(…)La reflexió compta, tenim pors, ens les provoquen, quedem perplexos davant la paràlisi psicològica, no ens entenen i els déus tan contents.
Què he fet jo, sinó ser una persona normal en unes circumstàncies agobiants? Quina culpa tinc jo de ser diferent, si la diferència és la riqueza d’eixa societat perplexa?
No m’autocastigue, sóc valent, que els altres els foten si no m’accepten; sóc vàlid, com un altre. Que tinc problemas, i qui no en té? Però els disimula covardament amb un DVD d’última generació o qualsevol galindaina (…)
Fragment d’Eulògia de la debilitat de Josep Carles Català Castelló. Publicat al llibre Sentiments (2005) del Col·lectiu Obertament.
Ocorre que perdem massa temps, hi dediquem molts esforços en desenvolupar mesures de seguretat que ens permeten identificar a temps les peculiaritats de les persones, sobretot si aquestes es troben poderosament - i perillosament - pronunciades. Perquè tenim por a que algú se n'adone de la nostra incapacitat per reaccionar davant la diferència. Temor a que ens delate el desconcert de la nostra mirada quan ens trobem amb quelcom en cadira de rodes, d’una altra raça o amb un home/dona que besa les paraules d’amor d’un altre home/dona.
Afortundament, el manual de primers auxilis que hem instal·lat a les portes de la nostra consciència -moral- sol traure'ns de l'entrebanc. La millor improvisació, la que està escrita. Ja podem posar cara de ‘progres’ - tan natural, per sobreactuada - i continuar endavant. Prova superada…
Però ocorre igual que amb el ‘Frenadol’, que frena els símptomes del refredat però no el cura... Per contra, l'ús continuat i abusiu produeix l'efecte contrari i perllonga la sensació d'esgotament físic i anímic, atrofia els sentits, narcotitza els sentiments…
Per això poques vegades hem estat capaços de veure més enllà (comentava el desaparegut Salva que van passar més de 20 anys abans que algú es fixés en una foto seua…) de botar-nos els sistemes de seguretat.
A la nostra comarca ja fa huit anys que es va constituir la primera associació cultural de l’Estat, el Col·lectiu Obertament, els membres del qual tenen forçosament un denominador comú: pateixen una malaltia mental greu. Sí, tenen una malaltia. Sí, mental. Sí, greu. Però que no els impedeix crear. Tot el contrari, és una ferramenta terapèutica i rehabilitadora. "Es busca la capacitat i la sorpresa on s'espera discapacitació i cronicitat. Esperant allò més sa i creatiu del seu ésser".
Molt bé, ja els hem identificat. Ara, no cometa'm l'estupidesa de perdre'ns les cançons que tornen a brollar de la veu dormida de Mari; les paraules boges de Josep Carles, per poeta; la passió sense límits de Sergi… O el llegat de la follia de Salva, que va demanar - per escrit - la implicació dels polítics locals per acabar amb les guerres, la fam… Salva, cavaller de les causes perdudes. Es marxà Quixot, somiant.
Els qui hem tingut la sort de travessar la mirada estem agraïts per la lliçó constant… Enhorabona pel Premi Abril 2008. Visca la bogeria, benvinguda la diferència.
Raül Navarro
