Festeig amb la Lluna

Quan ella creix, jo em despulle de blaus i grocs per a vetllar la nit des de l’ull del nostre campanar. A l'amagatall ens riurem de les darreres cuejades d’un dia que es presumeix etern, però que acaba esmicolant-se amb quotidiana vulgaritat entre xarrades a les portes de les cases, a les amuntegades taules i cadires de solitàries terrasses o tatuat a les esquenes que es fitaran amb indiferència als dos costats del llit.

Així, quan moren els capvespres sota falses promeses d'un endemà millor, ens enfilem per la torre i guaitem les ombres de les teulades. Hi hem vist desfilar un exèrcit de somnis perseguint presoners als quals alleugerir-los les penes i castigar-los amb efímera felicitat.

Amb la meua lluna parle amb la llengua de la remor del vent, que abaixava trescant les serralades empeltant de frescor la matinada. Acompanyem les paraules fins que es confonen mar endins, convertides en pensaments.

Els darrers instants sempre són d’eclosió. Amb els seus pinzells donem els primers retocs de llum al dia. Assaonem de clarors i colors la foscor per a protegir-la de la calima.

Quan la meua companya minva, arrepleguem veles i li mostre al clar d’argent el forat pel qual escapolir-se fins a l’aixopluc del meu llit.

“Des de llavors, com una flor d’obaga,

rodant per les tenebres de la nit,

sempre la Lluna pàl·lida s’amaga

de l’astre hermós del dia,

si el troba pels camins de l’infinit.”

(Del poema La Lluna, Jacint Verdaguer)

Raül Navarro Vizcaíno