Ara que fa vint anys que tinc vint anys, que diria Serrat, he pogut tancar a retrobades l’armari ‘saudade’. Vells amics, adolescents vora mar, tatuant la sorrat de l’Auir de riures despullats d’absències i d’altres ansietats… Eterns, abraçats d’absurdes converses al sol de mitjanit d’un xiringuito, al Melic del món. Si de cas, llençant paraules al blau de la mar. L’horitzó, frontó dels pensaments:
La Sara
Arribo a un poble amb una imatge de San Cristòfol dins d’una peixera, i pense: “Esta gent tenen personalitat, sense complexes ni manies, M’agraen!” Passaré tres dies ací, amb amics valents que estimen la vida i que m’estime molt.
Des de fins de l’aigua els meus amics mouen els braços i me diuen piropos. Entro a la mar i l’aigua està transparent i fresqueta. Uns xicons se banyen al nostre costat i uns altres volen amb els kite surf de colorins. Faig el mort i me mire els peus i les ungles pintades de color roig.
Kiko Veneno canta pels altaveus del Melic i un cambrer ‘morenasso’, amb ulls que hipnotitzen, me serveix una canya de cervesa fresqueta. M’encisa mirar a la gent, i amb la llum del sol ponent-se, veig molta bellesa al meu costat. La sorra fina ara està daurada, i la nit està a punt d’arribar. Ací és on vull estar, i amb qui vull estar.
El Xap
Em costa escriure en català. La meva llengua. De vegades em sorprenc buscant paraules catalanes al diccionari. Ara mateix, estic escrivint amb un teclat francès que té l’”a” al lloc de la “q” i en el qual he de prémer majúscules+Alt+1 per fer un accent tancat. Fent un càlcul ràpid, m’adono que fa deu anys que no visc a casa. A part d’uns mesos que hi vaig tornar perquè s’estava morint ma mare. Tinc l’estranya sensació que amb ella es va morir una mica la meva llengua materna. Sembla estúpid, però és lògicament cert. No vull donar la sensació que sóc infeliç. Sóc molt feliç a París, la meva nova casa després de Brussel•les i de Buenos Aires. Al cap de quinze anys com a traductor, França m’ha ofert la possibilitat de viure del meu nou ofici: actor de teatre. Però sento cada dia la necessitat de tornar.
Aquest estiu he tornat a casa, a Barcelona, la meva ciutat adoptiva i de cor. Una invitació inesperada m’ha portat a Oliva per veure el Raül, un bon amic amb qui vaig compartir pis a la residència universitària. He descobert un nou Raül, encara molt més alegre del que jo el recordava. Un nou Raül que parla valencià i que m’ha permès expressar-me durant les vacances en la meva llengua, la materna, la que em toca el cor. També m’he retrobat amb el Tono i la Sara, grans amics que redescobreixo amb plaer cada cop que els torno a veure. Tots quatre hem format un quartet inusual que ha fet tremolar Oliva i tota la Safor. Un grupet amb els seus costums diaris, igual que aquestes iaies d’Oliva assegudes a les seves cadiretes plegables d’esquenes a la mar per aprofitar millor el sol que es pon a les dunes protegides, esperem que durant molt de temps. A la nostra manera, hem participat a la lloable iniciativa “Salvem l’Auir”. Hem compartit secrets, borratxeres, sopars deliciosament interminables i moltes copes a la guingueta, que a València es pot dir alegrement “xiringuito” sense escandalitzar ningú, cosa que m’encanta.
El Tono
Calitja, Basca, Soliman i Xafogor ens hem retrobat vint anys més tard. Hem passat junts uns dies de vacances incandescents a la Safor. Despreníem calor tots quatre des del primer moment en què ens vam retrobar. Temperatures amb accents diferents. Uns amb la sang templada, escalfada, calenta. Alguns a punt d’ebullició. Junts, els troncs incandescents d’una foguera que només vol complir la seva missió: donar calor, desprendre energia, fer llum, crear reaccions físiques.
Per alguna raó ens hem retrobat anys més tard. Potser fins i tot ara els punts de trobada són més sòlids que els d’aleshores. Potser hem tingut l’habilitat de tornar a l’edat mental d’aleshores amb la serenitat d’ara. I han sigut uns dies en què la foguera no s’ha cremat de manera pirotècnica sinó a foc constant, mantenint l’escalfor, contemplant els uns en els altres, que ens queda molta llenya per consumir.
Acabats els dies de calor, en què semblava que hagués de bullir la mar com cassola al forn, el món no s’acaba i queda una flama amb moltes ganes de seguir en combustió. La Safor és rica en oxigen.
I jo...
dilluns, 8 de setembre del 2014
dimarts, 28 de gener del 2014
Finals de conte
Pere es disposa a acompanyar el seu fill, Joan, a la
biblioteca infantil. Hui es sent especialment satisfet. La difícil, incerta i
perillosa encomanda de la paternitat poques vegades rep missatges tan clars
sobre la forma d’educar un fill. Pere pensa que inculcar en Joan l’afició per
la lectura n’és un. També vol passar més temps amb ell. Per començar, Pere hi
reservarà una vesprada setmanal (la resta de dies Joan té classes d’anglès,
Judo, futbol, etc...) D’altra banda, els caps de setmana que li correspon estar
amb ell entre visites als avis, la natació o els deures escolars, difícilment
poden compartir moltes estones d’esplai.
Pere es
sorprèn excitat mentre contempla un espai construït en formes i colors, on tot
és diminut, tot és per ser jugat. I Joan es llança a la persecució d’històries entre
les prestatgeries. Finalment, en tria una i s’asseu a un matalàs verd mostrant
el protocol al pare.
Rey y Rey (Linda de Haan y Stern Nijland – Ed.
Serres (2004)) Com a bon adult, Pere examina el continent: La seua tapa dura,
el poc text i les seues il·lustracions a color endevinen la clàssica història
de reis, prínceps i princeses. “Vaja, ja
estem amb la monarquia!”, pensa Pere mentre Joan obri de bat a bat ulls i
boca esperant que brollen paraules màgiques sota el seu bigot. Efectivament, a un jove i encantador rei l’arriba l’hora de
casar-se i comença el ritual de buscar parella entre les candidates vingudes de
tot el regne i més enllà. Però cap d’elles reuneix els requisits adequats. De
sobte, la innocent història pren un gir inesperat quan apareix una bellíssima
princesa acompanyada del seu germà, un príncep vestit de blau. El cor del
monarca comença a bategar (i el de Pere!) perquè s’enamora a l’instant... del
príncep Blau! Discretament, Pere tanca
el llibre i mira cap un i altre costat, avergonyit. Més encara després de la
reacció de Joan: “Pare, t’has deixat el
final ! Y vivieron felicies y comieron perdices”.
Si aquests
finals encara sorprenen, per inusuals, igual ens ajuden a entendre successos que
no tenen finals de conte. A un institut de Gandia fa uns quants dies un jove de
14 anys hauria estat insultat i agredit per un grup de joves, dos nois i una
noia, per ser ‘diferent’, és a dir, pel seu comportament ‘obertament’
homosexual, segons informació apareguda a diferents mitjans de comunicació.
Declaracions
com les del nou cardenal espanyol, Fernando Sebastián, per al qual l’homosexualitat
“és una deficiència com la hipertensió”,
tampoc ajuden a la normalització i l’eradicació de la violència, tot el
contrari.
I és que Marieta
(‘maricón’) és un dels epítets que més es repeteix en molts centres escolars,
perquè l’homofòbia continua present entre les generacions més joves i motiven
una part important de les actituds hostils i casos d’assetjament entre
adolescents, segons assenyala l’estudi Diversitat i convivència als centres
educatius, de la
Universitat Complutense de Madrid, en col·laboració amb la Federació Estatal
de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals (Felgtb) i Google. L’informe ha
analitzat les principals causes de discriminació als instituts a través de més
de 3.000 qüestionaris a alumnes i professors i de tallers amb estudiants.
Si un
adolescent és o “sembla” lesbiana, gai o bisexual, si un noi/ noia trenca amb
els rols del sexe, sol esdevenir blanc de burles, insults o agressions. També
s’ha detectat un rebuig de tot aquell que és “diferent”, que no vesteix com els
altres, o té unes aficions particulars, independentment de la seva orientació
sexual. Hi ha una certa falta de tolerància entre els adolescents.
Segons un
altre estudi publicat per la
FELGTB, “un 56,2% dels
estudiants homosexuals enquestats declara que ha estat assetjat a l'escola”,
“un 22% d'aquests reconeix que ha sofert
alguna mena de violència per part de la família”, i “un 67% afirma que ha patit alguna vexació al carrer”.
L'homofòbia
és més estesa del que podríem pensar. A més, s’hi comptabilitzen menys
situacions de les que realment existeixen perquè la majoria de gais i lesbianes
dissimulem l'homosexualitat.
L'homofòbia
s'arrela en les mateixes bases que el racisme, la misogínia, la xenofòbia, etc.
Lluitar-hi és un deure de totes i tots, amb independència de la nostra orientació
sexual. L'hem de rebutjar allà on es produeixa i per discreta que siga
(insults, acudits, etc). Una societat que respecte la diferència és més justa, lliure
i democràtica. Perquè volem finals de conte.
Foto: http://www.bibliotecaspublicas.es/zizurmayor/instalaciones.htm
Subscriure's a:
Missatges (Atom)