De sentiments i altres patiments... de Raül Navarro

Pluja i prozac

2012-01-20T01:39:00.003+01:00

Amb el primer recel del dia m'encare a la pantalla de l'ordinador. Amb penes i treballs em faig amb el control d'un esmunyedís ratolí, després de perseguir-lo per la catifa.
El pobre s'olora la tragèdia i avui no està per a bruscos i nerviosos repics als lloms... Òbric els pulmons per garantir reserves d'oxigen, cerimoniosament m'acomode les ulleres, repasse amb els dits l’anàrquic creixement de la barba. Encenc una cigarreta... Tot és al seu lloc, tot enllestit per iniciar la sessió diària sadomassoquista. Així, a glopades amargues m'empapuse:

"Rita Barberá tras conocerse su patrimonio: 'El ahorro es una virtud que recomiendo a todos.' / Fabra: ´Vivíamos por encima de nuestras posibilidades´. / El juez investiga si la Generalitat pagó a Urdangarin a través de sociedades pantalla. / Descoberta irregularitat urbanística a González Pons en terme de Planes. / El STE-PV amenaza con paralizar la educación si no se retiran los recortes. / Muere Manuel Fraga, figura clave en la historia de España. (...)"

Sudoració, pal·lidesa i fredor a la pell. A corre-cuita busque un espill per descobrir-me amb les pupil·les dilatades, la mirada imprecisa... Trac el cap per la finestra, em falta l’aire i el cor em batega, ara accelerat, ara apagant-se... La inquietud i la temor davant el trànsit del meu cos m'aboquen a l'ansietat. Tinc nàusees! Què serà de mi si perd la consciència? Amb el mòbil a la mà m'estenc al llit... No recorde res més, llevat que desperte dies després totalment cruixit, però amb una serenitat inusual. Les meues constants vitals tornen a la quotidianitat. L'estat de shock post-traumàtic ha minvat...

Crec que va ser el company Xavier Aliaga, recentment guardonat amb el Joanot Martorell de Narrativa 2011, qui va escriure fa uns quants dies un tweet que deia alguna cosa així com que "hem passat de ser la Florida d'Europa a la Grècia ibèrica...". Subscric la frase totalment, no només per enginyosa i recurrent, sinó perquè resumeix una realitat que no per esperada i vergonyosament predictible és més esmorteïdora.

Recorda també Josep Torrent a 'El País' ('El desvarío'. 15-01-2012) que el País Valencià s'ha afonat definitivament amb el major endeutament de l'Estat, més aturats que la mitjana del territori espanyol, sense bancs ni caixes pròpies, amb casos de corrupció gravíssims i un president dimitit i a la banqueta dels acusats... "La tierra que un día fue próspera y envidiada se ha convertido en el símbolo del desvarío político y la mala gestión...".

I tot això pocs mesos després de dues cites electorals on els del la gavina, els protagonistes de la tragèdia grega, van renovar inexplicables majories absolutes, en base a les quals poder perpetuar-se políticament i moral. Sortosament però, el poble –el majoritari i oficial, que és l'únic que sembla existir– ix lentament del seu llarg estat hipnòtic. De fet, el model de gestió de grans saraos 'per a pijos' no era més que una manera de donar-li prozac a una societat amb poca autoestima... Però quan es desperta a colps de realitat esdevenen els episodis d'estats de shock.
Em pregunte si serem capaços de reviscolar d’entre les cendres. I si necessitem morfina, metadona o tranquimacín... Qui ens els subministrarà?

Ego, me mei, mihi, me mecum

2011-12-08T12:16:00.002+01:00

- Qui eres? Què vols?

- Disculpa, he vist la porta oberta... I he entrat.

- A mi em fan por.

- Els adults?

- No, les portes que s’obrin.

- En canvi, a mi les que s’hi tanquen... Però tu que fas ací, tot sol?

- T’han enviat ells?

- Ells? Els teus pares?

- És que no m’entenen, saps? L’altre dia els vaig sentir dir que volen portar-me a un metge d’eixos...

- Un metge? Que estàs malalt? Què tens?

- Que no ho veus? És que sóc molt rar, tan de bo fóra com ells! Només així em deixarien tranquil...

- Com qui?

- Com els altres xiquets. No m’agrada jugar molt amb ells. Per favor, no digues res. Si em descobreixen m’obligaran a marxar...

- Ells t’estimen, només que no els agrada veure’t sol.

- Sol? Perquè ho dius? Sóc amb les meues històries! Amb elles jugue i amb elles vull quedar-m’hi. I tu, vols quedar-te ací amb mi? També t’amagues?

- No ho sé.

- Portes històries?.

- No.

- Tens fills? I jugues amb ells? També estan tristos?.

- Tu estàs trist?

- A vegades tinc pena... I per això vinc ací. Llavors jugue amb les històries i em pose content. M’agraden molt, saps?.

- I on són les històries? Jo no les veig enlloc.

- Hi són ací i allà. També les dibuixe. Les pinte, les retalle i elles em parlen. Vols que et pinte una? Si vols jugar, abans però, m’has de prometre que no els ho diràs, doncs les trencarien. És que malbarate el paper. Sé que no està bé, però no puc evitar-ho, per això em castiguen... Ja sé, faré una història només per a tu! Com que tens butxaques, fins i tot pots amagar-la i endur-te-la després. Jo ho faig als llibres, ells mai els obrin. Abans tenia una caixa de sabates, però la van descobrir i la van llençar. Es van enfadar molt, saps? Tot i això, no hi vaig plorar, perquè sabia fabricar-ne més. Què dius, vols jugar?

- No gràcies.

- Tu també t’has enfadat?

- Estic un poc trist.

- Tens pena? Ja sé, jugarem a la ràdio, que és molt divertit!

- A la ràdio?

- Clar, jo sé fer la meua ràdio. Vols eixir en ella?. Mira, hi grave les meues històries en una cassette. També sé fer notícies i cançons. A vegades deixe que canten els menuts, sempre i quan, com tu, guardeu el secret...

- En secret?

- Perquè em castigarien. Grave damunt les cintes ja enregistrades. I ara, perquè te’n rius?

- No res. Només recordava...

“Totes les persones grans han començat essent xiquets. (Però n’hi ha poques que se’n recorden).” Antoine de Saint-Exupéry. El Petit Príncep.

Fem marxa

2011-11-06T23:14:00.002+01:00

Un pensament d'en Paulo Coelho: "Sempre és precís saber quan s'acaba una etapa de la vida. Si insisteixes a romandre en ella més temps del necessari, perds l'alegria i el sentit de la resta. És important poder tancar capítols, deixar anar moments que s’hi van clausurant". Tirar de frases com aquestes sempre és recurrent com a auto-ajuda o esmorteïdor si eres capaç d'incorporar-les íntimament en moments difícils com per exemple, una relació o una feina que s’acaben, o un lloc o estil de vida que has de deixar...

No sé si d’això s'en diu evolucionar. Però també forma part de la realitat el poder ser capaç de recollir tots els diminuts trossets en els què la nostra vida queda esmicolada i poc a poc anar reconstruint-la com bonament puguem. Si ho aconseguim podem arribar a sentir-nos relativament en pau amb el nostre present. Diuen que la darrera etapa del dol és l'Acceptació. És quan ja comencem a viure amb més tranquil·litat, quan ja no es té tanta necessitat de parlar del propi dolor, quan, en definitiva, la vida es va imposant.

Recupere les paraules de Violeta Parra, convertides en clam per Mercedes Sosa. Copa de vi en mà, oferisc les dues galtes a les llàgrimes de la tardor i me n'adone que jo també he de donar "Gracias a la vida". Supose que cal agrair fins i tot els moments d’amargor, els que m'han crescut, però també els que m’han servit per folrar de foscors, pors, covardies i altres misèries el fons de l'armari.
Vull dir adéu als solitaris, fantasiosos, poregosos i vergonyos xiquets –i als seus assetjadors–, a l'adolescent sense personalitat –i els seus amagatalls–, al jove que assaboria el món a mossos d’inconsciència –i a l'actor que l’interpretava–. Amb melangia i un petó fred als llavis veig escapolir-se l’amor vertader. Les darreres paraules s’han promés retrobar-se. Em costa més espolsar-me aquesta remor que ha omplit el buit de les llargues estones. Finalment, faig ús del darrer alè de valentia per obrir de bat a bat portes i finestrons. Mire al cel i agraïsc el cel de pluja.

Diuen que la vida és un viatge…Una marxa que inicies sol i on trobes gent que t'acompanya, a vegades un tros del camí i d’altres tota la ruta. Diuen que la vida és una successió d'etapes… Cadascuna en comporta d’altres, de tal manera que quan hi surts ja no eres el mateix. I perquè ho conte?

"Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc... I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por".

Mercè Rodoreda, pròleg a Mirall Trencat.

Biocidi a Gandia

2011-09-01T22:35:00.002+02:00

"La grandesa d'un poble es pot jutjar per la forma com tracta els animals" (Gandhi)

Normalment, Marc no hi para massa atenció a la televisió. Eixe matí però, al xiquet de tres anys li corprenen unes imatges: A un gran redolí ple de sorra de la platja, una vaca negra cau a terra plena de sang i amb la llengua fóra. Un espècie de guerrer li ha clavat una espasa gegant a l’animalet i l’ha mort. Però ningú plora, la gent riu, aplaudeix i trau mocadors blancs. El iaio també està content, perquè van a tallar-li les orelles i, potser, la cua!. Horroritzat, el nan s’abraça al vell, el qual el tranquil·litza tot assegurant-li que això és una festa molt antiga i que el bou ha mort com un heroi, que eixe era el seu destí...

A la vesprada, Marc està molt comboiat, assistirà al circ, per primera vegada. Els pares li han parlat d’un lloc màgic i meravellós on els animalets dels llibres saben fer moltes coses. Visiten la casa dels elefants que hi actuaran després. Marc no entén que fa Dumbo dins d’una gàbia d’ocell, tot sol i perquè no hi pot anar-se’n a jugar. La mare li diu que fa por que s’escape i xafe els xiquets...

Abans d’anar-se’n a dormir, Marc veurà per enèsima vegada els seus dibuixos favorits: “El Rei Lleó”. Un cop al llit, el nostre protagonista somiarà amb Simba, amb qui correrà lliurement per la sabana mentre canten un cançó que parla del ‘cercle vital’.

Segons La Declaració Universal dels Drets dels Animals (15 d’octubre de 1978) aprovada per la UNESCO i per l’ONU: “Quan un animal és criat per a l’alimentació, ha de ser nodrit, allotjat, transportat i sacrificat sense que res no li produeixi ansietat o dolor... Cap animal ha de ser explotat per divertiment de l’ésser humà.” Així, “es prohibeixen els espectacles i exhibicions incompatibles amb la dignitat de l’animal.” També es considera que “tot acte que provoque la mort innecessària d’un animal és un crim contra la vida, és a dir un biocidi.”

No assumisc el maltractament dels animals i, molt menys el seu caràcter cultural. Però, encara que ho tinguera, açò no li resta un àpex de barbàrie, ni ha de ser una coartada per a garantir la seua supervivència. Tampoc compartisc les tesis dels qui apel·len a la llibertat – o a l’atracció turística – per a reivindicar les corregudes de bous. És cert que la prohibició mai ha de ser esgrimida com la millor opció. Personalment, m'hauria agradat que l'anomenada ‘festa nacional’ haguera desaparegut per falta de públic en les places. I, de fet, aquest hauria sigut el seu futur a mitjà termini, perquè em negue a creure que les noves generacions troben cap gust a presenciar un acte en el qual el sofriment d'un animal es ven com a art. Ja poden els taurins bombardejar-nos amb arguments tòpics, insostenibles en una societat moderna i evolucionada que presumeix de combatre les formes de patiment de tot ésser. L'educació en el respecte, a les persones però també als animals i el medi ambient, és la millor inversió per al futur.

Hi ha espectacles als quals cal renunciar per moralitat, perquè si no podríem remuntar-nos als circs de gladiadors o als temps en que els cristians eren torejats ‘a dentellades’ pels lleons davant d’una afició embogida i cega de sang que aplaudia la iniciativa del nou emperador convidant-lo a donar la volta al rode. Olé!

Festeig amb la Lluna

2011-08-13T20:12:00.006+02:00

Quan ella creix, jo em despulle de blaus i grocs per a vetllar la nit des de l’ull del nostre campanar. A l'amagatall ens riurem de les darreres cuejades d’un dia que es presumeix etern, però que acaba esmicolant-se amb quotidiana vulgaritat entre xarrades a les portes de les cases, a les amuntegades taules i cadires de solitàries terrasses o tatuat a les esquenes que es fitaran amb indiferència als dos costats del llit.

Així, quan moren els capvespres sota falses promeses d'un endemà millor, ens enfilem per la torre i guaitem les ombres de les teulades. Hi hem vist desfilar un exèrcit de somnis perseguint presoners als quals alleugerir-los les penes i castigar-los amb efímera felicitat.

Amb la meua lluna parle amb la llengua de la remor del vent, que abaixava trescant les serralades empeltant de frescor la matinada. Acompanyem les paraules fins que es confonen mar endins, convertides en pensaments.

Els darrers instants sempre són d’eclosió. Amb els seus pinzells donem els primers retocs de llum al dia. Assaonem de clarors i colors la foscor per a protegir-la de la calima.

Quan la meua companya minva, arrepleguem veles i li mostre al clar d’argent el forat pel qual escapolir-se fins a l’aixopluc del meu llit.

“Des de llavors, com una flor d’obaga,

rodant per les tenebres de la nit,

sempre la Lluna pàl·lida s’amaga

de l’astre hermós del dia,

si el troba pels camins de l’infinit.”

(Del poema La Lluna, Jacint Verdaguer)

Raül Navarro Vizcaíno

Coincidències

2011-07-01T13:29:00.004+02:00

“Un mestre treballa per a l’eternitat: ningú no pot predir on acabarà la seua influència” (H.B. Adams)

Li guanye unes hores a la vesprada i decidisc fer del llit un bon lloc on jaure el xicotet i merescut esbarjo. Alce la vista cap a la tauleta de nit i la visió em recorda que ja fa uns quants dies que hi havia deixat un llibre per assaborir-lo una nit desvetllada. Un amic me’l va recomanar. Llig el títol: “Dotzena i mitja de llegendes del Pinet”, recollides per Doménec Morell Fullana i editat per l’Associació de Mares i Pares del CP Verge dels Desemparats d’Oliva. Desemparats, la meua escola! Un fum d’imatges s’hi centrifuguen i el cor em batega al ritme de les grans ocasions... Aleshores recorde que hi he de tornar. No, no ho faré per visitar les mestres (que sóc un desagraït i, com a tal, tinc la vergonya com a penitència). He d’anar perquè vull fer-hi les pràctiques de Magisteri Infantil. Després d’uns quants anys com a periodista he decidit reobrir el calaix de les vocacions perdudes, de les ocasions pendents.

Crec que estava llegint la història del moro Ganguis quan succeí. Al fons del carrer, l’enrenou de clams infantils despertà la meua ravalera afició a traure el cap per la finestra. Un ramat de vint personetes s’enfilaven enjugasats pels empedrats del carrer. Al front de la comitiva sorollosa una patidora guia mirava de controlar-los mentre parava atenció a la fisonomia de les construccions típiques del traçat morisc. Marita alçà la vista i aleshores es produí la descoberta sobtada, la retrobada casual entre mestra i alumne.

La veritat és que la meua relació amb Desemparats és una llarga història de casualitats: Vam vindre a viure a Oliva ara fa 25 anys. Al meu germà i a mi ens donaren plaça a Lluís Vives, però els pares preferiren no separar els tres fills. I Desemparats era, en aquell moment, l’únic centre que tenia capacitat per acollir els nouvinguts.

Puc dir que em somrigué la fortuna. Com diu un personatge del meu barri amb malnom de beguda autòctona que escalfa l’estómac i alguna cosa més: “Ho dic com ho sent, si no, no ho diria!”. Mireu, fins aleshores jo no havia destacat en res. A l’anterior col·legi, era algú de l’ú al trenta sense catalogació acadèmica exacta. Tal vegada, per aquesta raó a l’escola - i a casa – m’assignaren a la secció del “no és tan mal estudiant...” amb una nota que deia: “Si s’esforça més, igual...”. Per contra, a Desemparats posarien noms i cognoms a la persona, hi pararien atenció a l’alumne abandonat.

