'El qui no mira als ulls' em beneí el muscle amb un repic de xicotets colpets. D’aquells que tan bon punt t’acaronen, com et travessen la pell i s’enfilen a gavinetades pels teixits, esgarrant-ho tot al seu pas, confonent-se amb la sang, amb vocació de contaminar-te l’ànima, d’enverinar-la a poc a poc. Que la innocència perfecta és la perduda. Solta és un desafiament per als qui fonamenten el seu poder en el domini. Mort el llop, aquesta és la primera lliçó que ensenyaren els seus cadells els alliberadors del bosc.
A mi però, la ferida em produí l’efecte contrari. La substància que m’adormiria per alguna raó em despertà, i la meua ignorància es cresqué i es rebel·là orgullosa de la seua condició dèbil.
D’aleshores ençà he patit les conseqüències. Tantes vegades com ocasions ha aprofitat el règim per recordar-me’n l’atreviment. Que els qui són com jo – i jo com ells – no hi cabem, perquè som l’involució de l’espècie. Això és tan evident, com real. Ceguera bipolar: L’ombra va engolint-se els arrels del sistema i a dalt, la llum, enlluerna a dreta i a esquerra. Ceguera bipolar.
No patiu, a casa els llops ja no són cap perill. De tants anys famolencs semblen mansos. Per contra, guardem-nos dels cadells dels vençuts. Els han crescut les dents i han mutat la pell a força d’imitar els botxins. I si la pell sembla roja... No, que no ens enganyen, que si tenen fam la carn és carn i la ideologia...
“I em pregunto què deu sentir la bèstia quan em mira els ulls, perquè jo sé d’on he vingut i què sóc, perquè sóc el llop, el que pren vides: el predador. Ataco amb els ulls oberts i veig com salta la mort, brillant i ferotge, a la mirada de la meva presa. Sóc el llop, l’ombra que porta la llum de la mort, la vida que dóna llibertat als ramats temorosos i cansats, i que posa fi al patiment dels seus febles. He estat amb molts per sentir les seves últimes alenades, per retenir-los, per abatre’ls, per esventrar-los mentre gemeguen i lluiten per la vida que havien bandejat i oblidat de viure, per escalfar-los i tornar-los a despertar, a la fi, dins del foc del seu final.” (El llop, Joseph Smith. Editorial: Amsterdam / Mondadori)
Raül Navarro Vizcaíno
A mi però, la ferida em produí l’efecte contrari. La substància que m’adormiria per alguna raó em despertà, i la meua ignorància es cresqué i es rebel·là orgullosa de la seua condició dèbil.
D’aleshores ençà he patit les conseqüències. Tantes vegades com ocasions ha aprofitat el règim per recordar-me’n l’atreviment. Que els qui són com jo – i jo com ells – no hi cabem, perquè som l’involució de l’espècie. Això és tan evident, com real. Ceguera bipolar: L’ombra va engolint-se els arrels del sistema i a dalt, la llum, enlluerna a dreta i a esquerra. Ceguera bipolar.
No patiu, a casa els llops ja no són cap perill. De tants anys famolencs semblen mansos. Per contra, guardem-nos dels cadells dels vençuts. Els han crescut les dents i han mutat la pell a força d’imitar els botxins. I si la pell sembla roja... No, que no ens enganyen, que si tenen fam la carn és carn i la ideologia...
“I em pregunto què deu sentir la bèstia quan em mira els ulls, perquè jo sé d’on he vingut i què sóc, perquè sóc el llop, el que pren vides: el predador. Ataco amb els ulls oberts i veig com salta la mort, brillant i ferotge, a la mirada de la meva presa. Sóc el llop, l’ombra que porta la llum de la mort, la vida que dóna llibertat als ramats temorosos i cansats, i que posa fi al patiment dels seus febles. He estat amb molts per sentir les seves últimes alenades, per retenir-los, per abatre’ls, per esventrar-los mentre gemeguen i lluiten per la vida que havien bandejat i oblidat de viure, per escalfar-los i tornar-los a despertar, a la fi, dins del foc del seu final.” (El llop, Joseph Smith. Editorial: Amsterdam / Mondadori)
Raül Navarro Vizcaíno
Nota: Bon llibre !
* Publicat a Safor Guia (11-02-2010)
