dijous, 18 de desembre del 2008

Hi ha vida al cementeri



D’acord amb la mitologia africana, el cementeri d'elefants era un lloc on anaven a passar els últims dies de vida els elefants moribunds. Com si es tractara d’un tressor ocult, al segle XIX hi havia qui cercava l’indret per fer-se amb l’ivori que es trobaria a l'amagatall fantàstic. Si no tot, part del mite és veritat. La llegenda va sorgir a partir del fet que els esquelets d'elefants es troben freqüentment en grups prop de l’aigua. Segons sembla, quan pateixen algun tipus de desnutrició cerquen instintivament les fonts amb l'esperança que el líquid els permeta recuperar-se. Els qui no ho aconsegueixen però, mostren nivells cada vegada més baixos de sucre en la sang, i acaben morint.
Trac a col·lació la llegenda del cementeri d’elefants, no perquè vullga caure en el tòpic i recurrent paral·lelisme amb la situació en què es puguen trobar els/les nostres majors, a casa dels familiars o a les modernes residències-hotel. No és la meua intenció plantejar cap debat moral al respecte, i molt menys jutjar ningú. Entre altres coses, perquè crec - i si no l’experiència, com gairebé sempre, ens ho fa palès – que totes dues opcions poder arribar a ser tan vàlides i justificades com es vullga.
D’una banda, moltes famílies no poden cubrir les necessitats bàsiques dels seus majors, perquè socialment hem canviat, perquè la cura que abans queia com una llossa sobre les esquenes de les dones, avui, afortunadament, ja no és possible per la justa incorporació al mercat laboral. En una hipotètica societat igualitària, la situació econòmica tampoc ho permetria en molts casos. L’estructura familiar i social s’ha transformat, fins i tot la mentalitat de les persones grans, les quals entenen que a una família on tothom hi treballa, o perquè l’espai és reduït…, haver d’atendre-los genera grans dificultats. No cal dir, per tant, que en molts casos, l’opció de la residència, no és perquè es deixe d’estimar l’avi o l’àvia, és perquè no se li poden donar totes les atencions necessàries al domicili, d’altra banda cada vegada més impersonal, menut i aïllat.
Afortundament, també ha canviat el concepte de residència (espai on s’apliquen unes atencions, que comparteixen persones amb problemes semblants, en un entorn ajardinat...) respecte a l’antiga imatge de lloc de reclosió, d’abandonament... Tot i això, la majoria de les persones no poden accedir a les poquíssimes places de les residències públiques. I això vol dir que, també en aquest cas, la qualitat del servei que rebrà la persona gran podria estar en funció de la capacitat econòmica de les famílies per costejar un centre privat, per garantir l’hipotètica – i no sempre certa - relació qualitat-preu. I és que també està el factor negoci i una residència no deixa de ser una empresa amb ànim de lucre. Per tant, també depen de l'animositat lucrativa de la gerència i de l'afecció sobre els serveis que s'hi oferten.
La qualitat però, no respon només a criteris economicistes. A casa, o la residència, per a mi és molt important la qualitat, no entesa com a servei, sinò com a dignitat al final del camí. Que si vivim mols anys - les estadístiques no diuen el contrari - tingam garantit el millor dels comiants (per a mi, somiant, com m’agrada viure) o, si més no, el dret a què algú ens hi proporcione un tracte humà. Quina paradoxa, còm si no caldria tractar a les persones ? Tot i això, em reitere, un tracte humà fins a la fi.
Que l’absència de memòria social, de records ordenats en fitxers coherents, no siga excusa per a folrar les cadires amb els nostres cossos. Que l’afectiva, eixa sí que no desarrela, perquè ens és inherent, en qualsevol de les nostres etapes, fins i tot quan fuig la mirada, t’abandona el somriure o es desaprenen els tripijocs que converteixen les paraules en converses...
Al cementeri de la memòria, potser el cos jau mort, però el cor hi batega. I es sent en pau, viu quan l'acaronem.
Sabeu què ? Per a mi, allò màgic dels elefants, al seu exili d’ivori, és la conducta davant la mort dels seus congèneres. Hi ha qui diu que no els abandonen, que els hi fan costat, vetlant-los, fins i tot, quan ja hi són cadàvers.
"Com et veus, em vaig veure i com em veus et veuràs, tot és qüestió de respecte no d'edat…"


Raül Navarro




Foto: 1600 x 1200 - 391 KB - upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/4/4c/P...

No la toqueu, si us plau, no la toqueu...



Definitivament, València ja s'hi troba més a prop de ser alguna cosa... Molt més que cressol de les famílies 'com Déu mana', de les 'originalitats' de Calatrava, de la dues vegades 'popular' Copa de l'Amèrica, de la Fòrmula I... Fins i tot, té la seua pròpia versió de la baronessa Thyssen. Recordeu, recordeu l'aristocràtica amenaça: "Buscaré altres amants de la naturalesa com jo i ens lligarem a cada arbre per impedir que els eliminen...". O dit d'una altra manera: "Si Gallardón no atura les obres, m'emporte les col·leccions d'art..." I qui diu que no sabem copiar? La nostra adaptació perifèrica poc o res ha d'envejar. Carmen Alborch, tota una 'ex' de luxe, ha trobat, per fi, sentit al seu autodesterrament i l'ha mamprés amb la defensa del patrimoni desnonat, el de la pala a la porta... Fa poc, contemplàvem colpits els plors mediàtics i sense consol televisiu de la socialista davant la desaparició de la Casa de la Palmera, un símbol de la ciutat que s'hi resisteix agònica a ser, literalment, només memòria col·lectiva del poble... Amb més raó que un sant, Alborch ha acusat Barberà d'insensible i ha condemnat "l'acarnissament" de l'Ajuntament cap el barri de Cabanyal. I és que el malograt immoble podria haver-se rehabilitat i utilitzat com a equipament públic, integrat en la zona ajardinada, sense perjudici per als propòsits urbanístics...
Tot just, el final que algunes i alguns implorem per a l'alqueria Romaguera, al gandià districte de Santa Anna. Els condicionants són els mateixos... I a més, ací qui governa és el PSOE... Però serà la pressió de la dreta local, o la impressió que aquest alcalde, en realitat, s'hi troba més cómode inaugurant centres comercials... La qüestió és que a Romaguera també li han aplicat la pena màxima i el seu enderrocament serà qüestió de mesos.
Caldrà agenciar-nos Tites o exministres? Encara que siga per mediatitzar la rabiola... O per què torne a brollar la sensibilitat d'antigues plomes compromeses...
Exclosa dels notaris socials, traïda pels qui manen... Qui tindrà cura de la memòria col·lectiva ?
I a mi, que em vénen al cap els planys de Piera en veure perillar la seua Drova:

Aquesta vella vall que ara veig verda,
daurada lluna de meló d'estiu,
és més que un llogaret entre montanyes,
molt més que la infantesa al finestral,
molt més que un paradís ple de pinades.
Aquesta vella vall feta de somnis,
amagatall d'amors i de paraules,
la dels mil i un perfums i les fonts fresques,
la dels hiverns de llàgrimes de gel,
la de les veus que juguen i el silenci;
aquesta vella vall que vull per sempre verda.
Aquesta que rebrota riallera
després de les tempestes i la pluja;
aquesta que faig meua cada dia,
aquesta que duc viva a la memòria,
no la toqueu, si us plau, no la toqueu.
No la toqueu, si no és per estimar-la.