Molta culpa de l’èxit la tingueren les mestres: Marita era la meua tutora i la directora. Que em perdone si ara només em venen al cap els seus experiments: el pa que ens menjàrem a la muntanya en Pasqua; un vi que resultà ser un excel·lent vinagre!; els sabons fabricats amb oli usat, l’hortet que cuidàvem amb cura a l’eixida d’escola... Tenia un punt molt divertit, fins i tot quan aconseguíem – no sense esforç – desanquetar-la. Li dèiem: “Mestra, és precís?”. “Precís és morir-se!”, responia de forma autòmata, que no resignada. Perquè la recorde lluitadora. D’alguna manera, ella i la resta de l’equip docent feien l’impossible per programar activitats, per tal d’aconseguir els recursos necessaris perquè la precària situació del centre no afectés el nostre aprenentatge, a l’asil vell (Museu Arqueològic) i als barracons després. Un Nadal, Marita Gómez Kem va ser la presentadora de l’Un, Dos, Tres escolar, que vam guanyar Maria José i jo. I fins ací, puc llegir-vos.

Si sóc periodista, en bona part li ho dec a Clara. Ella em despertà la passió per l’escriptura. Poques vegades he tornat a gaudir-ne com a l’època en què Clara ens proposava redaccions que jo preparava amb cura, tot esperant el moment d’arribar a classe per llegir els relats de la meua navegació en veu alta. Era exigent, perquè sabia de les meues possibilitats i això m'ha ensenyat a ser constant i perseverant.

Marita i Clara em feren sentir especial, apostaren per nosaltres. No sóc ningú per assegurar que estan orgulloses de mi, però m’agrada suposar-ho. I potser el meu treball com a docent, mirant d’ajudar altres xiquets i xiquetes a sentir-se especials, siga la millor manera de tornar-les tanta generositat.

I és que les meues mestres tenen molt de mèrit, perquè crearen escola. I mai més ben dit. Si ara Desemparats és reconegut i valorat per la seua metodologia, elles tingueren molt a veure, perquè no abaixaren veles i apostaren per una forma renovada d’entendre l’ensenyament, a pesar que estàvem considerats com alguna cosa estranya, amb maneres poc ortodoxes. Fins i tot, patírem etiquetes xenòfobes per la nostra multiculturalitat.

No vull acabar aquest article sense donar les gràcies a Vicent i Mercè, que han acollit durant unes quantes setmanes aquest poregós deixeble i m’han ensenyat a estimar la seua professió. Per cert - una altra casualitat - recentment he descobert que la notícia de la boda de Mercè amb Vicent (ara fa 24 anys) la va publicar un servidor al diari escolar...

Agraït també als meus xiquets i xiquetes d’infantil (4 anys) que m’han insuflat l’aire que necessitava (no recorde haver rebut tants abraços, que m’hagen regalat tants somriures o llençat tantes veritats per metre quadrat!)

Sabeu quin llibre tinc a hores d’ara a la tauleta de nit? “Coincidencias”, de Sergi Durà.

Raül Navarro Vizcaíno (ex alumne del CP Verge del Desemparats d’Oliva)

Tanquem la paradeta?

2011-03-24T20:43:00.003+01:00

"Sou vosaltres qui heu fet del silenci paraules". (Silenci, Lluís Llach)

Fa unes quantes setmanes ens concentràrem a la plaça Major de Gandia més de 500 persones en senyal de protesta pel darrer acte de censura dels de sempre. Em referisc al tallament de les emissions de TV3 al nostre país. El PP no en té prou. De fet, mai en té prou. La seua ambició és tan desmesurada, que no pararan fins que el blau es faça amb tot el llenç i, de passada, dissimular les taques extenses de marró que darrerament traspuen a la superfície.

Perquè tanta rancúnia?, qui o què els provoca tan d’odi com per a manar callar també els ressons llunyans de veus ja silenciades? Ens volen negar la paraula a milers de valencians, el dret a expressar-nos, a parlar la nostra llengua, a escoltar la nostra música... Fins i tot els molesta que ens convertim en una minoria nostàlgica que clama per les places. Miren de forçar-nos a participar del que la politòloga alemanya Noelle-Newman deia 'espiral del silenci': Les persones observen la realitat social i perceben tendències o corrents d’opinió com a majoritàries. Aquest clima d’opinió o sentir predominant provoca que la gent es lliure a ell per por al rebuig i l’aïllament.

Així, acaben renunciant a les manifestacions de les opinions pròpies; i, d’aquesta manera, les majoritàries ho són cada vegada més i les minoritàries, cada vegada menys, i entren en una mena d’espiral silenciosa que s’engrandeix paulatinament. Els mitjans de comunicació hi contribueixen poderosament, perquè el silenci informatiu provoca la desaparició d’una part dels referents, als quals se’ls ha negat l’oportunitat de formar part de l’opinió pública.

Evidentment, dins d’aquest plantejament, TV3 ha estat considerada un perill, en no poder ser controlada, com ha passat amb Canal 9. Tot i això crec que el que més els molesta de TV3 és que des del seu naixement, fa gairebé 30 anys, ha estat un exemple de mitjà públic, amb una programació que s’ha inspirat en principis com el compromís amb els valors socials i democràtics, el pluralisme i el servei als ciutadans. I és que TV3 és una televisió plenament oberta al món que prioritza la qualitat, busca la innovació i promou un estil propi i diferenciador en els continguts.

I això posa en evidència les misèries d’una televisió pública valenciana que es caracteritza per ser tot el contrari: manipulació informativa, menyspreu per la nostra llengua, pel sector audiovisual valencià, per la cultura...

Sortosament, encara podrem seguir-la a Internet. I tampoc m’esborraran els records. La primera imatge que vaig veure és la del Josep Maria Bachs presentant el Filiprim, l'any 85 o 86. El senyor del bigot, que parlava semblant a nosaltres, però amb paraules estranyes i una cantarella simpàtica, sempre tancava el programa dient: “adéu-siau, tanquem la paradeta?”.

També recorde el mític programa Persones Humanes, presentat pel Mikimoto, amb les seves ulleres de sol; els informatius d’Àngels Barceló, Carles Francino... Als meus pares els feia molta gràcia veure el gran Toro Sentado mirar de fer-se entendre en català... TV3 sempre va estar present a la meua infantesa, i continuaria fent-ho després durant els anys que vaig estudiar Periodisme a Barcelona. I això, això, no m'ho tallaran.

PD: Dissabte 2 d’abril, a les 19 hores, la Coordinadora Comarcal Sí a TV3 ha organitzat una nova concentració a la plaça de l’Ajuntament d’Oliva. Ens hi veiem.

Article publicat a la darrera edició de la revista Safor Guia.

La mar respirava calma

2011-02-18T14:05:00.005+01:00

“Va mortint-se la llum
en un plor de gavines.
L'últim sol de la tarda
besa els llavis de l'aigua.
(...)La mar respira calma.
La mar respira calma." (Raimon)

És poc probable que la primera mar de l’any s’abandone a la calma. Eixa nit. però, la mar callà enmig la tempesta. No acaçà a dentades la fredor de les roques. Què va evitar l’escomesa de les ones? Perquè no esclataren en blanc en arribar al seu destí? Per alguna raó, la força del vent minvà. I l’alleugerida platja es va comportar com una bassa d’oli.

L’estranya situació va molestar dos vells fars. En senyal de protesta van decidir amagar-se els colors durant uns instants. Primer el de la passió, l’emoció, la sexualitat, el perill... Li va continuar la serenitat, l’equilibri, l’alegria, la covardia i tota senyal de rencor.

Moments de desconcert que saberen aprofitar una filera de mandrosos fanals per abocar-se sobre el nascut mirall. Orfes de turistes als quals garantir la verticalitat, sense amants ocasionals que xafardejar i ombres per perseguir no trobaren millor manera de distraure’s del desfici de les hores.

La nit callada només la van trencar quatre passes que forçaven una marxa que no els duia enlloc. Ara s’acompanyaven, ara s’hi seguien. Quan s’hi van aturar, volien dir-se tantes coses! Van decidir, però, respectar el silenci capritxós d’una mar en calma.

“Ara tinc tantes ganes de dir el que no vaig dir-te: que l'enyorança és fonda, que l'absència és molt trista, que vora el mar en calma sento que encara em mires, que una nit com aquella no l'he tornat a viure” (Feliu Formosa / Sílvia Comes)

Raül Navarro

Més enllà del desert

2010-12-03T18:37:00.005+01:00

a ACAPS

“Era una nit estranya…no es veia estrella alguna en el cel. Pel que sembla algú les havia ficat en un calaix, i s’havia dedicat tota la nit a observar-les amb entreteniment, tot i que això és una altra història i ha de ser contada en un altre moment.
La lluna, sola i trista no pogué evitar vessar alguna llagrimeta. Primer va ser una molt tímida, seguida d'altres dues, i així a poc a poc va començar un plor desconsolat que no podia detenir-se. Les llàgrimes recorrien les seues galtes amagant-se a l’interior de cadascun dels seus cràters, però aquests que ja començaven a vessar, no eren suficients i algunes van caure a la Terra.
Una d'elles, amb una lluentor especial, doncs la Lluna estava plena, va anar a parar enmig del desert. Però no va caure a la sorra. Va tenir la sort de parar enmig d'un oasi, just damunt del fruit d'una noguera. La nit va passar molt lenta, doncs tots sabem que un cel sense estrelles és el responsable que el temps siga lent i trist.
Al matí següent, l’anou ja havia arribat a una grandària espectacular i les dèbils branques de la noguera no van ser capaces de suportar el pes del seu fruit. Així va estar que aquest va caure de l’arbre estavellant-se contra el sòl. L’anou, a causa de l'impacte, es va obrir en dues meitats deixant veure el seu fruit. Però dins hi havia alguna cosa diferent a allò esperat, doncs tenia braços i cames.
D'aquella nou va nàixer un xiquet, al que tots ara anomenen Mohamed. La seua pell era fosca per fora i per dins era tendra i suau, com ho són les anous.
Mohamed hi era tot sol enmig de l'oasi, al cor del desert, i va començar a trescar la sorra sota un sol abrasador. El seu cos nu va començar a cremar-se i no va trigar molt de temps a perdre's en el mar de dunes, a l’oceà de sorra.
No sabia molt bé què hi cercava, però al seu interior alguna cosa l'obligava a seguir endavant, a continuar buscant. Va caminar tot el dia sense descans fins que, exhaust per la calor i la gran caminada, es va desmaiar sobre la catifa daurada.
Amb la nit va arribar el fred del desert i el xiquet va començar a tremolar…
Però algú l’observava des del cel. La seua mare, la Lluna, no s’hi va poder estar en veure el seu menut morir-se de fred, tot sol enmig d'aquell desert. I, així, el va convertir en una estrella i va abrigar entre els seus braços, al seu fill benvolgut per a donar-li calor i afecte. Allí es va arrupir en forma d'estrella, Mohamed, a l’aixopluc de la Lluna.
I és per això que a la bandera del poble Sahrauí podem veure la Lluna amb una estrella entre els seus braços, que ens recorda l'origen del primer dels seus fills, els descendents del desert i de la Lluna..” (Mohamed, conte popular sahrauí)

Algú em comentà una vegada el perquè dels colors de la bandera del Poble Sahrauí: El Roig és per la sang que s'ha vessat i es vessarà; el Negre és pel dol dels que van morir sense veure el seu poble lliure; el Verd és l'esperança que mai perdran, la confiança que recuperaran el seu país, les seues terres. Algú m’assegurà que quan tornen a casa canviaran l'ordre de la senyera, i el verd serà el color de dalt, per l'esperança que sempre els hi va acompanyar.
Malauradament, però, d’un temps ençà al desert de l’exili algerià “la remor que se sent no és de vent”. L’esperança no és benvinguda. La ràbia, la tristor i la impotència assaonades s’escapoleixen pels tendals i omplin els silencis de les haimes.
Un vell censura amb la mirada els clams bèl·lics dels joves, mentre les dones ploren desgràcia. Però l'ancià es calla els pensaments. No tem l’arribada de la mort, tal vegada el pròxim hivern. Tampoc la del seu poble, que llau moribund des de fa anys a la presó de sorra. Només s’hi guardaria el darrer alè si sabés que a l’endemà ensumarà, denou, la brisa de la seua mar.
Aleshores, en un darrer esforç, l’avi s’alça amb l’ajut d’un fusell i assenyala els joves el camí cap a la llibertat, més enllà del desert.

Raül Navarro Vizcaíno

(article publicat a la revista Safor Guia el 2/12/2010)

L'ou o la gallina?

2010-11-04T13:47:00.003+01:00

Recentment vaig assistir a una interessant –només per a poc més de 15 persones– taula redona on els representants de Cáritas i Creu Roja de Gandia reflexionaven sobre la situació de pobresa que es viu a hores d’ara a la Gran Ciutat del Sant Duc. No ens descobriren res quan alertaren que la cosa és més que preocupant.

A la categoria de pobres clàssics (indigents, població immigrada il·legal, minories ètniques marginals...) cal afegir ara altres nouvinguts, els qui s’han vist obligats a refugiar-se a l’aixopluc de la caritat com a conseqüència de la crisi econòmica: aturats i jubilats, fonamentalment. Asseguren des de les ONG’s que a l’anomenat llindar de la pobresa hi serien totes les persones amb uns ingressos econòmics mensuals inferiors als 450 euros. És a dir, que l’ombra de la fam planeja ja sobre un 20 per cent de la població de l’Estat Espanyol (?!).

Aquesta nova classe de pobres, però, té noms i cognoms perquè poden ser un familiar nostre, el veí de dalt... Per això, sembla que hi som més conscients, un poc menys insensibles. Serà perquè hem començat a posar les barbes a remulla. Paradoxalment, els pobres clàssics se’ns fan cada vegada més invisibles fins a confondre’s amb el paisatge. Es converteixen en un mobiliari urbà més que vesteix parcs, places i pòrtics d’església.

Durant el torn obert d’intervencions hi sorgiren els comprensibles retrets a les diferents administracions que no se n’adonen de la dramàtica situació i descarreguen sobre les ONG’s i els voluntaris bona part de la pesada càrrega de la solidaritat. Tampoc hi tardà a aparèixer tot un clàssic: "La culpa de tot la tenen els polítics, que mai fan res!" "Per què serveixen llavors?", "Tots els polítics són iguals!".

La sentència està dictada, els culpables condemnats i la societat –apolítica– queda exonerada de qualsevol responsabilitat. És a dir, amb aquestes afirmacions es fa una clara separació entre dos classes de persones: els polítics en general (insolidaris, corruptes, lladres...) i la societat en particular, la qual poc o res té a veure amb els seus representants públics, a pesar de triar-los cada quatre anys. A més, les llistes dels partits solen nodrir-se –almenys així hauria de ser- de candidats provinents del món associatiu. El debat em recordà un altre molt antic i controvertit:

La publicitat determina la moda, o es un reflex de les tendències de la societat? Quan un fabricant dissenya un producte ha d’assegurar-se primer que hi ha un potencial consumidor? El 'telefem' es fa perquè agrada a la gent o l’espectador està obligat a rendir-se als encants de la 'Princesa del Pueblo' si vol veure televisió?

Personalment, crec que som nosaltres els qui hem de marcar la política que després faran els nostres representants. I hem d’exigir-los responsabilitats dia a dia, quan els veiem al carrer o fent cua –si cal– a la porta dels seus despatxos. I canviar-los, cada quatre anys, si no ens agrada la gestió que han fet del nostre vot. ¿Algú es creu que el senyor Orengo s’hagués atrevit a tirar endavant el tramvia si a l’endemà mateix d’anunciar-lo es presenten a les portes de l’Ajuntament centenars de persones, representants i voluntaris d’ONG’s, col·lectius socio-sanitaris o els 8.000 aturats de la ciutat recordant-li que hi ha altres prioritats per als 16 milions d’euros que val el projecte?.

¿Se n’hagués anat de creuer a Roma si li haguérem fet saber que els més de 200.000 euros que val el viatge poden permetre que moltes persones mengen o arriben a final de mes? El mateix exemple és aplicable a Camps i a la seua Fòrmula 1, la Copa Amèrica... Podran ser molt il·luminats, però no estúpids i saben fer comptes. Una altra cosa és que bona part de la societat s’estime més passejar-se en tramvia o veure Alonso, amb els estómacs buits. O que s’atrevisquen a criticar-los en veu alta sense posar en perill les seues subvencions. Però això és un altre debat. Quan vulgueu en parlem.

Article publicat a la revista Safor Guia el 28-10-2010

Sota un cel de pluja

2010-09-24T10:02:00.002+02:00

Plou al calendari. La pluja ha tornat a esmaltar el quitrà sobre el qual s’arrosseguen les meues passes. Ens ha vingut a reclamar el paisatge. Sense estar convidada li donem entrada perquè abaixe el teló. I no em sorprén, està estipulat al contracte anual. Només que tenia l’esperança que enguany trigaria un poc més a aigualir-nos la festa. Per aquesta raó, no em moleste a aplaudir i marxe mut de silenci cap l’eixida. Als quioscos han guardat les cartes de gelats i ja hi trobem el manual de les ‘meteoconverses’ sempre recurrents per a ocasions com aquesta, quan no cal dir res.

