Notes finals...

Matí de diumenge, el darrer de l’agost. Sostre nuvolat, que no acaba d’acomplir l’amenaça de ploure’ns el calendari, i ‘bufaetes’ d’aire agradós que ballen l’estesa a les terrasses. Són les primeres piulades del setembre marí. Et trobe darrere d’una reunió de tafaneres palmeres que s’ajunten el verd, com alegrant-se del final anunciat. Des d’ací em sembles alliberada de blaus i altres matisos. De ben segur, oneges altiva el roig i et burles dels turistes. Amb un traç gris em marques l’horitzó perquè te’l repasse amb la punta dels dits, desafiant-me a veure-hi més enllà.

Una  lleugera ressaca (més per haver-me retirat tard i dormit poc, que una altra cosa), una bona dosi de líquid negre a la tassa i una cigarreta encesa que, amb l’estómac ja enganyat, em sap a glòria (ja m’enteneu els addictes). Timonet m’ha donat la benvinguda amb la seua acostumada xuclada als turmells. Anys de convivència i no m’acostume a l’esgarrifança que em provoca el contacte de la seua llengua aspra amb la meua pell. 

Potser ha arribat el moment d’endreçar notes, forçat d’altra banda per l’exigència de lliurar demà la columna al company Josep. Tot açò, a risc que l’estat anímic del dia marque tendència i capgire, confonga el sentit original del conjunt de pensaments i altres patiments estiuencs. Però tot aniré bé, crec. Fins i tot la Shéhérazade de Nikólai Rimski-Kórsakov sembla confiar-hi amb el seu influent acompanyament musical. M’aporta serenitat. Mel !  

Engegue l’ordinador i constate, pel lleuger tel de pols, que el parèntesi ha estat raonablement llarg, amic. Tot i la indiferència que t’he demostrat despertes a la primera, sense rancors, i t’alegres quan et notes els primers repics maldestres al teu llom negre. Ja coneixes l’aquelarre: Al principi imprecís, dubtós... Fins que agraeixes el galopar continuat, impulsiu, frenètic cap al temerari atreviment, però que els dos sabem necessari. La vulnerabilitat de la meua vulnerabilitat.   

Paradoxalment, aquest estiu gens ambiciós, poc programat, m’ha regalant imatges, moments, persones i situacions inesperades. Sobretot a l’agost. Un mes tradicionalment negre al meu calendari perquè em recorda terrasses plenes de gent, turistes capritxosos, hores inacabables de treball a la gelateria Niza, quan era estudiant. Encara somie amb ella quan estic molt estressat.   

Tot va començar una nit ravalera amb quatre persones extraordinàries, un sopar, bon menjar i bona cosa de vi blanc. Vetllada saonada amb una llarga passejada per carrers i places, a la fresca, a la matinada, com hi férem tantes vegades abans. L’endemà, gairebé sense dormir, iniciava una improvisada peregrinació a la serra d’Albarracín, a Terol. Un lloc desconegut per a mi que em va obrir les finestres de l’ànima a nous paisatges en grocs i rojos: La mar de la terra i la mar del cel, talaies xamàniques que naixen de la roca per fer-se pedra. Els ancestres, convertits en tòtems de pell roja, les hi guarden. Pozondón, un poble silenciosament menut, calmadament acollidor, lloc de retrobament de generacions senceres de famílies emigrades, on  les absències són recordades, mai plorades. A Pozondón, tan prompte recicles llaços amb la teua vella amiga, com guanyes dues de noves, les filles de “la Xaparra”. Amb elles les nits em regalaren  la visió d'un tel farcit de llumins titil·lants mentre acaçava les meues llàgrimes de Sant Llorenç. Nits de desitjos, des d'aquell indret a tocar del cel. I jo, que no reconeixia les senyals internes de pau a la son continuada que m’acompanyà durant tota l’estada. 

Així doncs, amb les piles carregades, vaig tornar del xicotet paradís per afrontar un altre moment especial, el retrobament, gairebé 20 anys després, amb el meu company de pis a Barcelona durant l’època que estudiava Periodisme. Tot i la passa innegable del temps sobre els cossos dels amics, Tono em va semblar el mateix noi divertit i original que recordava, si de cas un poc més trist. Cerveses després, fit a fit, ens posàrem al dia de les nostres vides, seleccionant acuradament els episodis més anecdòtics i matisant o obviant les amargors, per superades (o no). Els següents dies tenien una consigna molt clara: rutes, platja i festa. Així, que em vaig empassar el rebuig innat a exercir d’amfitrió i em vaig proposar mostrar-li els meus paisatges, colors, sabors i sensacions. Alguns, recentment descoberts. Fins i tot vam compartir-hi els meus nous amics i en vam fer-hi d’altres molt peculiars (algú diria ‘friquis’), però que Tono, com a bon deixeble de l’escola almodovariana (jo sóc més de Berlanga) va saber gaudir plenament: Personatges sobreactuats, immersos en la representació d’una vida inventada, inexistent, irreal, que fingien ofegar-se per a ser rescatats o esvaïments dels quals avisaven per WhatsApp. Llicenciats vidriera amb molta gràcia que proclamaven les seues veritats a qui no  havia demanat escoltar-les. Ens envoltàrem també de persones molt més joves en les quals reconeguérem, a la primera, eixa frescor, vitalitat i ambició, ja viscuda per nosaltres, però que ens refrescaren la vida, alliberant-nos de la sobrecàrrega, a vegades molt pesada, de l’experiència. Hi vam ser feliços durant el rodatge del nostre propi ‘Verano Azul’, edició limitada a poc menys d’una setmana. Prometérem retrobar-nos a la ciutat comtal, a la qual he rebutjat tornar-hi durant molt de temps, fent meua la cançó de Sabina, el meu ex-trobador de capçalera: “Al lugar donde has sido feliz, no debieras tratar de volver”.

L’altre dia, mentre conduïa, em reconeixia al bell mig de dos sentiments: Les pors, la meua debilitat, i la felicitat, la meua fortalesa. I, mentrestant, jo fent camí cap enlloc.

Se'n va l'estiu.
Breu i ardorós, ha estat
profundament intens i torbador.
Un somni s'ha esvanit per sempre
i ara el vent
me n'anuncia un altre. (...)

(Fragment de Final d’estiu, de Miquel Martí i Pol)

Raül Navarro Vizcaíno