Raül Navarro Vizcaíno

dilluns, 20 d’octubre del 2008

Trescant el cor


Una passejada pels racons de la història, la poesia i la llegenda de la ciutat comtal d'Oliva

dijous, 25 de setembre del 2008

L'home de la gosseta*


Els nois del 74 ja no són aquells que avui en tenen 34. Han deixat de ser-ho. I s'engoleixen a glopades curtes i en xopitos d'un sol ús l'amargor de la sobtada. ¿Cóm si no empassar-se'n per la gola, sense anestèsia, l'aspra descoberta ? I és que un dia algú més jove t'assenyala i tot canvia quan t'identifica com a l'home que passeja el seu gos...
I, a més glòria, tot just quan el noi del 74 havia decidit encarar-se a la muntanya. Acovardit però amb passa ferma, per allò de distraure l'atenció del sacrifici. Que cada gota de suor no esdevinga rastre o, almenys, que se la xuple el camí i s'hi confonga amb la terra humida abans que quelcom rastrege l'aventura pretensiosa…
Però, una vegada has arribat dalt - alenant com un porc, amb el fetge a una mà i vigilant amb l'esquerra que el cor no abandone el seu caixó - es pot saber qui controla que la nit s'enfosquisca el suficient per esborrar-hi les marques de l'etiquetatge ? Pas possible ! Raó per la qual, acabem com a la porta d'escola, classificant-nos en funció de la data de caducitat, per èpoques, amb una selectiva naturalitat. Els uns / les unes, que decideixen amuntegar-se al voltant d'una foguera, amb el comboi de la torrà, sense pressa, que d'això es tracta, d'estirar la nit… I tot i ser els mateixos riures del 90, ja no sonen igual... O potser siguem nosaltres els qui hem perdut el ritme, incapaços de quedar-nos amb la cançoneta...
Per contra, els/les del 74 som més pràctics i ens estimem més assegurar-nos el sopar tirant mà del socorregut entrepà de formatge, les cacaues i l'ampolla de vi… Tampoc necessitem la llum per mantindre'ns la mirada i busquem la foscor, traslladant tot el poder a les nostres paraules. Les quals, despullades de responsabilitat, brollen desvergonyides, directes i veritables... I abandonarem la festa els primers, perquè no necessitem de tripijocs per tal que els nostres cossos s'hi troben. No ens calen motius, objectius que assolir…
Els nois del 74 ja no som aquells que prompte en farem 34. I quin goig, la deliciosa contradicció que macera el meu cos !!!!
Meravellosa contradicció
aquesta de desitjar, com un cos jove,
un món nou amb nous mots
i expressar-ho amb el tacte
d'un bell nu que no alena,
marbre de fred,
magnífic
(Pep Piera)

Raül Navarro Vizcaíno
* Article publicat a la revista Safor Guia el 25/09/08

dijous, 4 de setembre del 2008

La pell com a frontera*

**

La pell com a frontera… Com una closca que ens protegeix, que té cura i/o es compadeix de nosaltres. Sota la qual fiquem el nas i ens amaguem, per olorar-nos les nafres de la vida, per llepar-les i alimentar-nos amb el suc d'amargues victòries i ensucrades desfetes. On tu eres tu, perquè no t'assembles a cap altra forma humana, enclaustrat entre les parets que folren el cos, per dins, de veritats verges…


Per fora, la pell com a frontera excloent. Falsa, perquè és impossible classificar-la, perquè està tapissada amb centenars de matisos que l'aclareixen, l'enfosqueixen, li donen un aspecte jove, madur, tendre, rude... Més o menys alié a les esquerdes... I és que tot i que s'entesten a encasellar-nos a partir del color de la pell i d'altres trets externs, en l'espècie humana no hi ha races pures. En el món dels animals sí que és encertat separar cada espècie per races, ja que tenen característiques genètiques diferents entre ells. En canvi, els humans compartim gairebé el mateix codi genètic. Per tant, la gent confon – amb major o menor intencionalitat - el terme raça (concepte biològic) amb un altre anomenat ètnia (concepte cultural), el qual fa referència a un grup humà que, per raons culturals, és diferent dels altres i que en molts casos vol conservar aquesta diferència (!!!!). La llengua, la manera de viure, la forma de relacionar-se, la religió, per exemple, són elements que caracteritzen les ètnies com ara els marroquins, els romanesos, els afroamericans, els llatins... els gitanos.

I així ha estat que és, com al meu poble s'ha alçat una frontera falsa entre ètnies cimentada amb excuses... Geogràficament tan accidentada com ha estat possible protegir d'hipocresia mitja galta, la majoritària, la socialitzada... l'excloent...

Per contra, amuntegada entre racons de vistes meravelloses, hi trobem l'ètnia gitana en un estat d'exili auto o semi-imposat, segons es mire. Les seues gents, cada cop més ensimismades en sí mateix, s'estimen més girar el cap i fer bons – per acció o omissió – els estereotips, a reivindicar l'orgull de ser diferents...


—Antonio, ¿quién eres tú?

Si te llamaras Camborio,

hubieras hecho una fuente

de sangre, con cinco chorros.

Ni tú eres hijo de nadie,

ni legítimo Camborio.

¡Se acabaron los gitanos

que iban por el monte solos!

Están los viejos cuchillos tiritando bajo el polvo.

(Lorca)


NOTA: Diumenge passat vaig assistir per primera vegada a un acte multitudinari del poble gitano. Només hi érem tres paios... Jo hi tenia por, mentre encarava la frontera costera amunt... Afortunadament, el temor social, geogràfic, econòmic... va esdevenir angoixa cultural. Em preocupava no saber moure'm amb naturalitat entre la diferència i que es notés. Que ofengués algú amb la meua ignorància... Per contra, vaig gaudir de l'experiència... Entre altres coses, perquè feia temps que no rebia tantes atencions... I tan sinceres, de pell endins !!!!


Raül Navarro Vizcaíno
* Article publicat a la revista Safor Guia, on tinc el privilegi de col·laborador-hi.
** A la foto, el de taronja sóc jo (per si algú no se n'havia adonat)

dimecres, 23 de juliol del 2008

Una alqueria està contextualitzada, qui la descontextualitzarà ?**



"Si la democràcia no fa participar el poble dels valors de la cultura es tracta d'una democràcia malalta, segestrada per una minoria de gestors rics i incults" Josep Ballart


A hores d'ara, no sóc tan ingenu com per a creure que l'assumpció de teories proteccionistes sobre conceptes com el patrimoni, la llengua o el territori significa dur-les forçosament a la pràctica… I és que darrerament estem constatant que la divisa del progressisme es cotitza molt a la baixa... I això em decep i em dol, però sobretot em preocupa.

Molt més que l'altre terrorisme, el que em mostra les cartes, el que no amaga i presumeix com un titot del seu menyspreu cap els testimonis (materials i immaterials) que ens han llegat i que tenim l'obligació de tornar als qui vindran… Cap a aquest tipus d'inconsciència profitosa, n'estic preparat. Que tot i formar part d'un poble de posar l'altra galta, n'estic fart. Ja n'hi ha prou que ens obliguen a buscar-nos en altres teulades, a trobar-nos sota l'eixopluc d'altres sostres, mentre prostituïm casa nostra… Però, com dic, a aquesta tipologia de proxenetes, els tenim clissats, per evidents. Per contra, protegim-nos dels altres, que la traïció només ho és quan l'ha comesa algú a qui estimem…

Oh Diei ! Salva'ns dels qui han posat el patrimoni en mans de la dreta. Dels qui ara guarden silenci… I deixen fer… I esperen… I aguaiten...

Salva'ns dels qui observen, amb misteriosa complicitat, com s'hi repartiria sobre el paper el pastís de la platja de l'Ahuir. Donen el vistiplau a qui no li tremola el pols quan ordena arrabassar un racó verd autòcton 'perquè només són quatre canyes plenes de rates', al costat de les runes de Peons Caminers... I en aquests casos sempre s'hi actua amb contundència, que el ciment no és tan brut i hi cap un edifici de vuit plantes… I tots contents, els constructors i els construïts, el veïnat també.

En el cas de l'alqueria de Romaguera - com que encara no han entrat les rates, com que tampoc s'hi tracta d'un lloc de reunió per a personatges de 'dubtosa moralitat' els quals s'hi banyen mostrant públicament les 'seues vergonyes' - cal 'vestir el santo un poquito'. Així doncs, ens trobem davant d'un edifici d'escàs valor i completament descontextualitzat, en la línia d'altres construccions com les barraques que hi ha a l'entrada de València… Així, les reivindicacions de quatre rojos sentimentals (3.089 sotasignants, per a ser més exactes) no en poden frenar els propòsits urbanístics previstos, el progrés social que Santa Anna es mereix.

Potser tinga raó el líder de la Plataforma: Una vegada esborrats els nostres paisatges, després de vestir l'horta 'amb bragues de formigó', quin sentit té conservar aquestes velles construccions rurals enmig dels grans edificis ? No queda bé ! Està… DESCONTEXTUALITZAT. I la memòria… La memòria ja se sap, és selectiva i capritxosa. I si volen memòria, per això estan els museus. Tombem-la doncs, tombem-la només signen els propietaris, no siga cas que s'hi fique un grup d'okupes i tinguem que traure-los a 'garrots' com els 'peluts' eixos que s'atrintxeraren a les alqueries de La Punta (recomanem veure el documental A Tornallom)

A hores d'ara, no sé si pensar que l'alqueria de les Torres, el xalet de Monzó, la Pilarica, l'edifici Ausiàs, la Cafeteria Liberty o l'antiga Clínica Pellicer… van desaparéixer també en trobar-se descontextualitzats i si aquesta serà la sort d'altres edificis com el de Peons caminers, la guarderia Wilson, la Torre dels Pares…

Hi ha qui assegura que el senyor Mut té en la seua taula dos calaixos: Al de l'esquerra s'hi troba el misteriós catàleg d'edificis protegits, el 'salvocoducte' de molts immobles en perill d'extinció. En l'altre calaix, l'esperada revisió del Pla General. Què difícil elecció per a un govern municipal de majoria socialista !!!!