Jo amague una mà, encara tremolosa i viva, a la butxaca de l’esquerra, al fons de la qual diposite allò viscut amb intensitat. Amb sòbria i elegant dignitat li done la volta al folre, condemnant a l’interior els records en blau, groc i verd.

Sota el plugim l’estiu es confirma efímer, fugaç, llunyà... Fins i tot irreal, si no fos pels matisos de clarobscur que el mirall comença a esborrar-me, a poc a poc, sobre el cos nu. D’ara endavant, contemplaré la transformació i els mesos passats es reduiran a xicotetes senyals d’una existència anterior. L’altre dia, per exemple, l’enèrgica protesta d’una tassa a la pica d’una cafeteria m’ha sonat a clam, a riures i a cerveses, a terrassa vora mar, a passejada per la marjal a la matinada...

Els llençols que ens despullaven el sexe vestiran novament de rutina i descans ‘interruptus’ les nostres nits eternes. Les vetllades pit a pit hi seran substituïdes per esquenes que es marquen les distàncies als dos costats del llit.
I al matí, la ràdio del cotxe em tornarà a vendre els titulars d’una actualitat prefabricada. I jo compraré. Potser, més tard la rese amb els companys de feina, amb els quals intercanviaré frases fetes.

Ja al servei ens ignorem. Accidentalment però, els nostres ulls s’hi han trobat fit a fit – o s’han buscat? – en un instant descuidat, de vanitat. Sortosament, com a vell mariner, he aprés a plegar diligentment les veles de la mirada abans de la tempesta. M’estime més no reconèixer-me. De quina altra manera puc evitar la temptació de preguntar-me com em sent hui? Estic preparat per a reprendre la conversa d’aquella sincera nit d’estiu? Em fregue les mans amb higiènica insistència, tinc l’esperança que la ressaca de setembre haja esborrat qualsevol rastre. Tot i això, encara sóc a l’espill quan marxe, mirant-me decebut com se m'allunya l’esquena.

Finalment isc al carrer i m’aventure a trescar la plaça. Mire al cel. Plou d’entre les teulades. Les gàrgoles, burlaneres, hi juguen a fer blanc sobre els turistes amb glopades d’aigua. Les gotes em regallen les galtes. I a pesar de tot plegat, m’agrada sentir com la pluja amara de tardor la meua vida.

“Sota un cel de pluja, la pluja clara d’un dia d’hivern que en alçar el cap inunda les nostres pupil•les; com una nimfa, una deessa de l’aigua, una nàiade. Esbossem llacs i fonts per on raja l’aigua.” Agustí Campos

Raül Navarro Vizcaíno

El turista babau?

2010-08-19T11:13:00.003+02:00

Que la política lingüística de l’Ajuntament de Gandia viu una involució és un fet que malauradament hem constatat diàriament durant la present legislatura. El castellà està recuperant terreny com a llengua vehicular i el valencià s’està convertit en un idioma de traducció. No entraré a recordar els drets lingüístics dels que defensem la llibertat a expressar-nos i ser atesos en la nostra llengua.

Uns drets que estan amparats per l’Estatut d’Autonomia (per molt estatutet que siga) i, a nivell local, per l’ordenança municipal aprovada per l’Ajuntament de Gandia. Unes obligacions incomplides sistemàticament pel PP valencià i, ara, pel PSOE gandià que ha buscat en l’aixopluc de la dreta (Plataforma) l’excusa perfecta per traure i fer gal·la, sense pudors, del nacionalisme espanyol amb el qual s’hi senten molt còmodes. Fins i tot, així ho reconeixen –d’amagat, és clar– alguns destacats socialistes.

Amb aquest panorama, no és estrany que també tornen les coentors passades, que crèiem superades. Hi ha qui pensa que el valencià és una llengua per a ús exclusivament familiar –d’anar per casa, i encara gràcies– i que no cal emprar-la en webs i fullets turístics. De vegades sembla que fem als turistes babaus. Creiem que se sentiran ofesos si, havent arribat ací, descobreixen que parlem una llengua diferent a la seua. Si jo fóra un turista que arriba a terres valencianes em sentiria ofés, sincerament.

És clar que hem de preparar uns productes adaptats a les llengües dels visitants potencials. Però tampoc podem dissenyar, fet i fet, un país alié a la gent que l’habita. Entre altres coses perquè, ens agrade o no, també existeix un turisme –digueu-li així si voleu– format per la gent del propi territori, que parla el valencià i que prové de tot l’àmbit lingüístic. Una gent que vol conèixer el seu propi país.

Però encara podem reblar un altre cop el clau i pensar si podem arribar a integrar la nostra llengua com un actiu dintre d’allò que oferim com a producte turístic. Més que no considerar-la com un entrebanc. És a dir, si hem de presentar al visitant què fórem, què som i que oferim, en eixe conjunt també pot entrar a jugar la nostra manera de comunicar-nos.

I ho pense mentre desfaig la maleta i repasse les imatges del darrer viatge. Fa poc he arribat de Sardenya. L’illa ens ofereix molts racons increïbles però potser una de les coses més emocionants és arribar a Castelsardo i sentir un vellet parlar el sard o escoltar com una jove et parla l’alguerés, sentir com ens agermana una mateixa llengua.

Estic convençut que més que conèixer "les pedres" dels indrets més insospitats, els humans valorem l’experiència de sentir allò més autèntic del lloc que visitem, que no deixa de ser la seua gent; l’experiència de relacionar-nos i apreciar allò que compartim i allò que ens diferencia.

En el relat d’aquella llengua més o menys obscura, vam entendre el més important de tot: que era major la riquesa que atresorava aquell vellet, que el castell que posteriorment visitaríem.

Nota:

- Article publicat el 19-08-2010 a la revista Safor Guia

- Agraïsc la col·laboració de Jordi Puig.

Pareu el putxero !

2010-04-07T14:08:00.002+02:00

El qui vos escriu és d’eixa espècie covarda que es penedeix sempre tard del que no ha estat capaç de dir a temps. Com a periodista que aspira a no morir de fam en l’intent també he acabat assumint el manual de bones pràctiques de l’autocensura. No és el cas però d’aquest article. I és que ara la crítica és fàcil, directament proporcional a les dimensions de la barbàrie. Per tant, acuseu-me de recurrent i oportunista, però vull sumar-me a l’allau de denúncies i condemnes enèrgiques contra els responsables de la Diputació de València per practicar -obertament- la censura a diverses fotografies de l’exposició Fragments d’un Any dels companys i de les companyes de la Unió de Periodistes Valencians, la qual s’havia de celebrar al Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat. En aquesta ocasió, la bestiesa ha provocat fins i tot que alguns dirigents populars ho negaren tres voltes abans que cantés el gall (el que esteu pensant, per descomptat). És a dir, el succés ha escandalitzat fins i tot els responsables i els consentidors de degenerar, prostituir, balafiar... la televisió pública del poble valencià !. Algú s’ho empassa, això ? O és que els ha agafat per sorpresa la nova demostració de maneres del de Xàtiva ?. No serà que, ara, el pati no està per a molts pastissos? I és que aquest terròs és massa amarg com per no a generar acidesa als estómacs més sofrits, com el de la sempre eterna i omnipresent alcaldessa de VaIència. I què ?

Almenys és una bona ocasió perquè avancem uns centímetres en el desert, que és el lloc on el PP ens ha exiliat, amb el beneplàcit d’una immensa majoria de la societat valenciana i el patrocini de sastres i altres amics de l’ànima.

No m’agradaria però, que aquesta ‘flashada’ - la constatació pública de la pervivència de tics de caràcter autoritari com la censura - ens impedira veure altres formes de limitació de la llibertat d’expressió que no alcen tanta polseguera, però que igualment fan paret. A canal 9 en tenim mostres fins a la sopa (per allò de si vols caldo...) L’escassa projecció i cobertura a la nostra música, la llengua, als nostres actors, els escriptors i els artistes... O la persecució a l’escola valenciana, en són altres exemples igualment condemnables.

D’altra banda, a Gandia no estem exempts. Que la fórmula de l’èxit i de l’eterna joventut del PP és massa temptadora com per a no importar-la. Així, a la manera xinesa, Orengo està disposat a convertir-se en una rèplica gairebé perfecta ‘d’animals’ polítics com Rita Barberà. Els ingredients s’han posat sobre la taula aquesta legislatura: grans fastos, empreses públiques, personal de confiança, una televisió municipal concebuda a xicoteta escala de RTVV, el setge i l’enderroc del patrimoni, la persecució als dissidents... Per a reforçar la marca, Orengo s’ha envoltat de pinxes formats en la cuina popular. Així doncs, només hi falta el putxero. Pareu taula ! !!

“Això mai va ocórrer. Mai va ocórrer res. No va ocórrer ni tan sols mentre estava ocorrent” (Harold Pinter, Premi Nobel de Literatura l’any 2005)

De llops i cadells*

2010-02-10T10:58:00.004+01:00

'El qui no mira als ulls' em beneí el muscle amb un repic de xicotets colpets. D’aquells que tan bon punt t’acaronen, com et travessen la pell i s’enfilen a gavinetades pels teixits, esgarrant-ho tot al seu pas, confonent-se amb la sang, amb vocació de contaminar-te l’ànima, d’enverinar-la a poc a poc. Que la innocència perfecta és la perduda. Solta és un desafiament per als qui fonamenten el seu poder en el domini. Mort el llop, aquesta és la primera lliçó que ensenyaren els seus cadells els alliberadors del bosc.

A mi però, la ferida em produí l’efecte contrari. La substància que m’adormiria per alguna raó em despertà, i la meua ignorància es cresqué i es rebel·là orgullosa de la seua condició dèbil.

D’aleshores ençà he patit les conseqüències. Tantes vegades com ocasions ha aprofitat el règim per recordar-me’n l’atreviment. Que els qui són com jo – i jo com ells – no hi cabem, perquè som l’involució de l’espècie. Això és tan evident, com real. Ceguera bipolar: L’ombra va engolint-se els arrels del sistema i a dalt, la llum, enlluerna a dreta i a esquerra. Ceguera bipolar.

No patiu, a casa els llops ja no són cap perill. De tants anys famolencs semblen mansos. Per contra, guardem-nos dels cadells dels vençuts. Els han crescut les dents i han mutat la pell a força d’imitar els botxins. I si la pell sembla roja... No, que no ens enganyen, que si tenen fam la carn és carn i la ideologia...

“I em pregunto què deu sentir la bèstia quan em mira els ulls, perquè jo sé d’on he vingut i què sóc, perquè sóc el llop, el que pren vides: el predador. Ataco amb els ulls oberts i veig com salta la mort, brillant i ferotge, a la mirada de la meva presa. Sóc el llop, l’ombra que porta la llum de la mort, la vida que dóna llibertat als ramats temorosos i cansats, i que posa fi al patiment dels seus febles. He estat amb molts per sentir les seves últimes alenades, per retenir-los, per abatre’ls, per esventrar-los mentre gemeguen i lluiten per la vida que havien bandejat i oblidat de viure, per escalfar-los i tornar-los a despertar, a la fi, dins del foc del seu final.” (El llop, Joseph Smith. Editorial: Amsterdam / Mondadori)

Raül Navarro Vizcaíno

Nota: Bon llibre !

* Publicat a Safor Guia (11-02-2010)

Boig per tu

2009-12-28T13:10:00.003+01:00

Segons la llegenda, cap al segle VIII a Aràbia un poeta beduí anomenat Oais o Keis va donar fama amb els seus versos enamorats a una dona preciosa, Layla. L’obsessió dels seus amors i les seues corresponents desventures – per l’oposició de les seues famílies, totes dues rivals- li valgueren el sobrenom de Majnún, que significa boig: "Al gran califa Harun AL-Rashid de Bagdad li va arribar la remor que un dels grans poetes del seu regne s’havia tornat boig d’amor per una bellíssima dona, Laila, i que, inspirat en ella, havia escrit els poemes més delicats i sublims de la història de la llengua àrab. Impressionat per la lectura d’una poesia tan fantàstica, el califa va pensar que una dona capaç d’inspirar tal meravella havia de ser una criatura única. Per això, la va manar portar a la seua presència per a admirar-la. Així doncs, van dur Laila davant del poderós Harun. Observant-la amb atenció, el califa es va quedar summament sorprès: aquella dona no era lletja, sinó prou bella, graciosa i culta però no li semblava, en absolut, el model de virtuts que havia reconegut en els poemes de Majnun. Laila, endevinant la decepció del califa, somrient, li va dir: "Majestat, per a veure vertaderament la bellesa de Laila, es necessiten els ulls de Majnun". (Conte Laila i Majnun del poeta clàssic persa Nezami (1141-1204))

Durant gairebé un any, els botxins ens han pres per bojos, idealistes, pancartistes, inconformistes, llunàtics, romàntics, antisistema, dissidents, interessats, poc realistes, antisocials, antiprogrés, manipuladors, rojos, extremistes, integristes, radicals, rebels, ocupes, capritxosos, tendenciosos, utòpics... Hem hagut de patir l’escarni dels poderosos, el menyspreu dels ignorants, els d’esperit i els de solemnitat. I això ens ha crescut. Tot plegat ens ha ajudat assaonar-nos de raó.

El pitjor dels afronts però, el que dol de veritat, al que mai t’acostumes és a la desmemòria de molts escrivans de la cort. Els garants de les lletres, els savis de cinc forquetes han tornat a fer bona la popular frase castellana: “Abans l’obligació que la devoció” i s’han comportat com abnegats panxacontents del seus senyors. I no sé què m’ha ennegrit més l’ànima, si la fredor pel silenci d’alguns d’ells, per falsa dignitat, o les eixides hipòcrites dels intel·lectuals de capçalera... I és que no hi ha pitjor crueltat que la que s’exerceix des de la mala consciència. Què li queda a qui renega dels seus principis? Jo crec que la negació de l’evidència, la ceguera consentida... I el col·laboracionisme. No oblidem que per a que els botxins disparen necessiten de la complicitat intel·lectual, del suport moral, per acció o omissió, dels sacerdots del temple.

Tot i això, que no us enganyen: Romaguera no ha caigut. Potser, ‘els borgians’ han manat tombar els seus antiquíssims murs sota el progrés de ferro, quitranaran les darreres restes de l’horta. Però l’alqueria ja oneja dalt d’un turó, al castell del Rebollet. Romaguera ha posat veu al setge silenciós de l’ermita de Sant Vicent i preu a la Torre dels Pares.

Majestats, per a veure vertaderament la bellesa de Romaguera, es necessiten els ulls de Majnun.

Nota: Volia aprofitar per respondre al de "Les Til·les", però ja l’han desautoritzat els seus companys.

Raül Navarro Vizcaíno

Publicat a Saforguia

Els cucs del parc

2009-10-15T09:05:00.004+02:00

Pedrín no tenia més de set anys físics, perquè el percentil vital era molt més madurat, com a xiquet de la postguerra, cadell dels vençuts. El primogènit d’Esperança “la Curra” i el “tio Córdoba” es llançà molt prompte als carrers d’una Oriola color sèpia. Amb tan curta edat el ‘zagal’ ja s’oferia com a jardiner dels panxacontents. Un bon dia, però, la senyora d’un d’aquests casalots el va requerir des de la porxada. Sorprenentment – no era dia de pagament – li va lliurar un paquet que, si atenem al seu pes, contenia un bon tros de pernil. Un aliment que a ca Pedrín només rebia invitació –en rodanxes semitransparents - la nit de Nadal. Els darrers anys, Pedrín s’havia hagut de conformar amb tastar el blanc, la cansalada. I no sempre, que també recordava haver xuplat la corfa amarga. Sobretot, en arribar-hi els menuts; Sempre malalts, sempre amenaçats...

Imaginem-nos el goig del xiquet mentre acudia a corre-cuita a l’encontre amb sa mare, amb els germans. I amb el pare, si aquest tornava prompte del camp... No trescava els carrers, els volava. Hi havia qui assegurava haver-lo vist flotar, unflat com una bufa, sense respirar... Només una imatge al seu cap, l’escena que protagonitzaria en arribar al cau. Per fi, ja no hi faltaria menjar a taula. I si el pernil era blanet, convidaria també els iaios i Manolete, el seu millor amic... I tot gràcies a ell, amb només set anys i escaig!

A colps, es va obrir la porta i el correu del tsar es va anunciar davant sa majestat a qui va lliurar cerimoniós el paquet tan valuós. Esbufegant, sense alè i amb veu botijosa va relatar la història mentre esperava orgullós el premi, l’explosió d’alegria de la mare... Contràriament, però, li brollaren moltes llàgrimes. Tantes com cucs s’alimentaven del record d’un porc a l’interior del paquet. Silenci, només un abraç - el més fort que Pedrín rebria mai d’Esperança - per mirar d’aixoplugar les restes d’una innocència que mai més no tornaria. A cau d’orella, la mare va fer prometre a Pedrín que no diria res al pare. El nen obeí i callà. Dos verbs que aprengué a conjugar abans que a sumar. Però no ho va oblidar mai.

