La Sara
Arribo a un poble amb una imatge de San Cristòfol dins d’una peixera, i pense: “Esta gent tenen personalitat, sense complexes ni manies, M’agraen!” Passaré tres dies ací, amb amics valents que estimen la vida i que m’estime molt.
Des de fins de l’aigua els meus amics mouen els braços i me diuen piropos. Entro a la mar i l’aigua està transparent i fresqueta. Uns xicons se banyen al nostre costat i uns altres volen amb els kite surf de colorins. Faig el mort i me mire els peus i les ungles pintades de color roig.
Kiko Veneno canta pels altaveus del Melic i un cambrer ‘morenasso’, amb ulls que hipnotitzen, me serveix una canya de cervesa fresqueta. M’encisa mirar a la gent, i amb la llum del sol ponent-se, veig molta bellesa al meu costat. La sorra fina ara està daurada, i la nit està a punt d’arribar. Ací és on vull estar, i amb qui vull estar.
El Xap
Em costa escriure en català. La meva llengua. De vegades em sorprenc buscant paraules catalanes al diccionari. Ara mateix, estic escrivint amb un teclat francès que té l’”a” al lloc de la “q” i en el qual he de prémer majúscules+Alt+1 per fer un accent tancat. Fent un càlcul ràpid, m’adono que fa deu anys que no visc a casa. A part d’uns mesos que hi vaig tornar perquè s’estava morint ma mare. Tinc l’estranya sensació que amb ella es va morir una mica la meva llengua materna. Sembla estúpid, però és lògicament cert. No vull donar la sensació que sóc infeliç. Sóc molt feliç a París, la meva nova casa després de Brussel•les i de Buenos Aires. Al cap de quinze anys com a traductor, França m’ha ofert la possibilitat de viure del meu nou ofici: actor de teatre. Però sento cada dia la necessitat de tornar.
Aquest estiu he tornat a casa, a Barcelona, la meva ciutat adoptiva i de cor. Una invitació inesperada m’ha portat a Oliva per veure el Raül, un bon amic amb qui vaig compartir pis a la residència universitària. He descobert un nou Raül, encara molt més alegre del que jo el recordava. Un nou Raül que parla valencià i que m’ha permès expressar-me durant les vacances en la meva llengua, la materna, la que em toca el cor. També m’he retrobat amb el Tono i la Sara, grans amics que redescobreixo amb plaer cada cop que els torno a veure. Tots quatre hem format un quartet inusual que ha fet tremolar Oliva i tota la Safor. Un grupet amb els seus costums diaris, igual que aquestes iaies d’Oliva assegudes a les seves cadiretes plegables d’esquenes a la mar per aprofitar millor el sol que es pon a les dunes protegides, esperem que durant molt de temps. A la nostra manera, hem participat a la lloable iniciativa “Salvem l’Auir”. Hem compartit secrets, borratxeres, sopars deliciosament interminables i moltes copes a la guingueta, que a València es pot dir alegrement “xiringuito” sense escandalitzar ningú, cosa que m’encanta.
El Tono
Calitja, Basca, Soliman i Xafogor ens hem retrobat vint anys més tard. Hem passat junts uns dies de vacances incandescents a la Safor. Despreníem calor tots quatre des del primer moment en què ens vam retrobar. Temperatures amb accents diferents. Uns amb la sang templada, escalfada, calenta. Alguns a punt d’ebullició. Junts, els troncs incandescents d’una foguera que només vol complir la seva missió: donar calor, desprendre energia, fer llum, crear reaccions físiques.
Per alguna raó ens hem retrobat anys més tard. Potser fins i tot ara els punts de trobada són més sòlids que els d’aleshores. Potser hem tingut l’habilitat de tornar a l’edat mental d’aleshores amb la serenitat d’ara. I han sigut uns dies en què la foguera no s’ha cremat de manera pirotècnica sinó a foc constant, mantenint l’escalfor, contemplant els uns en els altres, que ens queda molta llenya per consumir.
Acabats els dies de calor, en què semblava que hagués de bullir la mar com cassola al forn, el món no s’acaba i queda una flama amb moltes ganes de seguir en combustió. La Safor és rica en oxigen.
I jo...
