Amb el primer recel del dia m'encare a la pantalla de l'ordinador. Amb penes i treballs em faig amb el control d'un esmunyedís ratolí, després de perseguir-lo per la catifa.
El pobre s'olora la tragèdia i avui no està per a bruscos i nerviosos repics als lloms... Òbric els pulmons per garantir reserves d'oxigen, cerimoniosament m'acomode les ulleres, repasse amb els dits l’anàrquic creixement de la barba. Encenc una cigarreta... Tot és al seu lloc, tot enllestit per iniciar la sessió diària sadomassoquista. Així, a glopades amargues m'empapuse:
"Rita Barberá tras conocerse su patrimonio: 'El ahorro es una virtud que recomiendo a todos.' / Fabra: ´Vivíamos por encima de nuestras posibilidades´. / El juez investiga si la Generalitat pagó a Urdangarin a través de sociedades pantalla. / Descoberta irregularitat urbanística a González Pons en terme de Planes. / El STE-PV amenaza con paralizar la educación si no se retiran los recortes. / Muere Manuel Fraga, figura clave en la historia de España. (...)"
Sudoració, pal·lidesa i fredor a la pell. A corre-cuita busque un espill per descobrir-me amb les pupil·les dilatades, la mirada imprecisa... Trac el cap per la finestra, em falta l’aire i el cor em batega, ara accelerat, ara apagant-se... La inquietud i la temor davant el trànsit del meu cos m'aboquen a l'ansietat. Tinc nàusees! Què serà de mi si perd la consciència? Amb el mòbil a la mà m'estenc al llit... No recorde res més, llevat que desperte dies després totalment cruixit, però amb una serenitat inusual. Les meues constants vitals tornen a la quotidianitat. L'estat de shock post-traumàtic ha minvat...
Crec que va ser el company Xavier Aliaga, recentment guardonat amb el Joanot Martorell de Narrativa 2011, qui va escriure fa uns quants dies un tweet que deia alguna cosa així com que "hem passat de ser la Florida d'Europa a la Grècia ibèrica...". Subscric la frase totalment, no només per enginyosa i recurrent, sinó perquè resumeix una realitat que no per esperada i vergonyosament predictible és més esmorteïdora.
Recorda també Josep Torrent a 'El País' ('El desvarío'. 15-01-2012) que el País Valencià s'ha afonat definitivament amb el major endeutament de l'Estat, més aturats que la mitjana del territori espanyol, sense bancs ni caixes pròpies, amb casos de corrupció gravíssims i un president dimitit i a la banqueta dels acusats... "La tierra que un día fue próspera y envidiada se ha convertido en el símbolo del desvarío político y la mala gestión...".
I tot això pocs mesos després de dues cites electorals on els del la gavina, els protagonistes de la tragèdia grega, van renovar inexplicables majories absolutes, en base a les quals poder perpetuar-se políticament i moral. Sortosament però, el poble –el majoritari i oficial, que és l'únic que sembla existir– ix lentament del seu llarg estat hipnòtic. De fet, el model de gestió de grans saraos 'per a pijos' no era més que una manera de donar-li prozac a una societat amb poca autoestima... Però quan es desperta a colps de realitat esdevenen els episodis d'estats de shock.
Em pregunte si serem capaços de reviscolar d’entre les cendres. I si necessitem morfina, metadona o tranquimacín... Qui ens els subministrarà?