Ningú no m’abraçà a mi fa uns quants dies quan des del cotxe vaig albirar les siluetes rogenques d’un jocs infantils, coronant la part més alta de la maltractada zona esportiva de Sant Vicent, al Raval d’Oliva. A l’igual que mon pare em vaig apressar a donar-li cos al miratge. Finalment, les autoritats locals tenien a bé concedir-nos una part de la nostra reivindicació, el dret a gaudir d’una zona d’esplai digna. Tan digna com qualsevol altra del poble. I la gent jove ja tindria una excusa menys, i una raó més, per vindre a viure al barri vell/bell. Si més no, jo me l’imagine com un pulmó verd, un punt de trobada perquè el veïnat comence a respirar alleugerit dels anys d’abandonament...

Per contra, m’hi vaig topar amb una desagradable realitat. Els ravalers som uns ciutadans de segona i, com a tals, els nostres xiquets jugaran amb les deixalles dels tobogans, balancins... que l’Ajuntament ha retirat del passeig i que seran substituïts per d'altres de nous i homologats. Com diu un bon amic: “i és que els nostres fills no estan homologats!”.

D’igual manera, una altra porció del nostre particular pernil se l’han enduta els nostres carrers, els quals s’han hagut de conformar amb pedaços, amb empastres que no solucionen el mal estat dels vials i que amb les primeres pluges han tornat a mostrar les vergonyes. Mentrestant, altres avingudes del poble es fan i es refan senceres; una i altra vegada, tantes com subvencions... Per al Raval, només apanyos i pedaços sobre la mil·lenària catifa morisca. Per cert, bonica forma de commemorar el quatre-cents aniversari de l’expulsió dels legítims pobladors.

Però ocorre que ara ja no són temps de callar, ni d’obeir i, per descomptat, tampoc d’oblidar.

Raül Navarro Vizcaíno

Article Publicat a la revista Safor Guia el 8-10-09

Aquest estiu ravalegem !?

2009-07-31T01:14:00.002+02:00

L’Àngela i jo celebrem aquest estiu el tercer aniversari del nostre atracament al port del Raval d’Oliva, un dels centres històrics més grans, bells/vells i desconeguts – a dòsis idèntiques - del País Valencià. Encaixat entre dues sorolloses carreteres: l’elitista i destrossa-paratges de l’AP7 i la popular, la travessa-pobles N-332, convertida en un embús permanent que fa gairebé insuportable el trànsit diari per la segona població de la comarca de la Safor.

Superada la fase romàntica – “m’agrada passejar pels carrers del meu poble i descobrir en cada racó les empremtes…” – tastades unes quantes glopades d’amargor i de realitat, ja podem assegurar que ens hi hem integrat, que ja ens sentim ravalers. Ravalers orgullosos, endogàmics, compromesos, decebuts, actius, acollidors… Personalment, no conec una altra manera d’integrar-s’hi que adoptant tots i cadascun dels trets identitaris del barri. Un barri amb gent tan extremadament generosa, com recelosa de qualsevol canvi susceptible de caure en el pou de les desil·lusions, tantes vegades reomplit amb paraules buides, amb promeses de papereta...

I mentre una gran part del poble ens concep com a marginals, com una espècie de reserva federal d’ètnies minoritàries, els ravalers – els nouvinguts i els de soca-rel – en canvi, ens sentim marginats, oblidats, menystinguts… L’efecte que produeix aquest cúmul d’adjectius és tan cruel i injust que la majoria ha après a segregar una substància que adorm els sentiments i narcotitza l’autoestima ferida. Com a mostra un botó: mentre el Pla Zapatero renova avingudes senceres cap a la platja d’Oliva, al Raval ens hem de conformar amb pedaços (‘remiendos’) que “ja es faran negres i es dissimularan” (?!?!)

Però no baixem les veles i un grup de persones – jo m’he pegat a roda – li furtem hores a la nostra quotidiana existència per dedicar-les a fer i refer barri. A l’associació de Raval-Gerreria ens reunim els dijous en una mena de teràpia de grup: aprenem a estimar-nos el barri com a pas previ i imprescindible per a aconseguir el reconeixement dels altres. I és que amb prou feines sabrem fer valdre els nostres drets si abans no som conscients de les nostres possibilitats. Que, d’altra banda, en són moltes. N’estic convençut. I com jo, la majoria de gent que visita el Raval per primera vegada. Una percepció que, malauradament, no és compartida per una part majoritària de la classe política local. Aquesta va ser una de les primeres desil·lusions com a novençà al barri i a l’associació, la incomprensió del regidor/a de torn que assistia amb incredulitat al nostre desplegament de queixes, suggeriments, propostes… “Parlem del mateix barri ?” – estic segur que això és el que es degué preguntar .

El/la polític de torn encara no sap per on cauen, però nosaltres anem fent camí i guanyant-nos, a poc a poc, el respecte i la confiança del veïnat, a força de treball i de xicotetes conquestes. La demostració és que per primera vegada la plaça Ganguis, el cor neuràlgic del Raval-Gerreria, va reunir 300 persones – ara ja sabem les que hi caben – en el primer sopar veïnal amb motiu de la recuperació de la tradicional festivitat de Sant Antoni dels focs, el 13 de juny passat.

Les activitats hi continuen aquest estiu: el 8 d’agost, a les 20 hores, la comunitat britànic ens ha organitzat una festa per donar-nos a conèixer alguns dels seus costums. El dia 22, a partir de les 22 hores, la companyia “La Cle” hi actua en un improvisat escenari a la plaça. Per últim, el matí del 5 de setembre els més menuts tenen uns tallers de manualitats, entre el quals hi ha un de danses, amb la col·laboració dels amics i les amigues del Grup Raval i Vila…

No cal dir, amic lector, que t’espere per compartir-ho amb tu. Junts podem ravalejar, que és el verb que m’he agenciat per a aprendre a estimar el meu barri, la meua terra.

Raül Navarro

(article publicat el 30 de juliol a la revista Safor Guia)

La meua Esperança s'ha marcit

2009-04-21T01:03:00.003+02:00

La meua iaia s’hi marceix per sempre, entre els llançols blancs del llit d’un hospital. I s’hi resisteix a anar-s’en, a fer bons els pronòstics mèdics. No en saben d’on trau les forces. Pot ser perquè aquest no és el final pactat: lluny de casa seua, del seu sol, de les seues plantes… Acompanyada pels seus…

L’Esperança és la pionera d’una branca d’Esperances que van emprar molt prompte la seua infantesa, van vendre massa barat la seua joventut per a ser dones/mares/àvies/besàvies/rebesàvies de… Però la primera Esperança es va rebelar dona, tard, però amb força i a temps per llegar savis consells a les netes… A mi, els últims anys em va regalar molts somriures i les seues clucades d’ull que m’anunciaven l’inici de l'espectacle. On jo era un deixeble inexpert i ella la mestra de l’humor pícar i maliciós… I jo li demanava més, i ella em cercava amb la mirada perquè hi continués insistint…

Em regalà també la seua desbaratada memòria per a les quotidianietats, però tan exacta quan es tractava de narrar passatges de la seua vida. Amb la precissió d’un monjo escrivà, per garantir la perpetuïtat…

Parla Kevin Brockmeier a la seua Breu història dels que ja no hi són de l’existència d’un lloc, d’una ciutat sense nom on més i més gent va arribant. Cada persona té una història diferent, però hi ha una cosa que totes i tots tenen en comú: és el seu últim viatge. Són a la ciutat dels morts. Un lloc en el qual romandran mentre a la Terra visca algú que els recorde. I la meua Esperança s’hi instal·larà. Hi trobarà una casa de nines blanca, amb finestrons blaus que s'obriran de bat a bat a un jardí d'olors i colors. I a les vesprades, a les vesprades passejarà per l'horta amb el iaio Pedro i la filleta que morí d'un mal de cap. I vigilaran les seues passes Boby, Nano i Linda, els gossets fidels.

Nota: Aquest article el vaig escriure el mes de març de 2008 en honor a la meua àvia, Esperança Ballesta Sánchez que s'apagava a l'hospital. La meua iaia però, em regalà un altre any de somriures. Finalment, em deixà el passat divendres en silenci, com hi va viure. Encara no li he plorat. I no se si això és està bé o no... T'estime iaia, t'estime.

Aquesta remor que se sent

2009-03-13T00:33:00.002+01:00

M’he pres la llibertat d’agafar els versos de Miquel Martí i Pol per tal d’explicar el que estic sentit darrerament. "Aquesta remor que se sent no és de pluja". Fa temps que escoltava un zumzeig que volia dir-me alguna cosa. I si no ho feia era perquè probablement jo no volia sentir-lo o perquè els sorolls que m'acomoden el confonien. Sortosament, quan les restes del run-run se m’arrelaren a l'oïda em provocaren un efecte de pèrdua de la verticalitat. Sota els peus, la terra tremolà el suficient com per a no tornar a ser la mateixa...
Aleshores, sobtadament, apareix un nou silenci, una pau diferent que et duu altres veus que, com jo, han decidit defugir la callada col·lectiva per convertir-se en alguna cosa que naix amb vocació de clam. Aquestes veus em reomplen els silencis i donen sentit a les meues ansietats des de fa uns quants mesos. I és que tots plegats hem aconseguit compondre una mena de cant a l'esperança. Hem obert un forat amb forma d'arc de mig punt des del qual proposar una nova mirada a la història, la cultura, les tradicions de la Safor... Amb especial atenció al patrimoni que alguns, amb febres megalòmanes, s'entesten a enderrocar, cobrint amb les seues runes les nostres senyes d'identitat, carregant-nos sobre les nostres esquenes la responsabilitat compartida per la desmemòria col·lectiva. Destruint tot allò que ens farà créixer com a societat, que ens procurarà una millor qualitat de vida, un futur com a poble.
Totes i tots conegueu els exemples, el nostre patrimoni ha minvat considerablement a tot arreu de la comarca. Potser ens hem retardat, massa, però tot no hi és perdut. Ara és urgent evitar la desaparició d'un dels darrers testimonis de la nostra horta. L'ombra de la pala amenaça amb enfosquir, per sempre, la lluentor de l'Alqueria Romaguera. Un edifici, probablement anterior al segle XVIII, lligat a una important nissaga gandiana que ha donat tres alcaldes a la ciutat. La nostra 'alqueria blanca' s'hi troba en perfecte estat de conservació. Tot i això, volen tombar-la. Al seu lloc hi faran una zona verda, curiosa manera d'insultar-nos la intel·ligència.
Des d'Arc de Mig Punt. Associació Memòria i Patrimoni (http://arcdemigpunt.wordpress.com/) proposen convertir Romaguera en un centre d'Interpretació del món rural. Primer però, ens cal salvar-la. I aquest divendres, 27 de febrer, a les 19.30 hores, les veus de la nostra comarca s'uniran al Teatre del Raval de Gandia. Els nostres poetes (JOAN NAVARRO, MARIA JOSEP ESCRIVÀ, JULI CAPILLA, ISABEL GARCIA CANET, JOSEP PIERA, EDUARD RAMIREZ, JOSEP PORCAR, ALFONS NAVARRET, MANEL MARÍ, JOSÉ INIESTA, VICENT OLASO, PAU LÓPEZ, ENCARNA SANT-CELONI, ALEXANDRE NAVARRO, JOSEP VICENT CABRERA, JOSEP CARLES CATALÀ, MARIA FULLANA, BEGONYA POZO I JOSEP LLUÍS ROIG) protagonitzaran el recital: Tornaveus d'una alqueria, amb la complicitat musical de CRISTINA MARTÍ.
M'afegisc, per tant, a la remor que s'alça. Companyes i companys, reomplim-nos els pulmons de l'aire que se’ns hi ha negat i bufem, bufem ben fort, tots plegats, només que siga per aixecar la tan necessària polseguera...

Aquesta remor que se sent no és de pluja.
Ja fa molt de temps que no plou.
S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula
pels carrers i les cases.
Aquesta remor que se sent no és de vent.
Han prohibit el vent perquè no s'alci
la pols que hi ha pertot
i l'aire no esdevingui, diuen, irrespirable.
Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l'aire.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitablement, la catàstrofe.
I, tanmateix, la remor persisteix.

Miquel Martí i Pol

L'estrela d'Enol

2009-01-25T23:00:00.004+01:00

Conta una mil·lenària llegenda celta que el Llac Enol, a Astúries, va ser en un principi una gran plana amb cabanes de pastors en ella. Els més antics encara la recorden: “una vegada va vindre una Senyora” de nit i va demanar posada. Cap pastor li la va donar. I és que tot i que la dama era molt bella, el seu semblant màgic va infondre por al veïnat. Només a l’horta de Los Acebos hi va haver una família de pastors que sí que li van oferir allotjament. La dona no va parlar, però els va advertir que si tenien ramat al camp, l’arreplegaren perquè a l’endemà seria un llac. I així va succeir. Qui era la dama? En l’origen de la llegenda, potser estaria la Deessa Mare Creadora, la Terra, coneguda pels celtes com La Deva. Per als cristians, segles després, seria la Mare de Déu de Covadonga o La Santina. De fet, la tradició popular també recull la història d’una llàgrima vessada per la verge com a origen del llac. A l’actualitat, en el Llac Enol es troba submergida una imatge de la verge, que cada 8 de setembre és elevada per a traure-la en processó.

Allò més semblant a les sensacions que desitge experimentar amb el naixement d’un fill/a és l’arribada del meu primer nebot. Huit mesos planificant tots els detalls previs i posteriors a la seua aparaulada aparició: ja sabeu, els recurrents debats sobre els noms més adients - i que al final ens agraden o no en funció del bon ús que altres en fan d’ell - cóm cal educar-lo, els trucs de la iaia, els consells de la coneguda d’una amiga, del psicòleg de la tele… Jo entenc el meu primer nebot quan es va agobiar en sentir-se tan planificat i va decidir donar-nos una lliçó d’espontaneïtat i improvisació.

Per començar, avança el seu rellotge i guanya a la vida tres setmanes… El desafiament continua: per tal d’evitar especulacions sobre “el que podia haver passat si naix el xiquet dimarts i tretze”, es presenta minuts abans que finalitze la supersticiosa jornada. Hi va mantindre la incògnita fins el final, perquè va trigar més d’una hora a fer-nos saber la data del seu aniversari. Més de 60 llargs minuts de dolor per a la meua germana i d’angúnia per al meu cunyat, convidat de pedra a la dantesca coreografia. Finalment, s’hi presentà. Els seus primers ‘uè, uè’ ens sonaren com miols que trencaven la fredor de la sala d’urgències… És impossible descriure amb paraules, fins i tot amb imatges, quin aspecte té la primera mirada a la vida que t’espera. El meu nebodet però, ho afrontà amb arrogància, perquè va obrir de bat a bat els seus ulls incolors desmostrant una curiositat inusual que ens reomplí d’aigües salades la caiguda de les galtes.

La tercera tassa del brou de la nostra sopresa ens la vam haver d’engolir tot d’una. Com si no empassar-nos més ràpid l’amargor pel desconcert que ens produí el so d’unes lletres que es posaren d’acord per convertir-se en el primer tret identitari del meu nebot. Amb els dies, el nom propi ENOL ha acabat conquerint-me, com ho va fer el seu nou propietari des del moment màgic del seu naixement.

Sabeu, hi ha qui diu que tots els fills anomenats amb aquest nom s’envolten de fortuna gràcies al poder que genera la influència de les aigües del llac Enol...

