’atzur d’eixe instant.   

            Caminen junts, una mà encara encaixa al motlle de l'altra. Un somriure inesperat els regala la paraula justa. S’apaga el blau, un núvol retorna el flaire humit al riu, la seua ombra camina sobre el reflex dels amics, que a la vora llencen pedres sobre el somni de l’aigua.

“No és el mateix un arbre
per a un ocell que per a un piròman,
per a un turista que per a un penjat.

No és el mateix un arbre
vist des d'un paracaigudes que des de
sota terra, des de l'arbre veí
que des d'una estrella, des dels barrots
de la presó que des del tallamar.

No és el mateix, si el miro
sentint-me enamorada, colèrica, trista,
generosa o procaç.

En canvi, un silenci teu per resposta
és un silenci en totes les llengües del món;”

(Laura López Granell)

Raül Navarro

Mercat d’encants

Al cofre dels records, sempre hi resten coses per contar. A vegades, perquè les hem oblidades i d’altres perquè no les hi trobem, no hem sabut buscar-les... O senzillament no volem remoure-les i les dissimulem confonent-les amb l’humit i engroguit folre de la nostra existència. Potser el pas del temps és el disparador perfecte perquè ens afloren qüestions del passat... I un record porta a un altre, aquest invoca alguna petita anècdota i ja està! la porta de la memòria se’ns obri de bat a bat a records d’una infància plena d’encants i desencants, de preguntes sense resposta, de misteris que la vida no sempre sabrà resoldre...

Si més no, la vida és com un mercat. Un tràfec d’alegries i tristors, de records, de desamors, de successos inesperats i d’altres que es repeteixen... Un lloc de peregrinació on la rutina i la certesa no són precisament les millors companyes de viatge.

A l'alba paren el mercat. El primer que trobem són els tendals de l’esperança. Tots disposats un al costat de l’altre, i a l’interior s’hi afanen els mercaders a traure els productes de l’ungüent verd, competint per oferir-nos tota classe de demostracions. Fins i tot hi ha un xarop sense sucre que –diuen- cura les depressions i apaivaga l’ànima. La gent en comprem per dotzenes, d’esperança, és un producte indispensable per omplir el rebost de la supervivència.

Al costat de l’enyorança, la malenconia, i un poc més enllà una gitana ens assegura que pagues dues de tristor i et regala una tercera d’alegria. Passem de llarg la solitud i fem cua per buscar la companyia: Qui és l’últim?.

L’amor vertader és car i difícil de trobar. Després de donar moltes voltes preguntem per ell a uns vells, els quals ens adverteixen que no ens refiem del que ens venen, que a l’hivern l’amor mai és pur i el de la primavera, només de temporada. Això sí, per tot arreu els botiguers regalen als clients manollets d’il·lusió.

Un poc més al fons, el mercat d'essències, on busques les teues, perquè cada color, olor i sabor esdevinga exclusiu, particular i intransferible. Cada fragància ens pertany, ens recorda, ens transporta, ens reconeix i ens confon, t’apropa i et separa, t’evadeix i ens adapta a les circumstàncies... Hi continues a la compra de sentits i tastes la passió, el plor, la serenitat, els riures, el sexe... Ensumes al teu voltant i reconeixes les aromes d’aquella flor amb flaire de petons, però amb tast de suor... Et sembla escoltar la teua cançó, mentre tractes en va de conservar la sorra que et rellisca entre els dits. Més tard ploraràs llàgrimes de xocolata quan confongues aquella mare amb la teua. I et sentiràs sol. Un policia et preguntarà: T’has perdut, xiquet? I li respondràs que no, que qui ha desaparegut és la mare...

El sol custodia amb severitat el mercat... Desperta la fam de poder, la sed de viure i la necessitat d'existir. Aleshores és quan la vida se'ns planteja com una pregunta sense resposta, l'enigmàtica recerca d'allò que no tenim però necessitem... A cada minut que passa augmenta l’angoixant sensació de la incertesa, contra la qual adquirim compulsivament tota classe de remeis i altres encanteris.