Senyor Orengo, la memòria, també és social. Què pensaria Sant Francesc de Borja en veure descontextualitzat el Palau Ducal ?
Una alqueria està contextualizada, qui la descontextualitzarà ?. El descontextualitzador que la descontextualitze... alqueriaromaguera@hotmail.es

Més informació:

Patrimoni Verd / Elements Eco-culturals
http://www.patrimoniverd.org/home.htm


** Article publicat a Safor Guia

dilluns, 14 de juliol del 2008

Passejades



M’agrada passejar pels carrers del meu poble, contemplar les cases i saludar el veïnat que va amunt i avall traginant amb les seves cabòries. Mire les seues cares, els seus ulls, i si puc més endins, i fem un intercanvi de paraules banals i ens preguntem per coses que en realitat no contestem, perquè tant se val… I és que amb això ja n’hi ha prou perquè tots plegats fem un somriure i ens alegrem d’haver-nos vist. Jo, que realitze una ràpida radiografia –deformació professional- que m’aporta una idea aproximada, no tant de la realitat, com del personatge que vull reconèixer en els trets identitaris característics. Racials, de totes totes, al meu barri: per gitanos, per paios, per anglosaxons, per ‘precolombins’... No és meravellós ? I el meu veïnat que detectarà en la meua hospitalitat caldosa els símptomes del nouvingut que es pensa que arrelar i aterrar són dos verbs sinònims...

M’agrada passejar pel meu poble, sobretot els capvespres d’estiu, i tenir la sensació que els carrers i les places ens tornen a pertànyer, que es recuperen vells hàbits de comunicació considerats extingits més enllà de la frontera ‘quitranada’ on creix la vila nova... I les portes que s’obrin de bat a bat mostrant com a fruit converses delicioses, amb saboroses veus que regalimen paraules de calidesa...

M’agraden les passejades descobertes pel meu poble. Les proposades pel desaparegut Domènech Fullana, de qui em conta el meu nou amic – una altra troballa immerescuda – "que era una persona meravellosa en molts sentits. I un enamorat incondicional del Raval... Sempre àvid de conèixer més i més sobre el seu poble, i sempre gustós de compartir-ho, sense les cabòries envejoses que tan sovint traspuen en molts ‘sabuts’ investigadors". Passejades, per tant, amb pinzellades d'història i d'historietes, desconegudes per a uns, la majoria, i oblidades i/o ignorades per a altres... Ignorades com a cosa que no té valor, més enllà de l’especulador i l’immobiliari. O potser salvades "in extremis" perquè s’amunteguen en algun racó, si tenim sort i la memòria pateix la síndrome de Diògenes. Trobe encisadora la possibilitat de tastar noves sensacions allà on abans senzillament no hi olorava. Quin goig! pensar que on xafaré ara, altres hi feren camí molt abans que tu i jo... I que m’en dius d'imaginar-nos-en com i per què ? Que cada passa en realitat val per dues, perquè en té una altra que ens afegeix allò ja contat, ja succeït.... Que cada racó, ara serà redescobert...

Mentre passegem pels carrers del meu poble em recorda el nou amic les paraules de sant Pere Crisòleg: "els antics visqueren per a nosaltres, nosaltres vivim per als qui vindran, ningú no viu per a si mateix".

I dic jo, que nosaltres també haurem de deixar la nostra empremta !!!


Raül Navarro

dimecres, 25 de juny del 2008

Visca la bogeria !!!!



(…)La reflexió compta, tenim pors, ens les provoquen, quedem perplexos davant la paràlisi psicològica, no ens entenen i els déus tan contents.
Què he fet jo, sinó ser una persona normal en unes circumstàncies agobiants? Quina culpa tinc jo de ser diferent, si la diferència és la riqueza d’eixa societat perplexa?
No m’autocastigue, sóc valent, que els altres els foten si no m’accepten; sóc vàlid, com un altre. Que tinc problemas, i qui no en té? Però els disimula covardament amb un DVD d’última generació o qualsevol galindaina (…)

Fragment d’Eulògia de la debilitat de Josep Carles Català Castelló. Publicat al llibre Sentiments (2005) del Col·lectiu Obertament.

Ocorre que perdem massa temps, hi dediquem molts esforços en desenvolupar mesures de seguretat que ens permeten identificar a temps les peculiaritats de les persones, sobretot si aquestes es troben poderosament - i perillosament - pronunciades. Perquè tenim por a que algú se n'adone de la nostra incapacitat per reaccionar davant la diferència. Temor a que ens delate el desconcert de la nostra mirada quan ens trobem amb quelcom en cadira de rodes, d’una altra raça o amb un home/dona que besa les paraules d’amor d’un altre home/dona.


Afortundament, el manual de primers auxilis que hem instal·lat a les portes de la nostra consciència -moral- sol traure'ns de l'entrebanc. La millor improvisació, la que està escrita. Ja podem posar cara de ‘progres’ - tan natural, per sobreactuada - i continuar endavant. Prova superada…

Però ocorre igual que amb el ‘Frenadol’, que frena els símptomes del refredat però no el cura... Per contra, l'ús continuat i abusiu produeix l'efecte contrari i perllonga la sensació d'esgotament físic i anímic, atrofia els sentits, narcotitza els sentiments…

Per això poques vegades hem estat capaços de veure més enllà (comentava el desaparegut Salva que van passar més de 20 anys abans que algú es fixés en una foto seua…) de botar-nos els sistemes de seguretat.

A la nostra comarca ja fa huit anys que es va constituir la primera associació cultural de l’Estat, el Col·lectiu Obertament, els membres del qual tenen forçosament un denominador comú: pateixen una malaltia mental greu. Sí, tenen una malaltia. Sí, mental. Sí, greu. Però que no els impedeix crear. Tot el contrari, és una ferramenta terapèutica i rehabilitadora. "Es busca la capacitat i la sorpresa on s'espera discapacitació i cronicitat. Esperant allò més sa i creatiu del seu ésser".

Molt bé, ja els hem identificat. Ara, no cometa'm l'estupidesa de perdre'ns les cançons que tornen a brollar de la veu dormida de Mari; les paraules boges de Josep Carles, per poeta; la passió sense límits de Sergi… O el llegat de la follia de Salva, que va demanar - per escrit - la implicació dels polítics locals per acabar amb les guerres, la fam… Salva, cavaller de les causes perdudes. Es marxà Quixot, somiant.

Els qui hem tingut la sort de travessar la mirada estem agraïts per la lliçó constant… Enhorabona pel Premi Abril 2008. Visca la bogeria, benvinguda la diferència.


Raül Navarro

dimecres, 7 de maig del 2008

Feliç aniversari oblidat ***


Ha estat l’aniversari d’una gran amiga i me n’he tornat a oblidar. No, no vaig a carregar-li les culpes a la meua memòria, desastrosa ella. Molt anàrquica per a gairebé tot. Ara, per a la resta és tan precisa, tan inoportuna com el despertador que sap quan interrompre de realitat la millor escena d’un somni agradós; com l’orgasme que s’avança a la passió; com el cobrador del frac disfressat per a l’ocasió de mal de queixal i que t’adverteix que els dentistes també tenen dret a viure… Com el sentiment de culpa que transfoma en instants els moments de felicitat…
Ha estat l’aniversari d’una bona amiga i me n’he tornat a oblidar. No, no es cap excusa. Es tracta de posar-hi més interés… Encara que siga per a apuntar-ho en una agenda… És cuirós, perquè ella i jo hem parlat molt d’agendes darrerament…
Doncs mira, he entropessat un any més. I ja van 10. Al meu favor, senyor jutge, li diré que sóc un fervent seguidor de la meua amiga. Un admirador fidel i incondicional que es posa dempeus i aplaudeix histèric els seus grans moments d’eclosió volcànica, quan la riuada de genialitat ho arrabassa tot, a mi inclòs. Ja sé que no en som prou per enderrocar les muralles defensives de la mediocritat, que la merda que ens envolta torna a surar…
Alegra’t, amiga meua, perquè en algun indret del mur crec haver descobert una esquerda. Hi he posat el dit per furgar les nafres de la vida. I es desfan, saps? I el forat es fa més gran. Jo crec que té vocació de finestra…
Aleshores empassarem el teu crit silenciós… Jo t’ajudaré bufant perquè el convertesques en clam. I ningú més que tu tindrà la postestat d’aturar-lo, si cal, per cedir, per lliurar la paraula. I és que per escoltar també eres generosa.
Quines coses: Quan més forta jo et sent, més em preocupa la fragilitat que t’inculpes. Eres incapaç de reconeixer-te en la genialitat que a mi em regales ??? Sàpigues que el pintor ja no estima igual els seus quadres quan descobreix que el llenç pertany més a les mirades dels altres. Com també arriba un moment que els escriptors són incapaços d’identificar-se en les lletres imaginades pels lectors… O els músics a les melodies ja escoltades…
I és clar, les ressaques són duríssimes… Però assegut al llit de la convalescència també em trobes. En silenci. Eteri si vols. Però no malinterpretes les absències. No vegues indiferència perquè estic en calma mentre tu t’atempestes… Només aguaite, feliç. Content perquè ja en falta menys per a la nova eclosió inimaginada. I t’espere com el pollet al niu, famolenc de més moments genials. Com tu, amiga meua.
*** Columna radiofònica per a l'informatiu de vesprada de Punt Ràdio Gandia del (08-05-08)