Article publicat a la revista Safor Guia el 29/01/09

Hi ha vida al cementeri

2008-12-18T17:27:00.002+01:00

D’acord amb la mitologia africana, el cementeri d'elefants era un lloc on anaven a passar els últims dies de vida els elefants moribunds. Com si es tractara d’un tressor ocult, al segle XIX hi havia qui cercava l’indret per fer-se amb l’ivori que es trobaria a l'amagatall fantàstic. Si no tot, part del mite és veritat. La llegenda va sorgir a partir del fet que els esquelets d'elefants es troben freqüentment en grups prop de l’aigua. Segons sembla, quan pateixen algun tipus de desnutrició cerquen instintivament les fonts amb l'esperança que el líquid els permeta recuperar-se. Els qui no ho aconsegueixen però, mostren nivells cada vegada més baixos de sucre en la sang, i acaben morint.
Trac a col·lació la llegenda del cementeri d’elefants, no perquè vullga caure en el tòpic i recurrent paral·lelisme amb la situació en què es puguen trobar els/les nostres majors, a casa dels familiars o a les modernes residències-hotel. No és la meua intenció plantejar cap debat moral al respecte, i molt menys jutjar ningú. Entre altres coses, perquè crec - i si no l’experiència, com gairebé sempre, ens ho fa palès – que totes dues opcions poder arribar a ser tan vàlides i justificades com es vullga.
D’una banda, moltes famílies no poden cubrir les necessitats bàsiques dels seus majors, perquè socialment hem canviat, perquè la cura que abans queia com una llossa sobre les esquenes de les dones, avui, afortunadament, ja no és possible per la justa incorporació al mercat laboral. En una hipotètica societat igualitària, la situació econòmica tampoc ho permetria en molts casos. L’estructura familiar i social s’ha transformat, fins i tot la mentalitat de les persones grans, les quals entenen que a una família on tothom hi treballa, o perquè l’espai és reduït…, haver d’atendre-los genera grans dificultats. No cal dir, per tant, que en molts casos, l’opció de la residència, no és perquè es deixe d’estimar l’avi o l’àvia, és perquè no se li poden donar totes les atencions necessàries al domicili, d’altra banda cada vegada més impersonal, menut i aïllat.
Afortundament, també ha canviat el concepte de residència (espai on s’apliquen unes atencions, que comparteixen persones amb problemes semblants, en un entorn ajardinat...) respecte a l’antiga imatge de lloc de reclosió, d’abandonament... Tot i això, la majoria de les persones no poden accedir a les poquíssimes places de les residències públiques. I això vol dir que, també en aquest cas, la qualitat del servei que rebrà la persona gran podria estar en funció de la capacitat econòmica de les famílies per costejar un centre privat, per garantir l’hipotètica – i no sempre certa - relació qualitat-preu. I és que també està el factor negoci i una residència no deixa de ser una empresa amb ànim de lucre. Per tant, també depen de l'animositat lucrativa de la gerència i de l'afecció sobre els serveis que s'hi oferten.
La qualitat però, no respon només a criteris economicistes. A casa, o la residència, per a mi és molt important la qualitat, no entesa com a servei, sinò com a dignitat al final del camí. Que si vivim mols anys - les estadístiques no diuen el contrari - tingam garantit el millor dels comiants (per a mi, somiant, com m’agrada viure) o, si més no, el dret a què algú ens hi proporcione un tracte humà. Quina paradoxa, còm si no caldria tractar a les persones ? Tot i això, em reitere, un tracte humà fins a la fi.
Que l’absència de memòria social, de records ordenats en fitxers coherents, no siga excusa per a folrar les cadires amb els nostres cossos. Que l’afectiva, eixa sí que no desarrela, perquè ens és inherent, en qualsevol de les nostres etapes, fins i tot quan fuig la mirada, t’abandona el somriure o es desaprenen els tripijocs que converteixen les paraules en converses...
Al cementeri de la memòria, potser el cos jau mort, però el cor hi batega. I es sent en pau, viu quan l'acaronem.
Sabeu què ? Per a mi, allò màgic dels elefants, al seu exili d’ivori, és la conducta davant la mort dels seus congèneres. Hi ha qui diu que no els abandonen, que els hi fan costat, vetlant-los, fins i tot, quan ja hi són cadàvers.
"Com et veus, em vaig veure i com em veus et veuràs, tot és qüestió de respecte no d'edat…"

Raül Navarro

Publicat a Safor Guia el 16/12/2008

Foto: 1600 x 1200 - 391 KB - upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/4/4c/P...

No la toqueu, si us plau, no la toqueu...

2008-12-18T17:16:00.003+01:00

Definitivament, València ja s'hi troba més a prop de ser alguna cosa... Molt més que cressol de les famílies 'com Déu mana', de les 'originalitats' de Calatrava, de la dues vegades 'popular' Copa de l'Amèrica, de la Fòrmula I... Fins i tot, té la seua pròpia versió de la baronessa Thyssen. Recordeu, recordeu l'aristocràtica amenaça: "Buscaré altres amants de la naturalesa com jo i ens lligarem a cada arbre per impedir que els eliminen...". O dit d'una altra manera: "Si Gallardón no atura les obres, m'emporte les col·leccions d'art..." I qui diu que no sabem copiar? La nostra adaptació perifèrica poc o res ha d'envejar. Carmen Alborch, tota una 'ex' de luxe, ha trobat, per fi, sentit al seu autodesterrament i l'ha mamprés amb la defensa del patrimoni desnonat, el de la pala a la porta... Fa poc, contemplàvem colpits els plors mediàtics i sense consol televisiu de la socialista davant la desaparició de la Casa de la Palmera, un símbol de la ciutat que s'hi resisteix agònica a ser, literalment, només memòria col·lectiva del poble... Amb més raó que un sant, Alborch ha acusat Barberà d'insensible i ha condemnat "l'acarnissament" de l'Ajuntament cap el barri de Cabanyal. I és que el malograt immoble podria haver-se rehabilitat i utilitzat com a equipament públic, integrat en la zona ajardinada, sense perjudici per als propòsits urbanístics...
Tot just, el final que algunes i alguns implorem per a l'alqueria Romaguera, al gandià districte de Santa Anna. Els condicionants són els mateixos... I a més, ací qui governa és el PSOE... Però serà la pressió de la dreta local, o la impressió que aquest alcalde, en realitat, s'hi troba més cómode inaugurant centres comercials... La qüestió és que a Romaguera també li han aplicat la pena màxima i el seu enderrocament serà qüestió de mesos.
Caldrà agenciar-nos Tites o exministres? Encara que siga per mediatitzar la rabiola... O per què torne a brollar la sensibilitat d'antigues plomes compromeses...
Exclosa dels notaris socials, traïda pels qui manen... Qui tindrà cura de la memòria col·lectiva ?
I a mi, que em vénen al cap els planys de Piera en veure perillar la seua Drova:

Aquesta vella vall que ara veig verda,
daurada lluna de meló d'estiu,
és més que un llogaret entre montanyes,
molt més que la infantesa al finestral,
molt més que un paradís ple de pinades.
Aquesta vella vall feta de somnis,
amagatall d'amors i de paraules,
la dels mil i un perfums i les fonts fresques,
la dels hiverns de llàgrimes de gel,
la de les veus que juguen i el silenci;
aquesta vella vall que vull per sempre verda.
Aquesta que rebrota riallera
després de les tempestes i la pluja;
aquesta que faig meua cada dia,
aquesta que duc viva a la memòria,
no la toqueu, si us plau, no la toqueu.
No la toqueu, si no és per estimar-la.

Raül Navarro Vizcaíno

Publicat a Safor Guia el 13/11/2008

Trescant el cor

2008-10-20T18:44:00.005+02:00

Una passejada pels racons de la història, la poesia i la llegenda de la ciutat comtal d'Oliva

descarregeu-vos la ruta en pdf

L'home de la gosseta*

2008-09-25T09:14:00.006+02:00

Els nois del 74 ja no són aquells que avui en tenen 34. Han deixat de ser-ho. I s'engoleixen a glopades curtes i en xopitos d'un sol ús l'amargor de la sobtada. ¿Cóm si no empassar-se'n per la gola, sense anestèsia, l'aspra descoberta ? I és que un dia algú més jove t'assenyala i tot canvia quan t'identifica com a l'home que passeja el seu gos...

I, a més glòria, tot just quan el noi del 74 havia decidit encarar-se a la muntanya. Acovardit però amb passa ferma, per allò de distraure l'atenció del sacrifici. Que cada gota de suor no esdevinga rastre o, almenys, que se la xuple el camí i s'hi confonga amb la terra humida abans que quelcom rastrege l'aventura pretensiosa…

Però, una vegada has arribat dalt - alenant com un porc, amb el fetge a una mà i vigilant amb l'esquerra que el cor no abandone el seu caixó - es pot saber qui controla que la nit s'enfosquisca el suficient per esborrar-hi les marques de l'etiquetatge ? Pas possible ! Raó per la qual, acabem com a la porta d'escola, classificant-nos en funció de la data de caducitat, per èpoques, amb una selectiva naturalitat. Els uns / les unes, que decideixen amuntegar-se al voltant d'una foguera, amb el comboi de la torrà, sense pressa, que d'això es tracta, d'estirar la nit… I tot i ser els mateixos riures del 90, ja no sonen igual... O potser siguem nosaltres els qui hem perdut el ritme, incapaços de quedar-nos amb la cançoneta...

Per contra, els/les del 74 som més pràctics i ens estimem més assegurar-nos el sopar tirant mà del socorregut entrepà de formatge, les cacaues i l'ampolla de vi… Tampoc necessitem la llum per mantindre'ns la mirada i busquem la foscor, traslladant tot el poder a les nostres paraules. Les quals, despullades de responsabilitat, brollen desvergonyides, directes i veritables... I abandonarem la festa els primers, perquè no necessitem de tripijocs per tal que els nostres cossos s'hi troben. No ens calen motius, objectius que assolir…

Els nois del 74 ja no som aquells que prompte en farem 34. I quin goig, la deliciosa contradicció que macera el meu cos !!!!

Meravellosa contradicció
aquesta de desitjar, com un cos jove,
un món nou amb nous mots
i expressar-ho amb el tacte
d'un bell nu que no alena,
marbre de fred,
magnífic (Pep Piera)

Raül Navarro Vizcaíno

* Article publicat a la revista Safor Guia el 25/09/08

La pell com a frontera*

2008-09-04T11:39:00.004+02:00

La pell com a frontera… Com una closca que ens protegeix, que té cura i/o es compadeix de nosaltres. Sota la qual fiquem el nas i ens amaguem, per olorar-nos les nafres de la vida, per llepar-les i alimentar-nos amb el suc d'amargues victòries i ensucrades desfetes. On tu eres tu, perquè no t'assembles a cap altra forma humana, enclaustrat entre les parets que folren el cos, per dins, de veritats verges…

Per fora, la pell com a frontera excloent. Falsa, perquè és impossible classificar-la, perquè està tapissada amb centenars de matisos que l'aclareixen, l'enfosqueixen, li donen un aspecte jove, madur, tendre, rude... Més o menys alié a les esquerdes... I és que tot i que s'entesten a encasellar-nos a partir del color de la pell i d'altres trets externs, en l'espècie humana no hi ha races pures. En el món dels animals sí que és encertat separar cada espècie per races, ja que tenen característiques genètiques diferents entre ells. En canvi, els humans compartim gairebé el mateix codi genètic. Per tant, la gent confon – amb major o menor intencionalitat - el terme raça (concepte biològic) amb un altre anomenat ètnia (concepte cultural), el qual fa referència a un grup humà que, per raons culturals, és diferent dels altres i que en molts casos vol conservar aquesta diferència (!!!!). La llengua, la manera de viure, la forma de relacionar-se, la religió, per exemple, són elements que caracteritzen les ètnies com ara els marroquins, els romanesos, els afroamericans, els llatins... els gitanos.

I així ha estat que és, com al meu poble s'ha alçat una frontera falsa entre ètnies cimentada amb excuses... Geogràficament tan accidentada com ha estat possible protegir d'hipocresia mitja galta, la majoritària, la socialitzada... l'excloent...

Per contra, amuntegada entre racons de vistes meravelloses, hi trobem l'ètnia gitana en un estat d'exili auto o semi-imposat, segons es mire. Les seues gents, cada cop més ensimismades en sí mateix, s'estimen més girar el cap i fer bons – per acció o omissió – els estereotips, a reivindicar l'orgull de ser diferents...

—Antonio, ¿quién eres tú?

Si te llamaras Camborio,

hubieras hecho una fuente

de sangre, con cinco chorros.

Ni tú eres hijo de nadie,

ni legítimo Camborio.

¡Se acabaron los gitanos

que iban por el monte solos!

Están los viejos cuchillos tiritando bajo el polvo.

(Lorca)

NOTA: Diumenge passat vaig assistir per primera vegada a un acte multitudinari del poble gitano. Només hi érem tres paios... Jo hi tenia por, mentre encarava la frontera costera amunt... Afortunadament, el temor social, geogràfic, econòmic... va esdevenir angoixa cultural. Em preocupava no saber moure'm amb naturalitat entre la diferència i que es notés. Que ofengués algú amb la meua ignorància... Per contra, vaig gaudir de l'experiència... Entre altres coses, perquè feia temps que no rebia tantes atencions... I tan sinceres, de pell endins !!!!

Raül Navarro Vizcaíno

* Article publicat a la revista Safor Guia, on tinc el privilegi de col·laborador-hi.

** A la foto, el de taronja sóc jo (per si algú no se n'havia adonat)

Una alqueria està contextualitzada, qui la descontextualitzarà ?**

2008-07-23T12:51:00.004+02:00

"Si la democràcia no fa participar el poble dels valors de la cultura es tracta d'una democràcia malalta, segestrada per una minoria de gestors rics i incults" Josep Ballart

A hores d'ara, no sóc tan ingenu com per a creure que l'assumpció de teories proteccionistes sobre conceptes com el patrimoni, la llengua o el territori significa dur-les forçosament a la pràctica… I és que darrerament estem constatant que la divisa del progressisme es cotitza molt a la baixa... I això em decep i em dol, però sobretot em preocupa.

Molt més que l'altre terrorisme, el que em mostra les cartes, el que no amaga i presumeix com un titot del seu menyspreu cap els testimonis (materials i immaterials) que ens han llegat i que tenim l'obligació de tornar als qui vindran… Cap a aquest tipus d'inconsciència profitosa, n'estic preparat. Que tot i formar part d'un poble de posar l'altra galta, n'estic fart. Ja n'hi ha prou que ens obliguen a buscar-nos en altres teulades, a trobar-nos sota l'eixopluc d'altres sostres, mentre prostituïm casa nostra… Però, com dic, a aquesta tipologia de proxenetes, els tenim clissats, per evidents. Per contra, protegim-nos dels altres, que la traïció només ho és quan l'ha comesa algú a qui estimem…

Oh Diei ! Salva'ns dels qui han posat el patrimoni en mans de la dreta. Dels qui ara guarden silenci… I deixen fer… I esperen… I aguaiten...

Salva'ns dels qui observen, amb misteriosa complicitat, com s'hi repartiria sobre el paper el pastís de la platja de l'Ahuir. Donen el vistiplau a qui no li tremola el pols quan ordena arrabassar un racó verd autòcton 'perquè només són quatre canyes plenes de rates', al costat de les runes de Peons Caminers... I en aquests casos sempre s'hi actua amb contundència, que el ciment no és tan brut i hi cap un edifici de vuit plantes… I tots contents, els constructors i els construïts, el veïnat també.

En el cas de l'alqueria de Romaguera - com que encara no han entrat les rates, com que tampoc s'hi tracta d'un lloc de reunió per a personatges de 'dubtosa moralitat' els quals s'hi banyen mostrant públicament les 'seues vergonyes' - cal 'vestir el santo un poquito'. Així doncs, ens trobem davant d'un edifici d'escàs valor i completament descontextualitzat, en la línia d'altres construccions com les barraques que hi ha a l'entrada de València… Així, les reivindicacions de quatre rojos sentimentals (3.089 sotasignants, per a ser més exactes) no en poden frenar els propòsits urbanístics previstos, el progrés social que Santa Anna es mereix.

Potser tinga raó el líder de la Plataforma: Una vegada esborrats els nostres paisatges, després de vestir l'horta 'amb bragues de formigó', quin sentit té conservar aquestes velles construccions rurals enmig dels grans edificis ? No queda bé ! Està… DESCONTEXTUALITZAT. I la memòria… La memòria ja se sap, és selectiva i capritxosa. I si volen memòria, per això estan els museus. Tombem-la doncs, tombem-la només signen els propietaris, no siga cas que s'hi fique un grup d'okupes i tinguem que traure-los a 'garrots' com els 'peluts' eixos que s'atrintxeraren a les alqueries de La Punta (recomanem veure el documental A Tornallom)

A hores d'ara, no sé si pensar que l'alqueria de les Torres, el xalet de Monzó, la Pilarica, l'edifici Ausiàs, la Cafeteria Liberty o l'antiga Clínica Pellicer… van desaparéixer també en trobar-se descontextualitzats i si aquesta serà la sort d'altres edificis com el de Peons caminers, la guarderia Wilson, la Torre dels Pares…

Hi ha qui assegura que el senyor Mut té en la seua taula dos calaixos: Al de l'esquerra s'hi troba el misteriós catàleg d'edificis protegits, el 'salvocoducte' de molts immobles en perill d'extinció. En l'altre calaix, l'esperada revisió del Pla General. Què difícil elecció per a un govern municipal de majoria socialista !!!!

Senyor Orengo, la memòria, també és social. Què pensaria Sant Francesc de Borja en veure descontextualitzat el Palau Ducal ?
Una alqueria està contextualizada, qui la descontextualitzarà ?. El descontextualitzador que la descontextualitze... alqueriaromaguera@hotmail.es

Més informació:

Patrimoni Verd / Elements Eco-culturals
http://www.patrimoniverd.org/home.htm

** Article publicat a Safor Guia

Passejades

2008-07-14T09:05:00.001+02:00

M’agrada passejar pels carrers del meu poble, contemplar les cases i saludar el veïnat que va amunt i avall traginant amb les seves cabòries. Mire les seues cares, els seus ulls, i si puc més endins, i fem un intercanvi de paraules banals i ens preguntem per coses que en realitat no contestem, perquè tant se val… I és que amb això ja n’hi ha prou perquè tots plegats fem un somriure i ens alegrem d’haver-nos vist. Jo, que realitze una ràpida radiografia –deformació professional- que m’aporta una idea aproximada, no tant de la realitat, com del personatge que vull reconèixer en els trets identitaris característics. Racials, de totes totes, al meu barri: per gitanos, per paios, per anglosaxons, per ‘precolombins’... No és meravellós ? I el meu veïnat que detectarà en la meua hospitalitat caldosa els símptomes del nouvingut que es pensa que arrelar i aterrar són dos verbs sinònims...