Amb el capvespre ens endinsem al mercat de segona mà per proveir-nos de somnis. L'escorcollem en busca de tresors. Tresquem per les muntanyes d’objectes abandonats, de quimeres rebutjades. Anhelem, però, trobar-hi alguna ocasió, allò que algú va retirar sense saber-ne fer un ús adequat. Quan per fi es troba el regal perfecte preguntem per ell a mitja veu, corpresos, atemorits davant la possibilitat de no poder pagar-lo. Perquè sabem que el preu sempre és alt, massa alt. Tot i això ens l’endurem. Tan se val que no siga el que cercaves en realitat, perquè mai eixiràs amb les mans buides. I és que ens estimem més la buidor d’una falsa victòria a reconèixer-nos en el fracàs, per molt digna i esperançadora que siga la derrota.

A l’endemà tornarem a matinejar, tenim el pressentiment que si no ens alcem d’hora algú pot retirar el mercadet de la vida i no deixar-nos beure dels seus encants, ni tastar els seus desencants.

“Avui, els mercats són un paradís obert per a tots, un món de temptacions honestes, delicioses, sempre renovades i molt sovint sorprenents. Com la vida, si més no.”
Néstor Luján.

Sobre el desencant: Personalment, trobe en el desencant una paraula vital, necessària, encoratjadora, que no necessàriament significa la negació, la pèrdua de l’encant... Tot el contrari, més bé el dignifica. Ocorre, però, que al nostre vocabulari utilitzem la paraula desencantat com una desgràcia. Per exemple, quan tot va malament diem: "estic desencantat de la vida...". Com s'interpreta això? Has tingut mala sort en la vida. Aleshores, potser caldria dir dissortat. Però no, diem desencantat, com si la vida hagués renunciat per sempre als capvespres vora mar, a l’aire fresc de les muntanyes, a la lectura d’un bon llibre al pati de casa, al primer cafè del matí, als comiats a la matinada, a la lluna sobre les teulades, a l’olor a pluja dels carrers, als riures del meu nebot, a les seues abraçades...


El primer esgurad per la finestra al matí
El vell libre retrobat
Rostres plens d’entusiasme
Neu, el canvi de les estacions
El diari
La dialèctica
Dutxar-se, nedar
Música antiga
Sabates còmodes
Comprendre
Música nova
Escriure, plantar
Viatjar
Cantar
Ser amable.

Plaers. Bertolt Brecht

El dolorós despertar dels NI-NI

"Estimades companyes i companys; Us escric des del dolor d'una mare que no comprén el que està passant al nostre voltant. De la protesta pacífica d'uns alumnes modèlics en l'àmbit acadèmic, familiar i social, hem passat en qüestió d'hores a viure un autèntic infern. La meua filla i els seus companys han estat colpejats brutalment, multats i vexats. Només us demane que dediqueu uns minuts a veure alguns documents representatius del que passa als carrers de València. Recorde quan als anys setanta he corregut davant els grisos. També recorde, als vuitanta, el 23-F a València amb els carrers ocupats pels tancs. El que ha passat aquesta setmana ha igualat en violència aquells fets execrables, amb la diferència que els nostres fills no coneixien, com nosaltres, la injustícia i la impotència de viure sota les ordres d'un estat totalitari. La directora del Vives, en un comunicat a la ràdio, i en un intent de salvar les espatlles, ha informat que els alumnes de l'institut no estan relacionats amb els fets ocorreguts a les portes de l'edifici. Ha dit que es tracta d'alumnes d'altres centres i alumnes universitaris. Us assegure que els alumnes que eixen a tots els vídeos són alumnes de l'IES Lluís Vives, encara que li pese a la directora. Molts d'aquests alumnes porten el cos plens de blaüres, els rostres destrossats i els ànims per terra".

He descobert darrere el finestró de les xarxes socials, aquest missatge d'una mare que m'ha donat eixida a l'amanida de sentiments (ràbia, odi, rancúnia, fàstic, impotència...) que m'ennegreixen l'ànima. Els qui trobàvem a faltar que la joventut s'impliqués i es rebel·lés davant la situació política i econòmica ens hem penedit darrerament. Mireu, jo no sóc pare, però he seguit corprès, en directe, a través del twitter, la violència amb què la policia exercia una malentesa i feixista autoritat contra els meus fills, representats en tots i cadascun dels xiquets i xiquetes que 'per fi' eixien als carrers de València per protestar i denunciar, pacíficament, el llegat vergonyós que una classe dirigent 'adulta' els deixarà, avalada per majories absolutes.

Els qui sentíem vergonya de la passivitat d'una generació anomenada 'NI-NI' o del 'botelló', ara en sentim per dotzenes, a cabassos, perquè estan pagant molt car el bateig de llibertat per al qual ens entestàvem a preparar-los –sense èxit, pensàvem–, a les escoles públiques. ¿Com els expliquem, ara, allò de la llibertat d’expressió, el dret a manifestar-se...?

Només se m'ocorre demanar-los perdó per voler protegir-los, criar-los en una realitat artificial. Perquè de la cruesa de la vida, ens estimàvem més fer-nos-en càrrec nosaltres. I mentrestant, enllà del cotó de les parets de les seus habitacions, hem balafiat, per acció o omissió l'encomanda, els hem ensorrat el pervindre.

Toca però, despertar. I ho farem tots plegats. Necessitem de la seua força fresca, renovada, innocent... Per això, sincerament espere, desitge, que la joventut estiga molt indignada i que li diga a la 'gentola' que ens governa que ja hi ha prou de furtar-los el futur. I que tinguen per segur que molts de nosaltres eixirem al carrer a donar-los suport, com feren per nosaltres els nostres pares i avis. I, si escau, ens hi emportarem les garrotades. Perquè serem forts, ben forts per tirar de l'estaca.

Raül Navarro

Pluja i prozac

Amb el primer recel del dia m'encare a la pantalla de l'ordinador. Amb penes i treballs em faig amb el control d'un esmunyedís ratolí, després de perseguir-lo per la catifa.
El pobre s'olora la tragèdia i avui no està per a bruscos i nerviosos repics als lloms... Òbric els pulmons per garantir reserves d'oxigen, cerimoniosament m'acomode les ulleres, repasse amb els dits l’anàrquic creixement de la barba. Encenc una cigarreta... Tot és al seu lloc, tot enllestit per iniciar la sessió diària sadomassoquista. Així, a glopades amargues m'empapuse:

"Rita Barberá tras conocerse su patrimonio: 'El ahorro es una virtud que recomiendo a todos.' / Fabra: ´Vivíamos por encima de nuestras posibilidades´. / El juez investiga si la Generalitat pagó a Urdangarin a través de sociedades pantalla. / Descoberta irregularitat urbanística a González Pons en terme de Planes. / El STE-PV amenaza con paralizar la educación si no se retiran los recortes. / Muere Manuel Fraga, figura clave en la historia de España. (...)"

Sudoració, pal·lidesa i fredor a la pell. A corre-cuita busque un espill per descobrir-me amb les pupil·les dilatades, la mirada imprecisa... Trac el cap per la finestra, em falta l’aire i el cor em batega, ara accelerat, ara apagant-se... La inquietud i la temor davant el trànsit del meu cos m'aboquen a l'ansietat. Tinc nàusees! Què serà de mi si perd la consciència? Amb el mòbil a la mà m'estenc al llit... No recorde res més, llevat que desperte dies després totalment cruixit, però amb una serenitat inusual. Les meues constants vitals tornen a la quotidianitat. L'estat de shock post-traumàtic ha minvat...

Crec que va ser el company Xavier Aliaga, recentment guardonat amb el Joanot Martorell de Narrativa 2011, qui va escriure fa uns quants dies un tweet que deia alguna cosa així com que "hem passat de ser la Florida d'Europa a la Grècia ibèrica...". Subscric la frase totalment, no només per enginyosa i recurrent, sinó perquè resumeix una realitat que no per esperada i vergonyosament predictible és més esmorteïdora.

Recorda també Josep Torrent a 'El País' ('El desvarío'. 15-01-2012) que el País Valencià s'ha afonat definitivament amb el major endeutament de l'Estat, més aturats que la mitjana del territori espanyol, sense bancs ni caixes pròpies, amb casos de corrupció gravíssims i un president dimitit i a la banqueta dels acusats... "La tierra que un día fue próspera y envidiada se ha convertido en el símbolo del desvarío político y la mala gestión...".

I tot això pocs mesos després de dues cites electorals on els del la gavina, els protagonistes de la tragèdia grega, van renovar inexplicables majories absolutes, en base a les quals poder perpetuar-se políticament i moral. Sortosament però, el poble –el majoritari i oficial, que és l'únic que sembla existir– ix lentament del seu llarg estat hipnòtic. De fet, el model de gestió de grans saraos 'per a pijos' no era més que una manera de donar-li prozac a una societat amb poca autoestima... Però quan es desperta a colps de realitat esdevenen els episodis d'estats de shock.
Em pregunte si serem capaços de reviscolar d’entre les cendres. I si necessitem morfina, metadona o tranquimacín... Qui ens els subministrarà?

Ego, me mei, mihi, me mecum

- Qui eres? Què vols?

- Disculpa, he vist la porta oberta... I he entrat.

- A mi em fan por.

- Els adults?

- No, les portes que s’obrin.

- En canvi, a mi les que s’hi tanquen... Però tu que fas ací, tot sol?

- T’han enviat ells?

- Ells? Els teus pares?

- És que no m’entenen, saps? L’altre dia els vaig sentir dir que volen portar-me a un metge d’eixos...

- Un metge? Que estàs malalt? Què tens?

- Que no ho veus? És que sóc molt rar, tan de bo fóra com ells! Només així em deixarien tranquil...

- Com qui?

- Com els altres xiquets. No m’agrada jugar molt amb ells. Per favor, no digues res. Si em descobreixen m’obligaran a marxar...

- Ells t’estimen, només que no els agrada veure’t sol.

- Sol? Perquè ho dius? Sóc amb les meues històries! Amb elles jugue i amb elles vull quedar-m’hi. I tu, vols quedar-te ací amb mi? També t’amagues?

- No ho sé.

- Portes històries?.

- No.

- Tens fills? I jugues amb ells? També estan tristos?.

- Tu estàs trist?

- A vegades tinc pena... I per això vinc ací. Llavors jugue amb les històries i em pose content. M’agraden molt, saps?.

- I on són les històries? Jo no les veig enlloc.

- Hi són ací i allà. També les dibuixe. Les pinte, les retalle i elles em parlen. Vols que et pinte una? Si vols jugar, abans però, m’has de prometre que no els ho diràs, doncs les trencarien. És que malbarate el paper. Sé que no està bé, però no puc evitar-ho, per això em castiguen... Ja sé, faré una història només per a tu! Com que tens butxaques, fins i tot pots amagar-la i endur-te-la després. Jo ho faig als llibres, ells mai els obrin. Abans tenia una caixa de sabates, però la van descobrir i la van llençar. Es van enfadar molt, saps? Tot i això, no hi vaig plorar, perquè sabia fabricar-ne més. Què dius, vols jugar?

- No gràcies.

- Tu també t’has enfadat?

- Estic un poc trist.

- Tens pena? Ja sé, jugarem a la ràdio, que és molt divertit!

- A la ràdio?

- Clar, jo sé fer la meua ràdio. Vols eixir en ella?. Mira, hi grave les meues històries en una cassette. També sé fer notícies i cançons. A vegades deixe que canten els menuts, sempre i quan, com tu, guardeu el secret...

- En secret?

- Perquè em castigarien. Grave damunt les cintes ja enregistrades. I ara, perquè te’n rius?

- No res. Només recordava...

“Totes les persones grans han començat essent xiquets. (Però n’hi ha poques que se’n recorden).” Antoine de Saint-Exupéry. El Petit Príncep.