divendres, 25 d’abril del 2008

Abril és el meu mes*



Al calendari antic de Ròmul era abril el mes que donava inici, que encetava l’any. El nom llatí "Aprilis", és un derivat del verb aprile, el qual vol dir obrir. Només per l’origen etimològic ja done pistes de perquè definitivament, em manifeste, un fidel devot, d’abril. Abril per a mi, Josep, és un mes màgic o, almenys, busque intencionadament deixar-me soprendre, any rere any, per eixe fenòmen programat que ens redescobreix anualment el verd i en el qual els capolls esclaten com a magranes, com si obeiren una ordre etèria, la de disfressar de bellesa els seus òrgans sexuals per atraure els insectes, entre els quals també hi ha un bon grapat de pertanyets a aquesta espècie que tu i jo compartim.
En abril va nàixer, la Júlia, ma mare, però sovint me n’oblide. La memòria és fa egoïsta i selectiva amb els anys. I és que abril és commemoratiu, que no sinònim de celebració, per molt que ens entestem a assenyalar-ho en els calendaris o en llistats de "Dies de", penjats a la paret, perquè no se’ns passe buscar una dedicatòria adhient per encapçalar les nostres comunicacions.
L’èsser humà, en general, i els valencians i les valencianes, en particular, tenim aquestes coses. Commemorem, fins i tot, les derrotes. El 14 d’abril, alguns ens proclamem orgullosos republicans i republicanes, o, millor dir, republicanistes, perquè la resta de l’any recolzem per acció o omissió, segons el grau de bipolarització mental assolit, l’actual monarquia espanyola. Potser la familia borbona puga caure simpàtica, però no té cap tipus de legitimitat ja que l’actual Cap de l’Estat Espanyol i forma de govern, el rei i la monarquia, mai ha estat sotmés a un referéndum. La seua inclusió en l’actual Constitució ve provocada per la voluntat del franquisme i del dictador. No és creïble que en un estat i en una societat democràtica, que s’ompli la boca d’igualtat, una persona continue ocupant la més alta instància política no per mèrits propis sinó pel seu origen o pel seu cognom. I això, el meu avi ho tenia més clar que jo. I s’hi va jugar la vida. Perdó es va salvar de la mort, però va pagar un preu molt alt per defensar la democràcia segrestada, la república assassinada.
Com et deia, els valencians tenim eixa doble – o única – moral. D’una banda, hi ha qui cada 9 d’octubre es vesteix de missa de diumenge, es fica el tratge de valenciania: una adaptació folclòrica del patriotisme espanyol. En canvi, sembla ignorar, tal vegada conscientment, que el 9 d’octubre de 1238 és la data que marca el nostre naixement com a país nou d’Europa occidental. Com dia, tenim també, per desgràcia, la mala sort d’haver de recordar, cada 25 d’abril, el dia en què aquell regne o Estat va perdre la seua existència com a protagonista autònom de la propia història. I ja se sap, un poble que no és conscient de la seua pròpia història està condemnat a perdre-la, és a dir, a perdre’s ell mateix, a dissoldre’s i a deixar d’existir.
El 22 d’abril és el Dia Mundial de la Terra, que està com està. No cal dir, o sí, que hui el nostre planeta s’enfronta a greus crisis ecològiques, com ara l’escalfament global, la devastació dels boscos humits, el ràpid increment de la població i de la pol·lució en l’aire, en l’aigua, en sòls…
El 23 d’abril, Sant Jordi, és el dia del llibre, en què homenatgem la literatura, en general, però ens oblidem que la pròpia, i en la nostra llengua, necessita un major suport institucional i lector, perquè afortunadament prestigi en té, i molt.
Així doncs, ara i ací, declare abril el mes del futur possible. Un bon moment per començar a traballar per la Terra i pel nostre poble.
* Columna radiofònica Punt Ràdio Gandia (24-04-08)

dijous, 17 d’abril del 2008

Amb cor de dona ?


"A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel (…)"


Que pensaria Maria Mercè Marçal en veure a Carme Chacón passant revista a les tropes espanyoles i cridant amb veu impostada allò de viva… HONDURAS?
No és això, companya, no és això, li cantaria LLach. Perquè la igualtat no consisteix a assumir els rols masculins, tampoc adaptar-los i molt menys es tracta de substituir-los repetint les errades de segles de dominació del mascle.
Des del meu punt de vista, s’ha perdut una bona ocasió per a que una dona presidisca, per primera vegada, el també novedós Ministeri per a la Pau i la Convivència, en substitució de la cartera de Defensa… Això sí que seria un avanç social pioner al Món, d’acord amb el nou tarannà que s’hi vol impulsar, a la nova visió "amb cor de dona"…
Malauradament, una vegada més les presses per buscar la foto i el titular han pogut més que la voluntat real d’adaptar-nos a les noves maneres de fer política que una bona part de la societat, l’exclosa, reclama.
Tot i això, s'ha de reconèixer la passa endavant tan important que s’ha donat amb la creació del Ministeri d’Igualtat i en promoure un executiu desigual. Sí, desigual. Perquè igualtat no és 50 per cent, és normalitat. I entre altres coses, normalitat vol dir que, per primera vegada, les dones poder ser majoria de poder. No obstant això, caldrà parar atenció amb el que passa amb la resta d’esglaons inferiors: subsecretaries, direccions generals… Per allò d’evitar les polítiques-aparador.
Jo confie que algun dia aconseguim que hi haja un govern desequilibradament femení sense necessitat de quotes per raó de sexe, sense discriminació positiva. O almenys, que aquestes quotes no pesen ni més ni menys que les tradicionals, com ara les territorials o les que responen als interessos de les families internes dels partits. Senzillament, que en el perfil d’idonietat ministerial s’excloga – en positiu i en negatiu - el requisit sexual… Això voldrà dir que totes i tots els aspirants arriben en igualtat de condicions al procés de selecció.
Ja se que la majoria d’homes mai ens hem sentit una espècie superior i tenim molt clar allò de no excloure ningú per raó de sexe, raça, llengüa o creença. Però el nostre silenci quotidià, cómode i egoista, el que ompli l’espai que separa el sofà de la cuina, atorga. A l'igual que la indiferència cap als maltractaments MATA dues vegades !!!
I d’allò que no estic orgullós és del sexe que compartisc amb 35 nous assassins en el que duem d’any. M’ocasionen vergonya de gènere. JA N’HI HA PROU. FINS DIJOUS
(Columna radiofònica Punt Ràdio 17/04/2008)

Breu història d’un Jo


"No sóc qui vull ser, només sóc aquell que solament sap qui és quan no-res li preocupa"
Anònim