M’agrada passejar pel meu poble, sobretot els capvespres d’estiu, i tenir la sensació que els carrers i les places ens tornen a pertànyer, que es recuperen vells hàbits de comunicació considerats extingits més enllà de la frontera ‘quitranada’ on creix la vila nova... I les portes que s’obrin de bat a bat mostrant com a fruit converses delicioses, amb saboroses veus que regalimen paraules de calidesa...

M’agraden les passejades descobertes pel meu poble. Les proposades pel desaparegut Domènech Fullana, de qui em conta el meu nou amic – una altra troballa immerescuda – "que era una persona meravellosa en molts sentits. I un enamorat incondicional del Raval... Sempre àvid de conèixer més i més sobre el seu poble, i sempre gustós de compartir-ho, sense les cabòries envejoses que tan sovint traspuen en molts ‘sabuts’ investigadors". Passejades, per tant, amb pinzellades d'història i d'historietes, desconegudes per a uns, la majoria, i oblidades i/o ignorades per a altres... Ignorades com a cosa que no té valor, més enllà de l’especulador i l’immobiliari. O potser salvades "in extremis" perquè s’amunteguen en algun racó, si tenim sort i la memòria pateix la síndrome de Diògenes. Trobe encisadora la possibilitat de tastar noves sensacions allà on abans senzillament no hi olorava. Quin goig! pensar que on xafaré ara, altres hi feren camí molt abans que tu i jo... I que m’en dius d'imaginar-nos-en com i per què ? Que cada passa en realitat val per dues, perquè en té una altra que ens afegeix allò ja contat, ja succeït.... Que cada racó, ara serà redescobert...

Mentre passegem pels carrers del meu poble em recorda el nou amic les paraules de sant Pere Crisòleg: "els antics visqueren per a nosaltres, nosaltres vivim per als qui vindran, ningú no viu per a si mateix".

I dic jo, que nosaltres també haurem de deixar la nostra empremta !!!

Raül Navarro

Visca la bogeria !!!!

2008-06-25T19:22:00.004+02:00

(…)La reflexió compta, tenim pors, ens les provoquen, quedem perplexos davant la paràlisi psicològica, no ens entenen i els déus tan contents.
Què he fet jo, sinó ser una persona normal en unes circumstàncies agobiants? Quina culpa tinc jo de ser diferent, si la diferència és la riqueza d’eixa societat perplexa?
No m’autocastigue, sóc valent, que els altres els foten si no m’accepten; sóc vàlid, com un altre. Que tinc problemas, i qui no en té? Però els disimula covardament amb un DVD d’última generació o qualsevol galindaina (…)
Fragment d’Eulògia de la debilitat de Josep Carles Català Castelló. Publicat al llibre Sentiments (2005) del Col·lectiu Obertament.

Ocorre que perdem massa temps, hi dediquem molts esforços en desenvolupar mesures de seguretat que ens permeten identificar a temps les peculiaritats de les persones, sobretot si aquestes es troben poderosament - i perillosament - pronunciades. Perquè tenim por a que algú se n'adone de la nostra incapacitat per reaccionar davant la diferència. Temor a que ens delate el desconcert de la nostra mirada quan ens trobem amb quelcom en cadira de rodes, d’una altra raça o amb un home/dona que besa les paraules d’amor d’un altre home/dona.

Afortundament, el manual de primers auxilis que hem instal·lat a les portes de la nostra consciència -moral- sol traure'ns de l'entrebanc. La millor improvisació, la que està escrita. Ja podem posar cara de ‘progres’ - tan natural, per sobreactuada - i continuar endavant. Prova superada…

Però ocorre igual que amb el ‘Frenadol’, que frena els símptomes del refredat però no el cura... Per contra, l'ús continuat i abusiu produeix l'efecte contrari i perllonga la sensació d'esgotament físic i anímic, atrofia els sentits, narcotitza els sentiments…

Per això poques vegades hem estat capaços de veure més enllà (comentava el desaparegut Salva que van passar més de 20 anys abans que algú es fixés en una foto seua…) de botar-nos els sistemes de seguretat.

A la nostra comarca ja fa huit anys que es va constituir la primera associació cultural de l’Estat, el Col·lectiu Obertament, els membres del qual tenen forçosament un denominador comú: pateixen una malaltia mental greu. Sí, tenen una malaltia. Sí, mental. Sí, greu. Però que no els impedeix crear. Tot el contrari, és una ferramenta terapèutica i rehabilitadora. "Es busca la capacitat i la sorpresa on s'espera discapacitació i cronicitat. Esperant allò més sa i creatiu del seu ésser".

Molt bé, ja els hem identificat. Ara, no cometa'm l'estupidesa de perdre'ns les cançons que tornen a brollar de la veu dormida de Mari; les paraules boges de Josep Carles, per poeta; la passió sense límits de Sergi… O el llegat de la follia de Salva, que va demanar - per escrit - la implicació dels polítics locals per acabar amb les guerres, la fam… Salva, cavaller de les causes perdudes. Es marxà Quixot, somiant.

Els qui hem tingut la sort de travessar la mirada estem agraïts per la lliçó constant… Enhorabona pel Premi Abril 2008. Visca la bogeria, benvinguda la diferència.

Raül Navarro

Feliç aniversari oblidat ***

2008-05-07T19:00:00.001+02:00

Ha estat l’aniversari d’una gran amiga i me n’he tornat a oblidar. No, no vaig a carregar-li les culpes a la meua memòria, desastrosa ella. Molt anàrquica per a gairebé tot. Ara, per a la resta és tan precisa, tan inoportuna com el despertador que sap quan interrompre de realitat la millor escena d’un somni agradós; com l’orgasme que s’avança a la passió; com el cobrador del frac disfressat per a l’ocasió de mal de queixal i que t’adverteix que els dentistes també tenen dret a viure… Com el sentiment de culpa que transfoma en instants els moments de felicitat…
Ha estat l’aniversari d’una bona amiga i me n’he tornat a oblidar. No, no es cap excusa. Es tracta de posar-hi més interés… Encara que siga per a apuntar-ho en una agenda… És cuirós, perquè ella i jo hem parlat molt d’agendes darrerament…
Doncs mira, he entropessat un any més. I ja van 10. Al meu favor, senyor jutge, li diré que sóc un fervent seguidor de la meua amiga. Un admirador fidel i incondicional que es posa dempeus i aplaudeix histèric els seus grans moments d’eclosió volcànica, quan la riuada de genialitat ho arrabassa tot, a mi inclòs. Ja sé que no en som prou per enderrocar les muralles defensives de la mediocritat, que la merda que ens envolta torna a surar…
Alegra’t, amiga meua, perquè en algun indret del mur crec haver descobert una esquerda. Hi he posat el dit per furgar les nafres de la vida. I es desfan, saps? I el forat es fa més gran. Jo crec que té vocació de finestra…
Aleshores empassarem el teu crit silenciós… Jo t’ajudaré bufant perquè el convertesques en clam. I ningú més que tu tindrà la postestat d’aturar-lo, si cal, per cedir, per lliurar la paraula. I és que per escoltar també eres generosa.
Quines coses: Quan més forta jo et sent, més em preocupa la fragilitat que t’inculpes. Eres incapaç de reconeixer-te en la genialitat que a mi em regales ??? Sàpigues que el pintor ja no estima igual els seus quadres quan descobreix que el llenç pertany més a les mirades dels altres. Com també arriba un moment que els escriptors són incapaços d’identificar-se en les lletres imaginades pels lectors… O els músics a les melodies ja escoltades…
I és clar, les ressaques són duríssimes… Però assegut al llit de la convalescència també em trobes. En silenci. Eteri si vols. Però no malinterpretes les absències. No vegues indiferència perquè estic en calma mentre tu t’atempestes… Només aguaite, feliç. Content perquè ja en falta menys per a la nova eclosió inimaginada. I t’espere com el pollet al niu, famolenc de més moments genials. Com tu, amiga meua.

*** Columna radiofònica per a l'informatiu de vesprada de Punt Ràdio Gandia del (08-05-08)

Abril és el meu mes*

2008-04-25T19:19:00.002+02:00

Al calendari antic de Ròmul era abril el mes que donava inici, que encetava l’any. El nom llatí "Aprilis", és un derivat del verb aprile, el qual vol dir obrir. Només per l’origen etimològic ja done pistes de perquè definitivament, em manifeste, un fidel devot, d’abril. Abril per a mi, Josep, és un mes màgic o, almenys, busque intencionadament deixar-me soprendre, any rere any, per eixe fenòmen programat que ens redescobreix anualment el verd i en el qual els capolls esclaten com a magranes, com si obeiren una ordre etèria, la de disfressar de bellesa els seus òrgans sexuals per atraure els insectes, entre els quals també hi ha un bon grapat de pertanyets a aquesta espècie que tu i jo compartim.
En abril va nàixer, la Júlia, ma mare, però sovint me n’oblide. La memòria és fa egoïsta i selectiva amb els anys. I és que abril és commemoratiu, que no sinònim de celebració, per molt que ens entestem a assenyalar-ho en els calendaris o en llistats de "Dies de", penjats a la paret, perquè no se’ns passe buscar una dedicatòria adhient per encapçalar les nostres comunicacions.
L’èsser humà, en general, i els valencians i les valencianes, en particular, tenim aquestes coses. Commemorem, fins i tot, les derrotes. El 14 d’abril, alguns ens proclamem orgullosos republicans i republicanes, o, millor dir, republicanistes, perquè la resta de l’any recolzem per acció o omissió, segons el grau de bipolarització mental assolit, l’actual monarquia espanyola. Potser la familia borbona puga caure simpàtica, però no té cap tipus de legitimitat ja que l’actual Cap de l’Estat Espanyol i forma de govern, el rei i la monarquia, mai ha estat sotmés a un referéndum. La seua inclusió en l’actual Constitució ve provocada per la voluntat del franquisme i del dictador. No és creïble que en un estat i en una societat democràtica, que s’ompli la boca d’igualtat, una persona continue ocupant la més alta instància política no per mèrits propis sinó pel seu origen o pel seu cognom. I això, el meu avi ho tenia més clar que jo. I s’hi va jugar la vida. Perdó es va salvar de la mort, però va pagar un preu molt alt per defensar la democràcia segrestada, la república assassinada.
Com et deia, els valencians tenim eixa doble – o única – moral. D’una banda, hi ha qui cada 9 d’octubre es vesteix de missa de diumenge, es fica el tratge de valenciania: una adaptació folclòrica del patriotisme espanyol. En canvi, sembla ignorar, tal vegada conscientment, que el 9 d’octubre de 1238 és la data que marca el nostre naixement com a país nou d’Europa occidental. Com dia, tenim també, per desgràcia, la mala sort d’haver de recordar, cada 25 d’abril, el dia en què aquell regne o Estat va perdre la seua existència com a protagonista autònom de la propia història. I ja se sap, un poble que no és conscient de la seua pròpia història està condemnat a perdre-la, és a dir, a perdre’s ell mateix, a dissoldre’s i a deixar d’existir.
El 22 d’abril és el Dia Mundial de la Terra, que està com està. No cal dir, o sí, que hui el nostre planeta s’enfronta a greus crisis ecològiques, com ara l’escalfament global, la devastació dels boscos humits, el ràpid increment de la població i de la pol·lució en l’aire, en l’aigua, en sòls…
El 23 d’abril, Sant Jordi, és el dia del llibre, en què homenatgem la literatura, en general, però ens oblidem que la pròpia, i en la nostra llengua, necessita un major suport institucional i lector, perquè afortunadament prestigi en té, i molt.
Així doncs, ara i ací, declare abril el mes del futur possible. Un bon moment per començar a traballar per la Terra i pel nostre poble.

* Columna radiofònica Punt Ràdio Gandia (24-04-08)

Amb cor de dona ?

2008-04-17T11:51:00.001+02:00

"A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel (…)"

Que pensaria Maria Mercè Marçal en veure a Carme Chacón passant revista a les tropes espanyoles i cridant amb veu impostada allò de viva… HONDURAS?
No és això, companya, no és això, li cantaria LLach. Perquè la igualtat no consisteix a assumir els rols masculins, tampoc adaptar-los i molt menys es tracta de substituir-los repetint les errades de segles de dominació del mascle.

Des del meu punt de vista, s’ha perdut una bona ocasió per a que una dona presidisca, per primera vegada, el també novedós Ministeri per a la Pau i la Convivència, en substitució de la cartera de Defensa… Això sí que seria un avanç social pioner al Món, d’acord amb el nou tarannà que s’hi vol impulsar, a la nova visió "amb cor de dona"…

Malauradament, una vegada més les presses per buscar la foto i el titular han pogut més que la voluntat real d’adaptar-nos a les noves maneres de fer política que una bona part de la societat, l’exclosa, reclama.

Tot i això, s'ha de reconèixer la passa endavant tan important que s’ha donat amb la creació del Ministeri d’Igualtat i en promoure un executiu desigual. Sí, desigual. Perquè igualtat no és 50 per cent, és normalitat. I entre altres coses, normalitat vol dir que, per primera vegada, les dones poder ser majoria de poder. No obstant això, caldrà parar atenció amb el que passa amb la resta d’esglaons inferiors: subsecretaries, direccions generals… Per allò d’evitar les polítiques-aparador.

Jo confie que algun dia aconseguim que hi haja un govern desequilibradament femení sense necessitat de quotes per raó de sexe, sense discriminació positiva. O almenys, que aquestes quotes no pesen ni més ni menys que les tradicionals, com ara les territorials o les que responen als interessos de les families internes dels partits. Senzillament, que en el perfil d’idonietat ministerial s’excloga – en positiu i en negatiu - el requisit sexual… Això voldrà dir que totes i tots els aspirants arriben en igualtat de condicions al procés de selecció.

Ja se que la majoria d’homes mai ens hem sentit una espècie superior i tenim molt clar allò de no excloure ningú per raó de sexe, raça, llengüa o creença. Però el nostre silenci quotidià, cómode i egoista, el que ompli l’espai que separa el sofà de la cuina, atorga. A l'igual que la indiferència cap als maltractaments MATA dues vegades !!!

I d’allò que no estic orgullós és del sexe que compartisc amb 35 nous assassins en el que duem d’any. M’ocasionen vergonya de gènere. JA N’HI HA PROU. FINS DIJOUS

(Columna radiofònica Punt Ràdio 17/04/2008)

Breu història d’un Jo

2008-04-17T11:48:00.001+02:00

"No sóc qui vull ser, només sóc aquell que solament sap qui és quan no-res li preocupa"

Anònim

Darrerament, em dedique a les restrospectives de poca trajectòria. Em trobe en un estadi tan, tan "in" ( només tinc una gosseta afillada, un treball eventual i gaudesc d’una hipoteca que m’escalda el clatell amb la seua menstrual aparició, que m’exilia l’ànima fins a desterrar-la a una distància de 15 a 20 centímetres del melic...) que m’ha pegat per fer recopilatoris, xicotetes col·leccions de la meua història per amuntegar-les després en grups de 15, de 10 anys.
I les circumstàncies, la casualitat o allò tan eteri que anomenen l’entorn i que mai abans s’havia dignat a demanar-me una cita, s’han proposat colaborar-hi. Per començar, recentment he tornat a la Universitat per a fer una xerrada sobre la meua feïna (!!!!). I no he notat tanta diferència, més enllà de la física (que tampoc). No m’he donat als morros amb la ingenuïtat perduda, els somnis que no van ser, les bufanades d’aire per climatitzar... En canvi, he vist ulls que no creuen en el sistema, perquè en formen part d’ell. Mirades que no qüestionen, perquè no calen respostes. Somriues per a les anècdotes, silencis per a... Molts silencis... I quan predicava en el desert, la primera al front: una alumna que també vol ser comunicadora política em preguntà si no tenia por a les etiquetes. I jo, que abans sí, però que aquest mal – crònic – no es cura, però es suporta. Que primer fòren Adán i Eva i després vinguérem la resta, en sèrie i amb una completa informació del fabricant... Que només hi ha un antídot, un tractament a base de professionalitat, però que és llarg, costós i el tinc en fase experimental.
Uns dies abans em trobe a Gemma (una de les protagonistes accidentals del cas Zerolo-Ripoll-Gil-Mascarell. En aquest sentit, us recomane llegir l’article de la darrera setmana de l’amic Gamazo) la qual em recorda que ja en fan 10. I que m’ha incorporat al reportatge en record de la primera dècada de Gandia TV. Així doncs, com a memòria viva que m’han nomenat, vull homenatjar: la il·lusió; l’ambició ben entesa, la sana; la creativitat - "tot és per fer i tot és possible" - l’esperit d’innovació, de superació; el companyerisme... Els primers anys de la Televisió Pública de Gandia. "Una televisió que siga per damunt de tot viva, viva i plural", va desitjar Piera. Els anys posteriors, amb el relaxament d’uns, l’arribada d’altres i l’apoltronament de la resta, esdevindrien records en sèpia: de palmaetes a l’esquena primer, a punyalades després; persecucions; llistes negres que aclaririen comiats gairebé massius (gairebé, perquè alguns hi continauren fidels al regim) portes tancades, finestres que no acaben d’obrir-se; pèrdua de l’autoestima...
I a pesar d’això, ja no amague rancor, i agraisc no haver abaixat totalment les veles de la dignitat. Perquè de tot plegat naixeria aquest jo. I conte, contat...

(Article publicat a Safor Guia el 17/04/2008)

Seria reincident

2008-04-10T20:17:00.000+02:00

Josep*, el que et parla si poguera retrocedir en el temps i en l’espai, fins arribar eixe moment, eixa circumstància concreta -si és que hi eixisteix- en la qual algunes persones tenim la sort de triar decidir què volem ser en la vida. Si poguera mirar-me de fit a fit fins a olorar-me aquest alè carregat de matissos... Si tornara a començar, voldria ser, podria ser feliç.
Feliç, en el sentit literal i figurat de la paraula. Feliç per caminar, feliç per estimar, per valorar, per entropessar i alçar-me, feliç per apreciar el que m’envolta i als qui encercle. I miraria de fer del meu estat una professió, una processó de possibilitats i habilitats. D’aptituts i ineptituts.
Potser seria pintor o mestre… O tal vegada reincident. Però miraria de construir-me millor comunicador. Defugiria i m’espolsaria els vicis adquirits, sobretot els que llepen el sistema… No seria ni millor ni pitjor que els meus companys i companyes, però esdevindria un poc més jo, més feliç.
I a pesar d’això, no abaixe les veles i continue malhumorant-me, en ocasions des de la solitud de l’incomprés i, en altres, acompanyat per la hipocresia de la ‘palmaeta’ a l’esquena. Jo, tretze sobre tretze, reivindique el dret a la professionalitat. A fer el que cal, en un sistema que s’entesta a deixar-te fer el que es puga, cóm i amb qui es puga, i l’últim que tanque la porta.
No, no sóc cap babau, ni m’ha entrat un atac de falsa inocència, després d’una mala jornada…
Demà m’enfronte públicament, i per primera vegada, al Raül de fa 15 anys. I m’hi veuré reflectit en cadascuna de les desafiants - per joves, per valentes i per sanes – mirades dels estudiants de comunicació de la universitat. Elles i ells esperen empapar-se d’experiència, jo d’inexperiència. Potser volen escoltar les meravelles d’aquesta professió o que la tire per terra… I jo els diré que siguen ells mateixos, perquè algú ja s’encarregarà de posar-los noms i cognoms.

Raül Navarro

** Columna radiofònica setmanal per a l’informatiu de vesprada de Punt Ràdio Gandia que condueix Josep Camacho.

El xicotet comerç que es mor

2008-04-03T18:24:00.003+02:00

No se JOSEP si és perquè em faig major o perquè tinc molt tendres encara els arrels, perquè cada vegada prenc més consciència de la importància de les xicotetes coses que m’envolten… O si tot plegat té la culpa d’aquesta acidesa estomacal que em segreguen imatges com la de la primera pedra d’un nou centre comercial. I, per descomptat, poc o res m’ajuden les píndores d’hipocresia que pretenen fer-nos engolir els nostres governants.
L’estranya parella està tan consolidada que ja ni es pren les molèsties d’enganyar-nos l’amargor amb estractes de llima o taronja. Vull dir, un dia es fan la foto amb la Unió de Comerciants, antic vaixell almirall, juntament el turisme, de l’excel·lència de Gandia. Recordeu allò de: model de centre comercial obert, pioner i referent a l’Estat i a Europa?. I unes setmanes després, ahir concretament, els inseparables els col·loquen ‘als morros’ la primera pedra del nou centre comercial amb nom espacial, un poc a l'estil de les naus extraterrestres invasores de les pel·lícules ianquis: un matí ens alcem i estan damunt de nosaltres, i ja no soms capaços de fer-les desaparèixer… "Es tracta d’una aposta més del govern per consolidar a Gandia com a referent comercial entre València i Alacant", resa al diari. En què quedem?. Qui és el referent? El llop o l’ovella?
A un altre mitjà, en canvi, s’informa que a l’Estat Espanyol més de 4.000 establiments van tancar en gener de 2008 (front els 1.000 comerços que ho van fer durant el primer mes de l’any 2007). Això suposa que aquest sector ha perdut 70.000 llocs de treball durant el primer mes d’enguany.
Les dades són alarmants. El xicotet comerç es mor i qualsevol crisi econòmica, per meduda que siga, incideix encara més en un problema que és estructural. Tot i que hi ha qui mira cap a l’altre costat - fins i tot quan t’abraça - les xifres canten: mentre uns passen el forrejat, s’obrin milers de nous metres de supermercats i centres comercials els quals, al final, també acaben ofegant-se entre ells. De fet, ja tenim algun cementeri d’elefants vora riu.

(COLUMNA RADIOFÒNICA 03/04/08 PUNT RÀDIO GANDIA)

La meua Esperança s'hi marceix

2008-03-28T12:59:00.000+01:00

La meua Esperança s’hi marceix, per sempre, al vell jarrot senzill i transparent de la seua vida. No hi trobarem flors, fa molts anys que s’hi esborraren els colors, que s’hi apagaren les aromes a força d’ambientadors barats que miràven d’esmorteir, amb poc èxit, les glopades d’amargor. Que en van ser moltes, la veritat. Massa, fins i tot per algú que ha disposat de noranta anys per administrar les injustícies i malviure d’una llum aliena, la de les persones estimades que, això sí, han sabut correspondre-li a temps el seu amor incondicional.
La meua iaia s’hi marceix per sempre, entre els llançols blancs del llit d’un hospital. I s’hi resisteix a anar-s’en, a fer bons els pronòstics mèdics. No en saben d’on trau les forces. Pot ser perquè aquest no és el final pactat: lluny de casa seua, del seu sol, de les seues plantes… Acompanyada pels seus…
L’Esperança és la pionera d’una branca d’Esperances que van emprar molt prompte la seua infantesa, van vendre massa barat la seua joventut per a ser dones de, mares de, àvies de, besàvies de i rebesàvies de….
Però la primera Esperança es va rebelar dona, tard, però amb força i a temps per llegar savis consells a les netes…
A mi, els últims anys em va regalar molts somriures, les seues clucades d’ull que m’anunciaven l’inici de la funció. On jo era un deixeble inexpert i ella la mestra de l’humor pícar i maliciós… I jo li demanava més, i ella em cercava amb la mirada perquè hi continués insistint…
Em regalà també la seua desbaratada memòria per a les quotidianietats, però tan exacta quan es tractava de narrar passatges de la seua vida. Amb la precissió d’un monjo escrivà, per garantir la perpetuïtat…
Parla Kevin Brockmeier a la seua Breu història dels que ja no hi són de l’existència d’un lloc, d’una ciutat sense nom on, més i més gent va arribant. Cada persona té una història diferent, però hi ha una cosa que totes i tots tenen en comú: és el seu últim viatge. Són a la ciutat dels morts. Un lloc en el qual romandran mentre a la Terra visca algú que els recorde. I Esperança s’hi instal·larà. En un casa de nines blanca amb un xicotet jardí, amb moltes flors. I a les vesprades passejarà per l’horta amb el tio Pedro i la seua àvia… I vigilaran les seues passes Boby, Nano i Linda, els gossos fidels…

(Columna radiofònica emesa a l'informatiu de Punto Radio Gandia el passat dijous)

La meua veïna diu que em vol matar...

2008-03-12T19:37:00.000+01:00

A hores d’ara només tinc dues opcions. O millor dit, tres: alçar uns grans murs que separen els nostres patis i esperar… Esperar que tot siga un malson. Fer-me amb els serveis d’un advocat i iniciar un procediment legal incert. O vendre ma casa, quan encara no fa un any que me la vaig comprar. Perdó que em vaig hipotecar fins a les celles, convertint-me en un jove privilegiat - sense un euro - però afortunat per eixir-m’en de l’estadística en allò de l’accès a una vivenda digna.
La història, tan manida a pel·lícules de terror, començant per la mítica PSICOSI, tot un clàssic, i habitual als caspossos magazins sensacionalistes de sofà s’ha convertit, aquests dies, en el fil argumental de la meua vida.
La pregunta: Havia de saber quin és el perfil psicològic del meus veïns? L’havia d’haver demanat? A qui? I com que la resposta crec que és negativa, no puc més que continuar preguntant-me: Qui defén els meus drets a tindre una covincència pacífica, a un veïnat tan digne com el meu habitatge? I els de la meua veïna a rebre una atenció adeqüada, com a malalta mental?
Us conte. La meua veïna, a la qual em van vendre, juntament la casa i cite textualment: com una viejecita pobre. Ha resultat ser una persona asocial, amb antecedents i síntomes evidents de patir la síndrome de Diogénes i que en el seu temps lliure es dedica a recordar als vianants la professió de les seues mares, i a rebre els nouvinguts al carrer com jo amb amenaces de mort, festes nocturnes a la meua teulada i a fer de la porta d’accés a la meua llar una diana on clavar el seu hatxa. L’encantadora velleta, a més, té un fill en un estat avançat d’abandonament i que pateix algun tipus d’esquizofrènia i adiccions a l’alcool i les drogues. Una macàbra combinació.
Informa a Serveis Socials !!!!. Denuncia !!!!, pensareu. Han estat moltes les passes que he donat i cadascuna d’elles em porta a una espècie de carreró sense eixida: què fer amb aquestes persones – sobretot quan no han comés delictes de sang – No hi ha centres per acollir-les i tractar-les adeqüadament, així com institucions que vullguen fer-se’n càrrec.
Almenys, contant-vos-ho ja en sent un poc millor.

De rojos i blaus

2008-03-12T19:36:00.000+01:00

"Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres". "Aquest País serà d’esquerres o no serà". Em vénen a la ment les paraules del savi de Sueca – si Joan Fuster alçara el cap - mentre contemple a la televisió com els blaus i els rojos, el Cola-Cao i el Nesquik, s’han repartit el pastís de l’Estat, reforçant cadascú els seus feus. Sembla complir-se, doncs, el guió pactat d’aquest model bipartidista el qual s’ha imposat definitivament. L’Espanya plural, des d’ahir ho és un poc menys i, excepte honroses excepcions com la de CiU – que s’ha beneficiat de la pèrdua de discurs i intentitat d’Esquerra, acomodada al sofà – el 90 per cent del territori peninsular –excepte Portugal, Andorra i Gibraltar- i insular se’l reparteix el nacionalisme espanyol.
Al nostre - o almenys al meu - País Valencià el poc verd que ens queda s’ha tintat de blau, i no de la mar precisament. El tsunami popular ha tornat a fer de les seues i ha arrabassat amb tot, amb el fitxatge estrela del socialisme sucursal inclòs. La vice presidenta De La Vega ha estat incapaç de d’espolsar-li la pols a l’honra socialista, tantes vegades calcigada. Diuen, que a Blanqueries algú continua buscant-la entre les pedres. I no parlem de la resta de formacions, sobretot a l’esquerra del PSOE. EU i BLOC han complit amb escreix el seu paper de convidades de pedra a la festa bipolar. En aquesta ocasió, als comunistes no els ha salvat ni la marca, ni les escasses aparicions públiques a les quals tenia opció Llamazares. Pitjor ho tenien els nacionalistes i no han defraudat. A priori partien amb el millor cartell, però sense espais on mostrar-lo, més enllà d’un ridícul minut a Canal 9 o 44 segons a TVE - per a tota la campanya !!!! - . La veu valenciana no s’ha deixat sentir, una vegada més, qui sap si perquè ha estat silenciada o a conseqüència d’un afonia crònica.
Finalment, la nostra comarca no hi ha estat aliena. El PP s’ha imposat en gairebé tots els municipis. A Gandia, la Plataforma de Mut ha fugit cap al desert durant la campanya, tal vegada perquè s’olorava el que anava a passar. L’electorat popular s’ha oblidat de divisions i crisis internes i ha votat PP, l’oficial, on estan els que són… I un avís per a navegants: la marginació de l’esquerra, per part de l’actual PSOE local, pot obrir un camí sense retorn cap una contundent victòria del centre-dreta en les municipals de 2011.

IGUALTAT, TAMBÉ FRONT EL TERRORISME (05/03/08)

2008-03-12T19:33:00.000+01:00

ÚLTIMA HORA. LA BANDA TERRORISTA ETA HA TORNAT A MATAR. ELS ACTES DE ELECTORALS S’HAN SUSPÉS EN SENYAL DE DOL I A HORES D’ARA JA TENIM NOTÍCIES DE CONCENTRACIONS ESPONTÀNIES DE MILERS DE PERSONES A LES PRINCIPALS CIUTATS DE L’ESTAT ESPANYOL. ZAPATERO I RAJOY S’HAN REUNIT, HAN CONDEMNAT LA BARBÀRIE TERRORISTA I HAN INSTAT A LA UNITAT DELS DEMÒCRATES.
AFORTUNADAMENT, LA NOTÍCIA ÉS FALSA.
HE POSAT NOMÉS UN EXEMPLE PER DENUNCIAR QUE EN AIXÒ DE LES MORTS TAMBÉ HI HA GRAUS. EXISTEIX L’EMERGÈNCIA NACIONAL I L’ANECDOTARI DE LA SECCIÓ DE SUCCESSOS. HI HA CATEGORIES QUE IMMEDIATAMENT ASSUMIM ELS PERIODISTES, EL PÚBLIC QUE ES REFIA DEL QUE CONTEM I ELS POLÍTICS… NO, NO BUSCAREM CULPABLES, PERÒ CAL QUE FEM JUSTÍCIA A LES VÍCTIMES. A LES ASSASSINADES PEL TERRORISME MASCLISTA. LES DONES VAN CAENT-NE, UNA DARRERE UNA ALTRA, GAIREBÉ SETMANALMENT, PER A VERGONYA NOSTRA, PERQUÈ HO PRESENCIEM IMMÒBILS… TAL VEGADA PER AIXÒ, SEGREGUEM UNA ESPÈCIE DE SUBSTÀNCIA QUE NO NOMÉS ENS FA IMMUNES DAVANT ELS NEGRETS QUE MOREN A L’ÀFRICA, TAMBÉ FRONT AQUEST TIPUS DE CRIMS. PERQUÈ ÉS L’ASSASSINAT QUE NAIX DES DE ELS ARRELS MATEIX DE LA NOSTRA SOCIETAT, DE LA NOSTRA QUOTIDIANIETAT… PERQUÈ EL MALTRACTADOR ÉS EL NOSRE VEÍ DE BAIX, EL DEL BON DIA A L’ASCENSOR, UNA PERSONA NORMAL DE LA QUAL MAI HEM TINGUT QUEIXES… I D’ELLA, DE LA MORTA, D’ELLA SABEM POCA COSA, DIUEN QUE L’HAVIA DENUNCIAT TRES VEGADES, LA POBRA…
NOMÉS AGRUPANT ELS ASSASSINATS EN UNA TERRIBLE COINCIDÈNCIA TEMPORAL, ACONSEGUIM TITOLARS QUE COMPETEIXEN EN HORARI DE MÀXIMA AUDIÈNCIA AMB RESULTATS DE FUTBOL, ELS SONDEJOS SOBRE EL DEBAT PRESIDENCIALISTA…
"QUATRE DONES ASSASSINADES PER LES SEUES PARELLES EN NOMÉS UN DIA… EL NOMBRE DE VÍCTIMES MORTALS AUGMENTA FINS A 14, EN 2008. TOT UN RÈCORD. SÓN NOMBROSES LES ASSOCIACIONS FEMINISTES QUE DEMANEN UN EDURIMENT DE LA LLEI… LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE IRRUMPEIX, PER UN PARELL DE DIES A LA CAMPANYA ELECTORAL… ZP VOL UN GRAN PACTE D’ESTAT, MENTRE QUE RAJOI MÉS CONTUNDÈNCIA EN L’APLICACIÓ DE LA LLEI…
PERÒ HA PASSAT UNA SETMANA I TOT SEGUEIX IGUAL, EXCEPTE L’ESTADÍSTICA. AQUEST MATÍ LA DARRERA, ERA UNA DONA JOVE. QUÈ ESTÀ PASSANT ? BONA VESPRADA I BONA SORT.

MINORIES (27/02/08)

2008-03-12T19:32:00.002+01:00

Hi ha un cosa que em dona molta ràbia quan vaig a fer la compra, que és que algú trie per mi. Cola-cao o Nesquick? De veritat no existeixen més marques? O és que la política del supermercat està basada en estudis psicològics-mercadotècnics que demostren que per al consumidor quan més fàcil siga la compra millor?
Doncs la mateixa sensació tinc front a estes eleccions. Zapatero o Rajoy. I si no, abstencionista, no prengues xocolata que engreixa.
Una democracia justa no hauria de garantir l’accés i coneixement de totes les opcions i propostes polítiques ?. No hauria de ser impugnables o inval·lidables uns comicis que consentiren la participació de votants que no han estat informats, com a mínim, del 50 per cent de les propostes electorals? Que no saben que aquestes no són unes eleccions presidencialistes. Que no es tracta d’elegir al president del govern o la líder de l’opisició, sinò als nostres representants, de la nostra circumscripció, els que han de dur la nostra veu al Parlament i al Senat????
D’igual manera, no tenen dret totes les opcions polítiques al mateix tractament, a concòrrer en igualtats de condicions, independentment dels seus pressupostos electorals. No és això l’essència de la democràcia?
Perquè el contrari és el que s’anomena bipartidisme: el majoritari sempre serà més gran, perquè parteix amb un avatatge clar i els minoritaris, cada vegada seran més invisibles i silenciosos.
Saben vostès que dels 700 espais electorals gratuïts que existeixen als carrers de Gandia, més de 600 se’ls reparteixen entre dues forçes polítiques?
Encara queden dies per reflexionar.

MEMÒRIA (21/02/08)

2008-03-12T19:32:00.001+01:00

Escolteu, ahir al matí em vaig trobar amb una dona major i vella, de sabiesa… Em comentava:
Saps on puc trobar un llibre on apareguen fotos ‘de antes’ ?.
Antigues ? de la seua joventut? – li vaig preguntar.
Sí, on es vega el palau del Marqués de Vasto. És que vull mostrar-li’l al meu net, que no sap que Gandia tenia un altre palau… Jo, sempre m’en recorde quan passe per l’Escola Pia, tinc bona memòria… - Em digué la dona bella. De bellesa.
I els de la meua generació que tenim ? Ens queda la memòria de museu, de biblioteca… Esporàdicament recuperada amb motiu d’alguna efemèride o commemoració, d’eixes que darrerament tant els agrada als nostres ‘friquiadictes’ dirigents, que no perden mos, ni got, si del que es tracta és de amfitar-se de populisme i emborratxar-se de glamour.
Efectivament, el Palau de Vastos ja no és memòria viva perquè algú, fa molts anys, el degué trobar descontxetualitzat. Com l’alqueria Romaguera ?. I va caure, pedra rere pedra, sense planyideres, sense remordiments. I si algú s’empenedia ha après a matirzar el dolor amb els anys i una vacuna forçosa, a força de disgustos.
Ja havia sentit parlar de les barababaritats comeses als 60-70-80, d’una ansietat febrosa pel creixement urbanístic, que arrabassava amb tota pedra que s’hi trobara pel camí: palaus, muralles, cases senyorials, hotels modernistes…
No se sí a algú li val el meu perdó, però el que no obtindrà mai és el meu oblit. Sobretot, en nom dels que encara tenen memòria i dels que la volem viva. I és que no per recurrent, sembla hui menys actual l’advertència de Paul Preston: "Qui no coneix la seua història està condemanat a repetir les seues errades". PERQUÈ TENIM MEMÒRIA !

SALVA (13/12/08)

2008-03-12T19:30:00.000+01:00

Agradable, simpàtic, xerraire. El seu cos grosset transmet confiança, contagia tranquil·litat. Té cara de pa rodó i poc pèl. El seu nas és xato, els seus llavis prims, les seues celles poblades com un bosc. Quan somriu sembla un xiquet alegre, carinyós, sense maldat. La seua presència rotunda recorda la d’un xeic àrab, un bisbe o un frare. Però sobretot, Salva es presentava al llibre Sentiments com una bona persona.
Però Salva ja no hi és. Va decidir anar-s’en al contrari de com vivia: Discretament, en silenci, mentre dormia. Somiant, segur. Sempre somiava.
Jo el coneixia molt poc. Hi vam parlar només una o dues vegades, però és va guanyar el meu respecte i admiració i jo, el seu perdó.
Salva, i els seus companys i companyes del col·lectiu Obertament, em van fer sentir culpable per no saber ser diferent. Culpable, per formar part d’una de les parts, la majoritària. Per jutjar la bogeria amb els ulls dels altres… Culpable, per haver estat incapaç de sentir com ells. M’he avergonyit després de descobrir, amb sorpresa: La capacitat, la il·lusió i la creativitat on esperava discapacitat…
Mireu si era gran Salva que abans d’anar-se’n es va presentar a les oficines del nostre ajuntament i va sol·licitar, per registre d’entrada, la intervenció del consistori per resoldre problemes com la fam, les guerres, les injustícies…
Jo, quan em toque, m’en vull anar com Salva, somiant.

O Déu, el patrimoni gandià en mans de la dreta ¡!! (07/02/08)

2008-03-12T19:21:00.000+01:00

Ahir em vaig quedar bocabadat en escoltar el responsable d’Urbanisme de l’Ajuntament de Gandia definir l’alqueria de Romaguera com a "PATRIMONI DESCONTEXTUALITZAT", de segon nivell, en la línia d’altres construccions com les barraques que hi ha a l’entrada de València… De la sorpresa a la indignació, la ràbia i la impotència, en comprovar que amb aquesta lliure catalogació, el senyor Mut, pretenia justificar, condemnar a la desaparició l’alqueria ubicada a Santa Anna. I ho fa en nom de l’URBANISME SOCIAL.
Potser tinga raó el líder de la Plataforma: Una vegada esborrats els nostres paisatges, després de vestir l’horta amb bragues de formigó, quin sentit té conservar aquestes velles construccions rurals enmig dels grans edificis ¿? No queda bé ¡!! Està… DESCONTEXTUALITZAT. I la memòria… la memòria ja se sap, és selectiva i si volem memòria, per això estan els museus.
A hores d’ara, no sé si pensar que el l’alqueria de les Torres, el xalet de Monzó, la Pilarica, l’edifici Ausiàs, la cafeteria Liberty o l’antiga Clínica Pellicer… van desaparéixer també en trobar-se descontextualitzats i si aquesta serà la sort d’altres edificis com el de Peons caminers, la guarderia Wilson, la torre dels pares…
En un calaix el catàleg d’edificis protegits, la demostració científica del valor històric, arquitectònic o cultural de molts immobles en perill d’extinció. En l’altre calaix, la revisió del Pla General, l’urbanisme social. Què difícil elecció per al govern municipal, de majoria socialista !!!!
Senyor Orengo, la memòria, també és social.
Una alqueria està contextualizada, qui la descontextualitzarà ¿. El descontextualitzador que la descontextualitze...

A mi m’agrada el Nadal (18/12/07)

2008-03-12T19:19:00.000+01:00

L’atzar ha fet que el meu desgavell personal, aquest que vos escric amb mensual pesadesa, coincidisca amb el Nadal. L’època de l’any en què per a alguns allò ‘progressista’ i ‘alternatiu’ és criticar el consumisme feroç que s’ha convertit en una espècie de dimoniet imperialista que es manifesta en roig i blanc, amb més corves que la carretera de Pego, i que aspira a arrabassar definitivament l’esperit nadalenc dels nostres cors.
No és això companys… Com tampoc ho és fer gala que un embriagador esperit nadalenc ha beneït les nostres ànimes – corruptes per naturalesa – i per això passegem per tot arreu, amb cara de beneïts, predicant la bonanova. No, no em considere un tradicionalista de mantell a taula, de nadales amb lletres descatalogades i interpretades per veus adultes afinades – tenen por que se’ls acuse d’explotadors infantils ? – de cerimònies religioses, de galls dindis…
Però no es pot reduir el Nadal a un desfici de compres. Si tens la sort de tenir una família, el Nadal és molt més. Es retrobar-se, és fer festa, és xerrar, és estar amb els més menuts de la casa... A mi m’agrada el Nadal. M’agraden aquestes reunions familiars, on coincideixes amb gent –família o no– que veus de tan en tan. M’agrada dir "Bon Nadal" a algú que no conec però que, dia rere dia, m’ha venut el pa, el diari o m’ha preparat un tallat. M’agrada seure a taula i menjar com un baconet coses que només pots devorar uns dies a l’any. M'agraden els anuncis de ‘Vuelve a casa por Navidad’, de l’estil de ‘Las muñecas de Famosa se dirigen al portal…’ perquè emocionen la meua àvia i jo acompanye le seues llàgrimes amb angoixa fotogràfica, amb desig de capturar eixa instantània perquè siga eterna. Per favor, que s’ature el temps !!!. No convertiu en records aquests moments !!!
També m’agrada rebre missatges el 24 desembre o l’Any Nou felicitant-me les festes i enviar-los a aquells que vull que gaudisquen aquestes dates. Espere amb curiositat els textos triats pels meus amics, agraint amb idèntic somriure els tòpics i els originals.
M’agrada la tensa espera de les dotze campanades, no soporte el ritual, però vull ser dels primers en desitjar el bon any amb la boca encara regalimant suc de raïm, mentre vigile la perillosa direcció dels suros del cava, CA-TA-LÀ.
Tot és tan especial, tan diferent, tan… que ens resulta confús, llunyana i aliena la vida posterior al 7 de gener i la possibilitat que tot torne a ser com abans. Però passa. Malautadament, la misèria -la pròpia i l’externa- ens sovintetga amb excessiva familiaritat, com per negar-se ara a acceptar que dues setmanes, només dues setmanes en són prou per canviar-ho tot.

Raül Navarro

Vint Anys !!! (12/11/07)

2008-03-12T19:17:00.000+01:00

"La nostàlgia és tan dolça perquè
pensem
(…) que en alguna part les coses romanen a l'espera…"

Belén Gopegui.

Diverses efemèrides que commemorem aquests dies han projectat a la rebotiga de la meua ment un fum d’imatges color sèpia, que és la tonalitat que la pintura dona als meus records, quan són recuperats amb la fredor del blanc i negre per a ser banyats pel daurat de la fantasia.
1987, serà recordat amb tristesa com l’any en que carrers, barrancs i sèquies d’aquest País de Raimon baixaven ofegats com les lletres de la cançó del poeta.
El mateix any, joventut i descaro s’uniren – si és que algun dia van deixar de parlar-se – i donaren cos i lletra, estil i format a una modesta revista, però amb vocació de molt: De cartellera i agenda cultural, de guia comercial, d’informació d’interés, de taulell d’anuncis, d’espai d’opinió... de mitjà de comunicació... I la comarca va estar orgullosa de emprar-li el nom. La comarca va fer revista, i la revista va fer Safor. I de tot plegat una guia, i de la guia un mitjà que avui es fa 10.000 vegades imprescindible.
Però també fa vint anys que jo en tenia 12. Recent aterrat a la Safor, pre-adolescent i immigrant. O el que és el mateix, la ciutat comptal em va acollir desorientat, per desarrelat i enfadat, per obligat… I és que si per als adults el drama de la marxa és dur, fins i tot cruel – l’economia no sap de sentimentalismes - per als joves també ho és. O almenys jo ho percebia així, elevat al quadrat i multiplicat per tres. I és que la inconsciència potser actue com a bàlsam amb propietats curatives, però deixa un regust ben amarg. La meua raó, en plena pubertat, es desfeia en mil i una irracionalitats. Tantes com els fragments de mi que em deixava pel camí: Els amics dels barri, ‘els de sempre’ que ja no ho serien; les lliçons de Don Eduardo, el meu mestre; l’olor a esmorzar del forn d’Amalia; el castell construït amb cabanes de cartró i estris vells: ma casa, la casa del pati, amb els racons secrets, els testimonis de les primeres descobertes… Totes aquestes imatges algú, de malnom ‘La Puta Vida’, volia que les arreplegués a corre-cuita. I en la fugida cap al desert, que les amuntegués a l’arxiu de la memòria, que ja les endreçaria després, amb calma, a poc a poc, les nits de tristor que em desvetllarien. Els adults anomenaven malenconia, aquestes sensacions. Jo, buit. Malgrat això, tan convençut estava que hi tornaria, com cert va ser que mai ho vaig fer. De les retrobades joioses, a les visites obligades a la família. Cada vegada presències més distants en l’espai i el temps...
Així va ser com les riuades em van sorprendre en plena transició física i geogràfica. Quan anava, era el que venia i quan tornava, el qui arribava. Aquesta va ser la primera vegada – que no la última - que d’una forma inconscient, natural, em vaig re-inventar a mi mateix. Per instint de supervivència - o simple adaptació darwinana - vaig fer d’allò que m’envoltava ma casa: Dels costums i les tradicions, vaig fabricar els mobles i per a que correra l’aire de les muntanyes que oloren a mar, vaig obrir finestres… Passarien molts anys, perquè prengués consciència que d’això, els meus nous veïns, en diuen la Safor.
La Safor, d’ara endavant, seria evocada com a passaport, per donar pistes del meu origen. La Safor, el paisatge que recordaria amb adulta malenconia quan m’allunyés La Vida. La Safor i jo abocats al nou amor, fidels i complits, però passionals i fogosos... M’he agenciat uns arrels forts i gruixuts, perquè ningú me’ls talle. Aquesta vegada, no l.

Raül Navarro

NOTA: Gràcies a Àlex i a Joan per deixar-me compartir amb ells La Safor. Una mirada particular.

Jo i Ayla

2008-03-12T19:13:00.000+01:00

"¿Cómo era Platero?Platero era pequeño, suave; tan blando por fuera que parecía que no tenía huesos, que era de algodón. Pero sus ojos, negros, eran como espejos de azabache –esa reluciente piedra negra–porque eran duros como dos escarabajos de cristal."

Platero y yo, de Juan Ramón Jiménez

Àngela i jo hem decidit assumir una nova responsabilitat. Hem acollit Ayla. Àngela igual ja no s’enrecorda, però aquest és el nom que vaig triar, amb el seu vist-i-plau, per si algun dia teníem una xiqueta. Però com que noms hi ha molts i moments especials, no tant i aquest pagava la pena... Sobretot, perquè ho vaig tindre clar des de el primer moment que la vam veure. Ayla, l’escollida.o, millor dit, la salvada entre més de tres-cents com ella. Cadascú amb els seus trets racials ben particulars i complexos, sobretot després de generacions d’encreuaments, però amb el mateix etiquetatge de sèrie: ABANDONATS. Després d’unes quantes voltes – no perquè no ens decidirem, sinò perquè ens decidírem tres-centes vegades - la localitzarem. O ella ens hi va trobar a nosaltres ? Mentre molts seguien exaltats les nostres passes, ella ens esperava hieràtica, sobirana, però amb la mirada trista i empobrida, en un racó de la gran i superpoblada gàbia.
M’haguera agradat conèixer alguna cosa de la seua història. Només sabérem que havia estat trobada a Bellreguard. Que uns dies després passaria a la categoria d’abandonada, que és quan ningú la reclama, que desconeixien l’edat, tot i que no devia superar l’any... Però res no ens pogueren dir dels altres perquès del seu comportament. Les raons per les quals té pànic malaltís als gossos i no se’n refia de les altres persones, fent de les nostres cames l’únic amagatall segur. O per què si la seua cua fa ones de la felicitat, els lladrucs els interpreta ara acovardits, ara enfadats
Només juga amb nosaltres, crec que se sent segura a casa, amb el seu cabasset i els joguets: la piloteta i una ampolla de plàstic mossegada, com a úniques pertinences. Són els seus tresors i ella sempre vol que viatgen amb ella, més que siga d’un costa a l’altre del pati.
Ayla ha passat a la categoria d’afortunada, però altres no corren la mateixa sort. Abandonats, abandonats-maltractats o abandonats-maltractats-morts, els trobem als nostres carrers i carreteres. Si tenen l’estrella d’Ayla seran recollits primer, i adoptats després. Si són salvats per una telefonada a la Protectora d’Animals el seu futur potser ja no siga asfaltable, però pot desenvolupar altres malalties que, per humanes, no ens són exclusives: la soledat, la tristor... I és que molts cans repeteixen diàriament la seua desgràcia, tantes vegades com no són escollits. A ells també els rebutgen per vells i això, la meua Ayla, crec que ho sabia.

Raül Navarro Vizcaíno

NOTA: Voldria fer un reconeixement públic a Maria Luisa Munuera, qui des de fa molts anys fa de la defensa i protecció dels animals la seua particular causa perduda. El telèfon de la Protectora d’Animals és: