"La grandesa d'un poble es pot jutjar per la forma com tracta els animals" (Gandhi)
Normalment, Marc no hi para massa atenció a la televisió. Eixe matí però, al xiquet de tres anys li corprenen unes imatges: A un gran redolí ple de sorra de la platja, una vaca negra cau a terra plena de sang i amb la llengua fóra. Un espècie de guerrer li ha clavat una espasa gegant a l’animalet i l’ha mort. Però ningú plora, la gent riu, aplaudeix i trau mocadors blancs. El iaio també està content, perquè van a tallar-li les orelles i, potser, la cua!. Horroritzat, el nan s’abraça al vell, el qual el tranquil·litza tot assegurant-li que això és una festa molt antiga i que el bou ha mort com un heroi, que eixe era el seu destí...
A la vesprada, Marc està molt comboiat, assistirà al circ, per primera vegada. Els pares li han parlat d’un lloc màgic i meravellós on els animalets dels llibres saben fer moltes coses. Visiten la casa dels elefants que hi actuaran després. Marc no entén que fa Dumbo dins d’una gàbia d’ocell, tot sol i perquè no hi pot anar-se’n a jugar. La mare li diu que fa por que s’escape i xafe els xiquets...
Abans d’anar-se’n a dormir, Marc veurà per enèsima vegada els seus dibuixos favorits: “El Rei Lleó”. Un cop al llit, el nostre protagonista somiarà amb Simba, amb qui correrà lliurement per la sabana mentre canten un cançó que parla del ‘cercle vital’.
Segons La Declaració Universal dels Drets dels Animals (15 d’octubre de 1978) aprovada per la UNESCO i per l’ONU: “Quan un animal és criat per a l’alimentació, ha de ser nodrit, allotjat, transportat i sacrificat sense que res no li produeixi ansietat o dolor... Cap animal ha de ser explotat per divertiment de l’ésser humà.” Així, “es prohibeixen els espectacles i exhibicions incompatibles amb la dignitat de l’animal.” També es considera que “tot acte que provoque la mort innecessària d’un animal és un crim contra la vida, és a dir un biocidi.”
No assumisc el maltractament dels animals i, molt menys el seu caràcter cultural. Però, encara que ho tinguera, açò no li resta un àpex de barbàrie, ni ha de ser una coartada per a garantir la seua supervivència. Tampoc compartisc les tesis dels qui apel·len a la llibertat – o a l’atracció turística – per a reivindicar les corregudes de bous. És cert que la prohibició mai ha de ser esgrimida com la millor opció. Personalment, m'hauria agradat que l'anomenada ‘festa nacional’ haguera desaparegut per falta de públic en les places. I, de fet, aquest hauria sigut el seu futur a mitjà termini, perquè em negue a creure que les noves generacions troben cap gust a presenciar un acte en el qual el sofriment d'un animal es ven com a art. Ja poden els taurins bombardejar-nos amb arguments tòpics, insostenibles en una societat moderna i evolucionada que presumeix de combatre les formes de patiment de tot ésser. L'educació en el respecte, a les persones però també als animals i el medi ambient, és la millor inversió per al futur.
Hi ha espectacles als quals cal renunciar per moralitat, perquè si no podríem remuntar-nos als circs de gladiadors o als temps en que els cristians eren torejats ‘a dentellades’ pels lleons davant d’una afició embogida i cega de sang que aplaudia la iniciativa del nou emperador convidant-lo a donar la volta al rode. Olé!