Darrerament, em dedique a les restrospectives de poca trajectòria. Em trobe en un estadi tan, tan "in" ( només tinc una gosseta afillada, un treball eventual i gaudesc d’una hipoteca que m’escalda el clatell amb la seua menstrual aparició, que m’exilia l’ànima fins a desterrar-la a una distància de 15 a 20 centímetres del melic...) que m’ha pegat per fer recopilatoris, xicotetes col·leccions de la meua història per amuntegar-les després en grups de 15, de 10 anys.
I les circumstàncies, la casualitat o allò tan eteri que anomenen l’entorn i que mai abans s’havia dignat a demanar-me una cita, s’han proposat colaborar-hi. Per començar, recentment he tornat a la Universitat per a fer una xerrada sobre la meua feïna (!!!!). I no he notat tanta diferència, més enllà de la física (que tampoc). No m’he donat als morros amb la ingenuïtat perduda, els somnis que no van ser, les bufanades d’aire per climatitzar... En canvi, he vist ulls que no creuen en el sistema, perquè en formen part d’ell. Mirades que no qüestionen, perquè no calen respostes. Somriues per a les anècdotes, silencis per a... Molts silencis... I quan predicava en el desert, la primera al front: una alumna que també vol ser comunicadora política em preguntà si no tenia por a les etiquetes. I jo, que abans sí, però que aquest mal – crònic – no es cura, però es suporta. Que primer fòren Adán i Eva i després vinguérem la resta, en sèrie i amb una completa informació del fabricant... Que només hi ha un antídot, un tractament a base de professionalitat, però que és llarg, costós i el tinc en fase experimental.
Uns dies abans em trobe a Gemma (una de les protagonistes accidentals del cas Zerolo-Ripoll-Gil-Mascarell. En aquest sentit, us recomane llegir l’article de la darrera setmana de l’amic Gamazo) la qual em recorda que ja en fan 10. I que m’ha incorporat al reportatge en record de la primera dècada de Gandia TV. Així doncs, com a memòria viva que m’han nomenat, vull homenatjar: la il·lusió; l’ambició ben entesa, la sana; la creativitat - "tot és per fer i tot és possible" - l’esperit d’innovació, de superació; el companyerisme... Els primers anys de la Televisió Pública de Gandia. "Una televisió que siga per damunt de tot viva, viva i plural", va desitjar Piera. Els anys posteriors, amb el relaxament d’uns, l’arribada d’altres i l’apoltronament de la resta, esdevindrien records en sèpia: de palmaetes a l’esquena primer, a punyalades després; persecucions; llistes negres que aclaririen comiats gairebé massius (gairebé, perquè alguns hi continauren fidels al regim) portes tancades, finestres que no acaben d’obrir-se; pèrdua de l’autoestima...
I a pesar d’això, ja no amague rancor, i agraisc no haver abaixat totalment les veles de la dignitat. Perquè de tot plegat naixeria aquest jo. I conte, contat...
(Article publicat a Safor Guia el 17/04/2008)

dijous, 10 d’abril del 2008

Seria reincident


Josep*, el que et parla si poguera retrocedir en el temps i en l’espai, fins arribar eixe moment, eixa circumstància concreta -si és que hi eixisteix- en la qual algunes persones tenim la sort de triar decidir què volem ser en la vida. Si poguera mirar-me de fit a fit fins a olorar-me aquest alè carregat de matissos... Si tornara a començar, voldria ser, podria ser feliç.
Feliç, en el sentit literal i figurat de la paraula. Feliç per caminar, feliç per estimar, per valorar, per entropessar i alçar-me, feliç per apreciar el que m’envolta i als qui encercle. I miraria de fer del meu estat una professió, una processó de possibilitats i habilitats. D’aptituts i ineptituts.
Potser seria pintor o mestre… O tal vegada reincident. Però miraria de construir-me millor comunicador. Defugiria i m’espolsaria els vicis adquirits, sobretot els que llepen el sistema… No seria ni millor ni pitjor que els meus companys i companyes, però esdevindria un poc més jo, més feliç.
I a pesar d’això, no abaixe les veles i continue malhumorant-me, en ocasions des de la solitud de l’incomprés i, en altres, acompanyat per la hipocresia de la ‘palmaeta’ a l’esquena. Jo, tretze sobre tretze, reivindique el dret a la professionalitat. A fer el que cal, en un sistema que s’entesta a deixar-te fer el que es puga, cóm i amb qui es puga, i l’últim que tanque la porta.
No, no sóc cap babau, ni m’ha entrat un atac de falsa inocència, després d’una mala jornada…
Demà m’enfronte públicament, i per primera vegada, al Raül de fa 15 anys. I m’hi veuré reflectit en cadascuna de les desafiants - per joves, per valentes i per sanes – mirades dels estudiants de comunicació de la universitat. Elles i ells esperen empapar-se d’experiència, jo d’inexperiència. Potser volen escoltar les meravelles d’aquesta professió o que la tire per terra… I jo els diré que siguen ells mateixos, perquè algú ja s’encarregarà de posar-los noms i cognoms.
Raül Navarro

** Columna radiofònica setmanal per a l’informatiu de vesprada de Punt Ràdio Gandia que condueix Josep Camacho.

dijous, 3 d’abril del 2008

El xicotet comerç que es mor



No se JOSEP si és perquè em faig major o perquè tinc molt tendres encara els arrels, perquè cada vegada prenc més consciència de la importància de les xicotetes coses que m’envolten… O si tot plegat té la culpa d’aquesta acidesa estomacal que em segreguen imatges com la de la primera pedra d’un nou centre comercial. I, per descomptat, poc o res m’ajuden les píndores d’hipocresia que pretenen fer-nos engolir els nostres governants.
L’estranya parella està tan consolidada que ja ni es pren les molèsties d’enganyar-nos l’amargor amb estractes de llima o taronja. Vull dir, un dia es fan la foto amb la Unió de Comerciants, antic vaixell almirall, juntament el turisme, de l’excel·lència de Gandia. Recordeu allò de: model de centre comercial obert, pioner i referent a l’Estat i a Europa?. I unes setmanes després, ahir concretament, els inseparables els col·loquen ‘als morros’ la primera pedra del nou centre comercial amb nom espacial, un poc a l'estil de les naus extraterrestres invasores de les pel·lícules ianquis: un matí ens alcem i estan damunt de nosaltres, i ja no soms capaços de fer-les desaparèixer… "Es tracta d’una aposta més del govern per consolidar a Gandia com a referent comercial entre València i Alacant", resa al diari. En què quedem?. Qui és el referent? El llop o l’ovella?
A un altre mitjà, en canvi, s’informa que a l’Estat Espanyol més de 4.000 establiments van tancar en gener de 2008 (front els 1.000 comerços que ho van fer durant el primer mes de l’any 2007). Això suposa que aquest sector ha perdut 70.000 llocs de treball durant el primer mes d’enguany.
Les dades són alarmants. El xicotet comerç es mor i qualsevol crisi econòmica, per meduda que siga, incideix encara més en un problema que és estructural. Tot i que hi ha qui mira cap a l’altre costat - fins i tot quan t’abraça - les xifres canten: mentre uns passen el forrejat, s’obrin milers de nous metres de supermercats i centres comercials els quals, al final, també acaben ofegant-se entre ells. De fet, ja tenim algun cementeri d’elefants vora riu.


(COLUMNA RADIOFÒNICA 03/04/08 PUNT RÀDIO GANDIA)

divendres, 28 de març del 2008

La meua Esperança s'hi marceix


La meua Esperança s’hi marceix, per sempre, al vell jarrot senzill i transparent de la seua vida. No hi trobarem flors, fa molts anys que s’hi esborraren els colors, que s’hi apagaren les aromes a força d’ambientadors barats que miràven d’esmorteir, amb poc èxit, les glopades d’amargor. Que en van ser moltes, la veritat. Massa, fins i tot per algú que ha disposat de noranta anys per administrar les injustícies i malviure d’una llum aliena, la de les persones estimades que, això sí, han sabut correspondre-li a temps el seu amor incondicional.
La meua iaia s’hi marceix per sempre, entre els llançols blancs del llit d’un hospital. I s’hi resisteix a anar-s’en, a fer bons els pronòstics mèdics. No en saben d’on trau les forces. Pot ser perquè aquest no és el final pactat: lluny de casa seua, del seu sol, de les seues plantes… Acompanyada pels seus…
L’Esperança és la pionera d’una branca d’Esperances que van emprar molt prompte la seua infantesa, van vendre massa barat la seua joventut per a ser dones de, mares de, àvies de, besàvies de i rebesàvies de….
Però la primera Esperança es va rebelar dona, tard, però amb força i a temps per llegar savis consells a les netes…
A mi, els últims anys em va regalar molts somriures, les seues clucades d’ull que m’anunciaven l’inici de la funció. On jo era un deixeble inexpert i ella la mestra de l’humor pícar i maliciós… I jo li demanava més, i ella em cercava amb la mirada perquè hi continués insistint…
Em regalà també la seua desbaratada memòria per a les quotidianietats, però tan exacta quan es tractava de narrar passatges de la seua vida. Amb la precissió d’un monjo escrivà, per garantir la perpetuïtat…
Parla Kevin Brockmeier a la seua Breu història dels que ja no hi són de l’existència d’un lloc, d’una ciutat sense nom on, més i més gent va arribant. Cada persona té una història diferent, però hi ha una cosa que totes i tots tenen en comú: és el seu últim viatge. Són a la ciutat dels morts. Un lloc en el qual romandran mentre a la Terra visca algú que els recorde. I Esperança s’hi instal·larà. En un casa de nines blanca amb un xicotet jardí, amb moltes flors. I a les vesprades passejarà per l’horta amb el tio Pedro i la seua àvia… I vigilaran les seues passes Boby, Nano i Linda, els gossos fidels…
(Columna radiofònica emesa a l'informatiu de Punto Radio Gandia el passat dijous)

dimecres, 12 de març del 2008

La meua veïna diu que em vol matar...


