Al
meu País
el
cel plora cendra.
Fugen
del dol,
paraigües rojos.
Als
balcons,
banderes de festa.
El
paradís es crema,
metàfora visual,
puta
ironia.
Avui, que guarde dol pel roig
de les muntanyes, una part del meu poble passeja trossos de tela. Jo, de negre.
Ells, amb les cares pintades, de festa, dansant entre les flames.
Durant cinc dies, el foc fent
brases de la pell de Costes de Pallás-Dosaigües-Torís... La major catàstrofe
ecològica del País València als darrers 16 anys, més de 50.000 hectàrees
calcinades. Auxili! Front el silenci informatiu només les xarxes socials
ens retraten l’estampa bíblica d’un cel tenyit de sèpia per damunt els sostres
de València: "Xuplant-me les llàgrimes i agranant les cendres. És l'únic que
quedarà d'este incendi que es produí mentre els fills dels camises blaves
s'omplien les butxaques i ens dien que ací la festa no s'acabava mai. Benvinguts
al paradís. Per cert, ironia, ahir 29 de juny festivitat de Sant Pere i Sant Pau
també celebràvem els 305 anys de l'entrada en vigor del Decret de Nova
Planta." (Tona Català) Ai
València!,
escridassàvem alguns, impotents, corpresos, des de la llunyania... Perquè sabíem
que l’ajuda escaient mai no arribaria.
Els últims anys els homes del vestit fet a mida només s'han mirat les nostres serralades per apuntar amb el
dit persones, mitjans i serveis de prevenció i vigilància, només per dir que se
n'anaren a casa, que es retallaven les seues prestacions, que ja no
calien! Sí, per això sabien que tota
l'ajuda no arribaria. Els últims anys el nostre govern només ha mirat les
serralades i els espais naturals per assenyalar amb el dit i dir que ja s'hi pot
construir en eixe sòl si està cremat.
I mentre les nostres muntanyes
eren abandonades a la seua sort i a la sentència velada, els diners s’han
destinat (juntament els de l’educació, sanitat o serveis socials) a regar els
jardins de les delícies del PP: Emarsa, la Fórmula 1, la visita del Papa,
l’America’s Cup, l’aeroport sense avions, la ciutat de la Llum, de les Arts i
les Ciències, Calatrava, Gürtel, Brugal, la CAM, Bancaixa...
Avui que em declare home
trist, i m'unisc al desig de molta gent de fer desaparèixer el més aviat
possible el roig que assoleix les nostres muntanyes, una part del meu poble
continua demanant l’ajuda que no rebrà. L'altra, al clamor de "la roja",
convertida en marejol, inunda carrers i places de festa, d'alegria absorta. Potser embriagats de prozac o tal vegada ja hi són
morts, i giren i giren, giravolten sense rumb al toc de la lira del Neró de
torn... ¿Cóm entendre, si no, el goig col·lectiu aliè al plor de cendra?. Com un
ramat gegant caminant enfilant-se pel precipici... Pàtria? La meua no abandona
els seus fills!
"Quantes il·lusions cremades,
quanta vida perduda fora del seu cicle natural... Només la mateixa força del
rebrot ens tornarà les esperances i no seran mai com les d'ahir, perquè serem un
poc més vells i estarem un poc més lluny. Si per una d'aquelles, però, no ens
arriben, hem d'aixecar-nos amb terra als punys i tornar els ulls cap a la nostra
gent fins a sentir novament que podem construir alguna cosa millor, que ens faça
creure que podem ser millors. I després amb una mínima escletxa d'esperança,
caldrà prendre la iniciativa i fer-ho nosaltres, perquè ningú més ho
farà." (Xavi Ródenas)
Raül Navarro Vizcaíno
