L’Àngela i jo celebrem aquest estiu el tercer aniversari del nostre atracament al port del Raval d’Oliva, un dels centres històrics més grans, bells/vells i desconeguts – a dòsis idèntiques - del País Valencià. Encaixat entre dues sorolloses carreteres: l’elitista i destrossa-paratges de l’AP7 i la popular, la travessa-pobles N-332, convertida en un embús permanent que fa gairebé insuportable el trànsit diari per la segona població de la comarca de la Safor.
Superada la fase romàntica – “m’agrada passejar pels carrers del meu poble i descobrir en cada racó les empremtes…” – tastades unes quantes glopades d’amargor i de realitat, ja podem assegurar que ens hi hem integrat, que ja ens sentim ravalers. Ravalers orgullosos, endogàmics, compromesos, decebuts, actius, acollidors… Personalment, no conec una altra manera d’integrar-s’hi que adoptant tots i cadascun dels trets identitaris del barri. Un barri amb gent tan extremadament generosa, com recelosa de qualsevol canvi susceptible de caure en el pou de les desil·lusions, tantes vegades reomplit amb paraules buides, amb promeses de papereta...
I mentre una gran part del poble ens concep com a marginals, com una espècie de reserva federal d’ètnies minoritàries, els ravalers – els nouvinguts i els de soca-rel – en canvi, ens sentim marginats, oblidats, menystinguts… L’efecte que produeix aquest cúmul d’adjectius és tan cruel i injust que la majoria ha après a segregar una substància que adorm els sentiments i narcotitza l’autoestima ferida. Com a mostra un botó: mentre el Pla Zapatero renova avingudes senceres cap a la platja d’Oliva, al Raval ens hem de conformar amb pedaços (‘remiendos’) que “ja es faran negres i es dissimularan” (?!?!)
Però no baixem les veles i un grup de persones – jo m’he pegat a roda – li furtem hores a la nostra quotidiana existència per dedicar-les a fer i refer barri. A l’associació de Raval-Gerreria ens reunim els dijous en una mena de teràpia de grup: aprenem a estimar-nos el barri com a pas previ i imprescindible per a aconseguir el reconeixement dels altres. I és que amb prou feines sabrem fer valdre els nostres drets si abans no som conscients de les nostres possibilitats. Que, d’altra banda, en són moltes. N’estic convençut. I com jo, la majoria de gent que visita el Raval per primera vegada. Una percepció que, malauradament, no és compartida per una part majoritària de la classe política local. Aquesta va ser una de les primeres desil·lusions com a novençà al barri i a l’associació, la incomprensió del regidor/a de torn que assistia amb incredulitat al nostre desplegament de queixes, suggeriments, propostes… “Parlem del mateix barri ?” – estic segur que això és el que es degué preguntar .
El/la polític de torn encara no sap per on cauen, però nosaltres anem fent camí i guanyant-nos, a poc a poc, el respecte i la confiança del veïnat, a força de treball i de xicotetes conquestes. La demostració és que per primera vegada la plaça Ganguis, el cor neuràlgic del Raval-Gerreria, va reunir 300 persones – ara ja sabem les que hi caben – en el primer sopar veïnal amb motiu de la recuperació de la tradicional festivitat de Sant Antoni dels focs, el 13 de juny passat.
Les activitats hi continuen aquest estiu: el 8 d’agost, a les 20 hores, la comunitat britànic ens ha organitzat una festa per donar-nos a conèixer alguns dels seus costums. El dia 22, a partir de les 22 hores, la companyia “La Cle” hi actua en un improvisat escenari a la plaça. Per últim, el matí del 5 de setembre els més menuts tenen uns tallers de manualitats, entre el quals hi ha un de danses, amb la col·laboració dels amics i les amigues del Grup Raval i Vila…
No cal dir, amic lector, que t’espere per compartir-ho amb tu. Junts podem ravalejar, que és el verb que m’he agenciat per a aprendre a estimar el meu barri, la meua terra.
Raül Navarro
(article publicat el 30 de juliol a la revista Safor Guia)