A hores d’ara només tinc dues opcions. O millor dit, tres: alçar uns grans murs que separen els nostres patis i esperar… Esperar que tot siga un malson. Fer-me amb els serveis d’un advocat i iniciar un procediment legal incert. O vendre ma casa, quan encara no fa un any que me la vaig comprar. Perdó que em vaig hipotecar fins a les celles, convertint-me en un jove privilegiat - sense un euro - però afortunat per eixir-m’en de l’estadística en allò de l’accès a una vivenda digna.
La història, tan manida a pel·lícules de terror, començant per la mítica PSICOSI, tot un clàssic, i habitual als caspossos magazins sensacionalistes de sofà s’ha convertit, aquests dies, en el fil argumental de la meua vida.
La pregunta: Havia de saber quin és el perfil psicològic del meus veïns? L’havia d’haver demanat? A qui? I com que la resposta crec que és negativa, no puc més que continuar preguntant-me: Qui defén els meus drets a tindre una covincència pacífica, a un veïnat tan digne com el meu habitatge? I els de la meua veïna a rebre una atenció adeqüada, com a malalta mental?
Us conte. La meua veïna, a la qual em van vendre, juntament la casa i cite textualment: com una viejecita pobre. Ha resultat ser una persona asocial, amb antecedents i síntomes evidents de patir la síndrome de Diogénes i que en el seu temps lliure es dedica a recordar als vianants la professió de les seues mares, i a rebre els nouvinguts al carrer com jo amb amenaces de mort, festes nocturnes a la meua teulada i a fer de la porta d’accés a la meua llar una diana on clavar el seu hatxa. L’encantadora velleta, a més, té un fill en un estat avançat d’abandonament i que pateix algun tipus d’esquizofrènia i adiccions a l’alcool i les drogues. Una macàbra combinació.
Informa a Serveis Socials !!!!. Denuncia !!!!, pensareu. Han estat moltes les passes que he donat i cadascuna d’elles em porta a una espècie de carreró sense eixida: què fer amb aquestes persones – sobretot quan no han comés delictes de sang – No hi ha centres per acollir-les i tractar-les adeqüadament, així com institucions que vullguen fer-se’n càrrec.
Almenys, contant-vos-ho ja en sent un poc millor.

De rojos i blaus


"Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres". "Aquest País serà d’esquerres o no serà". Em vénen a la ment les paraules del savi de Sueca – si Joan Fuster alçara el cap - mentre contemple a la televisió com els blaus i els rojos, el Cola-Cao i el Nesquik, s’han repartit el pastís de l’Estat, reforçant cadascú els seus feus. Sembla complir-se, doncs, el guió pactat d’aquest model bipartidista el qual s’ha imposat definitivament. L’Espanya plural, des d’ahir ho és un poc menys i, excepte honroses excepcions com la de CiU – que s’ha beneficiat de la pèrdua de discurs i intentitat d’Esquerra, acomodada al sofà – el 90 per cent del territori peninsular –excepte Portugal, Andorra i Gibraltar- i insular se’l reparteix el nacionalisme espanyol.
Al nostre - o almenys al meu - País Valencià el poc verd que ens queda s’ha tintat de blau, i no de la mar precisament. El tsunami popular ha tornat a fer de les seues i ha arrabassat amb tot, amb el fitxatge estrela del socialisme sucursal inclòs. La vice presidenta De La Vega ha estat incapaç de d’espolsar-li la pols a l’honra socialista, tantes vegades calcigada. Diuen, que a Blanqueries algú continua buscant-la entre les pedres. I no parlem de la resta de formacions, sobretot a l’esquerra del PSOE. EU i BLOC han complit amb escreix el seu paper de convidades de pedra a la festa bipolar. En aquesta ocasió, als comunistes no els ha salvat ni la marca, ni les escasses aparicions públiques a les quals tenia opció Llamazares. Pitjor ho tenien els nacionalistes i no han defraudat. A priori partien amb el millor cartell, però sense espais on mostrar-lo, més enllà d’un ridícul minut a Canal 9 o 44 segons a TVE - per a tota la campanya !!!! - . La veu valenciana no s’ha deixat sentir, una vegada més, qui sap si perquè ha estat silenciada o a conseqüència d’un afonia crònica.
Finalment, la nostra comarca no hi ha estat aliena. El PP s’ha imposat en gairebé tots els municipis. A Gandia, la Plataforma de Mut ha fugit cap al desert durant la campanya, tal vegada perquè s’olorava el que anava a passar. L’electorat popular s’ha oblidat de divisions i crisis internes i ha votat PP, l’oficial, on estan els que són… I un avís per a navegants: la marginació de l’esquerra, per part de l’actual PSOE local, pot obrir un camí sense retorn cap una contundent victòria del centre-dreta en les municipals de 2011.

IGUALTAT, TAMBÉ FRONT EL TERRORISME (05/03/08)


ÚLTIMA HORA. LA BANDA TERRORISTA ETA HA TORNAT A MATAR. ELS ACTES DE ELECTORALS S’HAN SUSPÉS EN SENYAL DE DOL I A HORES D’ARA JA TENIM NOTÍCIES DE CONCENTRACIONS ESPONTÀNIES DE MILERS DE PERSONES A LES PRINCIPALS CIUTATS DE L’ESTAT ESPANYOL. ZAPATERO I RAJOY S’HAN REUNIT, HAN CONDEMNAT LA BARBÀRIE TERRORISTA I HAN INSTAT A LA UNITAT DELS DEMÒCRATES.
AFORTUNADAMENT, LA NOTÍCIA ÉS FALSA.
HE POSAT NOMÉS UN EXEMPLE PER DENUNCIAR QUE EN AIXÒ DE LES MORTS TAMBÉ HI HA GRAUS. EXISTEIX L’EMERGÈNCIA NACIONAL I L’ANECDOTARI DE LA SECCIÓ DE SUCCESSOS. HI HA CATEGORIES QUE IMMEDIATAMENT ASSUMIM ELS PERIODISTES, EL PÚBLIC QUE ES REFIA DEL QUE CONTEM I ELS POLÍTICS… NO, NO BUSCAREM CULPABLES, PERÒ CAL QUE FEM JUSTÍCIA A LES VÍCTIMES. A LES ASSASSINADES PEL TERRORISME MASCLISTA. LES DONES VAN CAENT-NE, UNA DARRERE UNA ALTRA, GAIREBÉ SETMANALMENT, PER A VERGONYA NOSTRA, PERQUÈ HO PRESENCIEM IMMÒBILS… TAL VEGADA PER AIXÒ, SEGREGUEM UNA ESPÈCIE DE SUBSTÀNCIA QUE NO NOMÉS ENS FA IMMUNES DAVANT ELS NEGRETS QUE MOREN A L’ÀFRICA, TAMBÉ FRONT AQUEST TIPUS DE CRIMS. PERQUÈ ÉS L’ASSASSINAT QUE NAIX DES DE ELS ARRELS MATEIX DE LA NOSTRA SOCIETAT, DE LA NOSTRA QUOTIDIANIETAT… PERQUÈ EL MALTRACTADOR ÉS EL NOSRE VEÍ DE BAIX, EL DEL BON DIA A L’ASCENSOR, UNA PERSONA NORMAL DE LA QUAL MAI HEM TINGUT QUEIXES… I D’ELLA, DE LA MORTA, D’ELLA SABEM POCA COSA, DIUEN QUE L’HAVIA DENUNCIAT TRES VEGADES, LA POBRA…
NOMÉS AGRUPANT ELS ASSASSINATS EN UNA TERRIBLE COINCIDÈNCIA TEMPORAL, ACONSEGUIM TITOLARS QUE COMPETEIXEN EN HORARI DE MÀXIMA AUDIÈNCIA AMB RESULTATS DE FUTBOL, ELS SONDEJOS SOBRE EL DEBAT PRESIDENCIALISTA…
"QUATRE DONES ASSASSINADES PER LES SEUES PARELLES EN NOMÉS UN DIA… EL NOMBRE DE VÍCTIMES MORTALS AUGMENTA FINS A 14, EN 2008. TOT UN RÈCORD. SÓN NOMBROSES LES ASSOCIACIONS FEMINISTES QUE DEMANEN UN EDURIMENT DE LA LLEI… LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE IRRUMPEIX, PER UN PARELL DE DIES A LA CAMPANYA ELECTORAL… ZP VOL UN GRAN PACTE D’ESTAT, MENTRE QUE RAJOI MÉS CONTUNDÈNCIA EN L’APLICACIÓ DE LA LLEI…
PERÒ HA PASSAT UNA SETMANA I TOT SEGUEIX IGUAL, EXCEPTE L’ESTADÍSTICA. AQUEST MATÍ LA DARRERA, ERA UNA DONA JOVE. QUÈ ESTÀ PASSANT ? BONA VESPRADA I BONA SORT.

MINORIES (27/02/08)


Hi ha un cosa que em dona molta ràbia quan vaig a fer la compra, que és que algú trie per mi. Cola-cao o Nesquick? De veritat no existeixen més marques? O és que la política del supermercat està basada en estudis psicològics-mercadotècnics que demostren que per al consumidor quan més fàcil siga la compra millor?
Doncs la mateixa sensació tinc front a estes eleccions. Zapatero o Rajoy. I si no, abstencionista, no prengues xocolata que engreixa.
Una democracia justa no hauria de garantir l’accés i coneixement de totes les opcions i propostes polítiques ?. No hauria de ser impugnables o inval·lidables uns comicis que consentiren la participació de votants que no han estat informats, com a mínim, del 50 per cent de les propostes electorals? Que no saben que aquestes no són unes eleccions presidencialistes. Que no es tracta d’elegir al president del govern o la líder de l’opisició, sinò als nostres representants, de la nostra circumscripció, els que han de dur la nostra veu al Parlament i al Senat????
D’igual manera, no tenen dret totes les opcions polítiques al mateix tractament, a concòrrer en igualtats de condicions, independentment dels seus pressupostos electorals. No és això l’essència de la democràcia?
Perquè el contrari és el que s’anomena bipartidisme: el majoritari sempre serà més gran, perquè parteix amb un avatatge clar i els minoritaris, cada vegada seran més invisibles i silenciosos.
Saben vostès que dels 700 espais electorals gratuïts que existeixen als carrers de Gandia, més de 600 se’ls reparteixen entre dues forçes polítiques?
Encara queden dies per reflexionar.

MEMÒRIA (21/02/08)


Escolteu, ahir al matí em vaig trobar amb una dona major i vella, de sabiesa… Em comentava:
Saps on puc trobar un llibre on apareguen fotos ‘de antes’ ?.
Antigues ? de la seua joventut? – li vaig preguntar.
Sí, on es vega el palau del Marqués de Vasto. És que vull mostrar-li’l al meu net, que no sap que Gandia tenia un altre palau… Jo, sempre m’en recorde quan passe per l’Escola Pia, tinc bona memòria… - Em digué la dona bella. De bellesa.
I els de la meua generació que tenim ? Ens queda la memòria de museu, de biblioteca… Esporàdicament recuperada amb motiu d’alguna efemèride o commemoració, d’eixes que darrerament tant els agrada als nostres ‘friquiadictes’ dirigents, que no perden mos, ni got, si del que es tracta és de amfitar-se de populisme i emborratxar-se de glamour.
Efectivament, el Palau de Vastos ja no és memòria viva perquè algú, fa molts anys, el degué trobar descontxetualitzat. Com l’alqueria Romaguera ?. I va caure, pedra rere pedra, sense planyideres, sense remordiments. I si algú s’empenedia ha après a matirzar el dolor amb els anys i una vacuna forçosa, a força de disgustos.
Ja havia sentit parlar de les barababaritats comeses als 60-70-80, d’una ansietat febrosa pel creixement urbanístic, que arrabassava amb tota pedra que s’hi trobara pel camí: palaus, muralles, cases senyorials, hotels modernistes…
No se sí a algú li val el meu perdó, però el que no obtindrà mai és el meu oblit. Sobretot, en nom dels que encara tenen memòria i dels que la volem viva. I és que no per recurrent, sembla hui menys actual l’advertència de Paul Preston: "Qui no coneix la seua història està condemanat a repetir les seues errades". PERQUÈ TENIM MEMÒRIA !

SALVA (13/12/08)


Agradable, simpàtic, xerraire. El seu cos grosset transmet confiança, contagia tranquil·litat. Té cara de pa rodó i poc pèl. El seu nas és xato, els seus llavis prims, les seues celles poblades com un bosc. Quan somriu sembla un xiquet alegre, carinyós, sense maldat. La seua presència rotunda recorda la d’un xeic àrab, un bisbe o un frare. Però sobretot, Salva es presentava al llibre Sentiments com una bona persona.
Però Salva ja no hi és. Va decidir anar-s’en al contrari de com vivia: Discretament, en silenci, mentre dormia. Somiant, segur. Sempre somiava.
Jo el coneixia molt poc. Hi vam parlar només una o dues vegades, però és va guanyar el meu respecte i admiració i jo, el seu perdó.
Salva, i els seus companys i companyes del col·lectiu Obertament, em van fer sentir culpable per no saber ser diferent. Culpable, per formar part d’una de les parts, la majoritària. Per jutjar la bogeria amb els ulls dels altres… Culpable, per haver estat incapaç de sentir com ells. M’he avergonyit després de descobrir, amb sorpresa: La capacitat, la il·lusió i la creativitat on esperava discapacitat…
Mireu si era gran Salva que abans d’anar-se’n es va presentar a les oficines del nostre ajuntament i va sol·licitar, per registre d’entrada, la intervenció del consistori per resoldre problemes com la fam, les guerres, les injustícies…
Jo, quan em toque, m’en vull anar com Salva, somiant.

O Déu, el patrimoni gandià en mans de la dreta ¡!! (07/02/08)



Ahir em vaig quedar bocabadat en escoltar el responsable d’Urbanisme de l’Ajuntament de Gandia definir l’alqueria de Romaguera com a "PATRIMONI DESCONTEXTUALITZAT", de segon nivell, en la línia d’altres construccions com les barraques que hi ha a l’entrada de València… De la sorpresa a la indignació, la ràbia i la impotència, en comprovar que amb aquesta lliure catalogació, el senyor Mut, pretenia justificar, condemnar a la desaparició l’alqueria ubicada a Santa Anna. I ho fa en nom de l’URBANISME SOCIAL.
Potser tinga raó el líder de la Plataforma: Una vegada esborrats els nostres paisatges, després de vestir l’horta amb bragues de formigó, quin sentit té conservar aquestes velles construccions rurals enmig dels grans edificis ¿? No queda bé ¡!! Està… DESCONTEXTUALITZAT. I la memòria… la memòria ja se sap, és selectiva i si volem memòria, per això estan els museus.
A hores d’ara, no sé si pensar que el l’alqueria de les Torres, el xalet de Monzó, la Pilarica, l’edifici Ausiàs, la cafeteria Liberty o l’antiga Clínica Pellicer… van desaparéixer també en trobar-se descontextualitzats i si aquesta serà la sort d’altres edificis com el de Peons caminers, la guarderia Wilson, la torre dels pares…
En un calaix el catàleg d’edificis protegits, la demostració científica del valor històric, arquitectònic o cultural de molts immobles en perill d’extinció. En l’altre calaix, la revisió del Pla General, l’urbanisme social. Què difícil elecció per al govern municipal, de majoria socialista !!!!
Senyor Orengo, la memòria, també és social.
Una alqueria està contextualizada, qui la descontextualitzarà ¿. El descontextualitzador que la descontextualitze...

