dijous, 8 de desembre del 2011

Ego, me mei, mihi, me mecum



- Qui eres? Què vols?

- Disculpa, he vist la porta oberta... I he entrat.

- A mi em fan por.

- Els adults?

- No, les portes que s’obrin.

- En canvi, a mi les que s’hi tanquen... Però tu que fas ací, tot sol?

- T’han enviat ells?

- Ells? Els teus pares?

- És que no m’entenen, saps? L’altre dia els vaig sentir dir que volen portar-me a un metge d’eixos...

- Un metge? Que estàs malalt? Què tens?

- Que no ho veus? És que sóc molt rar, tan de bo fóra com ells! Només així em deixarien tranquil...

- Com qui?

- Com els altres xiquets. No m’agrada jugar molt amb ells. Per favor, no digues res. Si em descobreixen m’obligaran a marxar...

- Ells t’estimen, només que no els agrada veure’t sol.

- Sol? Perquè ho dius? Sóc amb les meues històries! Amb elles jugue i amb elles vull quedar-m’hi. I tu, vols quedar-te ací amb mi? També t’amagues?

- No ho sé.

- Portes històries?.

- No.

- Tens fills? I jugues amb ells? També estan tristos?.

- Tu estàs trist?

- A vegades tinc pena... I per això vinc ací. Llavors jugue amb les històries i em pose content. M’agraden molt, saps?.

- I on són les històries? Jo no les veig enlloc.

- Hi són ací i allà. També les dibuixe. Les pinte, les retalle i elles em parlen. Vols que et pinte una? Si vols jugar, abans però, m’has de prometre que no els ho diràs, doncs les trencarien. És que malbarate el paper. Sé que no està bé, però no puc evitar-ho, per això em castiguen... Ja sé, faré una història només per a tu! Com que tens butxaques, fins i tot pots amagar-la i endur-te-la després. Jo ho faig als llibres, ells mai els obrin. Abans tenia una caixa de sabates, però la van descobrir i la van llençar. Es van enfadar molt, saps? Tot i això, no hi vaig plorar, perquè sabia fabricar-ne més. Què dius, vols jugar?

- No gràcies.

- Tu també t’has enfadat?

- Estic un poc trist.

- Tens pena? Ja sé, jugarem a la ràdio, que és molt divertit!

- A la ràdio?

- Clar, jo sé fer la meua ràdio. Vols eixir en ella?. Mira, hi grave les meues històries en una cassette. També sé fer notícies i cançons. A vegades deixe que canten els menuts, sempre i quan, com tu, guardeu el secret...

- En secret?

- Perquè em castigarien. Grave damunt les cintes ja enregistrades. I ara, perquè te’n rius?

- No res. Només recordava...

“Totes les persones grans han començat essent xiquets. (Però n’hi ha poques que se’n recorden).” Antoine de Saint-Exupéry. El Petit Príncep.