Pere es disposa a acompanyar el seu fill, Joan, a la
biblioteca infantil. Hui es sent especialment satisfet. La difícil, incerta i
perillosa encomanda de la paternitat poques vegades rep missatges tan clars
sobre la forma d’educar un fill. Pere pensa que inculcar en Joan l’afició per
la lectura n’és un. També vol passar més temps amb ell. Per començar, Pere hi
reservarà una vesprada setmanal (la resta de dies Joan té classes d’anglès,
Judo, futbol, etc...) D’altra banda, els caps de setmana que li correspon estar
amb ell entre visites als avis, la natació o els deures escolars, difícilment
poden compartir moltes estones d’esplai.
Pere es
sorprèn excitat mentre contempla un espai construït en formes i colors, on tot
és diminut, tot és per ser jugat. I Joan es llança a la persecució d’històries entre
les prestatgeries. Finalment, en tria una i s’asseu a un matalàs verd mostrant
el protocol al pare.
Rey y Rey (Linda de Haan y Stern Nijland – Ed.
Serres (2004)) Com a bon adult, Pere examina el continent: La seua tapa dura,
el poc text i les seues il·lustracions a color endevinen la clàssica història
de reis, prínceps i princeses. “Vaja, ja
estem amb la monarquia!”, pensa Pere mentre Joan obri de bat a bat ulls i
boca esperant que brollen paraules màgiques sota el seu bigot. Efectivament, a un jove i encantador rei l’arriba l’hora de
casar-se i comença el ritual de buscar parella entre les candidates vingudes de
tot el regne i més enllà. Però cap d’elles reuneix els requisits adequats. De
sobte, la innocent història pren un gir inesperat quan apareix una bellíssima
princesa acompanyada del seu germà, un príncep vestit de blau. El cor del
monarca comença a bategar (i el de Pere!) perquè s’enamora a l’instant... del
príncep Blau! Discretament, Pere tanca
el llibre i mira cap un i altre costat, avergonyit. Més encara després de la
reacció de Joan: “Pare, t’has deixat el
final ! Y vivieron felicies y comieron perdices”.
Si aquests
finals encara sorprenen, per inusuals, igual ens ajuden a entendre successos que
no tenen finals de conte. A un institut de Gandia fa uns quants dies un jove de
14 anys hauria estat insultat i agredit per un grup de joves, dos nois i una
noia, per ser ‘diferent’, és a dir, pel seu comportament ‘obertament’
homosexual, segons informació apareguda a diferents mitjans de comunicació.
Declaracions
com les del nou cardenal espanyol, Fernando Sebastián, per al qual l’homosexualitat
“és una deficiència com la hipertensió”,
tampoc ajuden a la normalització i l’eradicació de la violència, tot el
contrari.
I és que Marieta
(‘maricón’) és un dels epítets que més es repeteix en molts centres escolars,
perquè l’homofòbia continua present entre les generacions més joves i motiven
una part important de les actituds hostils i casos d’assetjament entre
adolescents, segons assenyala l’estudi Diversitat i convivència als centres
educatius, de la
Universitat Complutense de Madrid, en col·laboració amb la Federació Estatal
de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals (Felgtb) i Google. L’informe ha
analitzat les principals causes de discriminació als instituts a través de més
de 3.000 qüestionaris a alumnes i professors i de tallers amb estudiants.
Si un
adolescent és o “sembla” lesbiana, gai o bisexual, si un noi/ noia trenca amb
els rols del sexe, sol esdevenir blanc de burles, insults o agressions. També
s’ha detectat un rebuig de tot aquell que és “diferent”, que no vesteix com els
altres, o té unes aficions particulars, independentment de la seva orientació
sexual. Hi ha una certa falta de tolerància entre els adolescents.
Segons un
altre estudi publicat per la
FELGTB, “un 56,2% dels
estudiants homosexuals enquestats declara que ha estat assetjat a l'escola”,
“un 22% d'aquests reconeix que ha sofert
alguna mena de violència per part de la família”, i “un 67% afirma que ha patit alguna vexació al carrer”.
L'homofòbia
és més estesa del que podríem pensar. A més, s’hi comptabilitzen menys
situacions de les que realment existeixen perquè la majoria de gais i lesbianes
dissimulem l'homosexualitat.
L'homofòbia
s'arrela en les mateixes bases que el racisme, la misogínia, la xenofòbia, etc.
Lluitar-hi és un deure de totes i tots, amb independència de la nostra orientació
sexual. L'hem de rebutjar allà on es produeixa i per discreta que siga
(insults, acudits, etc). Una societat que respecte la diferència és més justa, lliure
i democràtica. Perquè volem finals de conte.
Foto: http://www.bibliotecaspublicas.es/zizurmayor/instalaciones.htm