A mi m’agrada el Nadal (18/12/07)


L’atzar ha fet que el meu desgavell personal, aquest que vos escric amb mensual pesadesa, coincidisca amb el Nadal. L’època de l’any en què per a alguns allò ‘progressista’ i ‘alternatiu’ és criticar el consumisme feroç que s’ha convertit en una espècie de dimoniet imperialista que es manifesta en roig i blanc, amb més corves que la carretera de Pego, i que aspira a arrabassar definitivament l’esperit nadalenc dels nostres cors.
No és això companys… Com tampoc ho és fer gala que un embriagador esperit nadalenc ha beneït les nostres ànimes – corruptes per naturalesa – i per això passegem per tot arreu, amb cara de beneïts, predicant la bonanova. No, no em considere un tradicionalista de mantell a taula, de nadales amb lletres descatalogades i interpretades per veus adultes afinades – tenen por que se’ls acuse d’explotadors infantils ? – de cerimònies religioses, de galls dindis…
Però no es pot reduir el Nadal a un desfici de compres. Si tens la sort de tenir una família, el Nadal és molt més. Es retrobar-se, és fer festa, és xerrar, és estar amb els més menuts de la casa... A mi m’agrada el Nadal. M’agraden aquestes reunions familiars, on coincideixes amb gent –família o no– que veus de tan en tan. M’agrada dir "Bon Nadal" a algú que no conec però que, dia rere dia, m’ha venut el pa, el diari o m’ha preparat un tallat. M’agrada seure a taula i menjar com un baconet coses que només pots devorar uns dies a l’any. M'agraden els anuncis de ‘Vuelve a casa por Navidad’, de l’estil de ‘Las muñecas de Famosa se dirigen al portal…’ perquè emocionen la meua àvia i jo acompanye le seues llàgrimes amb angoixa fotogràfica, amb desig de capturar eixa instantània perquè siga eterna. Per favor, que s’ature el temps !!!. No convertiu en records aquests moments !!!
També m’agrada rebre missatges el 24 desembre o l’Any Nou felicitant-me les festes i enviar-los a aquells que vull que gaudisquen aquestes dates. Espere amb curiositat els textos triats pels meus amics, agraint amb idèntic somriure els tòpics i els originals.
M’agrada la tensa espera de les dotze campanades, no soporte el ritual, però vull ser dels primers en desitjar el bon any amb la boca encara regalimant suc de raïm, mentre vigile la perillosa direcció dels suros del cava, CA-TA-LÀ.
Tot és tan especial, tan diferent, tan… que ens resulta confús, llunyana i aliena la vida posterior al 7 de gener i la possibilitat que tot torne a ser com abans. Però passa. Malautadament, la misèria -la pròpia i l’externa- ens sovintetga amb excessiva familiaritat, com per negar-se ara a acceptar que dues setmanes, només dues setmanes en són prou per canviar-ho tot.
Raül Navarro

Vint Anys !!! (12/11/07)


"La nostàlgia és tan dolça perquè
pensem
(…) que en alguna part les coses romanen a l'espera…"
Belén Gopegui.

Diverses efemèrides que commemorem aquests dies han projectat a la rebotiga de la meua ment un fum d’imatges color sèpia, que és la tonalitat que la pintura dona als meus records, quan són recuperats amb la fredor del blanc i negre per a ser banyats pel daurat de la fantasia.
1987, serà recordat amb tristesa com l’any en que carrers, barrancs i sèquies d’aquest País de Raimon baixaven ofegats com les lletres de la cançó del poeta.
El mateix any, joventut i descaro s’uniren – si és que algun dia van deixar de parlar-se – i donaren cos i lletra, estil i format a una modesta revista, però amb vocació de molt: De cartellera i agenda cultural, de guia comercial, d’informació d’interés, de taulell d’anuncis, d’espai d’opinió... de mitjà de comunicació... I la comarca va estar orgullosa de emprar-li el nom. La comarca va fer revista, i la revista va fer Safor. I de tot plegat una guia, i de la guia un mitjà que avui es fa 10.000 vegades imprescindible.
Però també fa vint anys que jo en tenia 12. Recent aterrat a la Safor, pre-adolescent i immigrant. O el que és el mateix, la ciutat comptal em va acollir desorientat, per desarrelat i enfadat, per obligat… I és que si per als adults el drama de la marxa és dur, fins i tot cruel – l’economia no sap de sentimentalismes - per als joves també ho és. O almenys jo ho percebia així, elevat al quadrat i multiplicat per tres. I és que la inconsciència potser actue com a bàlsam amb propietats curatives, però deixa un regust ben amarg. La meua raó, en plena pubertat, es desfeia en mil i una irracionalitats. Tantes com els fragments de mi que em deixava pel camí: Els amics dels barri, ‘els de sempre’ que ja no ho serien; les lliçons de Don Eduardo, el meu mestre; l’olor a esmorzar del forn d’Amalia; el castell construït amb cabanes de cartró i estris vells: ma casa, la casa del pati, amb els racons secrets, els testimonis de les primeres descobertes… Totes aquestes imatges algú, de malnom ‘La Puta Vida’, volia que les arreplegués a corre-cuita. I en la fugida cap al desert, que les amuntegués a l’arxiu de la memòria, que ja les endreçaria després, amb calma, a poc a poc, les nits de tristor que em desvetllarien. Els adults anomenaven malenconia, aquestes sensacions. Jo, buit. Malgrat això, tan convençut estava que hi tornaria, com cert va ser que mai ho vaig fer. De les retrobades joioses, a les visites obligades a la família. Cada vegada presències més distants en l’espai i el temps...
Així va ser com les riuades em van sorprendre en plena transició física i geogràfica. Quan anava, era el que venia i quan tornava, el qui arribava. Aquesta va ser la primera vegada – que no la última - que d’una forma inconscient, natural, em vaig re-inventar a mi mateix. Per instint de supervivència - o simple adaptació darwinana - vaig fer d’allò que m’envoltava ma casa: Dels costums i les tradicions, vaig fabricar els mobles i per a que correra l’aire de les muntanyes que oloren a mar, vaig obrir finestres… Passarien molts anys, perquè prengués consciència que d’això, els meus nous veïns, en diuen la Safor.
La Safor, d’ara endavant, seria evocada com a passaport, per donar pistes del meu origen. La Safor, el paisatge que recordaria amb adulta malenconia quan m’allunyés La Vida. La Safor i jo abocats al nou amor, fidels i complits, però passionals i fogosos... M’he agenciat uns arrels forts i gruixuts, perquè ningú me’ls talle. Aquesta vegada, no l.

Raül Navarro

NOTA: Gràcies a Àlex i a Joan per deixar-me compartir amb ells La Safor. Una mirada particular.

Jo i Ayla


"¿Cómo era Platero?Platero era pequeño, suave; tan blando por fuera que parecía que no tenía huesos, que era de algodón. Pero sus ojos, negros, eran como espejos de azabache –esa reluciente piedra negra–porque eran duros como dos escarabajos de cristal."

Platero y yo, de Juan Ramón Jiménez

Àngela i jo hem decidit assumir una nova responsabilitat. Hem acollit Ayla. Àngela igual ja no s’enrecorda, però aquest és el nom que vaig triar, amb el seu vist-i-plau, per si algun dia teníem una xiqueta. Però com que noms hi ha molts i moments especials, no tant i aquest pagava la pena... Sobretot, perquè ho vaig tindre clar des de el primer moment que la vam veure. Ayla, l’escollida.o, millor dit, la salvada entre més de tres-cents com ella. Cadascú amb els seus trets racials ben particulars i complexos, sobretot després de generacions d’encreuaments, però amb el mateix etiquetatge de sèrie: ABANDONATS. Després d’unes quantes voltes – no perquè no ens decidirem, sinò perquè ens decidírem tres-centes vegades - la localitzarem. O ella ens hi va trobar a nosaltres ? Mentre molts seguien exaltats les nostres passes, ella ens esperava hieràtica, sobirana, però amb la mirada trista i empobrida, en un racó de la gran i superpoblada gàbia.
M’haguera agradat conèixer alguna cosa de la seua història. Només sabérem que havia estat trobada a Bellreguard. Que uns dies després passaria a la categoria d’abandonada, que és quan ningú la reclama, que desconeixien l’edat, tot i que no devia superar l’any... Però res no ens pogueren dir dels altres perquès del seu comportament. Les raons per les quals té pànic malaltís als gossos i no se’n refia de les altres persones, fent de les nostres cames l’únic amagatall segur. O per què si la seua cua fa ones de la felicitat, els lladrucs els interpreta ara acovardits, ara enfadats
Només juga amb nosaltres, crec que se sent segura a casa, amb el seu cabasset i els joguets: la piloteta i una ampolla de plàstic mossegada, com a úniques pertinences. Són els seus tresors i ella sempre vol que viatgen amb ella, més que siga d’un costa a l’altre del pati.
Ayla ha passat a la categoria d’afortunada, però altres no corren la mateixa sort. Abandonats, abandonats-maltractats o abandonats-maltractats-morts, els trobem als nostres carrers i carreteres. Si tenen l’estrella d’Ayla seran recollits primer, i adoptats després. Si són salvats per una telefonada a la Protectora d’Animals el seu futur potser ja no siga asfaltable, però pot desenvolupar altres malalties que, per humanes, no ens són exclusives: la soledat, la tristor... I és que molts cans repeteixen diàriament la seua desgràcia, tantes vegades com no són escollits. A ells també els rebutgen per vells i això, la meua Ayla, crec que ho sabia.

Raül Navarro Vizcaíno


NOTA: Voldria fer un reconeixement públic a Maria Luisa Munuera, qui des de fa molts anys fa de la defensa i protecció dels animals la seua particular causa perduda. El telèfon de la Protectora d’Animals és: